El 2009, en ple escàndol del cas Pretòria, es va publicar un llibre de l’Amayrta Sen titulat The idea of Justice que em va consolar força de l’alè podrit de Robespierre que es respirava a Barcelona. El premi Nobel d’Economia hi explicava que els Estats Nació europeus, de resultes de la influència que va tenir l’universalisme francès en la seva formació, han tendit a confondre interessadament la Legalitat amb la Justícia. Sen és d’origen bengalí i viu amb un peu als Estats Units i un peu a l’India, vull dir que té una visió perifèrica d’Occident molt útil ara que la globalització ens obliga a revisar-nos.
El llibre ens recorda que la Justícia és una idea abstracta, mentre que la llei és una idea concreta, que té una aplicació territorial i humana limitada i, per tant, imperfecta. A través de diferents exemples, Sen aprofundeix en aquell aforisme de Pascal que diu que el jutge no és just perquè sigui jutge sinó perquè porta toga. Isaiah Berlin ja va explicar, en plena febrada multiculturalista, que les ideologies han tendit a fer-nos oblidar que les decisions morals són tràgiques. Els grans valors humans solen ser incompatibles entre ells perquè estan lligats a un espai i un temps i la profunditat d’una cultura consisteix en la capacitat de gestionar les imperfeccions de manera sostenible. El llibre de Sen ens recorda que qualsevol legalitat emana d’uns valors socials i d’uns interessos territorials concrets i que, per tant, té unes elits i un centre de poder politic com a màxims beneficiaris, per més que se li doni una aparença d’infalibilitat universalista per fer-la més creible i fàcil d’obeir.
The idea of justice em va ajudar a comprendre perquè la derrota de 1714 va ser tan traumàtica i perquè encara avui la plorem, i perquè Espanya sovint utilitza la justicia com si fos una pistola. Si la llengua és el cor de les pàtries, la idea de justícia és l’ànima dels Estats. Així com la llengua protegeix els països de l’assimilació, la justícia assegura als països la seva independència, la seva cohesió i l’eficàcia del seu sistema de repartiment. Al segle XIX, amb el Codi Civil de Napoleó encara fresc, Alexander Herzen comparava el sistema legal francès amb un jardí de Versalles i es preguntava si cap ciutadà de París seria capaç de valorar la “bellesa” de la llei anglesa, que equiparava amb un bosc frondós. És allò que deia Montesquieu parlant dels Drets Humans, que en sa vida havia vist cap home i que, en canvi, havia conegut uns quants francesos, alemanys o russos. Per ser eficaç, la llei ha d’encarnar una tradició, un sentit del gust pastat pel temps i la cultura perquè, com que la llei és de naturalesa imperfecta, no n’hi ha prou amb el raonament per respectar-la, calen motivacions de caire espiritual com ara el sentit de l’honor.
Quan vaig llegir la frase de Herzen de seguida em vaig preguntar a quina idea de bellesa es podia associar la justícia espanyola, quin ideal de món representava. Facin l’exercici. Hi ha una idea de bellesa catalana i una idea de bellesa castellana que fàcilment podem remetre a un ideal de Justícia. Ara, la idea de bellesa espanyola, si existeix, és tirant a xata. Hi ha una retòrica de la justícia superficial, feta de préstecs i de tòpics, igual que hi ha una retòrica de la bellesa artificiosa i desmemoriada, que sempre mira de forçar la realitat per adaptar-la a l’aparença més que no pas a l’inrevés. N’hi ha prou d’observar el patrimoni arquitectònic. L’estat espanyol no ha sabut sintetitzar una idea genuïna de civilització i ara que vénen les vaques magres els casos de corrupció ens recorden que l’èxit de la Transició va consistir, sobretot, a socialitzar el suborn -perquè ningú no deu ser tan ingenu de pensar que tota aquesta col·lecció de casos hauria sigut possible sense la complicitat de mig país.
Com em diu Roger Mallola, si fóssim en una altra època ja tindríem l’exèrcit passejant per Catalunya i ocupant el govern de Madrid en nom de la justícia. Per sort, en l’Espanya democràtica la justícia se sent il·lustrada i el màxim que pot fer per legitimar-se és perseguir la corrupció amb aquest estil de lavativa. El discurs oficial s’ha passat 30 anys estigmatitzant tot allò que hauria pogut donar contingut a l’Estat per evitar debats que posessin en qüestió la història i el model territorial. La democràcia demanava ciutadans racionalistes, amb una identitat difosa, que no es deixessin dur pels mirallets del sentimentalisme o de les causes col·lectives. Demanava espanyols pragmàtics i individualistes, que es concentressin en progressos personals tangibles i, realment, l’èxit ha sigut rotund. Un amic meu enginyer, que va deixar el ram tip d’haver de fer la vista grossa, m’explica que ell va veure desviar, en 10 quilòmetres de via d’AVE, 3 milions d’euros en diner negre. Segur que això té alguna cosa a veure en el fet que Espanya tingui una xarxa ferroviària tan extensa d’alta velocitat i que fins i tot l’independentisme hagi abusat del discurs de la butxaca.
Ara, els apologetes de la Constitució i del racionalisme comencen a descobrir que sense l’element emocional és impossible fer complir la llei. Manar consisteix a transformar el valor d’allò que prens en un valor superior. Per això diuen que manar és un art i no s’ensenya a les universitats de Dret. La corrupció pot ser consubstancial al poder, però la manca de cultura i de talent només és consubstancial a les elits de determinats països on la tradició ha estat suplantada per un sistema de pedanteria i un model xavacà de creixement.
