Dietari (valencians i xarnegos)

Dilluns

És admirable aquesta gent que sempre sap fer coincidir les seves opinions sobre els altres amb els seus interessos. Si no em fes por acabar d’estupiditzar-me, els imitaria.

Dimarts

Em pregunten si el meu amic valencià s’estima els seus pares. No falla: davant d’una frase intel·ligent la majoria sempre prefereix discutir sobre l’autor que no pas sobre la frase.

Jo crec que ser fidel als pares no consisteix en imitar-los en tot, sinó en comprendre el sentit essencial del seu esforç i continuar-lo. A.M diu que és fill de colons justament perquè es pot posar com a prova que aquest no és el tret definitori dels seus pares.

Com he dit sempre, el xarneguisme és un problema de mandra, no de sang. El xarneguisme és la deixadesa protegida pels ministeris de cultura i de defensa. Està ple de xarnegos amb  cognoms catalans -tot i que gràcies a l’Estat espanyol n’hi ha més amb els cognoms castellans. Que el xarneguisme fos un problema de sang és el que voldrien alguns polítics per poder viure eternament de la immigració i del bonisme.

Dijous

Principi: tota dona que estima –aquí el relatiu és important-, estima a través del seu pare, de manera que l’amor d’una dona no sols no depèn de dos sinó que depèn de tres. Val més pendre-s’ho amb calma.

El meu petit Schopenhauer em diu, parlant de les xerinoles sexuals que es claven en algunes conselleries: “El poder és anar a buscar a dalt el que t’ha mancat a baix”. És a dir, fer pagar als contribuents el que no has sigut capaç d’obtenir per tu mateix. Darrera la fira de les vanitats, hi ha el museu dels complexos. Exacte!

Un altre principi important: de vegades per no follar-te una noia hi acabes discutint. Posats a tenir remordiments, que sigui per haver-te-la tirat, animal!

Pensava en el cel de València. Cada ciutat té el seu cel. La característica del cel de París és el dinamisme, no s’està mai quiet. El d’Amsterdam és la desmesura, sembla que hagi de caure damunt de la ciutat, sobre les cases tan estretes i petites, com un gegant adormit damunt d’un nan. La característica del cel de Roma és aquesta profunditat espartana que li dóna el punt de verd, és a dir, el classicisme. La característica del cel de València és la claredat de la llum, em deia A.M. Jo el veig una mica caribeny, el cel de València, d’un blau humit i libidinós. Per això em fa estrany que els valencians vagin tan tocats i posats com a Madrid; aquest encarcarament no casa amb el cel; amb aquest cel, una samarreta senzilla ja queda bé. El cel de Madrid, com és?

Dietari (A Masnou, tan ample)

Dimarts

 Acabat de llevar. A Barcelona, el primer trajecte del dia és el que em porta del llit fins al sofà del menjador. Aquí baixo per unes escales nobles fins a la planta baixa, agafant-me al passamà com si fos un avi. A Barcelona, el premi és la vista dels dos edificis gentils de Francesc Macià, darrere els arbres. Aquí el premi és el jardí de l’eixida, que de bon matí és una perfecta combinació de llum i de fresca perfumada de lavanda. Em menjo un croissant –mig sonàmbul, encara–, mirant el nan del fanalet. Ahir tertúlia multitudinària a la terrassa de S, fins a les dues. Parlar amb gent que no viu de la política o la premsa és com dutxar-se. Vam recordar quan les dues famílies passàvem juntes l’estiu, en aquella casa vella del final del poble. Les finestres no tancaven, la pintura queia a trossos, ens dutxàvem amb pots i olles en un terradet interior, a la intempèrie. Era de neorealisme italià, aquella casa amb una dotzena llarga de persones –i dos canaris i un lloro. Un any vaig fer una festa per celebrar el sant i una amiga va preguntar als meus pares: “Vosaltres deveu ser molt pobres, oi?”

 Dimecres

 Cabrils, a dinar. Hi ha una harmonia i una cura pels detalls que se sol notar en els pobles que Espanya no ha arribat a grapejar gaire. L’ocupació i l’autoodi estan perfectament consignats en el paisatge. El prelitoral és ple de pobles com Cabrils, l’encant dels quals consisteix a haver crescut sense massa traumes. La destrucció del litoral ha beneficiat aquests pobles que en el seu moment ja es van instal•lar muntanya endins per protegir-se dels pirates. El restaurant tenia un menjador molt agradable, amb una vista esplèndida, però era més car que bo. Després de dinar passejada: raconets, pins, moreres, parets per sargantanes i vegetals enfiladissos, una masia abandonada i alguns carrers esventrats per obres. Abans de marxar veig que a l’ajuntament només hi oneja la bandera catalana.

Al vespre he acabat la Trilogia de Nova York. La prosa d’Auster, tan senzilla i elegant, naufragant en el barroquisme de l’estructura general. Són molt més bones les frases que el conjunt del relat. Tancat el llibre, sopo a l’eixida i escric una mica. L’abundància convida a l’optimisme –que tristos que es veuen, des d’aquí, els pèsols congelats de casa! El whisky és boníssim –passo d’aixecar-me a mirar  la marca. La casa fosca, l’eixida fosca, només un punt de llum per il•luminar la taula. Els pares han marxat, i ha sortit  el quasimodo.

 Dijous

 Tarda amb els nebots, a la placeta d’Ocata. M’entreno a ser una persona normal –sense gaires esperances. La plaça és plena de nens. D’uns estius ençà, cada any veig més nens i més dones embarassades, a Masnou; sembla que tothom s’hagi posat d’acord. No fa tants anys tothom semblava massa còmode per pensar en criatures. El cartell de la plaça on posa prohibit jugar a pilota semblava que tingués autoritat. Bé, jo no puc parlar gaire. Però si la gent prefereix tenir criatures, vol dir que la utopia hedonista comença a trobar els seus límits, que les panacees individualistes van entrant en crisi, i que la gent torna als camins de sempre, per no avorrir-se.

Una altra cosa que s’observa a l’estiu és el salt biològic de l’espècie: les dones cada dia estan més ben fetes!

He començat la biografia d’Isaiah Berlin, de Micahel Ignatieff, molt bona. És la història d’un nen mimat, grassonet, exiliat, jueu i molt intel•ligent que busca l’acceptació dels cercles benestants de la societat anglesa. No entenc per què l’autor intenta excusar i rebaixar la covardia de Berlín si, justament, aquesta covardia és el motor del seu discurs liberal tan ben travat, la seva sensacional autojustificació. Els defectes són virtuts que no sabem aprofitar (aforisme optimista).

Entrada patrocinada per

L’escola d’estiu de la JNC

A l’escola d’estiu de la JNC. Només pel paisatge que veus durant el viatge en cotxe, ja val la pena anar-hi. Com cada any, l’escola s’ha instal·lat a La Carrau, prop del monestir del Miracle, a tocar de Solsona. 

Passat Cardona, que és un poble destrossat per l’absurditat del segle XX, arribes a una carretera estreta i elevada, que travessa grans extensions de camps envoltats de boscos frondosos, de conte. No crec que enlloc de Catalunya es puguin veure verds amb un punt de negre tan ferotge i tan selvàtic. Quins boscos! Quins camps! De fons, molt lluny, en últim terme, una serralada de muntanyes magnífiques, coronades per núvols musculats i vigorosos. Era un paisatge operístic, imperial, una gran simfonia a les antípodes del paisatge de miquetes típic del país. Jo anava fent ziga-zagues amb el cotxe mirant a tot arreu excepte a la carretera, que era deserta. Els camps, banyats pel sol d’última hora de la tarda, espurnejaven colors d’or i de verd fosforescent. Els colors es fonien i s’anaven densificant a mesura que la llum es tornava més i més melosa i, al final, el batec de la terra era ja només un badall malencoliós. 

De tant en tant, una masia vella i solitària. La ràdio del cotxe posava banda sonora a l’ocàs. Ah! tant de bo sempre n’hi hagués prou amb un cotxe, una ràdio i un paisatge per celebrar la vida amb tant entusiasme!

He tirat, doncs, a poc a poc i alegrement. Prop del Monestir del Miracle he trobat tres velletes venerables, probablement monges, que caminaven juntes, com si s’aguantessin les unes a les altres. M’han donat les últimes indicacions i he arribat a l’escola com un senyor, sense perdre’m gaire. Com que la Laura tenia feina, he llegit una estona sota un pi. Després hem  sopat –un sopar a la fresca, sota les estrelles, com els Gals. En un costat, la família Tremosa, molt simpàtica i eixerida.  En l’altre, l’Enric Vinyes, que és una ovella negra sentimental i bona, m’ha il·lustrat sobre les saltsitxes grower. M’han dit que alguns sàtirs han esguerrat la nit a les criatures amb els seus gemecs de pel·lícula porno. He menjat molta carn i patates fregides. Amb les postres, ha parlat el president Pujol. Escoltar-lo m’ha fet pensar que entre un sermó i un bon discurs hi ha una línia molt fina. Es tanca una etapa i mira d’adaptar-s’hi. Vull dir que el  “com ens hem d’entendre ”, que representa el seu catalanisme, va deixant lloc al “com hem de marxar” i, encara que calguin 300 anys, ja no crec que es torni enrera -exceptuant que hi hagués una desgràcia.

Cap a les tres de la matinada, he agafat el cotxe i he enfilat el camí de tornada. La carretera era fosca. Hi havia trams de boira en què semblava que el cotxe es fiqués a la gola del llop per no sortir-ne. No hi havia lluna, només un escampat preciós d’estrelles i l’ombra fantasmal de les muntanyes, perfilada sobre una franja de morat fosquíssim i brillant.

Jordi Cortada a Vilademuls

Ahir a la tarda vaig anar a Vilademuls a escoltar el Jordi Cortada cantar ópera. El Vicenç Pedret, que té la casa més gran del poble -amb un jardí de gespa encara més gran- li havia organitzat un recital, seguit d’un sopar a la fresca. Vilademuls és un poble de pessebre. No fa gaires anys encara hi vivien més vaques que persones. És un manyoc de carrerons i de cases de pedra, avui perfectament restaurades, apilades dalt d’un pujol, envoltat de camps. Enmig d’aquest garbuix, hi ha una petita església –just al costat de la casa del senyor Pedret-, on el Jordi va fer el recital.

Vaig arribar a Vilademuls per una carretereta idílica, una mica humida i ombrejada, amb regust de camí romà. L’Alt Empordà està ple d’aquests caminois asfaltats que travessen paisatges horacians, i que conviden a fer-los dalt d’un ase o d’una mula. N’hi ha que fan via al descobert, amb l’asfalt molt desgastat per la metereologia, i n’hi ha de recollits per la vegetació, que s’omplen de medallons daurats, quan el sol és fort.

Vaig deixar el cotxe als peus del poble, davant d’un pla inclinat de camps de palla que anava a morir en un petit bosc. Estava sol. El dia queia i semblava que el cel volgués abraçar els arbres. S’havia animat un ventet suau i net, que començava a refrescar la terra. A mesura que el paisatge s’enfosquia, guanyava profunditat.

Com que no vaig trobar a ningú, vaig tirar cap al centre del poble, buscant l’església. De seguida vaig sentir les notes d’un piano i la veu del Jordi que estava provant el so. El vaig trobar suat i nerviós -duia la camisa oberta-, i, després de saludar-lo, vaig anar a presentar-me al senyor Pedret que havia sortit a la porta de casa, a rebre els convidats. El senyor  Pedret és el típic empresari català amb cara de despistat que sempre sura perquè no és avariciós però, alhora, tampoc no dóna mai cap pesseta per perduda. Va ser el primer que em va parlar de la crisi que vindria i, recollint alguna vela, em sembla que se n’està sortint prou bé. 

L’actuació del Jordi va ser un èxit. A la plaça de l’església, després del recital, es va desencadenar un moviment electritzat d’eufòria. La plaça era petita i, agombolats sota les estrelles, tothom l’abraçava i el felicitava, sense gosar moure’s de la plaça com si esperés que tornés a començar. Alguns entesos deien que ja està a punt per fer un Liceu. Jo no ho sé, perquè al Liceu sempre m’hi he adormit, però dins l’església va cantar com un gegant. El Kuda, Kuda, amb les seves pujades i baixades tan difícils, va ser un viatge en muntanya russa deliciós, ple de lleugeresa i de lirisme, i les versions que va fer de les nostres cançons populars em van tornar a la pàtria medieval, la de les arpes i els poemes, que els bàrbars van destrossar. La seva dona, a primera fila, seguia el recital tan concentrada que semblava que li fes d’apuntador. Quan venia un tros difícil, el Jordi tancava els ulls, obria les mans i somreia, exactament com si sentís baixar del cel les pessigolles de la inspiració divina. La pianista va començar un pèl garratibada, però el Jordi va tirar pel dret i la va arrossegar amb la força del seu cant. 

El Jordi té bona veu i té ritme, però sobretot canta amb amor, amb una virilitat neta, que celebra la vida. Per cantar bé, igual que per escriure bé, has d’aconseguir aquesta llibertat que et desenganxa de l’ego i et permet posar les hormones al servei del món. El Jordi té un despatx d’advocat i és el productor del documental Catalunya-Espanya. Té una veu que trona i un aire de tenor italià,  -ho subratllo- passat pel sedàs del Berguedà o del Solsonès. Vull dir que res de quicades i que poca broma: és pelut i robust com un ós, té la pell del color de la terra molla, i un cabell espès i negre de playboy.

Excursió a Girona

Anada a Girona. Anar a Girona m’agrada perquè a mesura que avances per l’autopista tens més i més la sensació de treure’t un pes de sobre. Aquest pes misteriós que et treus de sobre i com més va més alleujat i comfortable et fa sentir, és Espanya, i te n’adones pel paisatge, perquè t’hi sents cada vegada més encaixat i veus com poc a poc va guanyant ordre i naturalitat i agafa aquestes dimensions domèstiques que tan li escauen al país i que no hauria hagut de perdre mai. Hi ha gent que no es creu qe som un país ocupat perquè no veu tancs i soldats al carrer però l’ocupació jo la veig claríssima a través d’aquests petits detalls i sentiments. Resulta que anant cap a Girona tens totes les sensacions de tornar a casa quan t’enyores, i curiosament resulta que te n’estàs allunyant. Resulta que tens la sensació d’anar-te endinsant al cor del teu país, que en un país lliure és el territori on hi ha establerta la capital. Per què deu ser? Com és que a Girona tothom hi parla català (vés quina cosa)? Hi havia sota les arcades de davant l’Ajuntament un magrebí amb bigotet que llegia El Punt amb una naturalitat commovedora; a Barcelona llegiria La Vanguardia, però val més deixar-ho estar. Anant cap a Girona plovisquejava una mica i em distreia, tot conduint, deixant que el vidre del davant s’anés omplint d’aranyetes d’aigua. Quan al cap d’un parell o tres cançons de ràdio per fi quedava ple, i semblava que veiés el paisatge a través d’una mosquitera, aleshores activava el netejavidres i, com si fos una criatura de pocs anys que riu per qualsevol truc de màgia pocasolta, em divertia veure reaparèixer el món, de sobte, brillant i net com una patena. A la tornada ja no plovia. Quedava, com a testimoni de la pluja, una faixa densa de núvols al cel i aquesta encantadora nota musical que l’aigua dóna a la terra. La llum era suau, d’un gris agradable, i tot tenia aquest aire vaporós i flonjo i aquests relleus encoixinats que tenen els dibuixos fets amb carbonet, després d’haver-los passat el dit per difuminar-los.