El segle moral V.2 (Avui)

Aquest 2009 podria passar, segons com vagi la crisi, que els historiadors comencessin a dir que el segle XX no es va acabar ni el 1989 ni el 2001, sinó que tot just el deixem ara enrera. D’un segle que molts experts consideren que va començar el 1914, amb la primera guerra mundial, no seria dir cap barbaritat. La cultura del benefici és una resposta al patiment. Del patiment sempre n’acabem esperant la necessitat d’una utilitat o d’una recompensa que ens consoli, i l’evasió material sol ser el consol més ràpid i tangible. Jo veig la crisi com el final de la solució materialista nascuda dels drames produïts pels totalitarismes i les guerres mundials. Consolant-nos, hem portat l’esperit comercial més lluny que mai. Afeblits, hem negat la humanitat de Hitler i de Stalin per no afrontar el dolor d’integrar-los en un discurs moral. Per no trobar-nos reflectits en els nostres monstres, hem exaltat la cultura del benefici material fins al paroxisme. El cotxe i el crèdit, però, cada cop serviran menys per tapar els forats espirituals que ens ha deixat el segle XX. Entrem en una època de recerca moral, d’integració de contradiccions i d’acceptació de responsabilitats. Un pioner és Obama. Si funcionarà o no ja es veurà, però el seu èxit no s’entén sense l’esforç de síntesi i de recerca d’una veritat compartida que representa la seva biografia i el seu discurs. Un altre pioner, molt més simplot, és Sarkozy; tot i que l’histrionisme el faci ja d’entrada poc creïble, el seu èxit tampoc no s’explica sense el programa de rearmament moral que pretén liderar el seu discurs. A Catalunya, els líders s’emmirallen en l’un o en l’altre, però tots viuen encara al segle passat: cap no té, ni de lluny, la fortalesa ni la magnanimitat que caldria per articular un moviment d’aquest estil.

Anuncis

4 pensaments sobre “El segle moral V.2 (Avui)

  1. Benvolgut senyor Vila,

    Del seu article, en destacaria aquesta frase: “ Afeblits, hem negat la humanitat de Hitler i de Stalin per no afrontar el dolor d’integrar-los en un discurs moral.” Hi estic totalment d’acord; jo a fa temps que penso que el fet de demonitzar Hitler i Stalin ha estat una manera subtil de no haver de reconèixer que potencialment tots podem ser Hitler o Stalin. Cap de nosaltres està lliure de ser un instrument del Mal, que en el fons no té explicacio, és un misteri profund.

    Però jo m’atreviria encara a anar un xic més lluny, afirmant que demonitzar nazisme i comunisme ha estat també una manera molt subitl de no reconèixer-los com a parts integrants de la modernitat i no pas com a errors evitables d’aquesta. Sense poder-me explicar ara per manca d’espai, fa temps que afirmo que entre Galileu i Auschwitz hi ha un fil conductor directe: el problema amb Galileu no era que defensés una hipòtesis (que ell no podia demostrar en aquell moment) que s’ha mostrat com a vàlida, sinó que promovia el desenvolupament d’una ciència sense consciència, deslligada de tota dimensio sagrada i transcendent. Podem dir que en el fons Galileu tenia raó però s’equivocava.

    Aquest dies, molts des comentaristes de Can Sostres, davant el conflicte israelià-palestí, es proclamen defensors de la causa d’Israel, en nom de la llibertat, de la democràcia, la civilització, etc, etc. Es postulen, els il.lusos, com els paladins de la virtut davant del que ells consideren com la degeneració socialdemòcrata.

    Es bastant trist que hom defensi acríticament una idea de civilització que ha provocat i segueix provocant tantes víctimes. Un cop més el refotut idealisme occidental serveix com a cortina de fum per amagar la merda que no volem ni veure ni olorar: el projecte de la modernitat porta intrínsicament inscrit en el seu genoma la destrucció, ja sigui en nom de la igualtat, de la llibertat, de la democràcia, de la justícia… Ens cal, com vosté diu, un rearmament moral (que sincerament no veig pas que Sarkozy en pugui ser un pal.ladí, tan simple i ximplet com és, que ni tan sols deu saber que coi és això de rearmament moral)

    Un rearmament moral no contra ningú ni contra res, sinó a favor d’alguna cosa ( que jo goso pensar que és el desplegament de la divinitat de cada ésser humà). Quan hom lluita contra quelcom, aquest quelcom ja ens ha guanyat la guerra (malgrat el fet que havent guanyat algunes batalles, nosaltres creiem haver guanyat la guerra).

    Un rearmament moral que jo situaria en la línia del que va dir el gran escriptor rus, Alexandre Soljenitsyne, que tot i ser brutalment perseguit pel comunisme, no va perdre la lucidesa:

    “Ai, tant de bo si les coses poguessin ser tan simples ! Si d’una banda hi hagués els homes d’ànima negra, realitzant pèrfidament negres accions, de manera que identificant-los clarament poguéssim eliminar-los. Però la línia que divideix el bé del mal passa pel cor de cada home. I qui gosarà destruir un troç del seu propi cor ?”

    Li desitjo un Bon any 2009, no diré pas ple de felicitat, sinó de lucidesa i maduresa, tant en la felicitat com en la tristor. [Moltes gràcies, per les idees que m’ha donat també. ]

  2. Gracies a tots dos (Enric i Sr Agusti), per les vostres reflexions tant interessants. Crec que l’Enric te rao en apuntar cap a Obama com a possible pioner de recerca moral, d’integració de contradiccions i d’acceptació de responsabilitats. Es el seu llibre “The Audacity of Hope” hi veig exactament aixo, i amb un discurs que es un plaer de llegir. El que em preocupa es que Tony Blair -a qui jo tambe considerava un gran lider i pioner de la necessitat de rearmament moral- fou capac de cometre errors de judici tan gerus com la invasio de l’Iraq, i de continuar justificant una decisio tan equivocada fins i tot davant l’evidencia posterior que demostrava l’absencia dels motius que van donar-li peu en primer lloc. Salut i bon any!

  3. Comentaris com aquest de l’Agusti fan molt més interessant el teu blog. Encara que sigui complicat, la proxima vegada que actualitzis aquest blog intenta conservar-los. I en la línia del que diu ell, penso que els “lliberals” de la FCO i el que ell en diu comentaristes de Can Sostres, funcionen massa a toc de pito, opinant tots practicament el mateix i a la mateixa hora sigui sobre Israel i Palestina, sigui sobre l’ecologisme, sigui sobre els mossos d’esquadra o sigui sobre el que sigui, amb una frivolitat, una arrogancia, una falta d’esperit crític i un desconeixement de causa que sovint em recorda la dels psuqueros de la meva adolescencia aviat fara trenta anys. A vegades em pregunto que hi fa algú com tu, i com l’Anton Espadaler, en una Fundacio com aquesta.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s