Et perjudiques (Avui)

Per raó d’un llibre que aviat publicaré, he fet allò tan corrent de demanar a diverses persones de criteri consell sobre les pàgines que anava escrivint. Al cap d’un any i mig, puc dir que encara que el tema fos difícil i gairebé m’hagi costat una guerra de Cuba, més fumut ha sigut aprendre a destriar, d’entre els comentaris que rebia, els que eren producte de la por i els que eren fruit de la intel·ligència. El comentari estrella ha sigut: “Et perjudiques”. No voldria donar una idea equivocada de mi mateix. Ja sé que les persones es perden per l’orgull. No tinc pas vocació de màrtir. Ara: potser estem abaixant massa el llistó. Quin mal hi ha de perjudicar-se una mica si és pel bé d’una idea que va més enllà de tu mateix? Vivim una època de regatejadors en què tothom demana i ningú no dóna res. Ara es parla del cas Madoff, però aquest home potser només era un corb sentimental que estafava els vampirs que l’havien encimbellat per no haver de donar-los un disgust. El nostre país va especialment ple d’aquests homenets que no entenen que les persones estem lligades per vincles invisibles però molt resistents, i que si jo caic al riu, a la llarga tu també hi cauràs. Banalitzem conceptes com pragmatisme per la mandra d’actualitzar-los. Pensem com presoners abans de mirar si la porta de la cel·la està oberta. No et demano si em perjudico, et demano si creus que tinc raó i si em pots ajudar a dir-ho d’una manera més matisada i convincent. Pensa que, encara que em perjudiqui, sóc bastant tonto. Gràcies.

Anuncis

3 pensaments sobre “Et perjudiques (Avui)

  1. Em moro de ganes de llegir-lo, a Catalunya ens falten llibres desacomplexats i políticament incorrectes, si vols llegir sobre nacionalisme tens molts llibres i autors però tenen un grau tan elevat de pedagogia i de”por” i mai gosen contribuir al conflicte que des de espanya és constant. Ens calen herois, i ens cal una societat més madura que pugui absorbir qualsevol pensament, per molt avantguardista que sigui… llegint el teu article m’ha vingut al cap el gran títol de l’obra d’en Sostres ” totes les mentides que calen per explicar una sola veritat”.
    Jo segur que me’l compraré, si és la meitat de brillant que el de Companys serà un èxit!! sort Enric!!!

  2. De fet no som tant diferents d’aquests països africans que descriu el genial A. Sàncez Piñol. Els seus dirigents prefereixen ser amos de mig país de misèria, que d’uns quants pisos a París (cap de sardina o cua de rap, que diria el meu avi). L’enveja és un dels més maliciosos dels pecats: Si cap veí nostre despunta i té èxit, l’enveja ens digereix les entranyes, i no ens n’adonem que sovint, encara que sigui per proximitat, la seva sort pot acabar a casa nostra. Sovint allunyem la fortuna de les nostres vides per pura malícia, a base d’amenaces velades, intrigues, etc al nostre pròxim. Ara bé, els especialistes en aquesta manera de ser la broden els espanyols i Goya ho va retratar en “Lucha a bastonazos”, quina mandra que fan. Jo també el vull llegir!!!!

  3. També a Palau i Fabre el van amonestar un dia del 1943 després d’haver llegit el poema La sabata, a ca la vídua Crexells, entre lloques pones i mòmies de granit noucentista. En Josep Romeu li espetà uns dies després: “Perdona, Palau, que t’ho digui, però allò que l’altre dia vas llegir no diu res en favor teu ni en favor de la poesia”. I encara se’n va sentir dir a Ariel, per ploma d’en Bofill i Ferro. I mira, que li vagin al darrere, ara. Que passis un bon Nadal.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s