El baró de la crosta

Llegeixo l’entrevista del Sostres al Joan Ferran i veig que el baró de la Crosta torna amb la cançoneta que Mas està aïllat, que és un titular que agrada molt de donar als socialistes. Els convergents bé podrien respondre que si Mas està aïllat és perquè no fa com el PSC, que és capaç d’entregar el país als ineptes més destacats de cada partit per tal de governar. Veure Ferran donant lliçons a Mas i dient que votaria que sí en un referèndum d’independència m’ha fet pensar en la resposta que dóna Nadal cada cop que, a Girona, li demanen ajut per frenar els deliris dels ecologistes urbanites: “Deixem que Iniciativa s’enfonsi en la seva incompetència”, diu, i es queda tan ample. És la mateixa tàctica aplicada amb Saura i la Policia. Aquesta gent traficarien amb el que calgués per conservar la trona. No és que siguin més intel·ligents, és que no tenen tants escrúpols i defensen una posició guanyada -recordem-ho: guanyada per l’exèrcit. Cal un Rei Salomó que tracti les marones usureres que  tallarien la criatura a bocinets amb els seus mètodes. Fa 30 anys que vivim sota el mateix xantatge: mentre els socialistes juguen amb les inseguretats del país per fer política, la parròquia catalanista pateix tant per conservar-lo que no sap pensar en res més. Ho han merdejat tot: la llengua, la immigració, el finançament, els valors socials i no han tingut mai raó, però és amb la nostra por com ens dessagnen. Per fer política de debò ens manca coratge i ens sobra sentimentalisme. Comprendre que els usurers són els primers que necessiten el país per sobreviure, perquè si a nosaltres el país ens omple el cor a ells els omple la butxaca, i si ells trafiquen amb els nostres amors, justament aquests amors haurien de fer-nos prou lliures i prou forts per lesionar, si cal fins a rebentar-los, els seus baixos interessos.

 

Entrada patrocinada per

Catalunya 2020

El meu amic Joan Castillo llegeix el diari atentament mentre jo prenc el sol al seu costat -les cames peludes i blanques, el pit encara més blanc i pelut, la gorra per protegir-me la calba-. De sobte, m’ordena:

-Llegeix!

El diari porta la notícia d’un acord entre Itàlia i Suïssa per connectar Milà i Zuric amb un tren de mercaderies d’alta velocitat. L’obra comportarà l’obertura d’un túnel de 55 quilòmetres a través dels Alps, i estarà enllestida el 2020.

-Què et sembla? -em diu.

-Que haurem d’anar a viure a Suïssa. Potser la junta s’avindria a traslladar el club nàutic a la vora del llac….

Però el meu amic té ganes de debatre.

-No tens res més a dir, tu que ets tan catalanero? Quins plans té aquest país per al 2020?

-Discutir sobre les comes de l’Estatut, mentre recuperem la dignitat. Que no ho has llegit al diari?

Segons el meu amic, la sentència del TC  és un afer menor. Creu que ens distreu del problema principal, que és el projecte de país. Diu que els polítics han perdut la credibilitat perquè no emmarquen les seves decisions en cap pla estratègic, perquè no saben quina Catalunya volen tenir d’aquí deu anys. “Per què no responen aquesta pregunta?”, m’insisteix.

-Home, Joan, perquè no són amos d’ells mateixos. El Parlament, la Generalitat, són institucions espanyoles, no poden planificar sense el permís de l’Estat. T’ho recordo perquè tu mai no has estat independentista.

-Un Estat és un mitjà -es defensa el meu amic-, un Estat no pot ser una finalitat per ell mateix, ni un Estatut tampoc. Els polítics haurien d’explicar bé quin país volen i demostrar que treballen per aconseguir-lo. Els mitjans han d’estar al servei dels objectius. Ara, esclar, posar objectius concrets darrere les grans paraules és arriscat i vol valentia i compromís.

El Joan es dedica a reflotar empreses redefinint el seu futur -o a tancar-les si no hi ha més remei-. És el clàssic català pragmàtic, amb un sentit de la comptabilitat imbatible, incapaç de perdre el cap. Així doncs, mentre surt de l’aigua una noia amb un biquini ínfim, li pregunto:

-I tu quin país vols per al 2020?

-Jo vull un país que aprofiti les oportunitats, que no sigui una prolongació del nord d’Àfrica. Un eix València-Barcelona-Lió, per exemple, ens posaria al moll de l’os del tràfic de mercaderies del Mediterrani i de l’Atlàntic. Seríem un centre d’exportacions i importacions, i això crearia llocs de treball i atrauria inversions de la UE. L’eix Gènova-Milà-Zuric serà una realitat el 2020. Els alemanys ja treballen per tenir quatre milions de cotxes elèctrics d’aquí 10 anys. Quins plans tenim nosaltres?

Com que mai no havia vist el meu amic tan preocupat pel país, miro de calmar-lo amb un llenguatge cofoista.

-Els polítics no volen generar frustració.

-Un projecte frustrat és alguna cosa. L’avorriment sí que no serveix de res, és l’escenari de la mediocritat absoluta.

-Som un país petit.

-Tenim una mida raonable, i un clima immillorable i una gastronomia excel·lent. El nostre sistema financer funciona; tenim sectors industrials potents, grans empreses farmacèutiques, turisme de qualitat. Compte, perquè hi tenim molt a guanyar i, per tant, molt a perdre!

-Però Madrid…

-Deixa estar Madrid. Quins problemes tenim aquí? Els nens acaben la primària amb problemes de lectura i matemàtiques i això no és culpa de Madrid. Tenim poca memòria col·lectiva. La por a parlar clar i a pensar sense tallar-nos les ales generen una manca de debat i de discurs preocupant. Necessitem autonomia i transparència en la gestió dels diners públics. Madrid és un obstacle, però Espanya no és el gran mercat d’abans i el seu exèrcit ja no és una amenaça. Aquest fet no té precedents. Si ens cal un Estat, que els polítics ho argumentin i mirin de guanyar eleccions. A mi m’és igual un Estat o un Estatut, el que no m’és igual és viure lligat de peus i mans.

Leopardi deia que l’home pensa perquè desitja i que desitja perquè no hi ha res al món que s’estimi més que ell mateix. A mesura que els catalans ens estimem més, deixarem de dir rucades. El problema no és Madrid ni és el TC, el problema és que no tenim prou valor per imaginar-nos la Catalunya del futur.

El talent de Nebrera

Molt bona l’entrevista, de dilluns, del Salvador Sostres a la Montserrat Nebrera. Però hi ha una cosa que no m’encaixa. No comprenc que una dona tan directa, tan valenta, tan independent i resolutiva, que pontifica amb tanta audàcia, se l’agafi amb paper de fumar quan li pregunten per la llibertat de Catalunya. Federalisme asimètric, diu. Diu la Montserrat Nebrera que la solució per a Catalunya seria un federalisme asimètric, que és el típic concepte eufemístic de l’esquerra per enredar analfabets. Després el Sostres escriu que la Nebrera té talent, i que no l’aprofitem. No ho sé. La comèdia del talent dóna molt joc a Catalunya. Dóna joc sempre que reforci l’eix esquerra-dreta i que contribueixi a pintar Catalunya com un país d’imbècils; és a dir, sempre que dissimuli que som un país ocupat. En els bons temps de Maragall, figures com la Nebrera, el PSC en treia una cada any. Si la Nebrera no sura no és pas cosa de Catalunya, igual que si un immigrant sense estudis pot arribar a president de la Generalitat no és pas perquè siguem un país especialment estúpid ni generós. En els països lliures, els immigrants es dediquen a fer diners, i la política acostuma a servir per a una altra cosa; així mateix, en els països lliures, les persones amb ganes de fer coses van a mesurar les seves ambicions a la capital, que és on hi ha el poder. La capital de Nebrera, mentre no digui el contrari, és Madrid. Per això no entenc què hi fa al PP de Catalunya, si pretén que la valorin pel talent. Seria com un futbolista que triés jugar a segona divisió i aleshores es queixés que li donen puntades de peu. A la província es fa el pedant i s’obeeixen ordres, i com a molt està permès el saqueig -quan els indígenes són tan ases com a València o les Balears. Per les filigranes, ja hi ha la capital. No acabo d’entendre per què Nebrera no ho veu, si és tan intel·ligent. El federalisme asimètric de Nebrera només demostra que PP i PSC són el mateix -rateta rateta, per més cuixa que ens ensenyis, no ens prendràs el pèl.

Entrada patrocinada per:

Maragall i l’Estatut

Diumenge, l’article de Pasqual Maragall a l’Avui. Veure Maragall mirant de guanyar-se amb quatre trucs emotius el públic que durant tants anys va menysprear, fa pena, com un amic que tornés afalagant-te molt temps després d’haver-te traït. L’expresident diu que si el TC toca l’Estatut organitzarà una manifestació. Diu que cridarà Serrat, la Marina Rossell i no sé quantes mòmies més dels seus temps daurats per treure la gent al carrer. Quina gent? No s’ha adonat que ja no és ningú ni representa res? No veu que al PSC cada dia es foten d’ell? Els únics que es podrien mobilitzar per una causa com aquesta són els independentistes i seria un suïcidi que els independentistes es mobilitzessin per l’Estatut. L’Estatut ja només interessa als qui pretenen continuar comerciant amb les il•lusions i les pors del país. Ara voldran que ens passem 10 anys més discutint sobre l’Estatut retallat pel TC. L’Estatut ja és mort, com més aviat ho acceptem millor. És important que comencem a pensar amb sinceritat i rigor, si no volem tornar-nos definitivament idiotes. Maragall és el paradigma del polític català que, pel simple capritx del seu ego, s’ha dedicat a embolicar el país en causes perdudes; és a dir, que fins i tot en cas de guanyar-les ens portaven al fracàs. Ni comunisme, ni federalisme ni nou Estatut. Hem perdut molt temps. Què vol ara, que anem a una manifestació per dissimular que no és ningú? El que ha de fer Maragall és reconèixer que, políticament, s’ha passat la vida equivocant-se i analitzar per què els quinquis del Llobregat li han tret la trona a tot un senyor de Barcelona com ell. Tots aquests fills de casa bona que han mantingut el prestigi a còpia de tirar pilotes fora i de polir-se el patrimoni familiar cada dia estan més acorralats. Per què deu ser? Si jo tingués pretensions de poder miraria d’aprendre bé la lliçó. Els talents s’han de jugar; si només penses a conservar el que t’ha vingut donat, és lògic que ho acabis perdent tot. Encara que sembli mentida, la llei de la selva és implacable amb l’excés d’egoisme i de vanitat.

Fer volar coloms (Rac 1)

Mas tindrà avui una sessió difícil al Parlament. L’aixafaguitarrisme sempre és molt desagraït. La gent vol que li donin esperança. La gent vol que la il·lusionin i en aquest país tan castigat, encara més. Els socialistes, que saben fins a quin punt va necessitada de bones notícies Catalunya, treuran tot el suc que puguin d’aquest trumfo. Avui Montilla s’aferrarà al conte de fades i a l’estil buit de Zapatero, i què digui serà igual perquè només comptarà l’optimisme. Contra això, Mas no pot fer gaire més que dir la seva sense entrar en debats estèrils. Les paraules no es desemmascaren amb paraules sinó amb fets. Si Mas vol guerra, el que ha de fer és seguir l’exemple dels socialistes i fer volar ell també els seus coloms. Mentre CiU no expliqui clarament quin país voldria per d’aquí 20 anys, els socialistes jugaran sempre amb aventatge. Per la tàctica, pels focs artificials, per les discussions absurdes i petites, ja hi ha el PSC que és un partit pensat per això. L’error de CiU és creure que guanyava pel peix el cove; guanyava perquè tenia un projecte de país i cada guany i cada concessió es valorara en funció d’un objectiu a llarg termini. En política el que dóna la força són els conceptes. El PSC juga amb el concepte del qui dia passa any empeny i la felicitat possible dins d’Espanya; CiU representa una altra concepció del país, però no acaba d’assumir-ho i, aquests dies, això complica la seva posició.

Pujol sempre té raó (Rac 1)

És bo que el president Pujol hagi sortit a dir que l’acord de finançament incompleix l’estatut, i que no soluciona res. Encara hi ha molts catalans que necessiten una figura paternal, que vagi sobre segur i que canti les veritats amb moderació; que es carregui de raons abans de pronunciar-se sobre els temes més incòmodes i evidents. Si la paciència és una virtut, Pujol ja fa temps que s’ha guanyat el cel. El president sempre té raó, i per això són importants les seves declaracions. El PSC ha interpretat la comèdia amb tan talent, i tan ben acompanyat dels mitjans d’informació, que encara podria passar que algú se la cregués. El guió s’ha seguit de meravella; s’ha dominat el ritme de l’acció, i tothom ha ballat al ritme del PSC. Tot i així, si jo fos convergent, no perdia més temps amb la qüestió. Guardaria amb tot luxe de detall la propaganda de l’acord que fa el govern i la posaria en una carpeta que digués: campanya electoral. L’embolica que fa fort és tan gros que ja petarà sol. Vull dir que ja vindrà Madrid a desfer-lo brutalment. El problema no és només que l’acord no compleixi l’estatut; és que, a més, les xifres que es donen són pura fantasia. No hi havia cap necessitat que el conseller Castells es jugués el prestigi de la institució, ni el seu propi d’economista, amb aquests brindis al sol, a tres o quatre anys vista, que cap organització seriosa no s’atreviria a fer. Vull dir que no n’hi hauria hagut cap necessitat, si el nou sistema de finançament fos tan bo com diu.

Passar vergonya (Rac 1)

Venint en cotxe des les Borges Blanques  -que és un trajecte llarg-, he anat sentint una vegada i una altra, repetida, la següent notícia extraordinària: “El conseller Castells ha reconegut per primera vegada que hi ha les condicions per arribar a un acord de finançament”. Si tingués dots comediant, jo ara deixaria anar una riallada i ja no caldria dir res més. Però com que de teatre ja vaig parlar-ne l’altre dia, procuraré dir alguna cosa. La primera cosa que vull dir és que, encara que Castells miri de posar emoció a l’acord,  ja fa temps que aquest assumpte té un aire patètic de comèdia programada. La segona cosa és que seria ingenu valorar el resultat de la negociació en termes que no fossin purament electorals. La tercera idea important és que d’aquí una setmana ens diran que tenim el millor finançament de la història. El quart punt també és una predicció: d’aquí a un any estarem parlant una altra vegada dels diners que necessita Catalunya. El cinquè problema és que no hi ha cap partit que tingui un projecte a 15 anys vista pel país, que és l’única cosa que ens ajudaria a sortir del pou. Per acabar una intuïció. Tothom parla del desastre que seria que les carpetes del finançament i l’Estatut no es tanquessin d’una manera satisfactòria, però cada vegada són més els que, en el fons, només desitgen que tot plegat fracassi d’una manera inequívoca, per no haver de seguir passant vergonya.

La moto del finançament (Rac1)

Un dels pitjors morts que li poden haver tocat a un periodista aquest últim any és seguir les negociacions del finançament. No sé com porten el tema els oients però jo ja fa temps que m’he perdut. Tinc el cap com un timbal de tants terminis i tantes declaracions. El periodisme, teòricament, s’hauria d’ocupar d’explicar la realitat. El teatre hauria de ser terreny dels crítics teatrals. Si en aquest país els polítics no fessin tan teatre, potser es podria discutir alguna cosa seriosament. Quan penso en les energies que perdem dissimulant que no tenim poder, em poso les mans al cap. De vegades, em fa l’efecte que tanta imaginació valdria més dedicar-la a aixecar multinacionals, però aleshores me’n recordo de qui ens recapta els impostos. Tothom ja sap com acabarà això: es vendrà com un èxit i no solucionarà res. Aquest vodevil només ha tingut una cosa bona, i és que ha fet caure unes quantes màscares. Avui ja és impossible commoure’s quan Saura diu que l’oferta de l’Estat encara no és una oferta “digna”, ni indignar-se perquè Iceta diu que el final de la  pel·lícula serà “superguai”. Tant me fa si ens vendran la moto aquesta setmana o la que ve. Jo només espero que el nivell de buidor i de cinisme que ja acceptem en la vida política, no es filtri mai en la vida privada. Si això passa, aleshores sí que adéu país.

El moment de Mas (FCO)

El principal enemic de Mas quan esdevingui president de la Generalitat no seran ni els socialistes, ni l’atur, ni l’Estat espanyol: serà la famosa ambigüitat de CiU. No cal tenir gaire nas per veure que vivim un final d’etapa. El món viu una època de transició. La sacsejada és general i, com passa en tots els moments de canvi, hi haurà guanyadors i perdedors, països que sortiran reforçats i països que diran adéu al tren de la història. Per ara, encara tot és possible. L’avantatja d’aquests processos és que democratitzen les oportunitats; però, per contra, cada decisió té repercussions més grans que en les èpoques tranquil·les.
 
A Catalunya, com ja va passar durant el primer terç del segle XX, la desorientació podria sortir-nos cara. La crisi de la política a tot el món, per força s’ha de sentir més a Catalunya, on els polítics tenen tan poc poder. El desprestigi de la política catalana cal buscar-lo més en aquest fet, que no pas en el tripartit. La crisi de valors és general. A tot arreu, el sistema ha ensenyat el llautó i el polític ha esdevingut un rei despullat. A tot arreu, l’elector escolaritzat és un analfabet moral. El primer que hem d’entendre, per sortir del pou, és que no som tan especials, ni en els defectes ni en les virtuts. El model sorgit de les guerres mundials, al qual Espanya va arribar tard a causa de la dictadura, s’ha esgotat i ha escombrat tota una cultura política.
 
Si als països importants, els polítics miren de refer el seu lideratge amb un discurs moral i nacional potent, aquí, on les institucions són tan febles, la recepta val per partida doble. Com en tots els moments difícils, el futur del països dependrà de l’exemple que donin els seus líders. Dependrà de la seva capacitat de destriar el gra de la palla i de dir cap on cal anar. Els gestors de la calma, els tecnòcrates i les vedettes, fracassaran. El poder ara cal crear-lo i tornar a legitimar-lo, i això vol dir que cal picar molta pedra i fer-ho amb molta audàcia. 
 
Dic això perquè Mas, que va ser designat pels seus dots de bon gestor, haurà de canviar de pell. No crec que pugui administrar cap herència. Més aviat haurà de decidir si vol liquidar el negoci o reformar-lo de cap a peus, si vol representar el principi del final o el principi del començament. Mas haurà de liderar un moviment, més que no pas un partit o un govern. Per aturar l’espiral autodestructiu en què ha entrat el país, haurà d’explicar quina Catalunya vol per d’aquí 15 anys i situar les seves decisions en aquest marc. Per motivar els catalans, els haurà de deixar somiar, i encarrilar el país en alguna direcció. Haurà de definir horitzons i els mitjans per arribar-hi, posant al centre Catalunya i no pas la voluntat d’Espanya. L’oportunitat de Mas vindrà en un moment d’importància decisiva. No podrà governar veient-les venir. La seva situació recordarà aquella sentència de Roosevelt: “En una situació difícil la pitjor decisió és no prendre decisions”. De la tenacitat de Mas, ningú no en dubta; caldrà veure, però, amb quina audàcia pren la iniciativa.

El castellà (Avui)

Hi ha una relació entre la xiulada al rei i el sentiment de molts catalans vers el castellà. Igual que hi ha una relació entre l’amor al català de Gaudí, de Pla, de Cambó o de Pau Casals, i la gesta de Laporta i Guardiola. Què vol dir que la tercera hora de castellà no cal perquè ja es parla al carrer? Si no es parlés, tampoc no caldria. A Catalunya es parla molt en castellà. Aquí vivim i deixem viure i si haguessin vingut milions de xinesos coneixeríem el xinès. Ara bé: que per ventura els millors homes de la història del país li deuen alguna cosa, al castellà? Que per ventura el millor de Josep Lluís Núñez o de Javier Cercas o de José Montilla hauria sortit en una Catalunya tan castellanitzada com el País Valencià? Que es recorda algun moviment constructiu parlant en castellà a Catalunya? És cínic apel·lar a la llibertat amb l’exèrcit a favor teu. És cínic dir que el castellà és una llengua del país, amb el paper que ha jugat. És baratet apel·lar a la llengua materna dels que no vas poder alimentar, després d’atemptar contra aquest principi durant segles. El castellà podrà ser una llengua important a Catalunya però mai no li donarà res d’excepcional perquè treballa per a un altre centre de poder, com l’anglès o el francès. Debilitar el català és un error. Vagin a Perpinyà, vagin a Gènova. És lògic que els moments més baixos de la història del país coincideixin amb els de més castellanització. Els castellanoparlants haurien de ser els primers a voler que el català s’ensenyés bé a les escoles. Sense l’amor al català, això ja seria com Andalusia, però amb autopistes de peatge.