Cap de setmana occità (Benzina)

Divendres

Ja som a Albi. Hem evitat l’autopista i hem arribat a la ciutat per una carretera interior, recollida entre fileres de plàtans daurats pel sol d’última hora de la tarda. El cel brillava amb un blau tan pur que semblava tancat en una vitrina, molt lluny del joc de polsims i de núvols flonjos que la llum morent anava rosant. Hem admirat les ondulacions sensuals de la terra. Els camps són rics i extensos però la primera impressió és d’una gran familiaritat. Ja sé que no dic res original, però era com si Catalunya s’hagués anat eixamplant i no trobéssim mai el moment de deixar-la. A banda dels cartells oficials, res no feia pensar que ens allunyéssim de casa. Seria graciós descobrir, a aquestes alçades, que els Pirineus no són una frontera, sinó una columna vertebral.

No és la primera vegada que tinc aquesta impressió.Recordo un viatge a Montpellier i una excursió en cotxe fins a Florència, i una anada a Tours amb autocar. La carretera dóna visions panoràmiques. Però la intuïció mai no se m’havia fet tan viva: això sembla el jardí de casa. És com si m’acabés de trobar a mi mateix, com si acabés de descobrir l’origen del meu gust i de la meva sensibilitat. No m’estranya que la cosa hispànica se’m faci estranya. Potser en faig un gra massa però de sobte la barraqueta catalana se m’ha convertit en un palau -un palau gran, fred i enteranyinat, però un palau, al capdavall. Què faré amb tan d’espai? La pregunta sona absurda feta aquí, a la cambra de l’hostal, a les 3 de la matinada, amb l’all del sopar que em torna a la boca i els àcars que em fan estornudar, però és com ho sento. No sé res de trobadors ni de literatura medieval. Per casa, corre un estudi en dos volums de l’August Rafanell titulat La il·lusió occitana. No havia trobat mai el moment d’obrir-lo. Ho faré. Que no resulti que la il·lusió és real.

Durant el viatge ho anat repertint a l’Anna i el Lluís:

- nanos!, hem de fundar la República Hedonista dels Pirineus!

A l’hora de sopar he insistit en el tema i el Lluís li ha xiu-xiuejat a l’Anna

- L’Enric és el Kaplan català

He sopat unes anques de granota saturades d’all, que em donaran la nit. Em fa l’efecte que aquesta ciutat és una presa de pèl semblant. La hostelera és una dona severa, que està per tot. El francès de la gent és molt clar i l’occità no se sent per enlloc. Potser si donem una propineta…

Dissabte (Matí)

Hem esmorzat molt bé. L’hostal és modest però la mestressa és perfeccionista i cuida tots els detalls -excepte la comunicació (quan no ens renya també és seca: quin petit Hitler!) Després, hem vist la catedral d’Albi, que és una mole de maó roig, fortificada, d’una pesantor burocràtica. La van ordenar construir els francesos després de la croada contra els Càtars, per afirmar el seu poder sobre la zona. A tocar de la mole, hi ha unes restes d’un temple anterior més discret i humà, ideals per declarar-se una nit d’estiu ben estrellada.

Vista la catedral, hem tirat cap a la riba del riu Tarn. Diseminats per la gespa, una desena de pintors  s’extasiaven amb el pont i la façana riberenca, que té regust Toscà. Léon Daudet  parlava de l’estúpid segle XIX: què hauria dit del XX i el XXI? A la seva manera, França és un comunisme. Si vols un comunisme arregladet, oxigenat per la riquesa, però tot fa massa ferum de decorat i propaganda. Tu vas a Albi, vas a Sarlat, vas a Colliure, i trobes el mateix cadàver ben vestit i presentat. No hi ha pols, només un silenci mortal dissimulat sota les rutines de la vida comercial més anodina. Aquesta tarda toca Cordes (Cordes sur ciel, segons el xaronisme francès). Suposo que trobarem el mateix pessebre.

Dissabte (tarda)

Potser sí que els alemanys haurien d’haver arrasat París, com volia Hitler. Així la seva guerra hauria servit alguna causa justa. El mercadeig que es fa amb la cultura occitana en aquests pobles em repugna. Suposo que si Catalunya hagués desaparegut, els espanyols de les rambles també vendrien barretines. La població queda alçat i té unes vistes magnífiques. El paisatge és d’una bellesa bàsica, classicista, és ideal pels fracassats de París que fugen de la ciutat disfressats de neorurals. Els occitans només els veus a les botigues, en els fotografies que venen de iaios entranyables amb l’aixada o dalt d’un carro.

Hem tornat que el sol es ponia davant nostre. La carretera travessava un paisatge de pujols i pujolets, obert sota un cel enorme que s’anava enfosquint per les vores. L’Anna dormia. El Lluís i jo xerràvem amb un ull posat en l’espectacle. Cada vegada que la carretera enfilava una pujada semblava que, a l’altre banda, el cotxe hagués d’anar a caure  en un oceà mandarines.

Diumenge

Tolosa. És una ciutat amb nervi, ordenada i neta, limitada pel fet d’haver perdut la llengua. Les cases són de maó i, al vespre, tenyeixen l’aire d’un rosat pastós que fa les delícies dels turistes. Durant el dia, l’arquitectura de maó pelat fa contrast amb el cel, que és molt suau. L’escut històric de la ciutat té força. Tenir un riu com el Garona, també fa important. En un punt d’informació turística ens han donat un tríptic sobre l’exili editat en català. Diu que al metro s’anuncien les parades en francès i en occità, però ja ningú no el parla. La desaparició de la llengua pròpia hi ha deixat una buidor, però no és la buidor sòrdida de València o Alacant. Arribat a Girona he pres el tren cap a casa i ho he acabat d’entendre: els francesos són conqueridors, els espanyols només saquegen.

Clickeu aquí!

Occitània, delit foll (Catalunya Oberta)

He llegit tot d’una tirada el llibre de l’August Rafanell, La il·lusió occitana. Ho remarco perquè parlem de 1.500 pàgines i això –em penso- fa el detall digne de ser considerat més enllà de les meves manies i aficions. Algun crític ha qualificat l’obra de “catàleg d’inanitats”. Efectivament, els dos volums de l’obra poden semblar, des de l’espanyolisme o des de l’autoodi, una desfilada de figures secundàries i de debats estèrils. Ja se sap que no hi ha res més polititzat que la cultura i que alguns crítics només treballen a gran escala –fins al punt que no percebrien el moviment ni que els passés un elefant per davant del nas. Gairebé em sap greu escriure l’article tan embalat. Però trobo que el llibre és deliciós.

Rafanell no ha escrit tant sols una crònica detallada de l’evolució d’un ideal bonic. El seu llibre no serveix només per explicar, a partir d’un cas pràctic, com es construeixen els països i les llengües, i els límits –sempre incerts- que separen la política de la ciència i de l’art. Rafanell repassa la història contemporània de Catalunya través d’un prisma molt suggerent. Servint-se de l’ideal occitanista, retrata el nostre país com una realitat autònoma en el conjunt d’Europa, més enllà –molt més enllà- de la relació amb Espanya. Això fa que, a diferència de la majoria d’estudis sobre el catalanisme, pel llibre hi circuli un aire fresc molt agradable. Intel·lectualment, és com si de sobte algú et tragués d’una presó. El joc d’interessos i de ressentiments amb Madrid queda relativitzat, i surt un país més ric, que justifica millor la seva misteriosa persistència i la seva càrrega subversiva en l’Europa dels estats-nació.

Rafanell s’endinsa en les arrels de l’imaginari medieval i a partir d’aquestes deus situa Catalunya al mapa amb els seus anhels i les seves febleses. Amb la seva cultura política, també. El llibre es pot veure com el complement de l’estudi d’Enric Ucelay da Cal, El imperialismo catalán. Si Ucelay da Cal estudia l’imperialisme català com un afer intern de l’Estat espanyol, Rafanell l’explica des d’Europa, resseguint la manera com el país s’hi projectava entre finals del segle XIX i mitjans del XX. Tots dos parlen d’un imperalisme de caire regeneracionista i confederal que va fracassar. Però situats en el marc europeu els catalans il·lustres apareixen sota una llum menys escenogràfica: Víctor Balaguer, Prat de la Riba, Pompeu Fabra, Joan Maragall, Eugeni d’Ors, J.V Foix, Joan Estelrich, Mossèn Alcover o Teodor Llorente agafen volada i amplitud. Fins i tot els personatges secundaris brillen, i la galeria de visionaris grotescos que constitueixen les visceres de tot país prenen l’interès literari que es mereixen.

Així descobreixes que la cova ibèrica és un mirall massa complaent i reduccionista. Descobreixes que potser el país és prou gran per no ofegar-s’hi, i que només cal saber mirar-lo. També descobreixes que al costat de l’anguniós Maragall peninsular hi ha un Maragall enamorat de la terra occitana. Descobreixes la força que té la base de les coses, i que Martí de Riquer o Manuel de Montoliu somiaven en un gran unió Occitània abans de treballar per l’integrisme espanyol. Descobreixes els Pirineus com la columna vertebral d’un país que sobrepassa Catalunya. Entens perquè Prat de la Riba va recolzar Alemanya en la primera guerra mundial. T’adones que la França de Vichy va esdevenir una trampa més mortal per l’occitanisme que la República per al catalanisme. A partir del cas Mistral veus fins a quin punt, quan la política s’absté, els escriptors comencen a escriure tan bé que es queden sense públic. I et preguntes qui era més feixista, si Charles Maurras defensant la diversitat ètnica de França o Charles De Gaulle i els seus predecessors promovent-ne l’aniquilació.

El llibre m’ha provocat, en el pla intel·lectual, la mateixa caiguda del cavall que van tenir Maragall o Prat de la Riba el dia que van descobrir que podien anar fins al Roine comunicant-se en català. No m’havia plantejat mai que Montaigne s’entengués amb els seus conciutadans amb un idioma que no fos el francès. No sabia que a la Carcassona del segle XVIII resaven el pare nostre amb el mateix idioma que nosaltres. Mai no m’hauria imaginat que d’Artanyan, el mosqueter gascó de la gran novel·la Dumas, parlés una llengua semblant al català. O que un escriptor com Plàcid Vidal, tan poc noucentista, havia dit, als anys 30, que “el tolosenc i el barceloní es diferencien per lleugeres variacions en la pronuncia”. Tampoc no m’hauria passat mai pel cap que l’escriptor republicà Ramón J. Sender i l’ultra dretà Elías de Tejada podien estar d’acord amb el doctor Trueta a situar l’espai de la catalanitat entre el Roine i Alacant.

De la realitat que permetia somiar Catalunya com el centre d’un gran espai cultural europeu avui en queda poca cosa. Les guerres mundials van ser molt útils per la política interior dels grans estats. Els catalans som potser els darrers supervivents d’un món esborrat per la socialdemocràcia. L’independentisme d’avui no és altra cosa que la continuació, per vies més pragmàtiques, d’un ideal confederal que es remunta a l’Edat Mitjana. Era possible convertir Barcelona en una Nova York de la Mediterrània? Tenia sentit pensar Catalunya com una Prússia dels Pirineus, comptant tant sols amb la força moral que donen la cultura i l’economia? Què hauria passat si Tolosa, Montpeller i Marsella haguéssin tingut la tradició política de Munich, Hamburg o Milà? El llibre de Rafanaell parla d’un país que podria haver existit en una Europa diferent però també d’una il·lusió que no existia només al cap del quatre il·lusos. 

A mi encara em passa com a Jaume Balmes o com a Josep Pla, que se sentien estrangers més enllà de l’Ebre i es trobaven com a casa al nord dels Pirineus. Més enllà dels exèrcits, la demografia i l’idioma no hi ha res? Amb Occitània hi ha una mateixa intuïció del luxe i la bellesa i una història en comú; també hi ha una cultura política basada en el treball en xarxa i un relat que posa Catalunya al centre d’un espai més còmode i atractiu. Per a la política empírica, Occitània ja no és cap negoci. Però com a font d’inspiració, com a metàfora ideològica capaç d’esperonar l’economia i la cultura potser no deixa de ser un bon trumfo. El llibre de Rafanell et llega el somni occità com un palau vell i enteranyinat. No saps gaire què n’has de fer. Però veus que hi ha d’altres maneres d’explicar la història i de pensar-nos més d’acord amb els trets que han donat vida i dinamisme al nostre país.