El món és així

Hi ha una altra manera de ser espanyol i de ser socialista, sense necessitat de parlar castellà ni de portar camises madrilenyes i comença quan dius “el món és així.” Dius el món és així i comences a portar la comptabilitat, però no com un senyor Esteve. El senyor Esteve potser pensa massa en els diners, però és massa bo per tenir l’acudit de sumar i de restar amb les coses de l’esperit. Tu dius el món és així i comences a tractar la felicitat com una puta. Quan cal pagar? Això quant costa? Què cal dir? Perdoni mestre, quina és la millor recepta? A partir d’aquest moment, si ets curtet et va tornas un pedant i si ets molt intel•ligent corres el seriós perill de tornar-te un fill de puta. Si converteixes els altres en la mesura de totes les coses només podràs acabar admirant-los  o menyspreant-los. Si ets molt intel•ligent segur que els acabes menyspreant, i aquí no hi ha terme mig. Quan l’ètica només passa per la resposta de l’altre, desapareixen els matisos; quan només mesures l’èxit i el fracàs en funció de la resposta de l’altre, és a dir de l’altre que tu coneixes, que sempre és un altre limitadet per molt que hagis viatjat a París o a Manhattan, comences a  dir “el món és així” i a reduir la humanitat a les teves pors i els teus defectes.

És aleshores que comencen el cofoisme i les falses complaences, la retòrica versallesca de les comtesses glamuroses que es pixaven en els racons de les esglésies. És aleshores que condemnes els altres a patir les teves misèries, i comences a fer de pare paràs o de madame de burdell barat. Potser perquè tu has vist uns fracassos, creus que sempre es fracassa de la mateixa manera. Però el fracàs és una història que no passa només fora. De veritat vols que porti la teva comptabilitat com tu pretens portar la meva? Treu la teva merda de trinxera de la porta de casa meva i deixa’m ser amic teu. El teu amic no el teu vasall o el teu enemic. No em fiquis en la guerra tan honorable que lliures contra tu mateix i, sobretot, no et fiquis en la meva.

L’altre és l’altre i no sempre té forces ni ganes de fer-te de mirall complaent. Comences dient que el món és així i t’acabes convertint en una mòmia sinistre. Acabes fent com Pujol, gestionant engrunes com si fossin pepites d’or i matant al teu voltant tot brot d’intel·ligència. Tant li farà que siguis el rei del teu món, si el teu món acaba sent una merda. El ginyol versallesc del rei sol ja te’l regalo; la retòrica socialista de cartró pedra forrada de vellut, ja te la regalo; la virilitat d’hidalgo espanyol i la simpatia madrilenya te les pots ficar ben bé pel cul. El ritme, cadascú té el seu ritme i necessita el seu espai. Mai no s’ha de tenir por de la llibertat de l’altre, per prop del teu cor que passi aquesta llibertat. Si sóc un fracassat o no, m’ho diré jo, a mi mateix, abans de morir-me. Molts homes intel•ligents s’han perdut mirant d’evitar el destí que temien perquè un dia, cansats de viure a l’intempèrie, es van dir: “el món és així”.  No: el món no és així, i no crec que la felicitat es doni, però aquest és un altre article. T’estimo i t’enyoro. I, per molt que bordis, sé que tu a mi també.

Advertisements

9 pensaments sobre “El món és així

  1. L’Enric no fa com el Salvador: viu enganxat a cadascuna de les idees; si no hi creu, no les predica. Per això es troba que quan vol discutir de debò, no sempre hi té el segon discutidor en la mateixa tessitura. Després, cadascú es defensa com pot. Però és l’orgull i la por de ser ferit el què porta a algú a apropar-se tot a la vegada que es critica la seva manera de ser. No hi ha moral, com no hi ha món interior, ni exterior: tothom és la mesura de sí mateix. [Em sembla molt interessant el que dius però no acabo d’entendre-ho, podries explicar-m’ho millor?]

  2. Fes-me cas, deixa-ho correr. No et malgastis explicant a qui es pensa que ja ho sap tot. Per Deu, no hi ha cap experiment informatiu. En Sostres és genial, pero ni ell s’adona de que si ell fos Palestí seria militant de Hamas. [Si ho deixo córrer haurem de deixar de ser amics, i ja no podré aprendre res més d’ell]

  3. Les paraules són estats d’ànim, però no volen dir res. Contenidors amb fortuna, descripcions sil·làbiques de realitats impossiblement estàtiques, que si tenen gràcia, passen a la història. De les idees. O de les discussions apassionades, que no tenen com a objectiu entendre’s. Són la desfilada dels orgulls. Així, la veritat no seria res més que una paraula buida, amb la qual, un hi podria veure Déu, un altre la raó, i jo la podria usar per adjectivar aquesta frase, que aquí acabo. Les paraules són estats d’ànim; la primera tecnologia. El mot guerra, la primera arma; l’intercanvi, el primer sinònim neutre de vida. Aquest mot intercanvi, el més objectiu des de la nostra indefugible subjectivitat. I no, no hi ha món interior. No n’hi ha més que la nostra relació que establim amb el món exterior, des de les nostres necessitats i mancances. Les paraules són estats d’ànim. Si un dia, amb la informàtica, ubiqua i per tant en xarxa, arribem a codificar les nostres emocions, no m’estranyaria veure-les en desús.

  4. No sé el que us separa, però si un amic em digués en un article, que m’estima i que m’enyora, i com a resposta d’un comentari, que si deixés de ser amic, deixa d’apremdre, correria a buscar-lo per abraçar-lo i fer la distància que ens separa, molt més petita. Fer-la inexistent.

  5. Es precisament deixant-ho còrrer que potser podeu tornar a ser amics, tot i que em sembla que jo m’estimaria molt més aprendre d’ell només llegint-lo.

  6. No em vull manifestar ni comentar els laberints de l’amistat entre vosaltres dos, no en conec ni un borrall i no em pertoca. Del que no sé no en parlo. Ara bé, si que vull manifestar que tinc la impressió, cada cop més afermada, que vostè, senyor Vila, quan escriu ho fa alimentat des de la seva experiència vital. Les seves paraules no sonen ni falses ni com a projecció de dèries, sinó com a resultat d’haver processat adequadament la seva experiència vital. I dic adequadament, ja que vostè s’inspira de la seva experiència vital, però ens estalvia el mal tràngol d’haver-ne de conèixer els detalls. Es per això que escrivint vostè és un artista.
    En canvi quan llegeixo el seu amic, fora de comptades ocasions, sempre tinc la impressió, cada cop també més afermada, que parla, com diuen pel Québec “à travers son chapeau”; és a dir, sense haver tingut experiència vital sobre allò que escriu, el que en part explicaria el caràcter cada cop més histriònic dels seus textos. Son focs d’encenalls destinats a “épater les bourgeois” i a excitar les neurones de jovenalla que encara necessita sensacions fortes per sentir-se viva.
    Vostè ha de seguir pel seu camí, ja que vostè té una bona ploma i prou coratge per escriure a contracorrent, no per provocar, sinó per cercar la veritat, que contràriament al seu amic, vostè no la vol posseir, sinó deixar-se posseir per ella. “La veritat us farà lliures”, certament. Hi jo goso afegir, sempre i quan no vulguem encadenar-la a les nostres dèries posant-hi un sostre per protegir-la. La veritat no necessita la nostra protecció ni la nostra defensa, no vol sostres que la protegeixin, ans amants que l’acullin sensualment i amorosa en els seus braços. Que tingui un molt bon dia. [Ha descrit perfectament la diferència entre el sexe i l’erotisme]

  7. El que em sembla que ve a dir l’Agustí més aviat és que en Sostres és molt més frivol que tu. Ell porta tota la vida pontificant sobre Israel i Palestina sense haver conegut mai a ningú d’allà. Tu series incapaç de fer-ho.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s