Plagiadors i parricides (Benzina)

Llegeixo per internet la ressenya d’un llibre de Harold Bloom que m’interessa. L’angoixa de les influències, es titula. Va sortir fa molts anys, quan Bloom encara no era famós. Bloom és un Ortega i Gasset de la crítica literària, un d’aquests intel•lectuals que ha trobat en la fabricació d’expressions suggerents una mina de prestigi. Al llibre en qüestió explica la vida dels grans escriptors com una lluita per alliberar-se de la influència dels seus mestres. Segons Bloom, la lluita que determina el valor d’un escriptor no té a veure ni amb l’entorn ni amb els accidents de la seva biografia; sinó amb l’esforç que fa per superar la seva tradició.

Bloom diu que només els escriptors que aconsegueixen alliberar-se de la influència dels seus antecessors brillen amb llum pròpia; la resta passen a les golfes de la història com a còpies prescindibles d’un original anterior. Això el porta a explicar la tradició com una successió de duels de titans, més que no pas com una llarga conversa on tothom parla amb tothom i s’aprofita de les aportacions que li convenen.

Segons Bloom, la gran obsessió dels escriptors importants o dels escriptors que aspiren a ser-ho, esdevé, tard o d’hora, matar el pare, alliberar-se del mestre que li ho ha donat tot; el caràcter, l’estil, la vocació. Per construir un imaginari propi, hi ha un moment que els autors es veuen obligats a fer neteja, assegura el crític nordamericà, i aquesta neteja pren el caire tràgic d’un parricidi.

Entenc què vol dir, però més que una teoria, em sembla un bon principi de novel•la. Jo crec que un escriptor és abans que res un home ficat en un espai i un temps; em sembla que els vius han d’emprenyar més que els morts, sempre, i que per poca sensibilitat que un tingui els problemes quotidians han d’afectar més que les preocupacions intel•lectuals –sobretot si hi ha un daltabaix col•lectiu o personal gros al llarg de la vida, cosa que sol passar, desgraciadament.

Però jo no sóc un geni. Si ho fos ja me n’hauria adonat, suposo, per tant molt probablement m’equivoco. Tot el que jo vull aconseguir escrivint és omplir els buits que m’angoixen. No tinc cap interès a augmentar el caché del meu pecat original, amb un assassinat, encara que sigui líric. La sang em mareja, el dolor em fa fàstic. Si algun dia em posessin en un diccionari, m’agradaria; sóc prou ingenu per tenir el sentiment que viure en un tros de paper és morir una mica menys. Però la meva principal aspiració és viure tant temps i tant bé com sigui possible d’acord amb la meva curiositat i el meu sentit de la justícia; que en aquest país tan tolerant i democràtic ja és aspirar a molt.

Passar per un imitador de Pla, que és bàsicament el que sóc, no em fa patir. Jo escric per intensificar la vida, per refinar la memòria i fer-me una opinió del món. Potser perquè sóc una mica tonto sempre tinc més preguntes que la majoria i escriure m’ajuda a respondre-les, a trobar el camí de la meva naturalitat. No crec que la voluntat doni per gaire més. La voluntat no serveix per anar enlloc que no sigui al centre de tu mateix; vull dir que no serveix per canviar finalitats, per escollir la teva posició en el món sinó per trobar-la i donar-li un sentit més profund i rellevant –si tens la sort d’arribar-hi a temps, encara amb una mica de força.

N’hi ha prou de mirar els nens petits per veure que tots venim amb les cartes molt marcades. Jo, per exemple, vaig començar a llegir molt tard, no tinc cap malícia; encara que cregués en els miracles no em veuria a temps, ni tant sols, d’arribar a ser el kung-fu panda de la literatura catalana

Així doncs, necessitaré mai matar Pla, per ser jo mateix? Ho dubto. Seria com si volgués fer-me anglès per evitar els handicaps de ser català. Si no he sentit mai la necessitat matar els pares biològics, dubto que mai necessiti matar Pla. Aquests espectacles pseudocomunistes no fan per mi. Podria amagar les meves influències, com feia l’escriptor empordanès. El Ferran Toutain ha estudiat bastant els plagis de Pla. N’hi ha trobat d’escandalosos, com un de perpretat a Robert Robert, i d’altres de més subtils. Recordo un article, per exemple, on explicava les coincidències entre Notes de Capvesprol i  The Unquiet Grave, de Cyril Connally. Jo, a Pla,  li enxampat pàgines tretes de Paul Léautaud, autor conegudíssim també.

Pla parlava molt de la necessitat del plagi però parlava poc o mai, dels autors de plagiava. Era un geni i anava a totes; jo no crec que em molesti mai a imitar-lo en aquest punt. La influència de Pla, doncs, no m’angoixa en el sentit que diu Bloom: de vegades penso que si no m’hagués emmerdat amb això de la literatura viuria més tranquil, però m’ho prenc amb filosofia i celebro que m’hagi permès conèixer formes de la vanitat humana que, d’una altre manera, mai hauria sospitat que existien fora de la ficció. Pel que fa l’originalitat, crec que si treballant no la convoques, ja pots buscar-la sota el llit. Pensar que Pla em perjudica seria posar-me a l’altura d’aquests escriptors que diuen que no llegeixen per no contaminar-se, o que van al bar a buscar la inspiració. Em sembla que estan una mica desorientats. Una altra cosa és que poc a poc deixi de necessitar Pla, com he deixat de necessitar els meus pares a mesura que m’he fet gran, i m’enamori d’altres móns i d’altres veus.

Anuncis

3 pensaments sobre “Plagiadors i parricides (Benzina)

  1. Senyor Vila, jo a vegades em poso a escriure tonteries com bonament puc i gairebé sempre he intentat imitar a Pla. Si m’hi assemblo només que sigui una mi queta, em dono per satisfet més que no pas per plagiador. Aconseguir a assemblar-se a un mestre com ell no només no és dolent, sinó que ens ajuda moltíssim. Jo també crec que aquests escriptors que diuen que “no llegeixen per no contaminar-se”, són uns desgraciats. Si no ens contanimem dels millors, on anirem a parar?

  2. Senyor Vila, jo a vegades em poso a escriure tonteries com bonament puc i gairebé sempre he intentat imitar a Pla. Si m’hi assemblo només que sigui una mi queta, em dono per satisfet més que no pas per plagiador. Aconseguir a assemblar-se a un mestre com ell no només no és dolent, sinó que ens ajuda moltíssim. Jo també crec que aquests escriptors que diuen que “no llegeixen per no contaminar-se”, són uns desgraciats. Si no ens contanimem dels millors, on anirem a parar??

  3. Efectivament no ets un geni. Ara, de vegades escrius algun article dels que estripen i tens la teva gràcia. Potser quan acabaràs de fer-te un homenet també perdràs aquest punt. Tanta insistència, però, a dir que no ets un geni, que “ves pobre de mi faig el que puc”, em posa una mica nerviós. Bones festes!

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s