El Boss

Concert del Bruce. En la memorable actuació al Camp Nou de fa vint anys, jo també hi era. Tenia 15 anys, feia dos mesos que fumava, m’havien donat el primer petó i estava a punt d’enamorar-me per primera vegada. La nit que em vaig declarar vaig vomitar dues vegades; si hagués sabut que l’amor m’ho havia de fer passar encara molt pitjor m’hauria tirat per la finestra. En tot cas, jo aleshores anava sobrat de forces (duia melena, no estava pas calb), i el Bruce, també: feia tombarelles amb la guitarra. Sí, sí: després de tres hores de concert es va posar a donar tombarelles per l’escenari com un boig, mentre la banda tocava el twist and shout. Com que aleshores no necessitava ulleres, no em calia anar a la pantalla per veure-li clarament la cara vermella d’esgotament i de satisfacció, d’home que està tan segur de la seva potència que desafia el públic sabent que no se l’acabaran ni aquella nit ni cap altre.

Dissabte, el concert també va durar 3 hores i va acabar amb el Twist and Shout, però no va haver tombarelles. Les cançons sonaven a un tempo més lent i uns quants tons per sota, cosa que facilitava cantar-les sense quedar-se afònic. Quan el bateria repicava fort els timbals, semblava que li havia de caure la dentadura postissa; el saxofonista no tenia aquella bufera mítica, que fins i tot desbordava les millors cançons i les portava encara un punt més amunt de l’èxtasi. Jo, de tant en tant, m’havia de seure a descansar, rebentat de ballar i saltar. Em sembla que vaig fer més l’animal dissabte que no pas fa vint anys; aquell dia em vaig passar el concert fumant-me els Fortuna que gorrejava a un bon jan que teniem per veí. El concert em va encantar, era el primer de la meva vida i va marcar una fita que cap altre actuació no ha superat: ni Brian Adams, ni Pat Metheny, ni Europe, ni Bon Jovi, ni Iron Maiden, ni Ac/DC, ni els Ramones, ningú.

El concert de dissabte, em va semblar que estava perfectament a l’altura, cosa que demostra que el múscul és un dot secundari. Pot ser que m’estigui fent vell, i tot ho vegi deformat per l’aigua de la llagrimeta, però el concert de dissabte, em va semblar igual de vibrant (malgrat els problemes de so) que aquell primer; em va agradar molt més, per exemple, que el concert de l’Estadi de Montjuic que es va grabar amb DVD, del qual és el video que he penjat.

Es pot fer una paròdia del Boss: sobre el seu aire de camioner, sobre els  lalalalas de les seves cançons (i els uooohhh), sobre la seva masculinitat arnada de rot, whisky i cadena al coll, sobre la seva lírica de Loquillo millorat o els seus esgargamells fanàtics, una mica flamencs; però no es pot dir que la seva música és simple, com he sentit dir. L’art no és simple ni complicat, és veritat o és mentida; serveix per humanitzar la natura o no serveix. Les cançons del Bruce són veritat, per això tenen aquest estil tan particular, per això fan tanta companyia, per això té aquesta força, ell, quan canta; per això 20 anys després em va fer saltar i ballar més que mai; a mi, que no salto ni ballo mai, que mai participo en èxtasis col·lectius i no sóc cap fan esbojarrat. Jo només feia els deures amb el disc del Tunnel of love de fons i ara amb prou feines me’l poso a l’ipot de tant en tant, però el Boss és el Boss, i tant si és el Boss!

I a Catalunya, que anem tan mancats de veritat, i que a més som uns desgraciats  enamorats de la vida, com els protagonistes de les seves cançons, és natural que tingui aquest èxit brutal.

Anuncis

Un pensament sobre “El Boss

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s