Dietari Telegràfic (4.9.08)

Biblioteca Nacional de París. Més de 3 euros l’entrada; però quina biblioteca! El conjunt d’edificis és faraònic, la desfilada d’estudiants permanent, l’engranatge administratiu impecable. Visito la sala de literatures estrangeres. Marsé, Mendoza i companyia estan a la secció de literatura espanyola, amb Umbral, Unamuno i tota la colla; Ramon Llull, Ausias March, Pla, Fusté i companyia estan a la secció de literatura catalana. Ni rastre de les discussions estúpides que promou Madrid, i alguns castellans de Barcelona i de València. A la secció de literatura espanyola trobo Incerta Glòria de Joan Sales. Aviso a la bibliotecària, que pren nota de l’error, i es mobilitza. M’instal•lo a la sala de literatura francesa. Llegeixo les memòries de Simenon. Té una prosa molt efectiva i pinta de macarra (és belga, i escriu amb el cigarret penjant-li a la boca). Parla del misteri de la dona. Res l’ha interessat més que les dones, diu. En la dona li ha semblat intuir-hi el secret de la bellesa de la vida. Completament d’acord. L’home corrent no té cap interès; la dona tot, i el més graciós és que la majoria no ho saben (encara). Fa dies que hi dono voltes: l’home té por de les seves febleses, la dona té por de la seva força. Les dones tenen tanta capacitat d’estimar que és més suportable l’amor de moltes dones que el d’una sola, que t’acaba planxant (si no tens capacitat pel cinisme ni el lladrocini). Simenon diu que no creu ni en l’amor ni en la pornografia, sinó en la tendresa, que és una síntesi modesta dels dos extrems. Curiosament, a més de les mares (la seva sobretot), exalta les putes. Diu que són les dones més honrades amb qui ha tractat; no en conec cap, però no m’estranyaria. El sexe gratis tampoc no l’he conegut encara.
Aquesta nit, L’Amie Louis…

Dietari telegràfic (3.9.08)

Museu de les arts decoratives. A la sala del gòtic i el romànic, verges i jesusets i una pintura de Lluís Borrassà, pintor barceloní del segle XV. Li dic a la noia que vigila que han escrit malament el nom: posa Luis. Apareix un encarregat baixet i amb cabell blanc i pren nota disciplinadament, com un petit gendarme. Se’n va i, més tard, ve a trobar-nos. Ens dóna les gràcies de part de la responsable de conservació del Museu; corregiran el nom. Quedem bastant impressionats. Les millors sales, les de joieria i interiorisme. Les joies il•luminades una per una, en unes cambres fosquíssimes, llueixen com estrelles en el firmament (no és del tot conya). M’agrada el vermell segle XVIII; el luxe espartà de l’estil Napoleònic i el mobiliari decó, ossut i sensual com l’esquena d’una dona; també la casa particular del dissenyador Jeanne Lanvin. Les cadires de Phillipe Stark semblen de broma posades al costat de les fites de la història de l’interiorisme. Després de la II Guerra Mundial no hem fet res. A la tarda vaig a buscar la sorpresa que m’ha deixat l’Alícia. Amunt fins al Sacre Coeur. El camí de Montparnasse, des de les Halles, com un fideu llençat sobre París. El to canalla del barri. La turistada ofegant la mística artística i prostibulària. La Trouvaille. Una postal dedicada. Ric, tot suat. M’encanto amb la vista de París: al fons una fumerola, com si passés un barco de vapor per l’horitzó. De tornada miro de recordar Emerson: “Qui estima els teus amors, ha de respectar els teus odis”; “La raó és infalible, però l’enganyem amb raonaments”; “la persona que es deu a la veritat viu sempre a la superfície però deslligat de compromisos terrenals”; “perdona’t davant l’univers i faràs sempre el bé”; “la gent es passa la vida buscant solucions finals i definitives i, en canvi, té terror a l’única solució autèntica i definitiva que existeix (la mort).”Aquesta, veus, no és d’Emerson. És de la Xènia.