Joubert, uns apunts

Em sembla que va ser un d’aquests esperits sublims que es troben dins un cos i l’arrosseguen com poden, secretament indignats per les molèsties que els ocasiona. Els seus pensaments s’eleven per damunt de l’època més tempestuosa de la història de França: la Revolució, l’Imperi, la Restauració. Educat a províncies segons els costums antics, mai va deixar de portar perruca, una perruca que li donava un aire altiu, distingit i aristocràtic, com el seu pensament. El seu conservadurisme no era una impostura de nou ric, ni producte de la covardia. La seva obra es pot considerar l’últim eslabó de la veta de Montaigne, Pascal, Chamfort i la Bruyère. Descol·locat durant tota la vida, els seus carnets s’incriuen fora de la tradició romàntica i revolucionària del seu temps, tan cridanera. És parsimoniós, però precís i vigorós en la prosa; tant que sembla que aspiri a donar una textura material als pensaments, una força física tangible a les idees, dins de la discreció que demanen per ser creibles, esclar. Un bon pensament, una bona idea, ha de tenir l’aire d’una suggerència més que no pas d’una afirmació, això és el que ensenya Joubert. Tant asceta era l’animal que ni tant sols escrivia per ser publicat. Per ell, l’escriptura era un mitjà d’autoconstrucció, d’enriquiment de la seva vida interior i prou. “No he estimat a la vida res més que la veritat”, diu, i no li sona grandiloqüent perquè és veritat.  Li sortien frases com aquestes: “La meitat de mi es fot de l’altre meitat”. Per ell la profunditat sortia de la concentració d’idees, de l’evaporació de les il•lusions i les versemblances que produeixen la reflexió intel·lectual i l’experiència. Escrivia com un buscador de pepites d’or. Creia que el buit precedeix l’essència. Va viure tormentat per l’ambició dels que pensen tot un llibre dins d’una pàgina, tota una pàgina dins d’una frase, tota una frase dins d’un mot. En comptes d’escriure pendent del veí, escrivia pendent de les ombres i els contrastos que produeix l’evolució de les idees al llarg del temps, com per recollir-ne tota la màgia i tota la raó possible. Escrivint per ell, va recuperar la bellesa primitiva de la llengua i de l’ofici. Les seves frases respiren mètode i misteri. Ni una paraula de diccionari. És d’una naturalitat crua i ordenada que jo mai no tindré, però que m’agrada molt.

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s