Dietari telegràfic (5.10.08)

Vaig a la biblioteca com qui va a la mili, a fer-me un home. Cal donar armes al cervell, si tens un cor que tot ho vol i per tot s’emociona. L’ideal seria aprendre a utilitzar el cor per viure i la intel·ligència per consolar-se, no? On hi ha prou intel·ligència tot tendeix a l’amor i la serenitat, teòricament. Espero que els llibres m’elevin però, si no, m’és igual. A la biblioteca assaboreixo la voluptuositat de la disciplina i de la petita humiliació que representa veure’t resumit en una frase que no és teva. Llegeixo com un condemnat i m’agrada. Gairebé cada dia m’hi estic cinc o sis hores tancat i m’ho passo teta. Avui, l’entusiasme m’ha fet oblidar que els dilluns la biblioteca no obre, però. I no era l’únic. Després de parlar amb el vigilant, en el moment de girar cua, una noia se m’adreça: “Qué ha dicho?, no entiendo una mierda de francés”. “Ja som a casa”, he pensat. De seguida he vist que la noia tenia ganes de xerrar. Era simpàtica i, sobretot, era de Salamanca: he cregut que em quedaria una bona entrada per la web i hem anat a prendre un vas de vi.
Coses que m’ha dit: que si les vaques circulessin pel centre de Salamanca el turista es faria una idea més exacte de la ciutat; que s’hi viu en un rusticisme cavernari impressionant, que es consumeix demagògia anticatalana a punta pala, que no costa trobar-hi pintades contra Catalunya; que va voler organitzar una acte a favor del retorn dels papers a la universitat i es va quedar més sola que la una; fins i tot li van robar la pancarta que havia preparat. Em diu, fent grans moviments d’incomprensió amb el cap: “En tiempos de Felipe González el gobierno nos prometio un museo de la guerra civil a cambio de los papeles y la gente prefirió estos papeles que durante 50 años no han interesado a nadie!”. Vol marxar a viure a l’estranger. Però a Salamanca, amb els 1200 euros de la beca doctoral passa el mes, paga una hipoteca i encara estalvia. Em parla amb aquell to professoral que adopten els castellans quan es posen seriosos. Impossible discutir-hi: escoltar i callar i, de tant en tant, provocar-la. “El problema de Espanya fue Fernando VII”, em diu amb gran aplom, i afegeix: “Yo soy una afrancesada”. “Ah!, Y el francés?”, pregunto. “Ya lo dijo Unamuno, la tragedia del castellano son las vocales”, donant a entendre que el castellà és tan fàcil que torna la gent idiota per les llengües. Parlem de literatura: Stendhal, “un cafre”, i Balzac una porqueria al costat de Flaubert. No vol tenir fills: “un muchacho no me va impedir leer ni un libro”. Truculenta: “no me gusta dar, sólo me gusta recibir”. Una vida emocionant: l’amargor de les dones que no tenen forces per deixar d’admirar l’home que les ha deixat. Té milers de discos de jazz i de llibres. Quixotesca. M’he acomiadat una mica enfarfegat

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s