El refredament V.2 (Benzina)

Gener 27, 2009

Baroja: M’agrada el seu estil mordaç i desordenat, de borratxo que diu veritats com un temple fent singlots. En un llibre seu he trobat una descripció extraordinària d’una noia que vaig deixar ja fa anys. ¡Quants remordiments m’hauria estalviat si hagués pogut explicar les meves raons amb tanta perspicàcia! Suposo que la perspicàcia en els assumptes personals, igual que la ironia en la vida pública, demana una certa predisposició pel menyspreu i l’egoisme. Tot i la meva mala fama, faig curt d’aquests talents, però nomes és qüestió de temps.

La ingenuïtat fa que comencis volent salvar el món i estimant totes les dones. Fins que, a poc a poc, aprens a idealitzar els macarrons de l’àvia i a ser feliç en un racó. Si tens un orgull normal, ho fas discretament. Si l’urc és important, la literatura es converteix en un consol, i la fredor i l’egoisme que calen per veure clars els propis interessos poden arribar a trobar una sortida més elevada del que és habitual.

D’un temps ençà he agafat el costum d’observar-me. Contemplo l’efecte que produeixen en mi les coses que em passen, i fins m’hi diverteixo. Suposo que la facultat de veure’s com un actoret enmig d’un escenari és típica de les persones que viuen amb els poros massa oberts, al límit de les seves forces. Arriba un punt que, per salvar el sistema, una part del cervell fa un clic i es desentén del món per passar a ocupar-se només de tu. És a dir que dins teu neix un angel de la guarda que es dedica a dur-te els comptes i a elaborar un discurs moral que t’afavoreixi perquè la jungla no et deixi en carn viva.

Si ets curiós de mena, si vius a través de les coses petites i no de quatre tòpics gruixuts, si t’agrada dubtar de tot i rumiar, acabes descobrint que l’única alternativa a tancar comportes i deixar de recollir informació és desenvolupar aquest altre jo, una mica d’ultratomba. Per pensar, cal aquest altre jo segregat. I per escriure, que és la manera més impúdica de pensar. Cal pensar i escriure des de la distància, però no deixar mai de cremar-se en el foc de la vida. Sense la col•laboració d’aquest dos jos tan especialitzats, no hi ha res a fer. Si no aprens a anar pel món amb el cor en una mà i el cap en l’altre, com diuen els avis, o bé acabes entrant en el club dels morts vivents amb el somriure esquerdat, o bé l’amor et deixa materialment desfet.

Com dic, hi ha aquest funambulisme alternatiu que poc a poc vaig aprenent. Hi ha una part de mi a la qual cada dia tot li rellisca més. Que viu cada dia més lluny dels altres, justament per poder seguir-los estimant. Quan una cosa em fa patir m’hi refugio i me la miro com si realment no anés amb mi, amb uns ulls professionals. Si el problema no es resol, el menyspreo i penso si podria treure’n un article. Què puc fer? Una cosa és que per escriure calgui exposar-se o que escrigui perquè tinc la vanitat i la mania d’exposar-me, però la imprudència d’anar per la vida jugant-s’ho sempre tot és una cosa que només poden aguantar els més joves i encara ben pocs.

És de preveure, doncs,  que, si tot va bé, els anys m’aniran tornant, a més de savi, una mica malparit. Consti que a mi ja m’agradaria ser un sant, però veig que no tinc forces. La sang freda depèn de l’ús que en fas. Val més no fer gaire cas dels qui l’estigmatitzen. O bé solen ser gent que encara no ha patit prou o bé són aquests que mai no l’han tingut calenta i viuen de jugar amb els sentiments dels altres. Els anys no sols refreden progressivament el cos, també refreden l’esperit. Contra el refredament del cos no hi podem fer gaire cosa, potser una mica de gimnàsia i de dieta per retrassar el procés. Respecte el refredament de l’esperit hem de mirar que es produeixi de la manera més intel•ligent i lenta possible. Cal mirar de donar la màxima delicadesa i complexitat a aquest altre jo frigorificat que dubta com un professional a sou, i evitar, si és possible, que no devori completament l’altre: el crèdul i sentimental, humà fins a l’infantilisme; l’únic, per sort, a través del qual podem viure realment.


Traduir en bellesa V.3

Gener 16, 2009

De vegades tinc la temptació de dir: “Això és blanc.” O bé: “Això és negre”. I tan aviat ho he dit voldria tornar enrera, com quan acabes de cardar i sents nostàlgia del teu cos intel•ligent. Les relacions fàl•liques amb la veritat no les entenc més enllà de la feblesa o de la urgència. Per més magnífica que te la vegis, sempre et serà un destorb si no veus que el gran poder creador de l’home ve de l’erotisme. Les relacions amb les idees, com les relacions amb les persones i amb el món, i fins i tot amb un mateix, són més un problema de distància que de penetració. És un dir, però sempre que algú m’ha perseguit amb un gran fal·lus (i no parlo necessàriament d’homes), m’ha col·lapsat el sistema.

Potser no hi ha una distància perfecta amb cada cosa, però sí que hi ha una distància perfecte per a cada moment. Res no es pot donar ni posseir (això és cosa dels déus); en canvi tot es pot agafar i traduir. La intel•ligència, si  no serveix per traduir lliurement allò que apareix lliurement al teu davant, no serveix per res. Per això, com més vols controlar el món més pesa el buit, i com més deixes que flueixi més mal et fa la vida.

Tota l’alegria de viure es redueix a un problema de saber traduir. És traduint d’acord amb tu mateix tot allò que ve de fora que creixes i fas créixer el món i els altres. La bellesa no la pots robar ni posseir, i cal saber admirar-la. La bellesa es poseeix lliurement a si mateixa i et convida a fer-te teu el seu exemple. No a copiar-la, no a imitar-la, no a posar-te la seva perruca i a fer-la passar pel teu misteri, sinó a fer-te teu el seu exemple. De vegades, per traduir bé, cal aturar-se; de vegades per traduir bé, cal allunyar-se. De vegades traduim malament i hem de desaprendre. Cadascú necessita el seu temps i el seu espai i, com més alta és l’ambició i la perspectiva, més força interior cal per dominar els abismes del poder i de la llibertat. 

Si vols fer créixer la bellesa al teu voltant, no intentis fabricar-la. Fabrica-la poc a poc dins teu o no la veuràs créixer en els altres. Estimem a través d’un ideal de món millor, però el món no som nosaltres. Tothom té una veritat per expressar de la qual podem aprendre.  A la llarga, surt més a compte esforçar-se a traduir que insistir en donar als altres allò que no es pot donar ni rebre. Traduir en bellesa és créixer en proporció, és destil·lar l’eternitat de cada experiència, és anar fent cada cop més gran la part de tu que pot servir de llum i exemple; és posar  al dictat de l’ànima les entranyes i el cervell, per protegir el teu ideal de món millor de les pors i vanitats de l’ego.

P.D. És una mica massa místic i intel·lectual però què hi farem.

L’article de l’Avui:  http://paper.avui.cat/article/dialeg/151568/primer/canvi.html