Breezin (Super George Benson)

George Benson és el Michael Jackson del Jazz, un monstre, un superdotat que toca la guitarra com si no hi hagués cap distància entre entre la seva ànima i l’instrument. És tan bo, tan versàtil, que tots els músics frustrats li tenen enveja i se’l carreguen perquè té aquest punt comercial que el fa comprensible, i que a mi tan m’agrada. Aquest tema és un dels més coneguts. En té una versió amb Santana que no està malament però que estaria millor si Santana no fes tan mal de cap. En aquesta potser peca de virtuós, ja està gran, fa molts anys que interpreta el tema i el toc blues dels primers anys queda una mica dissimulat per la virgueria gratuita. Tot i així, és total. Qui és l’animal que diu que no?

El Boss

Concert del Bruce. En la memorable actuació al Camp Nou de fa vint anys, jo també hi era. Tenia 15 anys, feia dos mesos que fumava, m’havien donat el primer petó i estava a punt d’enamorar-me per primera vegada. La nit que em vaig declarar vaig vomitar dues vegades; si hagués sabut que l’amor m’ho havia de fer passar encara molt pitjor m’hauria tirat per la finestra. En tot cas, jo aleshores anava sobrat de forces (duia melena, no estava pas calb), i el Bruce, també: feia tombarelles amb la guitarra. Sí, sí: després de tres hores de concert es va posar a donar tombarelles per l’escenari com un boig, mentre la banda tocava el twist and shout. Com que aleshores no necessitava ulleres, no em calia anar a la pantalla per veure-li clarament la cara vermella d’esgotament i de satisfacció, d’home que està tan segur de la seva potència que desafia el públic sabent que no se l’acabaran ni aquella nit ni cap altre.

Dissabte, el concert també va durar 3 hores i va acabar amb el Twist and Shout, però no va haver tombarelles. Les cançons sonaven a un tempo més lent i uns quants tons per sota, cosa que facilitava cantar-les sense quedar-se afònic. Quan el bateria repicava fort els timbals, semblava que li havia de caure la dentadura postissa; el saxofonista no tenia aquella bufera mítica, que fins i tot desbordava les millors cançons i les portava encara un punt més amunt de l’èxtasi. Jo, de tant en tant, m’havia de seure a descansar, rebentat de ballar i saltar. Em sembla que vaig fer més l’animal dissabte que no pas fa vint anys; aquell dia em vaig passar el concert fumant-me els Fortuna que gorrejava a un bon jan que teniem per veí. El concert em va encantar, era el primer de la meva vida i va marcar una fita que cap altre actuació no ha superat: ni Brian Adams, ni Pat Metheny, ni Europe, ni Bon Jovi, ni Iron Maiden, ni Ac/DC, ni els Ramones, ningú.

El concert de dissabte, em va semblar que estava perfectament a l’altura, cosa que demostra que el múscul és un dot secundari. Pot ser que m’estigui fent vell, i tot ho vegi deformat per l’aigua de la llagrimeta, però el concert de dissabte, em va semblar igual de vibrant (malgrat els problemes de so) que aquell primer; em va agradar molt més, per exemple, que el concert de l’Estadi de Montjuic que es va grabar amb DVD, del qual és el video que he penjat.

Es pot fer una paròdia del Boss: sobre el seu aire de camioner, sobre els  lalalalas de les seves cançons (i els uooohhh), sobre la seva masculinitat arnada de rot, whisky i cadena al coll, sobre la seva lírica de Loquillo millorat o els seus esgargamells fanàtics, una mica flamencs; però no es pot dir que la seva música és simple, com he sentit dir. L’art no és simple ni complicat, és veritat o és mentida; serveix per humanitzar la natura o no serveix. Les cançons del Bruce són veritat, per això tenen aquest estil tan particular, per això fan tanta companyia, per això té aquesta força, ell, quan canta; per això 20 anys després em va fer saltar i ballar més que mai; a mi, que no salto ni ballo mai, que mai participo en èxtasis col·lectius i no sóc cap fan esbojarrat. Jo només feia els deures amb el disc del Tunnel of love de fons i ara amb prou feines me’l poso a l’ipot de tant en tant, però el Boss és el Boss, i tant si és el Boss!

I a Catalunya, que anem tan mancats de veritat, i que a més som uns desgraciats  enamorats de la vida, com els protagonistes de les seves cançons, és natural que tingui aquest èxit brutal.

Always with me, always with you

Mai no he estat capaç d’entendre la gent que entra a la vida dels altres i, quan les coses es torcen, desapareix i nega tot contacte. Amb les noies m’ha passat un munt de vegades. A mi, tard o d’hora, sempre m’han trobat a l’altra banda del telèfon; a la inversa no puc dir el mateix. Tot i que arribat el cas, he procurat no insistir més del que l’aparença de salut mental recomana, això m’ha fet mal −un mal lent i silenciós. Per què? Dec venir amb defecte de fàbrica. Sóc incapaç de fer res sense sentit d’eternitat. Puc entendre el distanciament natural, puc entendre el distanciament forçat, i practicar-lo, però el trencament total l’he viscut sempre com una ofensa a la vida, a l’amor universal. Com que, afortunadament, m’he relacionat amb gent bona, els motius sempre m’han semblat exagerats. No he entès mai aquestes noies que només saben estimar d’una manera, que després d’haver-te mirat amb els ulls en blanc i haver-te posat crema per les hemorroides, que després d’haver-te dut al cementiri i d’haver-se deixat follar aquí i allà, quan els tractes canvien perquè un dels dos ja en té prou, desapareixen i mai més no t’agafen el telèfon. Hi ha gent que té la sort de viure al moment, sense cap sentit d’eternitat; n’hi ha que tenen una resistència a l’absurd envejable, que han assumit les famoses paraules de Macbeth (“La vida és un conte explicat per un idiota”), i van pel món sense cap mania. Suposo que també deuen existir malalts com jo, gent que quan incorpora algú a la seva vida ja no els en sap expulsar. Gent que mai no tanca la porta, que, agraint que la vida proveeixi i confiant que tot és a fi de bé, no canvia mai el pany. Per ells aquesta cançó. Si es pot posar banda sonora a la meva manera de veure el món és aquesta balada eixuta i una mica esqueixada, malencòlica, hipersensible, d’una alegria indestructible i bàsica com un diamant. SATRIANI és un dels meus guitarristes preferits, aquest tema el tocava clavat, de dalt a baix (modèstia a part): fixeu-vos en els lligats, en els canvis de ritme i d’expressivitat. A mi m’agradaria arribar a aquesta capacitat de matís, escrivint.