Dietari (Hello, London!)

Dilluns

Ja hi som, Londres. La senyora que m’acull em tracta amb aquesta amabilitat dolça i una mica absent de les persones bones que ja no esperen res de la vida. Ho he vist en d’altres persones que han patit, que hi són i que no hi són. Donen i van passant. De vegades, el dolor és tan fort que els costa de creure que la realitat sigui real. Quan he arribat  s’acabava Gent del barri, que aquí encara dura. Hem parlat de l’Angie, aquella dona alcohòlica i despentinada, tan sarcàstica, que figurava la mestressa del pub. Era el meu personatge preferit, no sabia que l’actriu és la dona del guitarrista Bryan May. La meva habitació té un petit lavabo amb dutxa que m’anirà molt bé. Estic en un complex residencial dels afores, una mica entaforat i atapeït. El pis es nou, i està ben cuidat i net, però tot ell té un aire de solució provisional que diu molt de la mestressa.

Dimarts

El porter de l’escola d’anglès sembla un porter de discoteca, li agrada massa dir “my friend”. Dues frases apreses a classe: “We aren’t put on earth to enjoy ourselves”, i “he’s a hen pecked husband”. La primera és facil d’entendre i és molt british, de quan els anglesos dominaven el món i el circuit de forats sadomasoquistes. La segona es diu dels homes que estan casats amb una llauna de senyora. M’ha fet pensar en l’expressió catalana “tenir ulls de pollastre.”  El significat és facil d’imaginar, si penses en una cara. La professora Rottenmeier tenia ulls de pollastre. Els pollastres distingeixen amb molta precisió el gra de la sorra, és a dir que la dita escau a persones torracollons i llepafills. Em sembla que el “hen pecked husban” és una figura estesa a Catalunya -molt més que no pas el hen pecked wife, diguem-ne. Però això no es pas culpa de les catalanes.  Ja he escrit alguna vegada que, sense les nostres belles, no quedarien ni les engrunes del país. Quina culpa en tenen , que després de tantes guerres perdudes, hagin de triar i remenar entre una densitat tan alta de calçases?

Dimecres

Mirant els comentaris que he rebut aquests dies al bloc s’entenen moltes coses -la nostra condició de cornuts, per començar. Des de l’any que vaig publicar el llibre del Barrera que no vivia amb tanta consternació el fàstic de pertànyer a un país tan absurd i tan ple d’imbècils. Aquests dies val més no circular per internet.

Dijous

Aquests dies que era a París, a ca la Xènia, em deixava portar pel seu costum de dir, abans de tancar la porta de casa: “Me’n vaig a París!” Aleshores, sortia de l’Ile de Sant Louis per un dels ponts i ja era a París. Ara que em trobo a Londres (tècnicament, com a mínim) he de caminar fins a l‘underground pel voral d’una carretera atrotinada i aguantar 33 minuts dins d’un vagó humit i ple de gent, que sembla el ventre d’una oruga. Quan he sortit aquest matí, li he dit a la mestressa: “Me’n vaig a la fàbrica”, i s’ha posat a riure. M’agrada molt, Londres, però és una fàbrica. Em sembla una fàbrica quan hi vaig i m’ho sembla quan me’n torno. A París semblava que cada dia fos divendres. Tu miraves les terrasses i la gent sempre feia cara de poder allargar el café o el vinet una estoneta més. Aquí ningú no bada, tothom fa cara de portar entre mans un assumpte capital. Suposo que per això els anglesos es van inventar l’esport i els pubs, i els francesos els drets de l’home.

Nous productes!

Quatre notes

Quatre notes pels amics i pels radicalsocialistes incorporats a la pàgina: atrafegat amb els deures d’anglès, enllestit l’article de la Catalunya Oberta, a punt d’acabar un article per l’Avui, visitada la LSE i feta una cervesa amb J.C.F. Avui em faran els paperots per poder entrar a la universitat i la biblioteca. La senyora que m’acull cuina molt bé però fa trenta anys que viu aquí i aprofita qualsevol ocasió per criticar els anglesos. La base de la vida parisenca és el detall;  la base de la vida a Londres em sembla que és la resistència. Les angleses són més lletges que les franceses però es veu d’una hora lluny que són molt més intel·ligents. Ningú no et mira, la gent no té temps per tenir enveja. Els diaris porten molta porqueria però miren de no barrejar-la amb la moral. L’acadèmia és plena de xinesos i d’espanyols. Una colombiana em diu: “Tu ets espanyol, ho diu al teu DNI”, i jo li dic: “I tu deus ser narcotraficant, ho diuen a les notícies”. Em sembla que a Londres tenen una obsessió pels incendis. Rebo resposta de Joan Puig, el director del Directe.cat. És molt amable, però diu que l’article era informatiu, i jo sóc torero. Miraré de respondre-li quan tingui un moment.

Rue Montorgueill (Benzina)

Encara a París, he tingut temps per passejar i fer-me meus a alguns espais. Venint pel carrer Reaumur, que és una avinguda freda, de senyors amb corbata i edificis alts, una mica pretensiosos, trobes un carrer peatonal que baixa fins a l’antic mercat de Les Halles, amb tendals de colors a banda i banda i una munió de gent que es mou com un eixam d’abelles. El carrer té una vaga vibració pintoresca. Fa una corva púdica i subtil, de somriure de monja, cap a la dreta. És el carrer Montorgueill. D’entrada sembla el típic carrer comercial una mica brut i canallesc, encallat als anys 60. Però és un dels més xics de París.

Si la Plaça Madeleine és la meca del producte gastronòmic de luxe, on el que compta és l’etiqueta, el carrer Montorgueill aplega els millors botiguers de petites elaboracions i de productes frescos. Tot està pensat per la gent que sap triar i cuinar, pels malalts que, davant d’uns fogons, fan cara de felicitat. És la petita compensació que París ha tingut per la pèrdua del mercat medieval que hi havia al costat de l’església de Sant Eustaqui, on ara hi ha els jardins de les Halles.

La varietat d’establiments posa el cap com un timbal: Formatgeries, carnisseries, peixateries, xarcuteries, pastisseries, fruiteries, forns de pa, fins i tot hi ha un supermercat vegetarià. Cada negoci té el seu producte estrella i les seves ofertes del dia. Els dependents estan desperts i els aparadors es preparen meticulosament per atreure la clientela. Si tens tendència a menjar pels ulls és fàcil que t’agafi gana. Però val més passar-hi unes quantes vegades abans de comprar, si vols gastar els diners amb un mínim de criteri.

Tanta oferta i animació, i la impòrtància que la gent dóna a la moda, fa que viure al carrer Montorgueill quedi molt bé però no surti gaire a compte: els pisos són cars i petits, les finques antigues i de poca qualitat, i el carrer és sorollós. Hi ha, però, la compensació del formigueig humà, per qui sigui amic d’aquestes coses, i de l’oferta gastronòmica. A la peixateria Soguse, per exemple, tenen unes vieries gegants que si les envoltes amb un tallet de cansalada de la tenda dels italians de més amunt queden de conya. A la carnisseria Tribulet et tallen uns entrecots enormes, monstruosos, i molt bons. Més amunt, hi ha una altra carnisseria on venen una llonganissa de pebre verd sensacional. Molts comerciants tenen secció de plats cuinats o una rostidora a l’entrada de l’establiment, amb pollastres, capons i ànecs donant voltes, que fan molta pena, pobrissons.

Pels postres, hi ha L’Atelier du chocolat i d’altres xocolateries on venen capritxos de recepta pròpia ideals per domesticar les criatures i les dones. També hi ha moltes pastisseries. La fruiteria més gran és Le palais du fruit: els colors ben definits, les aromes fresques. Les figues de turquia són d’un morat al·lucinant però la Xènia diu que hi ha fruiteries més petites, més cares i millors. En les formatgeries sempre vas venut. La meva preferida és una que es diu Houdon, petita i decorada d’un verd estrany, de merda d’oca. Tot i que amb els formatges passa com amb els melons que fins que no els tastes no pots dir si són bons. Pel vi, val la pena mirar les ofertes perquè això del vi francès és xauxa i algunes bodegues arriben a fer rebaixes del fins al trenta per cent.

Tota aquesta fira de zoco bereber modernitzat es barreja amb una munió de cafès, bistrots, pizzeries, restaurants de cuina asiàtica o d’alta gastronomia francesa, que també donen color al carrer i una sensació de tràfec incesant. Hi ha l’Escargot, que és un establiment de clatellada amb aquest caliu tan agradable que dóna la tradició. El bistró Grille Montorgueil també és dels temps de Proust però és més senzill: té carta de menú i un servei menys estirat. A Les petits carreux diuen que fan cuina de “familiar retromoderna” i al migdia s’omple de taurons que aprofiten el dinar per afluixar-se el nus de la corbata. La majoria de terrasses tenen vida tot el dia. En algunes hi ha un moment de glòria, que és la happy hour. El Sushi Planet, per exemple, que és un restaurant tot decorat de color rosa, s’omple d’adolescents enamorats cada tarda entre les quatre i les set. No dic que l’amor i la decoració no siguin importants però el fet que els còcktels se serveixin a meitat de preu ben segur que també compta.

I bé: si, l’oferta t’atabala, sempre pots refugiar-te en una boulangerie de la cadena Paul, que sempre és igual i no sol fallar…