Dietari (Perfeccionistes)

Dilluns

Llegeixo Converses amb Goethe, d’Eckermann. No dubto que Goethe devia ser tan lúcid com diu la llegenda. Eckermann escriu molt bé i li recull sentències boníssimes. M’ha sorprès la manca de sentit de l’humor de tots dos, però; l’admiració incondicional d’Eckermann i la facilitat amb què Goethe perd el sentit del ridícul, quan es posa transcendental. En determinats passatges, el sento parlar amb aquesta veu de flauta que tenen els esperits capats. Hi ha una manca de naturalitat que lliga Goethe amb el nazisme. Ho veus quan agafa aquest to repel·lent d’home-estàtua que parla de la Veritat com si donés una roda de premsa. Quan el perfeccionisme mata la vida, els homes es tornen monstres ridículs. 

Dimarts

Presentació a la Llibreria 22, de Girona. El Xavier disserta sobre l’antiespanyolisme de Pla. L’interès brutal que genera el tema no només demostra que som un país ocupat; també ens explica perquè ho estem. La inseguretat, la manca de fe,  la por que ens fa desenvolupar cap pensament que no compti amb un suport extern, és això el que ens esclavitza. L’ocupació es veu en el poc “esperit” de  la gent del país. Com que volem estar segurs de tot, al final no estem segurs de res. Com que volem ser perfectes, al final som una merda. Si escoltéssim més la intuïció, no seríem tan superficials. El meu llibre no va contra Espanya ni contra La Vanguardia, sinó molt pitjor, va contra la por que fan Espanya i La Vanguardia. El meu llibre parla del preu i el premi de perseguir la llibertat, a través de la figura de Pla, però perquè som un país ocupat s’ha convertit en la pilota d’un partit  Catalunya-Espanya: en un bàndol, tots els que respirarien alleujats si Pla ressucités i digués que no és independentista; en l’altre, tots els que esperen que s’aixequi de la tomba i digui que Espanya no s’aguanta per enlloc, per dir clarament què pensen.

-Però si ja sabies que passaria. No et pots queixar!

- Tens raó, tens raó. Però justament perquè ja ho sabia, encara em dol més. He de madurar. Les decepcions no són bones per la salut mental.

Dimecres

Correu d’una lectora sense pèls a la llengua:

Hola Enric! ja tinc el teu llibre (no és la primera edició, tranquil!). He disfrutat moltíssim el capítol de “les dones de Pla” . Veig que ens descrius com màquines racionals. Dius que la emotivitat només ens desborda amb la maternitat. Els homes, en canvi, tendiu a dispersar-vos i això us fa més creatius i somiadors. O sigui que vosaltres somieu i nosaltres toquem de peus a terra. Completament d’acord. Tot plegat, però, m’ha fet pensar en un amic. Crec que us atribuïu un plus de sensibilitat que us fa impossibles en el terreny sentimental. Busqueu una dona que sigui un estímul tant intel·lectual com sensual. Que a part de ser llegida us desperti les fibres més primàries de la vostra sexualitat, vaja. Ho puc entendre. Però em pregunto si en les teves interpretacions de Pla no has trobat un refugi per justificar aquesta poca capacitat de sacrifici i aquest egoisme tant típics del gènere masculí. Bé, això ho dic pel meu amic… parlar de tu no seria just, oi?, no et conec.

Moltes gràcies, m’ho estic passant molt bé.

A.

Dietari (Mosqueter Cutillas)

Dilluns
Dinar amb l’Abel Cutillas: la meva edat, les meves samarretes negres i el meu pessimisme presumit. És prim i rústeg, i té un aire juvenil trencat per unes magnífiques celles peludes de savi atormentat.

Com que és de poble la vida li pesa més que a mi: jo sóc de l’eixample, i a l’eixample és possible arribar a vell sense notar gaire la vida. No m’he llegit encara el seu últim llibre, La mort de Miquel Bauçà. Però em vaig llegir fa uns dies un assaig que li treurà el Quim, molt bo. L’ha titulat Per una literatura capitalista. També el podria haver titulat Per una literatura narcisista, però aleshores es perdria l’efecte sarcàstic.

La tesi del llibre és que la literatura ha deixat d’ocupar-se del món per convertir-se en una estratègia de salvació personal. Abans escrivíem perquè vivíem i ara només escrivim per què no sabem com viure; és a dir que el món té un regust cada cop més irreal i que la nostra existència és cada dia més autista. Això és així perquè el pensament s’ha fet massa conscient i volem dominar-ho tot massa. Hauríem de recular, però la voluntat només té forces per anar endavant. El seu assaig també m’ha agradat perquè és l’explicació teòrica del meu llibre.

Dimarts
Trist, trist, trist, trist, trist, trist, trist, trist, trist, trist, trist, trist, trist, trist. Quan estic trist escric encarcarat.

Dimecres
Presentació del llibre a La Central. Sam Abrams fa una presentació molt generosa i erudita. Despulla el llibre entre grans elogis, mentre jo m’aguanto el riure com si em fessin pessigolles als peus. Rebre elogis és horrible però rebre crítiques és molt pitjor -sobretot en aquest país de crítics tan fluixets.

Dijous
Un lector em diu: “No et despullis tant, a la gent li interessen les teves idees no els teus sentiments”. Com dir-li a una noia guapa: calla i llepa.

Divendres
Llegeixo La mort de Miquel Bauçà del Cutillas. Molt bé. Estil lliure i groller. Podria depurar-lo però aleshores el seu discurs d’escriptor amb la voluntat prematurament desgastada li quedaria artificial. Li agrada massa sentir-se minúscul, fins al punt que sona a excusa. Però tots tenim els nostres trucs i en general és molt bo.

(Ara diré una cosa que no li agradarà: fins ara em pensava que el Sostres i jo estàvem sols. Però veig que hi ha un altre boig, que es diu Cutillas. Només ens cal un altre boig més i podrem ressucitar els tres mosqueters -que, naturalment i com sap tothom, eren quatre.)

http://cultura.e-noticies.cat/milions-de-persones-canviarien-el-nom-de-catalunya-pel-de-barca-29649.html

Presentació a Centelles

Presentació a Centelles. Abans tinc classe i vaig a la universitat amb el cotxe per poder marxar tot seguit. Surto passades les vuit, després d’una classe discreta, sota un cel brillant, tacat de groc i de taronja. Com que ho faig poc, m’agrada conduir, fer aquests viatges per Catalunya, sol, amb la guia Michelin i la ràdio posada. Parlo amb mi mateix, canto i vaig mirant el paisatge. No hi ha res com el cotxe per posar-se místic amb els canvis de llum i assaborir les perspectives. Les pluges han deixat el país bonic, la llum es torna melosa i agafa un encant poètic, a l’hora aquesta. He arribat a Centelles per sopar. Fora del restaurant, m’esperava una representació del Cercle Català de Negocis. Han tingut l’amabilitat de convidar-me a presentar el meu llibre en una de les xerrades que organitzen pel territori. Dins del restaurant, una cinquantena de petits empresaris escoltaven les explicacions d’un conferenciant del Cercle. El Ramon Carner, que és l’anima visionària del grup, m’ha indicat que anés a seure al costat del Xavier Roig. El conferenciant desenvolupava les conclusions del seu discurs explicant l’efecte multiplicador de la riquesa que produirien els euros de més que tindria Catalunya, si disposés d’un estat propi. Acabada la conferència, s’han preparat les taules i hem sopat. Gran ambient. 50 empresaris i cap fantasma a la vista. A l’hora dels cafès, el Ramón Carner ha picat la copa amb la cullera i ha fet callar tothom. El Xavier Roig m’ha fet la intro i, com un rei, he presentat el llibre. Bàsicament he explicat que la cultura és l’element que transforma les realitats economiques en realitats polítiques -quan els exèrcits no s’hi fiquen. He venut una dotzena de llibres. El Ramon m’ha regalat una ampolla de l’últim producte que ha posat en circulació: el Moscatell General Moragues, finíssim, d’un groc pàl·lid poc habitual en un moscatell i gairebé tan delicat com la cervesa Cap d’Ona, que també és seva i és la millor cervesa del món. Una senyora m’ha demanat que li signés el llibre amb una frase que es veu que he dit durant la xerrada: “La llibertat és la capacitat de desenvolupar la intel·ligència sense por.” Segurament és així. He arribat a les dues de la matinada força optimista. Això del Cercle Català de Negocis em fa l’efecte que és un bon invent. Quan sigui l’hora, caldrà parlar-ne amb més calma.

Presentació a Girona

Presentació a la Casa de cultura de Girona. Quatre llibres venuts i alguns més firmats. De vegades em sento com si passés el rasclet al país amb una pinta de butxaca. La presentació va anar bé, vaig practicar l’oratòria. Em vaig concentrar en una noia de faccions dolces, occitanes, que em mirava amb cara de donar-me la raó en tot però que després no va comprar el llibre. Tot seguit, sopar amb el Lluís i el Pere, els organitzadors de l’acte. El Lluís és baixet i el Pere és alt, però tots dos tenen un front ample i recte, de científic alemany, que els agermana. A mesura que es van relaxar, la nit es va posar interessant. Ara el Lluís m’explicava les tesis de Robert Kaplan sobre els primers 100 dies d’Obama, ara el Pere m’explicava la importància dels arquers anglesos en la guerra dels 100 anys. Jo els escoltava tot refet, mastegant una pizza de brandada de bacallà. Que et convidin i et distreguin: no es pot demanar res més.

Davant de lectors voraços i intel·ligents sempre quedes una mica parat que els teus llibres entrin en les seves seleccions. Vaig sortir amb una colla de titols per llegir. Va resultar, a més, que el Pere té una memòria d’elefant i anava citant frases meves. Això sol ser molest, però ho feia amb tanta gràcia que, d’entrada, no sabia si parlava d’un altre escriptor, i després sempre pensava: “Caram, noi, que n’ets de bo!”. Vam sortir del restaurant molt tard: l’olor de pedra antiga, i aquell eixamplament de l’ànima que produeixen les ciutats amb història a la nit, quan els carrers es buiden. Em van voler acompanyar fins al cotxe. A mig camí, el Lluís va callar i va començar a patir perquè l’endemà havia d’agafar l’avió de Madrid molt d’hora. El Pere no tenia pressa i  ens va explicar l’última anècdota. Diuen que poc després de ser nomenat conseller de Governació, Vidal Gayolà va anar a trobar Josep Pla al motel Empordà. “Senyor Pla, com anem!?”. Pla el coneixia, i li va preguntar que era de la seva vida: “M’han nomenat conseller de governació.” Gayolà era un bon jan, joveníssim, que venia del moviment sardanista de la zona. “De governació?, i quants xarnegos heu posat a la presó, vós?”. Vidal Gayolà va quedar veient visions, mentre Pla li venia a dir que no era home per el càrrec. Efectivament, durant el 23-F, Gayolà va desaparèixer buscant una sortida per les cloaques de Palau, mentre el cap dels mossos planejava revoltar-se. Al cap d’un temps va ser cessat.

L’anècdota, i el ressentiment que traspua el comentari de Pla, té suc per una tesi doctoral. Però els temes indecorosos no els tractem en aquest país, preferim anar passant amb els nostres tabús i les nostres supersticions -no pas per generositat, com molts catalans es pensen, sinó per una barreja d’infantilisme, d’incultura i de covardia. En general, en aquest país fugim del pensament com les rates d’un vaixell que s’enfonsa, quan, justament, el sacrifici de pensar el reflotaria.

Fundació Josep Pla (de gira)

Amb el Quim i el Jordi Amat, a presentar el llibre a la Fundació Josep Pla. Hi ha un tros de cotxe fins a Palafrugell, sobretot perquè he prohibit al Quim passar dels 120, i hem tingut temps de posar-nos al dia i de repassar l’exèrcit de comissaris que passeja pel país el seu somriure de dents esgrogueïdes, raspatllades amb pipí.

De tant en tant, l’Amat desapareixia de la conversa per atendre trucades de la premsa. Els diaris de Madrid estan interessats en l’epistolari de Cela que acaba d’editar, i que recull la correspondència de l’autor de la Colmena amb els escriptors castellans a l’exili. Em fa gràcia, l’Amat. En un determinat moment de la presentació ha dit, parafrasejant una carta de Pla a Porcel, que li fa molta impressió que jo “vagi cada dia més endavant”. A mi també em fa impressió, ell. La seva capacitat de treball. El seu equilibrisme sincer i ple de bona fe. La tossuderia amb què estima dos móns que, en bona part s’exclouen, sense impostures intolerables.

De vegades, discutim. Però només xoquem en la part de demagògia que tots dos necessitem per protegir les parts més fràgils de la nostra veritat. Ell és més dur que jo amb Catalunya, però també més tou que jo amb Espanya. A ell li grinyola la meva metàfora del camp de concentració per explicar les conseqüències de viure en un país ocupat, i a mi aquest discurs seu del diàleg, que ajuda a crear la imatge d’una Espanya que, si ha existit, en gran part s’ha fet de gorra, a les costelles de Catalunya, com demostra el cas Destino o el mateix nom de la revista que dirigia Cela, Son Armadans (quins collons!). Amat: fins i tot els bordells de Cela els pagàvem nosaltres!

L’Amat acaba de publicar una biografia de Trias Fargas i ja n’està escrivint una altra sobre Josep Benet. Com jo, treballa com un negre, i treballa bé. Però és més organitzat i això li permet estar pendent de tot i ser un gran detallista. Només entrar al cotxe m’ha donat a llegir una carta de Pla dels anys 60, on l’escriptor es queixava a Benet que no promocionés millor el llibre de Maurici Serrahima sobre Maragall. “No n’hi ha prou de pagar-ne la publicació -li venia a dir Pla-, cal sortir al carrer a vendre’l, home!” El nostre mal de sempre.

La presentació ha anat bé, les cadires ocupades. He aconseguit fer-me entendre i encara una senyora m’ha dit que sóc divertit. Frank Keerl, després de l’acte, semblava content. També hi havia el seu fill.

- A què et dediques?, li he demanat.
- No, jo faig números, però també m’agrada escriure -m’ha dit ruboritzat, com si de sobte li hagués caigut a sobre tot el pes de l’herència planiana.

He conegut X.T., gran lujanià; també un lector que encara recordava un dels primers articles que vaig publicar, sobre Gaziel. Hi havia l’August Rafanell, amb els seus ullets de follet shakesperià: En comptes de venir amb la polícia perquè li tornés el llibre de bibliòfil que li dec, ha vingut a dir-me que me’l regalava. Unes noies m’han criticat el títol; el troben massa proselitista, però això és perquè són tan bones que no poden veure que va ple de mala llet. Les arxiveres de la fundació m’han promès que faran llegir El nostre heroi als guies. “Moltes gràcies: Hi ha coses que fins ara havíem de dir amb la boca petita”, m’ha dit una. Mira: era l’elogi més gran que em podies fer.

http://vimeo.com/3659554?pg=embed&sec=