L’autor, el Quim Torra, m’ha demanat que dediqui el pròleg a parlar d’Eugeni Xammar. M’ha dit xiuxiuejant, a la biblioteca, on es passa hores i hores posseit per febres intel·lectuals cada dia més estranyes: “Situa’l en la tradició periodística catalana, explica què representa.”
La tradició periodística catalana és una cosa que existeix -encara que no es noti- i que, a més a més, és molt important -encara que sembli mentida. D’aquí uns anys els periodistes es faran un tip de riure amb els diaris que es fan avui a Barcelona. Encara riuran més amb els que es feien fa 20 anys o fins i tot 10, cosa que em fa pensar que l’afirmació anterior no és cap tonteria. Fa menys de 10 anys, encara hi havia algun cap de secció que era capaç de tirar a les escombraries un recull d’articles del periodista Josep Maria Planes, com si res: avui, mentre escric aquestes línies, li dediquen un serial a la televisió.
En aquells temps, tu explicaves que Manuel Brunet era el creador de l’expressió “oasi català”, i et preguntaven: “Qui? El corresponsal a Madrid de La Vanguardia?” Josep Pla, que té un gran article contra el bilingüisme, es posava com a exemple de bilingüisme alegre i militant. Gaziel l’havien llegit quatre gats. Carles Capdevila, tres. Irene Polo ningú no sabia qui era -tot i que els grups de gais i lesbianes ja eren actius i cada dia sortia algun socialista de l’armari. Rafael González, Valentí Castanys o Just Cabot eren noms d’un altre món, com avui encara. Eugeni Xammar amb prou feines es coneixia. La ignorància i la manca de curiositat dels periodistes era tan sorprenent que un principiant com jo en tenia prou d’anar a llegir quatre articulistes a l’hemeroteca per semblar una ploma original.
Si repassen la bibliografia veuran què vull dir. El 1998 acabava de sortir L’ou de la serp, el primer recull d’articles de Xammar que va tenir un cert ressò. El volum Periodisme i el llibre de memòries 60 anys d’anar pel món, publicats uns anys abans, si havien tingut alguna difusió important, a la Universitat no me la van fer notar. A més, el proleg del recull esmentat, L’ou de la serp, anava a càrrec de la senyoreta Charo González, que en un altre volum més recent, Crónicas de Berlín, pretén que el catalanisme de Xammar no té res a veure amb el seu periodisme. Com si ara diguéssim que Espanya i l’espanyolisme no tenen cap importància en l’obra de la Generació del 98. En fi, val més deixar estar aquests saquejadors de tombes que de tant en tant ens envien. Si llegeixen el llibre de Torra i després el recull esmentat -ho facin pel senyor Xammar!-, ja entendran fins on pot arribar la tonteria patriòtica espanyola.
El fet és que, a poc a poc, la tradició periodística catalana va recuperant pes, i és previsible que el procés s’acceleri a mesura que ens allunyem del gran forat negre. Xammar n’és un representant important. Els estudiosos el posen, juntament amb Gaziel i Josep Pla, en la tríada que va modernitzadar la premsa catalana en la dècada dels anys 20 del segle passat. Tots tres van néixer en l’últim quart del XIX i van viure d’aprop l’apoteosi d’això que s’ha anomenat la societat de masses. Va ser un gran moment pel periodisme a tot Europa. Aleshores els Pirineus encara eren una frontera mental altíssima. A la península, la llibertat de pensament i la responsabilitat individual eren aficions de pocs adeptes. No sé si més enllà de les aparences això ha canviat gaire, aquests costums costen d’implantar. Però no es pot negar que la mandra, la retòrica i la superstició eren cadenes encara més dures de rosegar que del que són avui dia.
La qüestió és que, arribats a meitat dels anys vint, Gaziel, Pla i Xammar havien rodat per tot el continent i, esclar, van agafar una manera d’enfocar les coses tan europea que ja no se’n van poder desfer mai més. Van quedar condemnats a sentir-se extranys a casa seva per tota la vida. Però la seva aportació a la cultura catalana va ser fabulosa, en bona part encara en vivim.
Gaziel li va donar, a la nostra premsa, la categoria i el sentit comercial; Pla la perspicàcia, el pensament i la sensualitat; Xammar la velocitat i l’humorisme. Tots tres van donar exemple, a tothora, d’independència i sentit crític, entesos no com una medalla que un es penja sinó com una actitud que cal estar disposat a defensar davant del poder i a pagar cara. Tots tres van convertir el fet de tenir un criteri i un estil propi en un motiu d’orgull i, també, en un camí treballós però factible de negoci. Xammar, a diferència de Pla i Gaziel, no es va tornar a instal·lar a Catalunya fins que hi va venir a morir, a primers dels anys setanta. Ja ho veurà el lector d’aquest llibre, va viure més anys a l’estranger que a casa seva. Probablement preferia no posar proves dures a l’única idea romàntica que duia al cor: Catalunya. Això, al meu entendre, el deixa en un cert desaventatge respecte els altres dos perquè les personalitats creixen i es forgen bregant amb l’entorn sentimental, amb la dura realitat….
Si voleu continuar llegint compreu el llibre del Quim Torra, Periodisme, permetin!, La vida d’Eugeni Xammar a través dels seus articles (Símbols editors). La biografia encara és millor que el meu pròleg!
Publicat per enricvila 
Publicat per enricvila 
