Declivi de Convergència?

Una de les palinòdies més divertides que es poden escoltar avui al país és la del convergent que pateix per Catalunya. Pobre país, on anirem a parar amb els socialistes manant. És molt català això d’amagar rera una bona capa de pessimisme la pròpia covardia i mediocritat. Vinc de trobar-me amb un amic que fa deu anys només llegia llibres d’Anagrama en castellà i que avui llegia una novela de Camilieri, traduida al català. Vinc d’escoltar com un vell amic del meu pare explicava que s’ha fet subscriptor de l’Avui, quan fa 10 anys hauria corregut a rentar-se les mans després de llegir-lo (era un d’aquests cosmopolites no-nacionalistes).

A mi no em sembla pas que el país s’estigui desnacionalitzant ni que sigui tan fràgil com es diu; em sembla que és Convergència que va malament i que cada dia és més fràgil, que per por i manca d’audàcia s’està convertint en un partit prescindible, que cada dia està més lluny de la seva tradicional missió històrica.

No és un problema de manar, és un problema d’agafar el toro per les banyes. És un problema de liderar les il·lusions del país que representen. Per gestionar la sopa del camp de concentració ja hi ha els socialistes i aviat fins i tot el PP, si Rajoy aconsegueix civilitzar-lo. Amb tots els xous i grolleries, ERC ha contribuit més a la llibertat de Catalunya, els últims anys, que no pas Convergència. Em sembla que a Convergència fa temps que es confón l’ensopiment del partit amb l’ensopiment del país. El partit de Pujol està allargant massa uns rèdits que ja no donen per més, i comença a fer l’efecte d’ una gran balena embarrancada.

Pujol, que encara és qui mana a Convergència, cada dia em fa pensar més en el Cambó dels anys 30: com a l’històric líder de la Lliga se li està podrint la fruita a les mans, els fruits que ell mateix havia plantat i recollit. Si no deixa que els ideals que ell tan va contribuir a nrmalitzar, segueixin el seu curs natural, se li giraran en contra. Aquella frase tan famosa i tan injusta, Visca Macià, mori Cambó, jo cada dia l’entenc més. No pots donar als teus les armes per creuar el riu, i després deixar-los a l’estacada. Que em presentin un sol convergent de socarrel que avui no sigui independentista. Cap pedagogia que no sigui la independentista, cap discussió que no sigui com fotre el camp d’una vegada, tindrà cada vegada més gust de moneda falsa. Si no s’entén això, si no s’entén que el catalanisme de Pujol dels anys de Franco i de Tejero tenia un valor afegit que no té avui la Casa Gran, és que no s’entén res. Sense aquest valor afegit de generositat i valentia, Convergència mai recuperarà aquell prestigi que tenia, per més corbates que portin els seus dirigents i més intel·lectuals que fitxin. El prestigi dels polítics no ve mai només de la solvència; és un aureola espiritual que la donen la valentia i el temperament que calen per liderar un país, per fer realitat uns anhels, assumint que quan no s’avança es retrocedeix. Això era el que Pujol va fer als anys 80 i això és el que els seus successors no semblen tenir el valor o la força per fer.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s