Dietari (Fredolic!) V.II

Diumenge

Fins avui, Londres havia estat només un carrer, per mi. Des que vaig arribar fa una setmana que pràcticament no havia fet altra cosa que caminar amunt i avall pel mateix carrer. Cada dia agafo la Central Line i desembarco a Holborn. Si tiro amunt, arribo a l’acadèmia d’anglès; si tiro avall, em planto a la biblioteca de la London School. Com que sóc una persona de digestió lenta i tinc un cert complexe de patufet, un carrer ha estat suficient per fer-me sentir l’aventura, de moment. Suposo que el fet que sigui ample també hi ajuda. Seriosament, com que no deixaven d’arribar notícies terribles de Barcelona i, a més, he tingut feina a treure carnets i resoldre burocràcia, comptar amb un intinerari fixat fins i tot ha estat una sort. Avui, però, he quedat a Oxford Circus amb l’A.B. i hem anat a dinar. Abans m’ha dut a veure la botiga del National Geographic a Regent Street. És d’un empresari de la Seu. La botiga és enorme, monumental. He sortit preguntant-me qui dimoni comprarà tot això. És una pregunta que m’he fet igual a Berlín, a Viena i a París; deu ser la part màgica del capitalisme que no entenc. Potser perquè no he estat a Nova York, el capitalisme de Barcelona em sembla més raonable. I bé: aprofitant que els dissabtes no hi ha classe d’anglès, ahir ja vaig passejar una mica; però avui la sensació d’ocellet sortint de la gàbia ha estat total. Veig que han començat a guarnir alguns carrers  i que la meitat de Londres porta el poppie clavat a l’abric. El record dels combatents de la I Guerra Mundial es barreja amb la carnisseria que l’exèrcit britànic està patint a l’Afganistan.

Dilluns

L’Abel Cutillas m’escriu amb el seu humor habitual per convidar-me a la presentació del seu nou llibre, que ja vaig  llegir fa un temps. Es titula Per una literatura capitalista i em va agradar molt; sobretot per l’audàcia amb què demostra que l’ofici d’escriptor és el més assenyat que pot triar un home en les societats postmodernes. Em desitja una bona estada a Londres i em diu que no em preocupi si falto a la presentació. Seguint la broma, m’explica que “la tardor ja ha arribat a Barcelona” i, com que Londres sempre va “un pas endavant”, em demana si començo a notar el fred.

“Sr. Cutillas!

Aquí fot un fred que pela, ho enteneu? A la nit, la senyora apaga la calefacció i cada matí m’aixeco com una estalactita. Tinc els ossos glacificats i fa dies que miro de viure entre la biblioteca i el metro per sentir-me circular la sang. Diumenge, vaig anar a dinar amb un amic i la feina va ser meva seguir la conversa sense que el reuma em cargolés. Pla no sabia de què parlava quan deia que els pisos més freds del món eren els de l’eixample de Barcelona. Mai de la vida havia passat tan fred. En un tríptic de l’acadèmia he llegit que això de treure la calefacció a la nit és un costum anglès i recomanen ficar-se mantes a sobre. Què voleu que us digui, el fred em fa sentir vell. Però a la biblioteca s’hi està molt bé i ja sabeu com m’agrada llegir.

Records

Enric”

Dimecres

Estic tan ocupat que encara no he tingut temps de fumar, de beure, ni de pensar en …. Tot i que començo a tenir algunes teories sobre la dona anglesa, of course. Els meus estudis etnològics al metro m’han permès, fins ara, identificar-ne tres tipus: el cavallot de pub amb les cames com les potes d’un piano i la cara gravada; la normaleta que es disfressa de fulana francesa quan vol semblar una senyora; i la bellesa totterreny, d’una naturalitat espaterrant, amb la cara dura i incisiva, les faccions petites i, si els càlculs no em fallen, alhora guapa i intel·ligent.

Dijous

Avui sóc feliç. La mestressa està constipada i ha dormit amb la calefacció encesa. Li he volgut fer notar, discretament, el caliu que la temperatura donava a la casa i m’ha fet una ganyota.

-   Really?

-   Yeah!

Només ha posat la calefacció per raons d’urgència (allò que deia: aquí només l’encenen quan hi ha perill de congelació). Segur que si li demanés la posaria, però m’ha sabut greu:

-   Que tens fred,? Perquè jo no el noto.

-   No és només el fred, és la humitat.

-   Ah, tampoc la noto…

Mentre parlavem m’he adonat  que anava vestida amb una samarreta sense mànigues de camisa. Jo portava la samarreta tèrmica, la camisa i una rebeca. Què hi farem! Hem d’evitar semblar espanyols,  i respectar casa dels altres.

Dietari (Hello, London!)

Dilluns

Ja hi som, Londres. La senyora que m’acull em tracta amb aquesta amabilitat dolça i una mica absent de les persones bones que ja no esperen res de la vida. Ho he vist en d’altres persones que han patit, que hi són i que no hi són. Donen i van passant. De vegades, el dolor és tan fort que els costa de creure que la realitat sigui real. Quan he arribat  s’acabava Gent del barri, que aquí encara dura. Hem parlat de l’Angie, aquella dona alcohòlica i despentinada, tan sarcàstica, que figurava la mestressa del pub. Era el meu personatge preferit, no sabia que l’actriu és la dona del guitarrista Bryan May. La meva habitació té un petit lavabo amb dutxa que m’anirà molt bé. Estic en un complex residencial dels afores, una mica entaforat i atapeït. El pis es nou, i està ben cuidat i net, però tot ell té un aire de solució provisional que diu molt de la mestressa.

Dimarts

El porter de l’escola d’anglès sembla un porter de discoteca, li agrada massa dir “my friend”. Dues frases apreses a classe: “We aren’t put on earth to enjoy ourselves”, i “he’s a hen pecked husband”. La primera és facil d’entendre i és molt british, de quan els anglesos dominaven el món i el circuit de forats sadomasoquistes. La segona es diu dels homes que estan casats amb una llauna de senyora. M’ha fet pensar en l’expressió catalana “tenir ulls de pollastre.”  El significat és facil d’imaginar, si penses en una cara. La professora Rottenmeier tenia ulls de pollastre. Els pollastres distingeixen amb molta precisió el gra de la sorra, és a dir que la dita escau a persones torracollons i llepafills. Em sembla que el “hen pecked husban” és una figura estesa a Catalunya -molt més que no pas el hen pecked wife, diguem-ne. Però això no es pas culpa de les catalanes.  Ja he escrit alguna vegada que, sense les nostres belles, no quedarien ni les engrunes del país. Quina culpa en tenen , que després de tantes guerres perdudes, hagin de triar i remenar entre una densitat tan alta de calçases?

Dimecres

Mirant els comentaris que he rebut aquests dies al bloc s’entenen moltes coses -la nostra condició de cornuts, per començar. Des de l’any que vaig publicar el llibre del Barrera que no vivia amb tanta consternació el fàstic de pertànyer a un país tan absurd i tan ple d’imbècils. Aquests dies val més no circular per internet.

Dijous

Aquests dies que era a París, a ca la Xènia, em deixava portar pel seu costum de dir, abans de tancar la porta de casa: “Me’n vaig a París!” Aleshores, sortia de l’Ile de Sant Louis per un dels ponts i ja era a París. Ara que em trobo a Londres (tècnicament, com a mínim) he de caminar fins a l‘underground pel voral d’una carretera atrotinada i aguantar 33 minuts dins d’un vagó humit i ple de gent, que sembla el ventre d’una oruga. Quan he sortit aquest matí, li he dit a la mestressa: “Me’n vaig a la fàbrica”, i s’ha posat a riure. M’agrada molt, Londres, però és una fàbrica. Em sembla una fàbrica quan hi vaig i m’ho sembla quan me’n torno. A París semblava que cada dia fos divendres. Tu miraves les terrasses i la gent sempre feia cara de poder allargar el café o el vinet una estoneta més. Aquí ningú no bada, tothom fa cara de portar entre mans un assumpte capital. Suposo que per això els anglesos es van inventar l’esport i els pubs, i els francesos els drets de l’home.

Nous productes!

Meditacions d’un català a l’underground (Catalunya Oberta)

Sóc al metro de Londres. Dret. M’estic fent pipí i el tren s’ha aturat en un túnel fosc i estret per no sé quins problemes en una estació de la línia. Aquest matí, venint cap al centre, ha passat el mateix. La gent s’ho ha pres igual que ara, amb una paciència filosòfica gens mesella (aquesta és la impressió). El conductor del tren informa regularment els passatgers i, a canvi, els passatgers accepten les explicacions com una pregària. Tot queda reduït a la bona educació, ben entès que cadascú fa el que pot.

Quanta estona estarem aturats, però? Aquest matí no havia passat pel pub i la cervesa no pressionava, no m’ha costat gens mantenir la calma. Prop meu, un home llegia The English, el best seller de Jeremy Paxman, que és un collapolítics com la Terribas però amb l’experiència que dóna portar durant dècades el mateix programa. El número d’octubre del New York Book of Review parlava de l’èxit que tenen a Anglaterra els llibres dedicats a la història i el caràcter nacional. El fenomen és recent. Els anglesos comencen a mirar-se el melic. Fins i tot es pot dir que comencen a buscar-se’l. Com que ja només els lliga la BBC i el sistema sanitari, miren de recuperar referents col·lectius per definir-se i justificar-se.

Que estan desorientats és evident. Els agrada flagelar-se i llibres com el de Paxman o l’últim de Piers Brendon, The decline and fall of the British Empire, són extremadament autocrítics. Els anglesos enyoren l’imperi i per això l’odien. A més, el metro els ha quedat obsolet, el sistema electoral també, el partit racista guanya adeptes, Afganistan és una carnisseria i la senyora grega que m’acull, tot i fer vint anys que viu a Londres, no perd ocasió de criticar els costums del país. Anglaterra ha perdut pistonada però encara té naus per cremar. Les biblioteques obren fins a les dotze de la nit. Els morts es recorden i s’honoren. Els anglesos, com totes les nacions europees importants, s’han forjat a base de superar grans crisis. Vés! El tren arrenca; això no és la Renfe. A diferència d’Espanya, que és com una cadira de tres potes, aquí l’estructura funciona i aguanta les reformes i els petits problemes. Fins i tot suporta sacsejades, com la caiguda de la lliura; al contrari que a Catalunya on ens ofeguem en un got d’aigua.

A Catalunya no hi ha un problema de possibilitats sinó de confiança. Com que el país no es recolza en la seva base, tot trontolla. La desconfiança s’atia des de dins i des de fora. El fet que la catalanitat es presenti com un peatge escampa tots els sentiments associats a la mandra, com l’enveja, el ressentiment o l’utopisme. La demagògia que s’ha fet amb el cas Pretòria demostra fins a quin punt els polítics formen part del gruix del país menys disposat a treballar i a esforçar-se. Pitjor que el patrioterisme, a Catalunya hi ha encara una altra cosa, que és el radicalsocialisme. El radicalsocialisme és una actitud basada en exigir-ho tot i no donar res, com el patrioterisme però sense militars i, d’uns anys ençà, sense armes. La qüestió és sucar el melindro en la xocolata dels altres. Sí senyor, sucar bé i sucar de franc. Per això ningú no se sent en deute amb ningú ni es pregunta com és que tots els catalans que han deixat un llegat concret al país ho han pagat tan car.

Mentre escric això per distreure el pipí, repasso noms i no falla: qualsevol nom que pensi, des Prat de la Riba fins a Pujol, passant per Ors, Gaziel, Cambó, Pla, Fabra, o Layret, encaixa en aquest principi: si tu fas una contribució al país reps, de felicitació, una bufetada. Per això ningú no recorda que Alavedra va ser un dels redactors de l’Estatut i es pregunta per quina raó seria impossible que Garzón tractés igual un pare de la Constitución. Per això ningú no recorda que Prenafeta va muntar TV3 al marge de la llei, però val més que no hi insisteixi. A Catalunya fer coses és perillós i el currículum resta. Per això els mateixos polítics que tenen la barra d’anar a les eleccions sense tenir un mínim de formació són els primers a donar lliçons de moral. Per això els periodistes que no s’han jugat mai la feina per una idea de veritat o de justícia són els primers a fer d’inquisidors.

A Catalunya només compten els drets i la demagògia de barriada. Per això, Mas ha de parlar del Dret a Decidir, quan hauria de parlar del Deure de Decidir. Per això tants independentistes prefereixen confiar en la justícia espanyola que sortir del seu cofoisme repugnant. Per això els conceptes del ciutadà soldat i de la qualitat per damunt de la quantitat, que han forjat la civilització europea, a Catalunya es consideren immorals. Per això el millor que va fer Companys va ser morir afusellat. Per això preferim pensar que les multinacionals obligaran Madrid a construir-nos un port, un aeroport i una línia d’alta velocitat que no pas agafar el toro per les banyes. Per això, tot i que estem en una regió ideal per ser un país capdavanter, si en comptes de trobar-me en un tren anglès, em trobés en un tren català, hauria acabat fent-me pipí a sobre. En canvi, ara sóc a 3 minuts de casa: “This is Fairlop. Please, mind the gap between the train and the platform”. Goodbye.

Nous productes!

 

 

Cap de setmana occità (Benzina)

Divendres

Ja som a Albi. Hem evitat l’autopista i hem arribat a la ciutat per una carretera interior, recollida entre fileres de plàtans daurats pel sol d’última hora de la tarda. El cel brillava amb un blau tan pur que semblava tancat en una vitrina, molt lluny del joc de polsims i de núvols flonjos que la llum morent anava rosant. Hem admirat les ondulacions sensuals de la terra. Els camps són rics i extensos però la primera impressió és d’una gran familiaritat. Ja sé que no dic res original, però era com si Catalunya s’hagués anat eixamplant i no trobéssim mai el moment de deixar-la. A banda dels cartells oficials, res no feia pensar que ens allunyéssim de casa. Seria graciós descobrir, a aquestes alçades, que els Pirineus no són una frontera, sinó una columna vertebral.

No és la primera vegada que tinc aquesta impressió.Recordo un viatge a Montpellier i una excursió en cotxe fins a Florència, i una anada a Tours amb autocar. La carretera dóna visions panoràmiques. Però la intuïció mai no se m’havia fet tan viva: això sembla el jardí de casa. És com si m’acabés de trobar a mi mateix, com si acabés de descobrir l’origen del meu gust i de la meva sensibilitat. No m’estranya que la cosa hispànica se’m faci estranya. Potser en faig un gra massa però de sobte la barraqueta catalana se m’ha convertit en un palau -un palau gran, fred i enteranyinat, però un palau, al capdavall. Què faré amb tan d’espai? La pregunta sona absurda feta aquí, a la cambra de l’hostal, a les 3 de la matinada, amb l’all del sopar que em torna a la boca i els àcars que em fan estornudar, però és com ho sento. No sé res de trobadors ni de literatura medieval. Per casa, corre un estudi en dos volums de l’August Rafanell titulat La il·lusió occitana. No havia trobat mai el moment d’obrir-lo. Ho faré. Que no resulti que la il·lusió és real.

Durant el viatge ho anat repertint a l’Anna i el Lluís:

- nanos!, hem de fundar la República Hedonista dels Pirineus!

A l’hora de sopar he insistit en el tema i el Lluís li ha xiu-xiuejat a l’Anna

- L’Enric és el Kaplan català

He sopat unes anques de granota saturades d’all, que em donaran la nit. Em fa l’efecte que aquesta ciutat és una presa de pèl semblant. La hostelera és una dona severa, que està per tot. El francès de la gent és molt clar i l’occità no se sent per enlloc. Potser si donem una propineta…

Dissabte (Matí)

Hem esmorzat molt bé. L’hostal és modest però la mestressa és perfeccionista i cuida tots els detalls -excepte la comunicació (quan no ens renya també és seca: quin petit Hitler!) Després, hem vist la catedral d’Albi, que és una mole de maó roig, fortificada, d’una pesantor burocràtica. La van ordenar construir els francesos després de la croada contra els Càtars, per afirmar el seu poder sobre la zona. A tocar de la mole, hi ha unes restes d’un temple anterior més discret i humà, ideals per declarar-se una nit d’estiu ben estrellada.

Vista la catedral, hem tirat cap a la riba del riu Tarn. Diseminats per la gespa, una desena de pintors  s’extasiaven amb el pont i la façana riberenca, que té regust Toscà. Léon Daudet  parlava de l’estúpid segle XIX: què hauria dit del XX i el XXI? A la seva manera, França és un comunisme. Si vols un comunisme arregladet, oxigenat per la riquesa, però tot fa massa ferum de decorat i propaganda. Tu vas a Albi, vas a Sarlat, vas a Colliure, i trobes el mateix cadàver ben vestit i presentat. No hi ha pols, només un silenci mortal dissimulat sota les rutines de la vida comercial més anodina. Aquesta tarda toca Cordes (Cordes sur ciel, segons el xaronisme francès). Suposo que trobarem el mateix pessebre.

Dissabte (tarda)

Potser sí que els alemanys haurien d’haver arrasat París, com volia Hitler. Així la seva guerra hauria servit alguna causa justa. El mercadeig que es fa amb la cultura occitana en aquests pobles em repugna. Suposo que si Catalunya hagués desaparegut, els espanyols de les rambles també vendrien barretines. La població queda alçat i té unes vistes magnífiques. El paisatge és d’una bellesa bàsica, classicista, és ideal pels fracassats de París que fugen de la ciutat disfressats de neorurals. Els occitans només els veus a les botigues, en els fotografies que venen de iaios entranyables amb l’aixada o dalt d’un carro.

Hem tornat que el sol es ponia davant nostre. La carretera travessava un paisatge de pujols i pujolets, obert sota un cel enorme que s’anava enfosquint per les vores. L’Anna dormia. El Lluís i jo xerràvem amb un ull posat en l’espectacle. Cada vegada que la carretera enfilava una pujada semblava que, a l’altre banda, el cotxe hagués d’anar a caure  en un oceà mandarines.

Diumenge

Tolosa. És una ciutat amb nervi, ordenada i neta, limitada pel fet d’haver perdut la llengua. Les cases són de maó i, al vespre, tenyeixen l’aire d’un rosat pastós que fa les delícies dels turistes. Durant el dia, l’arquitectura de maó pelat fa contrast amb el cel, que és molt suau. L’escut històric de la ciutat té força. Tenir un riu com el Garona, també fa important. En un punt d’informació turística ens han donat un tríptic sobre l’exili editat en català. Diu que al metro s’anuncien les parades en francès i en occità, però ja ningú no el parla. La desaparició de la llengua pròpia hi ha deixat una buidor, però no és la buidor sòrdida de València o Alacant. Arribat a Girona he pres el tren cap a casa i ho he acabat d’entendre: els francesos són conqueridors, els espanyols només saquegen.

Clickeu aquí!

Dietari (valencians i xarnegos)

Dilluns

És admirable aquesta gent que sempre sap fer coincidir les seves opinions sobre els altres amb els seus interessos. Si no em fes por acabar d’estupiditzar-me, els imitaria.

Dimarts

Em pregunten si el meu amic valencià s’estima els seus pares. No falla: davant d’una frase intel·ligent la majoria sempre prefereix discutir sobre l’autor que no pas sobre la frase.

Jo crec que ser fidel als pares no consisteix en imitar-los en tot, sinó en comprendre el sentit essencial del seu esforç i continuar-lo. A.M diu que és fill de colons justament perquè es pot posar com a prova que aquest no és el tret definitori dels seus pares.

Com he dit sempre, el xarneguisme és un problema de mandra, no de sang. El xarneguisme és la deixadesa protegida pels ministeris de cultura i de defensa. Està ple de xarnegos amb  cognoms catalans -tot i que gràcies a l’Estat espanyol n’hi ha més amb els cognoms castellans. Que el xarneguisme fos un problema de sang és el que voldrien alguns polítics per poder viure eternament de la immigració i del bonisme.

Dijous

Principi: tota dona que estima –aquí el relatiu és important-, estima a través del seu pare, de manera que l’amor d’una dona no sols no depèn de dos sinó que depèn de tres. Val més pendre-s’ho amb calma.

El meu petit Schopenhauer em diu, parlant de les xerinoles sexuals que es claven en algunes conselleries: “El poder és anar a buscar a dalt el que t’ha mancat a baix”. És a dir, fer pagar als contribuents el que no has sigut capaç d’obtenir per tu mateix. Darrera la fira de les vanitats, hi ha el museu dels complexos. Exacte!

Un altre principi important: de vegades per no follar-te una noia hi acabes discutint. Posats a tenir remordiments, que sigui per haver-te-la tirat, animal!

Pensava en el cel de València. Cada ciutat té el seu cel. La característica del cel de París és el dinamisme, no s’està mai quiet. El d’Amsterdam és la desmesura, sembla que hagi de caure damunt de la ciutat, sobre les cases tan estretes i petites, com un gegant adormit damunt d’un nan. La característica del cel de Roma és aquesta profunditat espartana que li dóna el punt de verd, és a dir, el classicisme. La característica del cel de València és la claredat de la llum, em deia A.M. Jo el veig una mica caribeny, el cel de València, d’un blau humit i libidinós. Per això em fa estrany que els valencians vagin tan tocats i posats com a Madrid; aquest encarcarament no casa amb el cel; amb aquest cel, una samarreta senzilla ja queda bé. El cel de Madrid, com és?

Dietari (A València)

Divendres

Tertúlia de Rac 1 i cap a València. Arribo a l’estació parlant per mòbil amb la mare i trec el bitllet malament, sense adonar-me’n. Quan ja sóc lluny de la màquina una senyora grassa, uniformada amb el vestit de Renfe, se m’acosta vociferant: “Es tuyo? Es tuyo?” Rebo la interrupcióde mal humor fins que descobreixo que m’havia deixat el bitllet de tornada.

- Es mereix una abraçada, li dic

- Pues házmela

I ja em veus abraçant aquella senyora immensa tot suat –perquè feia una calor horrorosa. Si en fem d’extravagàncies per redimir la mala consciència!

A València m’esperava l’A.M. Els millors valencians que conec tenen tots aire de John Wayne. Suposo que és un símptoma de la situació política. L’A. és fill d’immigrants, castellanoparlant fins passada la vintena. De petit llegia Las Provincias a casa i recorda la impressió que li feien els articles anticatalanistes de la Maria Consuelo Reyna. Llegint, observant, va anar descobrint la trampa i es va sentir insultat. Tot i que té la meva edat, es va integrar lluitant tot sol contra l’entorn, com molts valencians de finals del franquisme. Ara només parla castellà amb la família. “Jo sóc fill de colons”, em diu, i es queda tan ample perquè és prou intel·ligent per no fer, d’un problema polític, un problema personal -o perquè és prou honest per no defugir la responsabilitat amb discursos complaents. El terme immigració li sembla trampós. A Catalunya el seu discurs resultaria tan escandalós com imbatible perquè coneix la història, la geografia i l’actualitat del país millor que qualsevol barceloní de generacions. Però a Catalunya els espanyols no poden anar amb la manca de miraments que gasten aquí i la realitat queda disfressada. Pallisses, vandalisme, impunitat dialèctica, m’escolto les coses que m’explica A. amb vergonya de viure tan tranquil a Barcelona.

A la nit hem anat a sopar amb el Ferran Torrent. Una vegada que un regidor del PP li va recitar, amenaçador, la matrícula del cotxe, li va respondre: “Compte, perquè la gent que trenca les cames a València són tots amics meus”.  Em diu que em faci l’ànim de veure la desaparició del català. “Bé, seria com fer-me l’ànim de veure una guerra perquè no hi ha res important que mori sense fer sang”. La gent que no creu en la justícia es pensa que els morts descansen perquè estan quiets però els alemanys es van venjar dels francesos amb el nazisme, els russos amb el comunisme, els napolitans han muntat la màfia, nosaltres vam muntar una revolució anarquista, etcètera. De tota manera, hem parlat de dones més que de política i la conversa ha estat tan entretinguda que seria poc educat transcriure les millors frases. El Torrent és un homenet prim, baixet, fibrat, nerviós, amb una llengua viperina i pintoresca. Ha compensat la mala vida amb un cert culte al cos i, si no fos tan brillant, semblaria un fatxenda de gimnàs de barri. Quina xerrameca més extraordinària, però. La intel·ligència ho posa tot a lloc i veus l’escriptor, el fabulador, que porta dins. En canvi, quan jo obro la boca sempre hi ha algú que diu: espero que no escrigui com parla.

Diumenge

Al tren, tornant de València. El que he vist demana reposar i prefereixo parlar de Berlin. Fa dies que he acabat el seu llibre i no deixo de rumiar-hi. Com a historiador del pensament, em sembla sensacional. Com a pensador, és el pare espiritual de l’Europa d’avui, d’aquesta Europa poruga i escèptica, que intervé  en el món com una mula espantant les mosques del corral perquè la deixin d’emprenyar –la imatge no és meva però m’agrada molt. El pluralisme de Berlin trontolla per la mateixa base. Justament perquè l’home és un ésser imperfecte, justament perquè li escau la frase de Kant que inspira el seu llibre (“Amb el fustam torçat de la humanitat no es pot construir res recte”), justament per això el seu pluralisme em resulta tan limitat com l’utopisme que critica. És aquell: “si tothom fos tan tolerant com jo no hi hauria guerres”.

-Esclar guapu i si tothom fos tan generós com la meva mare ho és amb mi el comunisme funcionaria!

Els necis sempre obvien l’estreta relació que hi ha entre la moral i les circumstàncies. El discurs de Berlin funciona massa bé en la teoria, fa sentir massa bé l’Europa salvada pels Estats Units per no sospitar-ne. Tot i que ell mateix reconeixia que la seva fascinació per alguns romàntics venia de la manca de valentia que trobava faltar dins seu.  Una part del problema, també, és que llegeixo Berlin a través dels seus idealitzadors. Total: com a justificació de l’estatus quo i de la moral descremada sorgida de la guerra està molt bé però no deixo de preguntar-me: ¿que és més difícil posar l’accent en la imperfecció de l’home sense fer-la més significativa, o posar l’accent en un ideal i no avançar una mica? De vegades em temo que tindré temps de veure tots els pacifistes convertits en criminals.

Dietari telegràfic (19.9.08)

Bois de Boulogne. Deu ser això la famosa bonheur: Les famílies, les bicicletes, les pilotes, els cavalls, els llacs, els ànecs, les granotes. Quan arriba la tardor, els castanyers deixen caure les castanyes i, si en aquell instant passes per allà, pots sortir-ne amb un bon nyanyo. El bosc és dens i els camins són ombrejats. Els marges estan plens de fulles seques podrint-se poèticament, semblen virutes de xocolata. Només sortir del metro ja sents una prometedora olor de verd. A l’altre banda del bosc, sobresurten els gratacels més alts de la Defense. Els àtics ajardinats de l’avinguda Foch fan caure de cul. Gran avinguda aquesta del general francès, el cel ample com un oceà, els edificis majestàtics. Arribat a una de les esplanades del bosc, m’assec en un banc. Davant meu passen, entre les rotllanes que fan els grups, dues noies a cavall tranquilament. Els cavalls són estilitzats, preciosos, les nenes déu n’hi do. Els francesos juguen i parlen sense cridar. Passa l’airet. El sol fa lluentines i pinta oasis a la gespa d’un groc pàl·lid. El cap se m’omple de frases grandiloquents: “Les coses importants només es poden donar, no te’n pots guardar una mica per tu mateix, aquesta és la tragèdia”; “el cor dóna per pocs amors, la resta són capritxos”; “un pensament, per ser bo, ha de tenir l’aire discret d’una proposta”. I vaig fent: Són frases que només brillen un instant, i encara en el meu cap, com totes les frases descontextualitzades. Cada dia em fatiguen més les frases, les meves i les dels altres, i aquesta literatura del bé i del mal, i el sentimentalisme de perruqueria que ho va podrint tot (ja ni els cinics tenen classe). El bois m’agrada més que els Jardins de Luxemburg, és més natural, més viu, més senzill: no té aquella retòrica de palau burgès que voldria ser aristocràtic; seria fàcil pintar-ne una l’alegoria. Fa mesos que em trobo en una mena de declivi morbós, com un capvespre que no s’acaba. Totes les veritats se’m van desfent i, amb paciència, espero, d’aquest buit que es va fent gros, que en surti alguna cosa concreta, potser algunes veritats més essencials, una mena de creixença. Si no és igual, també em conformaré. Aquí al Bois tot sembla fàcil, fins i tot conformar-se.

Dietari telegràfic (14.9.08)

Llibreries. Sempre que pujo a París acabo comprant llibres. Vaig aprendre a llegir francès amb Proust i una traductora electrònica (i molta fe). Hem anat a Gibert’s, al boulevard Saint Michel. Cinc pisos plens de llibres i de gent. Riu-te’n de La Central, aquí la gent viu la cultura. Alguns clients anaven amb carret. He fet l’experiment d’apuntar el preu dels llibres que em compraria si fos ric triant només volums barats, de segona mà. Diccionaire egoiste de la literatture française, de Dantzig, 11 euros; Journal, de Renard, 17; Journal, de Gide, 35; Carnets, de Joubert, 22; Correspondance general, de Stendhal, 35; Lettres a ma mère, de Léautaud, 10. Ho he deixat córrer per no deprimir-me. Els dos volums de Journaux de guerre de Junger només costaven, rebaixats, 108 euros. Després de discutir amb mi mateix dues hores, he comprat: Poil de Carotte, de Renard, 2.75 euros; Pantagruel, de Rabelais, 4.60; Le tiers-livre, de Rabelais, 7.50; Correspondance avec sa mère, de Proust, 4.30; Écrits sur l’art, de Proust, 9.30. Feia cua en un dels quatre o cinc caixers de l’entrada amb aquests fogots que tinc sempre que prenc una decisió per petita que sigui. L’angoixa de les opcions descartades, sempre: estic com una cabra. Després passejada pel boulevard, que té un encantador to populatxer i per mi un valor sentimental inoblidable; la Xènia prefereix el Saint Germain, que és més pijo. A l’arribar al pont, l’obsessió dels núvols, espessos, magnífics. El Sena estira el paisatge a dreta i esquerra en un doble punt de fuga que fa impossible mirar recte. L’aigua verda, la tardor que comença a ennoblir els arbres, el color cremós de les façanes de la rive Gauche, la Cité, tot queda difuminat sota els núvols en una profunditat romàntica. De sobte, un vianant que t’empeny o la sirena de la policia et treu de l’embadaliment (perquè aquí ningú no toca la botzina). Els núvols filtren la llum i t’ho fan veure tot a través d’una pel·lícula matisada de vellut. Això a la tarda; l’aire s’espesseix i arriba a tenir una textura d’ant, peluda i agradable. Al matí, quan surto al carrer, la ciutat sembla embolicada amb una muselina de seda. Els núvols blancs combinats amb la pedra blanca dels edificis, donen a la ciutat un toc angelical, de netedat i de puresa. Per sopar, vieires a la brasa embolicades amb voltes de cansalada molt fina. No es pot demanar més. Potser una mica més de feina, per no haver d’escriure tant.

Dietari telegràfic (13.9.08)

Abans de reprendre la vida parisina, Louvre. Cinc hores de caminar, no me siento las piernas. Jo n’hauria tingut prou amb la pintura francesa i italiana però la Xènia ho volia veure tot. No havia vist mai ningú amb tanta marxa en un museu. Al final no sabia ni com em deia, però he après moltes coses. La Xènia té frases per tot. Canaletto: “Tens raó és bo: el punt just de tècnica i talent i deixa de dibuixar quan li dona la gana, com tots els grans pintors.” Champaigne: “Pobret, només va pintar bé Richelieu i segurament el mèrit era del personatge”. Fragonard: “Vols dir que no era homosexual? Només pinta bé les dones, es nota que als homes no s’atrevia a mirar-los de cara.” Delacroix: “Aquest paio triava els models amb molta cura, només pintava gent amb personalitat, com ell.” El retrat de la Pompadour de jove, fantàstic. La calva de l’autoretrat, amb dos collons, com un gest de distinció en un temps en què cap home important gosava sortir en públic sense perruca. Davant de la Gioconda, una massa de turistes: Sembla la moreneta, li han muntat un altar. Ucello, Caravaggio, La Tour, etc. Les vaixelles gregues, romanes i etrusques: representacions d’orgies a tot drap. La Venus de Milo, les nenes tontes fent-se fotografies al seu costat. Egipte: la sensualitat morbosa de la mort. Mesopotàmia: la força i la pols, aquells lleons amb cap d’home barbut, espantosos. La corona de Carlemany, l’armadura d’Enric III, els apartaments de Napoleó III. El codi d’Hamurabi. El palau del Louvre no s’acaba mai; portes i habitacions per tot arreu. Una seu imperial per les runes dels vells imperis: val a dir que l’escenari està a l’altura de les peces. Però potser n’hi ha masses, no calia posar tot el saqueig a exposició. Per sopar un rattaouile de premi. Una clienta truca la Xènia mentre cuina: “Això sí que m’agrada, portar un imperi amb davantal!”. Jo encara penso en l’efecte dels núvols damunt les tulleries, densos, manieristes, com una prolongació de l’arquitectura. ¿A París, el cel fa joc amb l’arquitectura o l’arquitectura fa joc amb el cel?

Dietari telegràfic (11.9.08)

De comiat, un esmorzar anglès com déu mana. Els ous eren tan bons que he perdut el tren per un minut (la renfe m’ha mal acostumat). Abans de marxar, una abraçada i una altra, més apassionada, a través de la valla. Tren. Només dos anglesos clàssics en tot el vagó, però com brillen! El gras, magnífic: amb barret i un abric llarg, xarmant com Oscar Wilde. Retrobo la Xènia: molt enfadada amb l’ordinador, que no li funciona. Entrecot i National Gallery. Canalletto (entretingut); Veermer (les dones que pensen); Hoggart (el sarcasme anglès); Gainsborough (el noble l’avorriment del country side); Delaroche (la jove reina a punt de ser executada, amb tota la por concentrada en la boca i les aletes del nas, fantàstic!); Van Gogh (les floretes i la cadira, el concepte); Degàs (l’erotisme contingut de les dones); Zurbaran (el millor dels pintors espanyols, que sembla que pintin per fer por); Phillipe de Champaigne (el retrat de Richelieu, és impossible pintar un tipus com aquell i que et surti un quadre vulgar). Sortim del museu: Londres en hora punta sembla Nova York però amb les voreres estretes. L’Eurostar, molt bé. La Xènia, que anava en primera classe, ha sortit dient que era el non va plus del luxe i el bon gust: fins i tot ha demanat al cambrer quina colònia portava. La impressió de retrobar París. Com passar de Catalunya a Espanya. Les terrasses plenes, les voreres amples, els carrers nets, les noies fent-se les interessants, el ritme d’imperi. Comprens que anglesos i francesos s’odiessin, és el gòtic contra Versalles. Cap taxi. Que no treballa ningú, aquí? La Xènia diu que sí que treballen, els francesos, que han trobat el punt just i treballen poc però bé. No ho sé. Londres sembla una màquina de fer quartos, París un balneari. La Xènia diu que no m’enganyi, que els francesos ensenyen París i amaguen les fàbriques igual com els anglesos ensenyen Londres i amaguen la dolce vita del country side. Trucada d’un amic: “És clar que no treballen, els francesos. Una gent que s’aixeca a la mateixa hora que tu i que a les dotze ja dinen, com vols que treballin?”