Dietari (més sobre l’amor)

Dilluns

D’El convit de Plató, en trec aquesta conclusió: amor és desig d’autoperfeccionament, necessitat de donar el millor d’un mateix per acostar-se a Déu. L’amor és el mitjà a través del qual expressem la nostra necessitat de crear bellesa, és el camí de depuració que ens acosta als altres alhora que ens acosta a nosaltres mateixos. Ens reconeixem en la bellesa, per això estimem les persones que són capaces de crear-ne i volem estar prop seu i recordar-les. Hi ha l’amor material i l’amor espiritual: el primer va lligat a la procreació, el segon a l’art. En tots dos casos l’amor demana intel·ligència, esforç i creativitat. Demana intel·ligència per destriar el bé del mal; esforç per resistir la temptació d’abandonar o d’aturar-se; i creativitat per expressar la bellesa que anem descobrint o generant dins nostre.

 Dimarts

Dinant amb J. apareix un amic seu planxat com un escolanet. En el moment que se saluden sona el mòbil de J. i em quedo sol amb ell. “Sóc l’amic pepero de J.”, es disculpa. M’explica que dóna suport a la Nebrera i que és partidari del concert econòmic. “O sigui que ets una mena de ciutadans pel canvi del PP”, li dic. Replica que sent molt espanyol, però que això no l’obliga a acceptar el centralisme ni a deixar-se robar els diners. L’aviso que en el fons del nacionalisme no hi trobarà pas sentiments, sinó interessos i voluntat de poder, i que per això ningú intel·ligent mai no tindrà res a pelar en un partit madrileny a Barcelona. “Si la Nebrera pogués liderar el PP català -li dic- Espanya seria Suïssa”. Em diu que la vol convèncer perquè es presenti sola, i que seria divertit veure un parlament amb la Nebrera, el Carretero, el partit de la Rosa Díez i l’Anglada. Això no ho diria mai un espanyol, responc. Arronsa les espatlles. Li demano quina és la seva llengua: els pares li parlaven català però “s’expressa millor en castellà”. Un altre que ha descobert la sopa d’all i es pensa que pot sortir del camp de concentració fent-se passar per alemany. 

Dijous

El meu petit Schopenhauer em diu: La condició femenina és una dona esperant que un home li faci la cort gratuïtament, pel pur gust de crear, a través del seu somriure, un moment de bellesa.

Resposta: La condició masculina és un home esperant que una dona es tregui les calces per la cara, pel pur capritx de convertir-lo en un instrument de plaer. En el fons, la dona té vocació de musa i l’home de consolador.  Perdó.

Dietari (A Masnou)

Dilluns

Fa dies que no trobo l’alegria aquella que cal per dir les coses. Estic lent, dispers, la gràcia ha marxat de vacances. Les idees van i vénen sense permís i em foten el cap com un timbal. Sempre he pensat que una prova d’intel·ligència és la capacitat de concentrar el pensament en un sol punt. La capacitat de limitar els problemes, d’ordenar les idees amb precisió, mai no ha sigut el meu fort, però aquests dies que estic fluix, és terrible, ho deixo tot a mitges, em perdo en detalls absurds, tot em sembla inabastable i, dels pensaments, només en capto el soroll. Impossible lligar res. Em temo que aquest estiu ja l’he viscut: sense peles i sense inspiració. Si almenys pogués posar el cervell en blanc!

Dimarts

Tertúlia a Rac 1. La sorpresa dels contertulians quan he dit que el PSC és un partit de dretes. La Núria Riquelme: “Estem al final del programa, algú li vol rebatre això a l’Enric en 3 minuts?” Després retirant, encara!, exemplars de la primera edició. A la Central, trobo l’Abel Cutillas. Parlem de l’article del NYBR sobre l’Holocaust: no sabia que quan els nazis van començar a gasejar jueus a Auswitch ja havien fet tres quartes parts de la feina. Segueixo llegint els dietaris de Junger, que són fantàstics, tot i que escriu amb un cor d’acer i pretensions d’oracle. He començat la Trilogia de Nova York de Paul Auster, en anglès. És l’anglès més fàcil que he llegit mai, gairebé sembla una llengua civilitzada. A la nit, sopar. Els fanals tenyien els núvols de taronja. En un pub irlandès regentat per xinesos ens serveixen, per tres euros, dues cerveses per emportar en gots de vidres. Això no acabarà bé.

Dimecres

Masnou: sempre que torno a Masnou a passar uns dies, em sembla increïble no haver-me enyorat, que m’agradi tan viure a Barcelona. Quan era petit, em passava a l’inversa. Només d’entrar al carrer Aragó, Masnou ja em semblava lluny i, per divertit que hagués estat l’estiu, trobava increïble que no se m’hagués fet pesat. Ara, aquesta sensació d’alleujament, aquesta mateixa sensació de pau recobrada que es produeix quan arribes a casa després d’una llarga absència, la tinc quan torno a Masnou, a l’estiu. Aquest any també, en el moment d’entrar al poble, de sobte Barcelona m’ha semblat bruta, agressiva, accelerada, insuportable. He buscat aparcament ple d’entusiasme. Cada detall em despertava un bon record, m’he deixat dur per una malencolia tènue, inofensiva, que es desplegava com un arbre de focs artificials, un instant abans de morir.  El cel vessava dolçament el blau damunt les cases dels meus carrers preferits, mentre jo els redescobria.

Dijous

Bàsicament hi ha dues maneres de viure: una és fent afirmacions i l’altre és fent preguntes. Si aspires a l’acumulació material, viure fent preguntes és arriscat. Les preguntes fan perdre molt temps i moltes energies. Comprendre, o més ben dit, intentar comprendre, és un luxe que es paga car –com tots els luxes que valen la pena. Fer preguntes porta problemes, és un vici de gent que no es recorda de posar l’aire condicionat ni al mes d’agost –com jo. Si algú necessita aire condicionat, un bmw a la porta i una família convencional el més sensat és que miri de viure a través d’afirmacions. En teoria, les preguntes són cosa de nen i les afirmacions fan persona madura. Jo he vist molta gent passar d’un estadi a l’altre, sovint precipitadament, amb una pressa exagerada. Viure a través d’afirmacions -sobretot si són ben òbvies- és molt còmode, per això és l’opció majoritària; el problema és que t’obliga a matar la curiositat i l’empatia, i a tenir una frase per cada situació, o sigui que si no tens molta mili o ets un geni, un geni amb una intuïció metafòrica sublim i molta ajuda de l’esperit sant, tendeix a reduir-te al cretinisme. 

Escric això a la platja, que està plena a vessar: és increïble com el sol i el mar t’aïllen de la gent. Els sentits se saturen i el món que t’envolta sembla llunyíssim, irreal.

 

Entrada patrocinada per

Adéu

Un dia escrius una cosa i un altre dia la contrària. Ara he recordat que, poc després de la nota anterior, vaig escriure això en un paperet -naturalment també a favor meu:

És fàcil que et deixis robar quan no et sents digne del que et pertany o, simplement, veus algú més necessitat que tu. De vegades deixes, per pur fàstic de tu mateix o per un impuls heroic de pel·lícula, que d’altres s’alimentin de la teva ferida i et sents com aquestes bestiasses famèliques que avancen pel desert amb el llom ple de carronyaires, picotejant la seva carn. Les primeres picades fan mal, però si hi veus motius de redempció –i raons d’aquestes mai no en falten- acabes per trobar plaer en el dolor i estimant els ocellots que et furguen la ferida. La ferida creix, i suportar-la demana cada cop més energia; fins que arriba el punt que cal tancar la barra lliure i decidir què fas amb el que se t’ha donat aplicant la més estricta lògica capitalista. D’entrada, el superàvit d’energia sobtat que acumules pel sol fet de no deixar-te robar, pesa una mica, però poc a poc et vas sentint més concret, més fort, més lluminós,  i t’adones de la sort que tens de ser tant fort davant l’absurd.

Oblit

Correu inesperat de X. Feia mesos que no en sabia res. Un dia que la trobava a faltar i em sentia culpable, vaig escriure això:

El nostre valor no és exactament el que ens donen els altres, però sí que és proporcional a la nostra capacitat de fer créixer les persones que interactuen amb nosaltres. Valem allò que hem estat capaços de millorar amb la nostra intel·ligència i el nostre amor. Per això és tant dolorós veure com una persona que estimes mata la imatge amb què tu vivies dins seu. Som l’exemple que donem. Fins i tot un exemple negatiu, que serveixi d’antídot, d’advertència contra un camí poc aconsellable, és millor que res. Hi ha pocs fracassos que es puguin comparar a morir dins d’algú que estimes. Es pot discutir si aquest algú s’ho valia, si tenia raó o no, si va tenir tanta pietat com tu, però, al final, el sentiment d’haver mort dins d’algú que estimes és un dolor sense cura, una ferida que no es tanca, una culpa que et persegueix i que sents udolar de lluny, com un llop, en les nits confiades. Em costa moltíssim tancar la porta a algú que hagi estimat i crec que és un deure ser fidel, per damunt de la meva tranquilitat, als amors que un dia em van transformar. Potser hi ha, en aquesta manera de fer, molta vanitat o un menyspreu ingenu per les delícies del rencor, però avui que  els records valen tan poc, avui que la paraula és tan vana, avui que majoria de la gent corre darrera de la calma com una desesperada, trobo que és una actitud que em dóna un toc de distinció.

Dietari, amors i llibres

Dimecres
Sempre que em trobo P. a l’autobús allarguem la xerrameca en algun bar prop d’Edicions 62. Se’m carrega Pau Casals. Diu que tindria més suc una biografia de Xavier Cugat. Després vaig a la biblioteca; dubtes. A l’hora de tornar els llibres, el funcionari em diu, volent-me fer una gràcia: “Què senyor Vila, quan tindrem el nou llibre?”

Dijous
Presentació a Badalona. Una lectora que podria ser la meva tieta m’ajuda a trobar la llibreria. Explico què té el llibre d’autoconstrucció i de cavall de troia. Després, sopar amb el Marcel Riera; refinat, amb aquesta memòria meticulosa que jo no tinc. Passegem pel centre històric: la plaça de la constitució, les runes romanes, els carrerons humits i salats. A cada cantonada, saluda algun conegut. Cap quinqui d’aquests que l’espanyolisme diu que són el “país real”. A última hora de la nit ens trobem l’historiador Vilarroya, amb la seva panxa, els seus tirants, i els seus bigotis de federal vuitcentista.

Divendres
Truca C. Tristoi, em diu que l’ha deixat la nòvia. “És la primera vegada que em deixen”.
Deu fer un parell d’anys vam tenir aquesta conversa:
-    M’has de donar una llista de llibres per llegir.
-    Però si tu no necessites llegir més, animal. Tu necessites enamorar-te i patir una mica.

Enamorar-se humanitza. Estimar les dones, fa els homes bons. Ens fa bons perquè, en general, si hi ha una mica de cor, ens fa més compassius. Li recordo la conversa, i li dic:
-    Les dones sempre decideixen. Quan són alegres i inconscients, busquen homes vitals que les domestiquin i les facin anar rectes, i quan viuen amb por busquen mansos que no les puguin arribar a conèixer, pares funcionals, incapaços de posar-les contra elles mateixes, una lleterada que els permeti morir en els fills. Les dones s’equivoquen poc i quan s’equivoquen tampoc no hi ha res a fer.

Com que no em creu i continua trist, afegeixo:

- Mira: Si una dona no et correspon, has d’agrair-li que t’hagi salvat d’un error o bé compadir-la, perquè, s’hi s’ha equivocat, encara que s’hagi equivocat per tots dos i per malament que tu t’ho passis, a la llarga pitjor s’ho passarà ella. Pensa que en el cor d’un home hi caben moltes més dones que no pas homes caben en el cor d’una dona. Si miro enrera és el que em trobo. Si X no m’hagués deixat, per exemple, jo ara seria un pobre funcionari de correus; i si Y m’hagués fet cas, és veritat que jo ara no tindria la desgràcia d’escriure, però ella no tindria la desgràcia de ser mare soltera….
Era una teoria portada a l’absurd, esclar, però bé calia buscar l’humor de les coses per consolar-lo.

El dietari d’El Matí (Quatre dies tontos)

Diumenge
Jo

Dilluns
Jo i el buit

Dimarts
Unes vagues ganes de morir-se, com un avió que passa molt amunt, creuant el cel.

Dimecres
Vergonya, vergonya, vergonya.

Dijous
Camí de Tortosa, a la tarda: el cel baix i les vinyes altes; la terra seca i el verd humit. Ganes d’aturar-me en un d’aquests poblets del Penedès que travessa la nacional, a prendre una copa de vi. Si no fos pel cos, si no fos per la terra, si haguéssim de viure només a través dels nostres pensaments, realment això seria un fàstic.

Desafinat

Hi ha dies que ets un instrument desafinat. És igual la cançó que toquis, al final ja saps que no sonarà. Aquests dies l’ideal seria callar, fins i tot l’ideal seria desaparèixer, però justament perquè no trobes la forma d’expressar-te insisteixes i, quan et replegues, ja tant se valdria seguir tocant. El trompetista vell i tossut que cada nit treu la son als veins fins que la policia ve a detenir-lo, només té un atac de pànic, només toca per no sentir-se abandonat. El seu concert és un udol d’infant i si algú estigués per ell, si algú comprengués les seves pors, segur que callaria. Hi ha dies que tot et retorna una imatge trista i desolada de món, que tot et recorda la part grotesca de la teva feina, i tens la impressió que no vas a l’hora amb res. No val el matí esplendorós de l’altre dia; no val aquella amistat ni aquella altre; no valen els plans d’anar aquí o allà, ni el llibre que estàs fent. Hi ha dies que sents l’equivocació, la injustícia i la fragilitat tan endins que la por et puja com un vòmit des les entranyes i la il·lusió no té forces per aturar-la. Tot et sembla gros i transcendent, detectes la mesquinesa de la gent en els gestos més insignificants i tot et recorda, amb una desagradable minuciositat, aquells episodis del passat que voldries oblidar. La por sempre té un so d’instrument desafinat (de piano, normalment) i, per això, com més toques més freda i desagradable és la reacció dels altres. Això t’acaba de rematar i tornes a casa com l’aneguet lleig quan es pensava que era definitivament lleig de veritat.