Desafinat

Hi ha dies que ets un instrument desafinat. És igual la cançó que toquis, al final ja saps que no sonarà. Aquests dies l’ideal seria callar, fins i tot l’ideal seria desaparèixer, però justament perquè no trobes la forma d’expressar-te insisteixes i, quan et replegues, ja tant se valdria seguir tocant. El trompetista vell i tossut que cada nit treu la son als veins fins que la policia ve a detenir-lo, només té un atac de pànic, només toca per no sentir-se abandonat. El seu concert és un udol d’infant i si algú estigués per ell, si algú comprengués les seves pors, segur que callaria. Hi ha dies que tot et retorna una imatge trista i desolada de món, que tot et recorda la part grotesca de la teva feina, i tens la impressió que no vas a l’hora amb res. No val el matí esplendorós de l’altre dia; no val aquella amistat ni aquella altre; no valen els plans d’anar aquí o allà, ni el llibre que estàs fent. Hi ha dies que sents l’equivocació, la injustícia i la fragilitat tan endins que la por et puja com un vòmit des les entranyes i la il·lusió no té forces per aturar-la. Tot et sembla gros i transcendent, detectes la mesquinesa de la gent en els gestos més insignificants i tot et recorda, amb una desagradable minuciositat, aquells episodis del passat que voldries oblidar. La por sempre té un so d’instrument desafinat (de piano, normalment) i, per això, com més toques més freda i desagradable és la reacció dels altres. Això t’acaba de rematar i tornes a casa com l’aneguet lleig quan es pensava que era definitivament lleig de veritat.

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s