Rue Montorgueill (Benzina)

Encara a París, he tingut temps per passejar i fer-me meus a alguns espais. Venint pel carrer Reaumur, que és una avinguda freda, de senyors amb corbata i edificis alts, una mica pretensiosos, trobes un carrer peatonal que baixa fins a l’antic mercat de Les Halles, amb tendals de colors a banda i banda i una munió de gent que es mou com un eixam d’abelles. El carrer té una vaga vibració pintoresca. Fa una corva púdica i subtil, de somriure de monja, cap a la dreta. És el carrer Montorgueill. D’entrada sembla el típic carrer comercial una mica brut i canallesc, encallat als anys 60. Però és un dels més xics de París.

Si la Plaça Madeleine és la meca del producte gastronòmic de luxe, on el que compta és l’etiqueta, el carrer Montorgueill aplega els millors botiguers de petites elaboracions i de productes frescos. Tot està pensat per la gent que sap triar i cuinar, pels malalts que, davant d’uns fogons, fan cara de felicitat. És la petita compensació que París ha tingut per la pèrdua del mercat medieval que hi havia al costat de l’església de Sant Eustaqui, on ara hi ha els jardins de les Halles.

La varietat d’establiments posa el cap com un timbal: Formatgeries, carnisseries, peixateries, xarcuteries, pastisseries, fruiteries, forns de pa, fins i tot hi ha un supermercat vegetarià. Cada negoci té el seu producte estrella i les seves ofertes del dia. Els dependents estan desperts i els aparadors es preparen meticulosament per atreure la clientela. Si tens tendència a menjar pels ulls és fàcil que t’agafi gana. Però val més passar-hi unes quantes vegades abans de comprar, si vols gastar els diners amb un mínim de criteri.

Tanta oferta i animació, i la impòrtància que la gent dóna a la moda, fa que viure al carrer Montorgueill quedi molt bé però no surti gaire a compte: els pisos són cars i petits, les finques antigues i de poca qualitat, i el carrer és sorollós. Hi ha, però, la compensació del formigueig humà, per qui sigui amic d’aquestes coses, i de l’oferta gastronòmica. A la peixateria Soguse, per exemple, tenen unes vieries gegants que si les envoltes amb un tallet de cansalada de la tenda dels italians de més amunt queden de conya. A la carnisseria Tribulet et tallen uns entrecots enormes, monstruosos, i molt bons. Més amunt, hi ha una altra carnisseria on venen una llonganissa de pebre verd sensacional. Molts comerciants tenen secció de plats cuinats o una rostidora a l’entrada de l’establiment, amb pollastres, capons i ànecs donant voltes, que fan molta pena, pobrissons.

Pels postres, hi ha L’Atelier du chocolat i d’altres xocolateries on venen capritxos de recepta pròpia ideals per domesticar les criatures i les dones. També hi ha moltes pastisseries. La fruiteria més gran és Le palais du fruit: els colors ben definits, les aromes fresques. Les figues de turquia són d’un morat al·lucinant però la Xènia diu que hi ha fruiteries més petites, més cares i millors. En les formatgeries sempre vas venut. La meva preferida és una que es diu Houdon, petita i decorada d’un verd estrany, de merda d’oca. Tot i que amb els formatges passa com amb els melons que fins que no els tastes no pots dir si són bons. Pel vi, val la pena mirar les ofertes perquè això del vi francès és xauxa i algunes bodegues arriben a fer rebaixes del fins al trenta per cent.

Tota aquesta fira de zoco bereber modernitzat es barreja amb una munió de cafès, bistrots, pizzeries, restaurants de cuina asiàtica o d’alta gastronomia francesa, que també donen color al carrer i una sensació de tràfec incesant. Hi ha l’Escargot, que és un establiment de clatellada amb aquest caliu tan agradable que dóna la tradició. El bistró Grille Montorgueil també és dels temps de Proust però és més senzill: té carta de menú i un servei menys estirat. A Les petits carreux diuen que fan cuina de “familiar retromoderna” i al migdia s’omple de taurons que aprofiten el dinar per afluixar-se el nus de la corbata. La majoria de terrasses tenen vida tot el dia. En algunes hi ha un moment de glòria, que és la happy hour. El Sushi Planet, per exemple, que és un restaurant tot decorat de color rosa, s’omple d’adolescents enamorats cada tarda entre les quatre i les set. No dic que l’amor i la decoració no siguin importants però el fet que els còcktels se serveixin a meitat de preu ben segur que també compta.

I bé: si, l’oferta t’atabala, sempre pots refugiar-te en una boulangerie de la cadena Paul, que sempre és igual i no sol fallar…

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s