Dietari telegràfic (14.9.08)

Llibreries. Sempre que pujo a París acabo comprant llibres. Vaig aprendre a llegir francès amb Proust i una traductora electrònica (i molta fe). Hem anat a Gibert’s, al boulevard Saint Michel. Cinc pisos plens de llibres i de gent. Riu-te’n de La Central, aquí la gent viu la cultura. Alguns clients anaven amb carret. He fet l’experiment d’apuntar el preu dels llibres que em compraria si fos ric triant només volums barats, de segona mà. Diccionaire egoiste de la literatture française, de Dantzig, 11 euros; Journal, de Renard, 17; Journal, de Gide, 35; Carnets, de Joubert, 22; Correspondance general, de Stendhal, 35; Lettres a ma mère, de Léautaud, 10. Ho he deixat córrer per no deprimir-me. Els dos volums de Journaux de guerre de Junger només costaven, rebaixats, 108 euros. Després de discutir amb mi mateix dues hores, he comprat: Poil de Carotte, de Renard, 2.75 euros; Pantagruel, de Rabelais, 4.60; Le tiers-livre, de Rabelais, 7.50; Correspondance avec sa mère, de Proust, 4.30; Écrits sur l’art, de Proust, 9.30. Feia cua en un dels quatre o cinc caixers de l’entrada amb aquests fogots que tinc sempre que prenc una decisió per petita que sigui. L’angoixa de les opcions descartades, sempre: estic com una cabra. Després passejada pel boulevard, que té un encantador to populatxer i per mi un valor sentimental inoblidable; la Xènia prefereix el Saint Germain, que és més pijo. A l’arribar al pont, l’obsessió dels núvols, espessos, magnífics. El Sena estira el paisatge a dreta i esquerra en un doble punt de fuga que fa impossible mirar recte. L’aigua verda, la tardor que comença a ennoblir els arbres, el color cremós de les façanes de la rive Gauche, la Cité, tot queda difuminat sota els núvols en una profunditat romàntica. De sobte, un vianant que t’empeny o la sirena de la policia et treu de l’embadaliment (perquè aquí ningú no toca la botzina). Els núvols filtren la llum i t’ho fan veure tot a través d’una pel·lícula matisada de vellut. Això a la tarda; l’aire s’espesseix i arriba a tenir una textura d’ant, peluda i agradable. Al matí, quan surto al carrer, la ciutat sembla embolicada amb una muselina de seda. Els núvols blancs combinats amb la pedra blanca dels edificis, donen a la ciutat un toc angelical, de netedat i de puresa. Per sopar, vieires a la brasa embolicades amb voltes de cansalada molt fina. No es pot demanar més. Potser una mica més de feina, per no haver d’escriure tant.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s