El baró de la crosta

Llegeixo l’entrevista del Sostres al Joan Ferran i veig que el baró de la Crosta torna amb la cançoneta que Mas està aïllat, que és un titular que agrada molt de donar als socialistes. Els convergents bé podrien respondre que si Mas està aïllat és perquè no fa com el PSC, que és capaç d’entregar el país als ineptes més destacats de cada partit per tal de governar. Veure Ferran donant lliçons a Mas i dient que votaria que sí en un referèndum d’independència m’ha fet pensar en la resposta que dóna Nadal cada cop que, a Girona, li demanen ajut per frenar els deliris dels ecologistes urbanites: “Deixem que Iniciativa s’enfonsi en la seva incompetència”, diu, i es queda tan ample. És la mateixa tàctica aplicada amb Saura i la Policia. Aquesta gent traficarien amb el que calgués per conservar la trona. No és que siguin més intel·ligents, és que no tenen tants escrúpols i defensen una posició guanyada -recordem-ho: guanyada per l’exèrcit. Cal un Rei Salomó que tracti les marones usureres que  tallarien la criatura a bocinets amb els seus mètodes. Fa 30 anys que vivim sota el mateix xantatge: mentre els socialistes juguen amb les inseguretats del país per fer política, la parròquia catalanista pateix tant per conservar-lo que no sap pensar en res més. Ho han merdejat tot: la llengua, la immigració, el finançament, els valors socials i no han tingut mai raó, però és amb la nostra por com ens dessagnen. Per fer política de debò ens manca coratge i ens sobra sentimentalisme. Comprendre que els usurers són els primers que necessiten el país per sobreviure, perquè si a nosaltres el país ens omple el cor a ells els omple la butxaca, i si ells trafiquen amb els nostres amors, justament aquests amors haurien de fer-nos prou lliures i prou forts per lesionar, si cal fins a rebentar-los, els seus baixos interessos.

 

Entrada patrocinada per

Maragall i l’Estatut

Diumenge, l’article de Pasqual Maragall a l’Avui. Veure Maragall mirant de guanyar-se amb quatre trucs emotius el públic que durant tants anys va menysprear, fa pena, com un amic que tornés afalagant-te molt temps després d’haver-te traït. L’expresident diu que si el TC toca l’Estatut organitzarà una manifestació. Diu que cridarà Serrat, la Marina Rossell i no sé quantes mòmies més dels seus temps daurats per treure la gent al carrer. Quina gent? No s’ha adonat que ja no és ningú ni representa res? No veu que al PSC cada dia es foten d’ell? Els únics que es podrien mobilitzar per una causa com aquesta són els independentistes i seria un suïcidi que els independentistes es mobilitzessin per l’Estatut. L’Estatut ja només interessa als qui pretenen continuar comerciant amb les il•lusions i les pors del país. Ara voldran que ens passem 10 anys més discutint sobre l’Estatut retallat pel TC. L’Estatut ja és mort, com més aviat ho acceptem millor. És important que comencem a pensar amb sinceritat i rigor, si no volem tornar-nos definitivament idiotes. Maragall és el paradigma del polític català que, pel simple capritx del seu ego, s’ha dedicat a embolicar el país en causes perdudes; és a dir, que fins i tot en cas de guanyar-les ens portaven al fracàs. Ni comunisme, ni federalisme ni nou Estatut. Hem perdut molt temps. Què vol ara, que anem a una manifestació per dissimular que no és ningú? El que ha de fer Maragall és reconèixer que, políticament, s’ha passat la vida equivocant-se i analitzar per què els quinquis del Llobregat li han tret la trona a tot un senyor de Barcelona com ell. Tots aquests fills de casa bona que han mantingut el prestigi a còpia de tirar pilotes fora i de polir-se el patrimoni familiar cada dia estan més acorralats. Per què deu ser? Si jo tingués pretensions de poder miraria d’aprendre bé la lliçó. Els talents s’han de jugar; si només penses a conservar el que t’ha vingut donat, és lògic que ho acabis perdent tot. Encara que sembli mentida, la llei de la selva és implacable amb l’excés d’egoisme i de vanitat.