Dietari (Fredolic!) V.II

Diumenge

Fins avui, Londres havia estat només un carrer, per mi. Des que vaig arribar fa una setmana que pràcticament no havia fet altra cosa que caminar amunt i avall pel mateix carrer. Cada dia agafo la Central Line i desembarco a Holborn. Si tiro amunt, arribo a l’acadèmia d’anglès; si tiro avall, em planto a la biblioteca de la London School. Com que sóc una persona de digestió lenta i tinc un cert complexe de patufet, un carrer ha estat suficient per fer-me sentir l’aventura, de moment. Suposo que el fet que sigui ample també hi ajuda. Seriosament, com que no deixaven d’arribar notícies terribles de Barcelona i, a més, he tingut feina a treure carnets i resoldre burocràcia, comptar amb un intinerari fixat fins i tot ha estat una sort. Avui, però, he quedat a Oxford Circus amb l’A.B. i hem anat a dinar. Abans m’ha dut a veure la botiga del National Geographic a Regent Street. És d’un empresari de la Seu. La botiga és enorme, monumental. He sortit preguntant-me qui dimoni comprarà tot això. És una pregunta que m’he fet igual a Berlín, a Viena i a París; deu ser la part màgica del capitalisme que no entenc. Potser perquè no he estat a Nova York, el capitalisme de Barcelona em sembla més raonable. I bé: aprofitant que els dissabtes no hi ha classe d’anglès, ahir ja vaig passejar una mica; però avui la sensació d’ocellet sortint de la gàbia ha estat total. Veig que han començat a guarnir alguns carrers  i que la meitat de Londres porta el poppie clavat a l’abric. El record dels combatents de la I Guerra Mundial es barreja amb la carnisseria que l’exèrcit britànic està patint a l’Afganistan.

Dilluns

L’Abel Cutillas m’escriu amb el seu humor habitual per convidar-me a la presentació del seu nou llibre, que ja vaig  llegir fa un temps. Es titula Per una literatura capitalista i em va agradar molt; sobretot per l’audàcia amb què demostra que l’ofici d’escriptor és el més assenyat que pot triar un home en les societats postmodernes. Em desitja una bona estada a Londres i em diu que no em preocupi si falto a la presentació. Seguint la broma, m’explica que “la tardor ja ha arribat a Barcelona” i, com que Londres sempre va “un pas endavant”, em demana si començo a notar el fred.

“Sr. Cutillas!

Aquí fot un fred que pela, ho enteneu? A la nit, la senyora apaga la calefacció i cada matí m’aixeco com una estalactita. Tinc els ossos glacificats i fa dies que miro de viure entre la biblioteca i el metro per sentir-me circular la sang. Diumenge, vaig anar a dinar amb un amic i la feina va ser meva seguir la conversa sense que el reuma em cargolés. Pla no sabia de què parlava quan deia que els pisos més freds del món eren els de l’eixample de Barcelona. Mai de la vida havia passat tan fred. En un tríptic de l’acadèmia he llegit que això de treure la calefacció a la nit és un costum anglès i recomanen ficar-se mantes a sobre. Què voleu que us digui, el fred em fa sentir vell. Però a la biblioteca s’hi està molt bé i ja sabeu com m’agrada llegir.

Records

Enric”

Dimecres

Estic tan ocupat que encara no he tingut temps de fumar, de beure, ni de pensar en …. Tot i que començo a tenir algunes teories sobre la dona anglesa, of course. Els meus estudis etnològics al metro m’han permès, fins ara, identificar-ne tres tipus: el cavallot de pub amb les cames com les potes d’un piano i la cara gravada; la normaleta que es disfressa de fulana francesa quan vol semblar una senyora; i la bellesa totterreny, d’una naturalitat espaterrant, amb la cara dura i incisiva, les faccions petites i, si els càlculs no em fallen, alhora guapa i intel·ligent.

Dijous

Avui sóc feliç. La mestressa està constipada i ha dormit amb la calefacció encesa. Li he volgut fer notar, discretament, el caliu que la temperatura donava a la casa i m’ha fet una ganyota.

-   Really?

-   Yeah!

Només ha posat la calefacció per raons d’urgència (allò que deia: aquí només l’encenen quan hi ha perill de congelació). Segur que si li demanés la posaria, però m’ha sabut greu:

-   Que tens fred,? Perquè jo no el noto.

-   No és només el fred, és la humitat.

-   Ah, tampoc la noto…

Mentre parlavem m’he adonat  que anava vestida amb una samarreta sense mànigues de camisa. Jo portava la samarreta tèrmica, la camisa i una rebeca. Què hi farem! Hem d’evitar semblar espanyols,  i respectar casa dels altres.

Dietari (Hello, London!)

Dilluns

Ja hi som, Londres. La senyora que m’acull em tracta amb aquesta amabilitat dolça i una mica absent de les persones bones que ja no esperen res de la vida. Ho he vist en d’altres persones que han patit, que hi són i que no hi són. Donen i van passant. De vegades, el dolor és tan fort que els costa de creure que la realitat sigui real. Quan he arribat  s’acabava Gent del barri, que aquí encara dura. Hem parlat de l’Angie, aquella dona alcohòlica i despentinada, tan sarcàstica, que figurava la mestressa del pub. Era el meu personatge preferit, no sabia que l’actriu és la dona del guitarrista Bryan May. La meva habitació té un petit lavabo amb dutxa que m’anirà molt bé. Estic en un complex residencial dels afores, una mica entaforat i atapeït. El pis es nou, i està ben cuidat i net, però tot ell té un aire de solució provisional que diu molt de la mestressa.

Dimarts

El porter de l’escola d’anglès sembla un porter de discoteca, li agrada massa dir “my friend”. Dues frases apreses a classe: “We aren’t put on earth to enjoy ourselves”, i “he’s a hen pecked husband”. La primera és facil d’entendre i és molt british, de quan els anglesos dominaven el món i el circuit de forats sadomasoquistes. La segona es diu dels homes que estan casats amb una llauna de senyora. M’ha fet pensar en l’expressió catalana “tenir ulls de pollastre.”  El significat és facil d’imaginar, si penses en una cara. La professora Rottenmeier tenia ulls de pollastre. Els pollastres distingeixen amb molta precisió el gra de la sorra, és a dir que la dita escau a persones torracollons i llepafills. Em sembla que el “hen pecked husban” és una figura estesa a Catalunya -molt més que no pas el hen pecked wife, diguem-ne. Però això no es pas culpa de les catalanes.  Ja he escrit alguna vegada que, sense les nostres belles, no quedarien ni les engrunes del país. Quina culpa en tenen , que després de tantes guerres perdudes, hagin de triar i remenar entre una densitat tan alta de calçases?

Dimecres

Mirant els comentaris que he rebut aquests dies al bloc s’entenen moltes coses -la nostra condició de cornuts, per començar. Des de l’any que vaig publicar el llibre del Barrera que no vivia amb tanta consternació el fàstic de pertànyer a un país tan absurd i tan ple d’imbècils. Aquests dies val més no circular per internet.

Dijous

Aquests dies que era a París, a ca la Xènia, em deixava portar pel seu costum de dir, abans de tancar la porta de casa: “Me’n vaig a París!” Aleshores, sortia de l’Ile de Sant Louis per un dels ponts i ja era a París. Ara que em trobo a Londres (tècnicament, com a mínim) he de caminar fins a l‘underground pel voral d’una carretera atrotinada i aguantar 33 minuts dins d’un vagó humit i ple de gent, que sembla el ventre d’una oruga. Quan he sortit aquest matí, li he dit a la mestressa: “Me’n vaig a la fàbrica”, i s’ha posat a riure. M’agrada molt, Londres, però és una fàbrica. Em sembla una fàbrica quan hi vaig i m’ho sembla quan me’n torno. A París semblava que cada dia fos divendres. Tu miraves les terrasses i la gent sempre feia cara de poder allargar el café o el vinet una estoneta més. Aquí ningú no bada, tothom fa cara de portar entre mans un assumpte capital. Suposo que per això els anglesos es van inventar l’esport i els pubs, i els francesos els drets de l’home.

Nous productes!

Meditacions d’un català a l’underground (Catalunya Oberta)

Sóc al metro de Londres. Dret. M’estic fent pipí i el tren s’ha aturat en un túnel fosc i estret per no sé quins problemes en una estació de la línia. Aquest matí, venint cap al centre, ha passat el mateix. La gent s’ho ha pres igual que ara, amb una paciència filosòfica gens mesella (aquesta és la impressió). El conductor del tren informa regularment els passatgers i, a canvi, els passatgers accepten les explicacions com una pregària. Tot queda reduït a la bona educació, ben entès que cadascú fa el que pot.

Quanta estona estarem aturats, però? Aquest matí no havia passat pel pub i la cervesa no pressionava, no m’ha costat gens mantenir la calma. Prop meu, un home llegia The English, el best seller de Jeremy Paxman, que és un collapolítics com la Terribas però amb l’experiència que dóna portar durant dècades el mateix programa. El número d’octubre del New York Book of Review parlava de l’èxit que tenen a Anglaterra els llibres dedicats a la història i el caràcter nacional. El fenomen és recent. Els anglesos comencen a mirar-se el melic. Fins i tot es pot dir que comencen a buscar-se’l. Com que ja només els lliga la BBC i el sistema sanitari, miren de recuperar referents col·lectius per definir-se i justificar-se.

Que estan desorientats és evident. Els agrada flagelar-se i llibres com el de Paxman o l’últim de Piers Brendon, The decline and fall of the British Empire, són extremadament autocrítics. Els anglesos enyoren l’imperi i per això l’odien. A més, el metro els ha quedat obsolet, el sistema electoral també, el partit racista guanya adeptes, Afganistan és una carnisseria i la senyora grega que m’acull, tot i fer vint anys que viu a Londres, no perd ocasió de criticar els costums del país. Anglaterra ha perdut pistonada però encara té naus per cremar. Les biblioteques obren fins a les dotze de la nit. Els morts es recorden i s’honoren. Els anglesos, com totes les nacions europees importants, s’han forjat a base de superar grans crisis. Vés! El tren arrenca; això no és la Renfe. A diferència d’Espanya, que és com una cadira de tres potes, aquí l’estructura funciona i aguanta les reformes i els petits problemes. Fins i tot suporta sacsejades, com la caiguda de la lliura; al contrari que a Catalunya on ens ofeguem en un got d’aigua.

A Catalunya no hi ha un problema de possibilitats sinó de confiança. Com que el país no es recolza en la seva base, tot trontolla. La desconfiança s’atia des de dins i des de fora. El fet que la catalanitat es presenti com un peatge escampa tots els sentiments associats a la mandra, com l’enveja, el ressentiment o l’utopisme. La demagògia que s’ha fet amb el cas Pretòria demostra fins a quin punt els polítics formen part del gruix del país menys disposat a treballar i a esforçar-se. Pitjor que el patrioterisme, a Catalunya hi ha encara una altra cosa, que és el radicalsocialisme. El radicalsocialisme és una actitud basada en exigir-ho tot i no donar res, com el patrioterisme però sense militars i, d’uns anys ençà, sense armes. La qüestió és sucar el melindro en la xocolata dels altres. Sí senyor, sucar bé i sucar de franc. Per això ningú no se sent en deute amb ningú ni es pregunta com és que tots els catalans que han deixat un llegat concret al país ho han pagat tan car.

Mentre escric això per distreure el pipí, repasso noms i no falla: qualsevol nom que pensi, des Prat de la Riba fins a Pujol, passant per Ors, Gaziel, Cambó, Pla, Fabra, o Layret, encaixa en aquest principi: si tu fas una contribució al país reps, de felicitació, una bufetada. Per això ningú no recorda que Alavedra va ser un dels redactors de l’Estatut i es pregunta per quina raó seria impossible que Garzón tractés igual un pare de la Constitución. Per això ningú no recorda que Prenafeta va muntar TV3 al marge de la llei, però val més que no hi insisteixi. A Catalunya fer coses és perillós i el currículum resta. Per això els mateixos polítics que tenen la barra d’anar a les eleccions sense tenir un mínim de formació són els primers a donar lliçons de moral. Per això els periodistes que no s’han jugat mai la feina per una idea de veritat o de justícia són els primers a fer d’inquisidors.

A Catalunya només compten els drets i la demagògia de barriada. Per això, Mas ha de parlar del Dret a Decidir, quan hauria de parlar del Deure de Decidir. Per això tants independentistes prefereixen confiar en la justícia espanyola que sortir del seu cofoisme repugnant. Per això els conceptes del ciutadà soldat i de la qualitat per damunt de la quantitat, que han forjat la civilització europea, a Catalunya es consideren immorals. Per això el millor que va fer Companys va ser morir afusellat. Per això preferim pensar que les multinacionals obligaran Madrid a construir-nos un port, un aeroport i una línia d’alta velocitat que no pas agafar el toro per les banyes. Per això, tot i que estem en una regió ideal per ser un país capdavanter, si en comptes de trobar-me en un tren anglès, em trobés en un tren català, hauria acabat fent-me pipí a sobre. En canvi, ara sóc a 3 minuts de casa: “This is Fairlop. Please, mind the gap between the train and the platform”. Goodbye.

Nous productes!

 

 

Quatre notes

Quatre notes pels amics i pels radicalsocialistes incorporats a la pàgina: atrafegat amb els deures d’anglès, enllestit l’article de la Catalunya Oberta, a punt d’acabar un article per l’Avui, visitada la LSE i feta una cervesa amb J.C.F. Avui em faran els paperots per poder entrar a la universitat i la biblioteca. La senyora que m’acull cuina molt bé però fa trenta anys que viu aquí i aprofita qualsevol ocasió per criticar els anglesos. La base de la vida parisenca és el detall;  la base de la vida a Londres em sembla que és la resistència. Les angleses són més lletges que les franceses però es veu d’una hora lluny que són molt més intel·ligents. Ningú no et mira, la gent no té temps per tenir enveja. Els diaris porten molta porqueria però miren de no barrejar-la amb la moral. L’acadèmia és plena de xinesos i d’espanyols. Una colombiana em diu: “Tu ets espanyol, ho diu al teu DNI”, i jo li dic: “I tu deus ser narcotraficant, ho diuen a les notícies”. Em sembla que a Londres tenen una obsessió pels incendis. Rebo resposta de Joan Puig, el director del Directe.cat. És molt amable, però diu que l’article era informatiu, i jo sóc torero. Miraré de respondre-li quan tingui un moment.