Dietari telegràfic (10.9.08)

Els morts de Brighton. No només es recorden en els monuments militars; en alguns bancs del passeig marítim hi trobes una placa: “A la memòria de la pepeta, que va estimar el cel i el mar”. Sembla que la flema anglesa només permeti dir paraules boniques als morts. El cementiri d’una de les esglésies més antigues de la ciutat, actualment és un parc. Els nois i noies seuen damunt de les tombes, escampades per la gespa, de vegades amb una cervesa a la mà (també he vist una noia que llegia). L’única tomba vallada és la d’una senyora que va viure 108 anys i va combatre en les guerres napoleòniques fent-se passar per un home. Incloure els morts a la quotidianitat em sembla tot un senyal de vitalitat i civilització. Des del parc, veiem la panoràmica de la ciutat, que fa pendent fins al mar. Dos blocs immensos, a l’estil de Palamós, ens obstaculitzen la visió. Sense ser una ciutat bonica, no hi ha gaires bunyols, a Brighton. Penso que una societat que lliga curt els seus arquitectes és una societat que coneix les limitacions de l’esnobisme i la vanitat, però potser les finestres podrien tenir una marqueteria més moderna, que no deixés passar l’aire. Passejar per Brighton, m’agrada, sobretot a la nit, sortint dels pubs amb les cames pesades i la sang lleugerament infectada d’alcohol. El camí de tornada no se’m fa mai llarg: De vegades anem de la mà, d’altres ens discutim discretament amb frases iròniques evitant de fer-nos mal. El silenci, la foscor, la fresca, els comerços tancats. N’hi ha tants que sembla mentida que hi hagi negoci per tots. És una sensació que he tingut a tots els països rics on he anat. Demà marxo. No he dit res de la platja de pedres grans i rodones, que et deixen els peus planxats si vas descalç. Ni del parc d’atraccions instal·lat damunt del mar, a la punta de la vella passarel·la de fusta, sempre animat pel ventot, les onades i les gavines. Des de l’embarcador, Brigton dóna una impressió caòtica i agitada, de pintura de Turner. La platja té un color encès, de terra batuda, que lliga amb la crispació del mar; i la façana marítima, és una pinzellada nerviosa de colors esvaits i clars, una mica bruts. Tampoc he dit res del Royal Pavilion, que és una mona de Pasqua de princep xinès, petit i vanitós. Ni de Hove, el barri ric, victorià. Brighton va ser la meca dels mots, però si hi ha una presència forta del passat és la dels temps de la Reina Victòria (aquella folladora insaciable), com a tot Anglaterra, suposo.

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s