Witold Gombrowicz és un escriptor polonès, de família aristocràtica, que va haver de viure bona part de la seva vida, en condicions miserables, exiliat a l’Argentina. Aquests últims dies, mentre el cas Carretero s’inflava com un globus, he llegit els seus dietaris. Tothom que aspiri a comprendre Catalunya faria bé de llegir-los. Tenim massa arrelada la mania de veure’ns com un cas especial, de tractar la nostra història com un fenomen original, com si el món no pogués ensenyar-nos res i cap altre país no hagués passat experiències similars a la nostra. Ara, repassant el llibre, trobo aquesta frase: “Després de lluitar contra Rússia i Alemanya, caldrà lliurar una guerra contra Polònia”.
En el dietari, Gombrowicz parla de moltes coses. Parla d’art, de moral, d’amor, de política, del destí, parla dels grans temes de sempre i de la seva vida quotidiana. Hi ha, però, un tema constant, que es repeteix com una obsessió, i que empelta no sols el dietari sinó tota la seva obra: aquest tema és la immaduresa dels polonesos, la seva manca de personalitat.
Tot i l’enyor, tot i les dificultats econòmiques, tot i la feina d’oficina que li xuclava l’energia, tot i l’afany de convertir-se en un escriptor universal i el seu patriotisme aparentment escàs, Gombrowizc sempre va trobar forces per ficar el dit a l’ull dels seus compatriotes. La crítica de Gombrowicz no és la crítica ressentida d’un aristòcrata expatriat pel comunisme. No és tampoc la crítica d’un cosmopolita vanitós desmarcant-se d’un país vençut i fracassat. Gombrowicz era escriptor, no perdia el temps volant tan baix. La seva crítica és la d’un polonès que sap que la seva condició d’home no pot sotmetre’s a la seva condició de polonès, ni separar-se’n. És la crítica d’un polonès que sap que la consistència d’un col·lectiu depèn del vigor amb què el Jo de cadascun dels seus membres és capaç d’expressar-se.
Gombrowicz sabia, potser perquè havia viscut la ràpida desfeta del seu país, que la llibertat col·lectiva és una conseqüència de la llibertat individual. Sabia que la repressió no deixa tantes marques en les banderes i en les lleis de les nacions com en l’ànima dels seus fills. Sabia que la pressió que s’exerceix contra la intel·ligència de l’individu per què renegui dels seus sentiments i pensaments incòmodes es multiplica en els països infantilitzats per una història adversa, i una cultura tova, poc ambiciosa. Sabia que tota dominació és espiritual, en primer lloc, i que tota llibertat que no es construeixi sobre la veritat és fum. Resumint, sabia que la llibertat és una conquesta de l’esperit, que es guanya a còpia d’anar separant, treballosament, el gra de la palla, i que les lleis rai!, que el primer que es perd i l’últim que es recupera després d’una catàstrofe nacional és la llibertat interior.
Per això el seu tema preferit era la immaduresa dels polonesos i, més en general, la feinada que costa viure prescindint de formes prestades. Rere tota l’obra de Gombrowicz ressona el testimoni del sacrifici, però també la promesa del premi, que comporta pensar i actuar sense por, viure a través d’una forma autèntica, triada, que no es deixi enlluernar pels mirallets de la pedanteria i el sentimentalisme. Com a home, Gombrowicz sabia que la calma no serveix de res forçar-la. Com a polonès, sabia que les nacions, i el món, es fan amb la força interior dels qui són capaços de convertir l’existència en un fenomen real, notable, capaç d’interpel·lar la resta de la humanitat.
He pensat molt en Gombrowicz aquests dies, seguint el cas Carretero. Els catalans ‘a la polaca’ voldran veure-ho com un problema intern d’ERC o fins i tot com un problema exclusiu de l’interessat, però el ‘culebrot’ ens interpel·la a tots. Carretero és un símptoma d’un problema general. És producte de la inseguretat i la immaduresa amb què hem afrontat els reptes polítics dels últims anys. Espolsar-se la responsabilitat forma part d’aquest nostre infantilisme a la polonesa, però tots som Carretero i tots farem el ridícul amb ell, perquè el messianisme d’uns no s’explica sense els cinisme dels altres i, en el fons, encara que discrepem en la forma, tots estem d’acord amb ell.
Dic tot això perquè si la política se’ns podreix a les mans és perquè hem deixat d’avançar cap allà on sempre hem volgut -encara que molts no ho vulguin reconèixer-; és perquè hem deixat que el problema s’anés fent gros. Podem fer l’orni, però com més gran es faci el problema més gran es farà l’ambició, i quan l’ambició ens sobrepassi i necessitem resoldre-la de cop, aleshores ens esclatarà a les mans.
Heus aquí un altre passatge del dietari: “Una nació sense filosofia, sense una història conscient, intel·lectualment tova, espiritualment tímida, una nació que només ha produït un art bondadós i benèvol, una nació abúlica, de rimaires lírics, de folklore, de pianistes i actors, on fins i tot els jueus es diluïen i perdien el verí… Desenvolupo la meva activitat literària sota la consigna de treure l’home polonès de totes les realitats imitatives i confrontar-lo directament amb l’univers -que s’espavili com pugui. Vull arruinar-li la infantesa.”
I encara: “Força, claredat, mètode, triomf; debilitat, obscuritat, caos, derrota. Si es troben a prop aquestes dues lletanies!, com dues germanes…”
Jo no sabria dir-ho millor respecte Catalunya: necessitem catalans que siguin una mica homes, que estiguin segurs d’ells mateixos, que sàpiguen qui són i donin exemple. Fa poc, arran del meu llibre de Pla, va sortir un article de Manuel Cuyàs que parlava de mi i d’una colla més com “la generació dels descarats.” L’article acabava, demanant que se’ns posés al capdavant d’una vegada, una mica amb l’esperança que ho faríem millor però també com si la nostra gran aspiració fos governar. No, no: tot el que fem i diem no ho fem perquè vulguem governar, ho fem perquè volem viure. VIURE. El problema dels catalans cada vegada serà menys un problema polític i més un problema vital i això el farà més gros i més difícil de dissimular. Dit a la brava, nosaltres no som aquells als quals els espanyols deien ‘polacs’.
Publicat per enricvila 
Publicat per enricvila 
Publicat per enricvila 
