Dalí i Pujols

Sms del Víctor Fernández: “T’espero a la redacció”, em deia. Que m’esperin a la redacció de La Razón, em fa certa il·lusió; m’agrada que els automatismes del país no siguin, encara, del tot perfectes, que no estigui tot absolutament dat i beneït.

El Víctor m’havia de donar uns papers de part d’un amic de Dalí i de Pla. Està escrivint un llibre sobre Dalí i les seves relacions amb la dictadura. La tesi del llibre serà que el pintor se’n fotia de Franco i de la mare que el va parir, i que, senzillament, va aplicar davant de la desgràcia  aquest principi de felicitat tant català que és l’humorisme. O sigui que ens divertirem. Diu que té algun paper, i m’ha fet una sèrie d’interpretacions sobre alguns quadres de l’artista que em costaven de seguir perquè no tenia les imatges al cap. Hem parlat de Lorca i de l’afició de Dalí per la filosofia de Montaigne. A mi, de tot plegat, sobretot m’interessa el fet que un periodista de La Razón faci l’esforç d’empatitzar amb la tradició del país. M’agrada que tingui en compte que la història d’una cultura és la història de les seves pors, i que no segueixi l’exemple d’aquests saquejadors de tombes espanyols que dels nostres morts només en veuen el valor de la màscara funerària.

Li he dit al Víctor que es llegeixi una entrevista que Porcel li va fer a Dalí, i que està recollida en un llibre boníssim que es diu L’aguila daurada –no confondre amb L’agulla daurada, de Montserrat Roig, que també és molt bo.  L’entrevista es va publicar a Serra d’Or i hi ha un moment que Porcel explica, com si fos una pocasoltada, que Dalí passa ostentosament al castellà cada vegada que es dirigeix al magnetofon. La comèdia que Dalí li fa a Porcel recull tots els tòpics de l’univers de Francesc Pujols, que no era pas políticament innocent. De Pujols,  ara recordo allò que va dir en un acte, en plena guerra civil: “Como veo muchas medallas y guerreras entre el público daré la conferencia en castellano.” Porcel devia tenir poca notícia de l’obra del filòsof de Martorell,  i deixa Dalí per una barreja de boig i frivolàs. A mi, en general no m’ho sembla gaire, tot i que tampoc no li buscaria compromisos concrets, més enllà del clàssic compromís de l’artista amb  la pròpia llibertat, que aleshores no era poca cosa. Ara que parlo d’aquesta entrevista, recordo que em va frapar perquè s’hi veu molt clarament que Porcel i Dalí viuen en dos móns diferents, separats pel tall de la guerra, i que bona part de la màgia de Dalí ve de com aprofita aquesta llunyania.

I bé: a la mateixa redacció de La Razón, el Víctor m’ha posat  el vídeo d’una trobada entre Dalí i Pujols a la Torre de les Hores. Pujols ja és vellet i està malalt, però parla pels descosits, alliçonant Dalí amb la cara congestionada, una gesticulació de director d’orquestra i uns ulls fogosos, que sembla que llancin llamps. Aquesta ferotgia, combinada amb l’edat i les orelles de follet, i el cabell despentinat, li donen un aire d’ésser mitològic. Desgràciament el vídeo no té so (tant que m’agradaria poder escoltar el català de tota aquella gent!). Però veure Dalí callat, escoltant Pujols amb cara de bon minyó i fent de tant en tant que sí amb el cap, fa bastant efecte. Potser Pla tenia raó quan deia que Dalí era un individu perfectament seriós. Però no crec que hi hagués gaires persones capaces de fer-lo sortir d’ell mateix i parar atenció a algú altre, com sembla que va aconseguir Pujols en aquella trobada a la Torre de les Hores.

Els vigilants erudits (Avui)

 

He llegit l’article que Joan de Sagarra em va dedicar a La Vanguardia i, d’entre les nombroses aproximacions que s’han publicat sobre el meu llibre, la seva és la més original. No sabia que El nostre heroi, Josep Pla era una tesi. Ni que el protagonista era el seu pare. Jo em pensava que havia publicat un dietari amb passatges assagístics i un perfum lleugerament romàntic, de novel·la d’educació sentimental. No hauria dit mai que el tema era Josep Maria de Sagarra, sinó l’esforç i el premi de perseguir la llibertat, a través de la figura de Josep Pla.

La llibertat és un tema que no passa mai de moda, ni tan sols a Catalunya. La llibertat apel·la a la consciència de cadascú, i potser per això el llibre ha generat reaccions tan viscerals: d’una banda, els que tremolarien si Pla ressuscités i es declarés independentista; de l’altra, els que necessitarien que s’aixequés de la tomba i digués que Espanya no s’aguanta per enlloc per dir clarament què pensen.

Al seu article, Joan de Sagarra constatava que el seu pare no era de la Real Academia. Molt bé. Ni tan sols els doctors som infal·libles, i indignar-se forma part del folklore nacional. Però, per apel·lar tant a la veritat, trobo que va aprofitar poc l’article. Podria haver explicat per què Martí de Riquer es felicitava -abans de tornar-se demòcrata- que la dictadura hagués “captat” Sagarra; per què Josep Pla feia córrer que era un “col·laboracionista”; en quin idioma volia escriure el llibre de la Fundación Juan March, i qui li va retirar la senyera quan estava de cos present.

Així sabríem perquè va esdevenir conseller de la SGAE; per què el règim li va donar la Gran Cruz de Alfonso X el Sabio; perquè, a diferència de Pla, escrivia a La Vanguardia. Perquè, tot i així, va morir pobre, i perquè Maurici Serrahima va escriure que s’havien utilitzat les necrològiques per esborrar la imatge del Sagarra “d’abans.”

El fill del poeta pogut comentar aquest text: “Creo fundamental realizar una hábil política de atracción de los intelectuales catalanistas, que no es tan difícil como podría imaginarse. No se trata de pactar ni de adoptar peligrosas actitudes de conllevancia sino sencillamente de captarlos con lo que el Estado gana una baza y la pierde el separatismo“.

El text el va escriure el prestigiós erudit Martí de Riquer, ja mort Sagarra. Hi deia que el poeta havia estat “una excelente baza del Estado contra el catalanismo” i es lamentava que la dictadura no hagués sigut tan “hábil” a l’hora de “captar” Riba, amb la “digna solución de problemas económicos personales“.

Ja sé que aquest és un país molt bèstia, però no cal que Joan de Sagarra tregui el ganivet de carnisser per defensar el seu pare. Podria fer-li una biografia, en comptes de vendre’ns el drama per entregues. Que no faci comèdia, que ha preferit esperar-se a fer l’article que solucionar el tema amb una trucada. A mi, Sagarra em sembla tan patriota i poc franquista com Pla. Trobo indiferent si va ser de la RAE o de la SGAE, i les conclusions dels informes de la Falange. Ara bé: l’entrepà que li van fer els guardians de les essències i els espanyolistes, justament prova que, com dic al meu llibre no es pot jutjar els escriptors catalans de la dictadura pel teatre que feien per sobreviure, i que, d’entre tots, Pla va ser el més llest.

Al final del meu dietari hi ha un “avís”. Explico que he elaborat un aparell crític perquè l’editor creu que, a Catalunya, només compren llibres els erudits. Jo diria que són els únics que en parlen, generalment després de passar-se hores tancats a casa, amb el mal humor que això genera. A tot el món, els erudits vigilen la cultura oficial, i és lògic que a Catalunya tinguin un paper destacat i uns mètodes concrets. Pensar exigeix relacionar, interpretar, no deixar-se enlluernar per les dades; implica revisar els conceptes i ressituar les coses en un context humanitzat. Els erudits escorcollen, passen llista, emmagatzemen; custodien les mòmies disfressades, són els vigilants de l’statu quo. A Catalunya l’statu quo és foraster, o això mira d’explicar el meu llibre. Hauria estat una sorpresa que l’erudició organitzada hagués fet un esforç per acostar-s’hi.