L’escola d’estiu de la JNC

A l’escola d’estiu de la JNC. Només pel paisatge que veus durant el viatge en cotxe, ja val la pena anar-hi. Com cada any, l’escola s’ha instal·lat a La Carrau, prop del monestir del Miracle, a tocar de Solsona. 

Passat Cardona, que és un poble destrossat per l’absurditat del segle XX, arribes a una carretera estreta i elevada, que travessa grans extensions de camps envoltats de boscos frondosos, de conte. No crec que enlloc de Catalunya es puguin veure verds amb un punt de negre tan ferotge i tan selvàtic. Quins boscos! Quins camps! De fons, molt lluny, en últim terme, una serralada de muntanyes magnífiques, coronades per núvols musculats i vigorosos. Era un paisatge operístic, imperial, una gran simfonia a les antípodes del paisatge de miquetes típic del país. Jo anava fent ziga-zagues amb el cotxe mirant a tot arreu excepte a la carretera, que era deserta. Els camps, banyats pel sol d’última hora de la tarda, espurnejaven colors d’or i de verd fosforescent. Els colors es fonien i s’anaven densificant a mesura que la llum es tornava més i més melosa i, al final, el batec de la terra era ja només un badall malencoliós. 

De tant en tant, una masia vella i solitària. La ràdio del cotxe posava banda sonora a l’ocàs. Ah! tant de bo sempre n’hi hagués prou amb un cotxe, una ràdio i un paisatge per celebrar la vida amb tant entusiasme!

He tirat, doncs, a poc a poc i alegrement. Prop del Monestir del Miracle he trobat tres velletes venerables, probablement monges, que caminaven juntes, com si s’aguantessin les unes a les altres. M’han donat les últimes indicacions i he arribat a l’escola com un senyor, sense perdre’m gaire. Com que la Laura tenia feina, he llegit una estona sota un pi. Després hem  sopat –un sopar a la fresca, sota les estrelles, com els Gals. En un costat, la família Tremosa, molt simpàtica i eixerida.  En l’altre, l’Enric Vinyes, que és una ovella negra sentimental i bona, m’ha il·lustrat sobre les saltsitxes grower. M’han dit que alguns sàtirs han esguerrat la nit a les criatures amb els seus gemecs de pel·lícula porno. He menjat molta carn i patates fregides. Amb les postres, ha parlat el president Pujol. Escoltar-lo m’ha fet pensar que entre un sermó i un bon discurs hi ha una línia molt fina. Es tanca una etapa i mira d’adaptar-s’hi. Vull dir que el  “com ens hem d’entendre ”, que representa el seu catalanisme, va deixant lloc al “com hem de marxar” i, encara que calguin 300 anys, ja no crec que es torni enrera -exceptuant que hi hagués una desgràcia.

Cap a les tres de la matinada, he agafat el cotxe i he enfilat el camí de tornada. La carretera era fosca. Hi havia trams de boira en què semblava que el cotxe es fiqués a la gola del llop per no sortir-ne. No hi havia lluna, només un escampat preciós d’estrelles i l’ombra fantasmal de les muntanyes, perfilada sobre una franja de morat fosquíssim i brillant.

Pujol sempre té raó (Rac 1)

És bo que el president Pujol hagi sortit a dir que l’acord de finançament incompleix l’estatut, i que no soluciona res. Encara hi ha molts catalans que necessiten una figura paternal, que vagi sobre segur i que canti les veritats amb moderació; que es carregui de raons abans de pronunciar-se sobre els temes més incòmodes i evidents. Si la paciència és una virtut, Pujol ja fa temps que s’ha guanyat el cel. El president sempre té raó, i per això són importants les seves declaracions. El PSC ha interpretat la comèdia amb tan talent, i tan ben acompanyat dels mitjans d’informació, que encara podria passar que algú se la cregués. El guió s’ha seguit de meravella; s’ha dominat el ritme de l’acció, i tothom ha ballat al ritme del PSC. Tot i així, si jo fos convergent, no perdia més temps amb la qüestió. Guardaria amb tot luxe de detall la propaganda de l’acord que fa el govern i la posaria en una carpeta que digués: campanya electoral. L’embolica que fa fort és tan gros que ja petarà sol. Vull dir que ja vindrà Madrid a desfer-lo brutalment. El problema no és només que l’acord no compleixi l’estatut; és que, a més, les xifres que es donen són pura fantasia. No hi havia cap necessitat que el conseller Castells es jugués el prestigi de la institució, ni el seu propi d’economista, amb aquests brindis al sol, a tres o quatre anys vista, que cap organització seriosa no s’atreviria a fer. Vull dir que no n’hi hauria hagut cap necessitat, si el nou sistema de finançament fos tan bo com diu.