Fuster, “nazi”

Llegint la correspondència de Fuster veig que, en una carta, li explica a Pla que el president de la Diputació Valenciana, Diego Sevilla, l’ha titllat de “nazi”. La carta porta data del 7.2.1963. 1963 és plena dictadura. M’ha fet gràcia aquest insult en boca d’una autoritat franquista perquè és un resum perfecte de la base d’indecència damunt la qual s’ha construït la cultura espanyola, i la seva justificació intel·lectual. Hi ha un fons sagrat de les paraules que, a diferència d’altres Estats imperialistes, Espanya mai no ha respectat.

Fuster, doncs, li explica la polèmica amb Sevilla i, més en general, la campanya que la dictadura ha desencadenat, a través de la premsa, contra el seu llibre El país valenciano. La manca d’una tribuna des d’on defensar-se, angoixa Fuster.  Totalment curat d’espants, Pla li diu que no pateixi. Li diu que les crítiques demostren que està “fent forat” i es posa a la seva disposició. Li aconsella que no sigui displicent: “Tingueu paciència, de la mateixa manera que s’ha d’aprendre a orinar, s’ha d’aprendre a viure en el país. No hi ha més remei.” Abans, en una carta anterior, li diu que el valora com a “ESCRIPTOR, CRÍTIC i HISTORIADOR”, però, sobretot, com a “POLÍTIC”. Fuster es mostra reticent i li respon amb ironia: “Gràcies pels elogis i per les intencions”.

Un dia caldrà parlar dels catalans que van animar -que van empènyer-, Fuster a seguir el camí de la política i després el van abandonar.

Dietari (Accents, v.2)

Dissabte

La vida és una lògica cruel al servei d’una finalitat útil. Ara no sé d’on trec la frase. Però m’agrada. Em fa l’efecte que madurar deu consistir en assumir aquest principi sense ressentiment. Potser fins i tot cal assumir que aquesta “finalitat útil” només s’assoleix en el millor dels casos i després de treballar durant anys com una mula. Ara bé: si això és la vida, ¿per què a l’escola i a casa ens fan creure més aviat al contrari? I per què ens ho fan creure en nom de l’amor? Per què van trigar tant a dir-me  que els reis eren els pares? Suposo que les males notícies necessiten un coixí de bons sentiments per poder païr-se. El sentimentalisme és a l’home el que la música és a les feres (mira, aquesta frase té gràcia). Cal haver patit una mica per civilitzar-se (una altra!). Per  patir cal posar el llistó ben alt, haver covat grans sentiments i grans expectatives. De vegades, però, trobo que en fem un gra massa.

Dimarts

El Jordi m’ha organitzat un dinar amb el Carles Boix. És tímid i molt “polite”. Té un somriure lluminós i paternal, i un front alt de matemàtic. Viu als Estats Units des de fa molts anys amb la família. Això se li nota, sobretot, en la cara de benestar, però també en la manera d’explicar-se. Parla i escriu sense afectació, amb la naturalitat planera dels nordamericans. Aquí les bufetades han deixat una tendència irreprimible a la comèdia. El sentit comú és tan prim, la cohesió és tan fràgil, que la gent que pensa pel seu compte gesticula i es fa passar per boja per evitar ser percebuda com una amenaça.

Sortint del restaurant ens hem trobat el Bernat Dedéu. Hem anat a fer un cafè a casa el Jordi. Com sempre, dones i política; el Dedéu molt divertit. Em sembla que el seu geni filosòfic es troba en la subtilitat amb què se’n fot d’ell mateix.

Dimecres

Continuo sense sentir la necessitat de posar en marxa l’aire condicionat. És un aparell gros i vell. L’àvia que va viure en aquest pis abans que jo tampoc no el devia posar gaire, i gràcies a això encara funciona.  A la tarda, he hagut de passar l’article de l’Avui  per la rentadora unes quantes vegades per deixar-lo tan educat i polit com jo volia (o sigui que no he pogut sortir a comprar les cortines de la dutxa, i demà tornaré a fotre un escampall).

http://paper.avui.cat/article/dialeg/169326/vigilants/erudits.html

Dijous

A la facultat repassant diaris. La premsa cada dia és més feixuga de llegir. Veus totes aquestes velles meuques presumides de pits caiguts i penses: quan es quedaran sense clientela? A La Vanguardia, llegeixo que el Guillamón diu que l’Abel Cutillas i jo ens “autoqualifiquem” de descarats. Si el crític de referència del gran diari de referència té la necessitat de recórrer a mètodes de ridiculització tan ínfims, vol dir que anem per bon camí. També llegeixo la crítica del Jordi Gracia a El País. És ideològica, pedant, puritana, i diu mentides. Cap sentit de l’humor; quan vol fer una gracieta li surt la ràbia. Està escrita amb un català pretensiós d’acadèmia nocturna. Veig que, quan escriu en català, es posa l’accent obert a la “a”, de Gracia, com qui es posa una perruca. Després repasso els articles sobre Porcel. Què en quedarà passades les salves?

Al vespre cap a  les Borges: sis llibres, una garrafa d’oli, una ampolla de vi i un sopar ben agradable. Arribo a casa a la 1 de la matinada i aleshores, au, fes d’una volada la pastilla de Rac 1

Els vigilants erudits (Avui)

 

He llegit l’article que Joan de Sagarra em va dedicar a La Vanguardia i, d’entre les nombroses aproximacions que s’han publicat sobre el meu llibre, la seva és la més original. No sabia que El nostre heroi, Josep Pla era una tesi. Ni que el protagonista era el seu pare. Jo em pensava que havia publicat un dietari amb passatges assagístics i un perfum lleugerament romàntic, de novel·la d’educació sentimental. No hauria dit mai que el tema era Josep Maria de Sagarra, sinó l’esforç i el premi de perseguir la llibertat, a través de la figura de Josep Pla.

La llibertat és un tema que no passa mai de moda, ni tan sols a Catalunya. La llibertat apel·la a la consciència de cadascú, i potser per això el llibre ha generat reaccions tan viscerals: d’una banda, els que tremolarien si Pla ressuscités i es declarés independentista; de l’altra, els que necessitarien que s’aixequés de la tomba i digués que Espanya no s’aguanta per enlloc per dir clarament què pensen.

Al seu article, Joan de Sagarra constatava que el seu pare no era de la Real Academia. Molt bé. Ni tan sols els doctors som infal·libles, i indignar-se forma part del folklore nacional. Però, per apel·lar tant a la veritat, trobo que va aprofitar poc l’article. Podria haver explicat per què Martí de Riquer es felicitava -abans de tornar-se demòcrata- que la dictadura hagués “captat” Sagarra; per què Josep Pla feia córrer que era un “col·laboracionista”; en quin idioma volia escriure el llibre de la Fundación Juan March, i qui li va retirar la senyera quan estava de cos present.

Així sabríem perquè va esdevenir conseller de la SGAE; per què el règim li va donar la Gran Cruz de Alfonso X el Sabio; perquè, a diferència de Pla, escrivia a La Vanguardia. Perquè, tot i així, va morir pobre, i perquè Maurici Serrahima va escriure que s’havien utilitzat les necrològiques per esborrar la imatge del Sagarra “d’abans.”

El fill del poeta pogut comentar aquest text: “Creo fundamental realizar una hábil política de atracción de los intelectuales catalanistas, que no es tan difícil como podría imaginarse. No se trata de pactar ni de adoptar peligrosas actitudes de conllevancia sino sencillamente de captarlos con lo que el Estado gana una baza y la pierde el separatismo“.

El text el va escriure el prestigiós erudit Martí de Riquer, ja mort Sagarra. Hi deia que el poeta havia estat “una excelente baza del Estado contra el catalanismo” i es lamentava que la dictadura no hagués sigut tan “hábil” a l’hora de “captar” Riba, amb la “digna solución de problemas económicos personales“.

Ja sé que aquest és un país molt bèstia, però no cal que Joan de Sagarra tregui el ganivet de carnisser per defensar el seu pare. Podria fer-li una biografia, en comptes de vendre’ns el drama per entregues. Que no faci comèdia, que ha preferit esperar-se a fer l’article que solucionar el tema amb una trucada. A mi, Sagarra em sembla tan patriota i poc franquista com Pla. Trobo indiferent si va ser de la RAE o de la SGAE, i les conclusions dels informes de la Falange. Ara bé: l’entrepà que li van fer els guardians de les essències i els espanyolistes, justament prova que, com dic al meu llibre no es pot jutjar els escriptors catalans de la dictadura pel teatre que feien per sobreviure, i que, d’entre tots, Pla va ser el més llest.

Al final del meu dietari hi ha un “avís”. Explico que he elaborat un aparell crític perquè l’editor creu que, a Catalunya, només compren llibres els erudits. Jo diria que són els únics que en parlen, generalment després de passar-se hores tancats a casa, amb el mal humor que això genera. A tot el món, els erudits vigilen la cultura oficial, i és lògic que a Catalunya tinguin un paper destacat i uns mètodes concrets. Pensar exigeix relacionar, interpretar, no deixar-se enlluernar per les dades; implica revisar els conceptes i ressituar les coses en un context humanitzat. Els erudits escorcollen, passen llista, emmagatzemen; custodien les mòmies disfressades, són els vigilants de l’statu quo. A Catalunya l’statu quo és foraster, o això mira d’explicar el meu llibre. Hauria estat una sorpresa que l’erudició organitzada hagués fet un esforç per acostar-s’hi.

Dietari (Despistat)

Dijous (matí)

Quedo amb una estudiosa nordamericana de Pla, que dóna classes a la Universitat de Buffalo. Parla de les beques com si les regalessin, de la vida universitària com si fos alegre i civilitzada, experimento, sense que ella pretengui fer-m’ho notar, la sensació de viure al tercer món. Cada any ve a Catalunya amb una beca o una altra. L’any passat es va estar dos mesos a Calella només per ambientar-se.

-  A l’estiu és una olla insuportable.

-  És veritat que hi ha gent. Però jo estava en un apartament molt bonic dels afores, la mar de tranquila.

Un català excel·lent. Una amabilitat exquisita i aquesta pell desnatada dels blancs nordamericans. Em diu que als Estats Unitys hi ha un interès creixent pel món català i un cert circuit universitari a fer. Li parlo d’ un cronista d’esports anglès, una mica barrut i dandi, de mitjans XIX. El nostre equivalent, Josep Maria Planes, va néixer un segle més tard.  Aquests nordamericans potser trobarien exòtic que algú els expliqués com es forja una tradició sota censura.

Dijous (tarda)

Presentació a Santa Coloma de Farners. Entre el públic l’Anna, el Lluís i el Pere. És el tercer míting que s’empassen. Mentre parlava, pensava en els lectors que em demanen humilitat. Cal ser humil amb les persones que respecten el teu esforç i volen el teu bé; això és una virtut. Fer passar la humilitat per l’ull d’una agulla és humiliar-se. A més, la referència a la universitat on treballo tenia uns ressons inquietants, de plumífer del PCE, de la FAI o de Falange. Hi ha gent que em diu, no contestis: “guarda’t el roc a la faixa”. Es pensen que m’ha ferit l’amor propi, o que vull venjança, però tot plegat és menys artístic. A mi em fa patir la nevera buida. Amb una mica de coixí, la meva filosofia s’elevaria. És el que li vaig dir a un amic meu: “Ben mirat, hi ha gent, que si donés per bo el meu llibre, s’hauria de llençar per la finestra, i tampoc no és això.”  

Divendres

El finançament i l’estatut: tothom diu, encara, que té por que les negociacions fracassin, però, en el fons, això ja és el que la majoria desitja.

Truca el XP per dir-me que la família Ensesa està encantada amb el llibre i que volen deixar-me unes cartes.  Això m’anima perquè coneixien bé Pla i Luján. A la tarda, presentació a Sant Feliu de Guíxols, poble escampat i confús, com si l’haguessin despertat a cops de puny a mig conte de fades; igual que Santa Coloma.

Dissabte

Truca L. molt simpàtica. De sobte aquest diàleg:

-  Fot una calor insuportable

-  Tu rai que tens aire acondicionat

-   Jo, aire condicionat?

-  Si, no? 

- No, on?

- Al menjador…

- [busco amb els ulls]. Ai, sííí!

-  (Ella amb aquell el seu sarcasme trencat) Òstia Vila, tu també. Apunta això al teu dietari: “Visc-a-la-lluna”.

L. ha estat dues vegades a casa meva. Jo fa dos anys i mig que hi visc -em sembla.

Josep C. Vergés

Dinar amb Josep C. Vergés, el fill de l’editor de Destino. Té la mateixa planta nòrdica, d’home culte i ben alimentat, del seu pare. La mateixa cara angulosa, d’actor de cine, que el fa semblar més alt que no és. Els cabells blancs. Les celles blanques, però frondoses i desordenades, de científic apassionat. Els seus ulls blaus, d’un blau gèlid incandescent i una mica deformats per la graduació de les ulleres també emfatitzen el purità fogós que crema sota la seva sotana de civilització.

Dinem amb un amic comú, bonhomiós, xerraire, una mica despentinat, en un restaurant llardós però de bona cuina casolana, de Gràcia. He entrat amb tanta empenta que Vergés ha hagut de comptar fins a deu, en algun moment, em penso. Però res: les normals dificultats d’ensamblatge entre un home de cultura anglosaxona i un llatí desmanegat com jo. De seguida hem trobat el to, i fins hem demanat el mateix menú: cigrons, peus de porc i peres al vi.

Vergés m’ha regalat un llibre seu, Corruptors i corruptes. M’ha dit que el meu llibre estava molt bé, però que Pla s’hauria fomut una mica de la passió amb què m’agafo les coses.  M’ha fet l’efecte d’una persona d’obsessions molt definides: el liberalisme, la corrupció, la fallida de Destino i l’intent de genocidi cultural contra Catalunya, heus aquí els seus temes preferits, d’estudi i de conversa. En l’àmbit personal, Franco, García Valdecasas, Baltasar Porcel, Pujol, Duran i Lleida i Narcís Serra, són els seus fantasmes principals.

Em sembla que és una persona una mica traumatitzada. Té tots els símptomes del supervivent, de l’individu atrapat en una intimitat més forta que ell, com aquests soldats que tornen de la guerra i no s’adapten a la pau perquè han viscut massa coses que no poden entendre o compartir. És com si hagués viscut el franquisme de massa a prop i no ho hagués paït. Com si no pogués oblidar tota la merda que el seu pare es va empassar per tirar endavant Destino, i necessités redimir-lo. El seu últim llibre, Un país tan desgraciat, està dominat per aquesta dolorosa adoració del pare. El llibre recull les cartes creuades que es van enviar tots dos quan ell estudiava a l’estranger i, llegint-lo, veus que aquest home bull en un deliri d’autoexigències i de records que el sobrepassen, que arrossega la creu d’una infantesa intensa i plena de contradiccions. D’una banda l’amor dels pares; de l’altre la misèria moral de la dictadura.

M’ha parlat de les paelles que s’organitzaven, quan era petit, al jardí de la seva casa de Pedralbes amb els grans escriptors del moment. M’ha parlat de la poca gràcia que li feien els nens a Néstor Luján, de les baralles entre Cela i J.Sender, de la xenofòbia soterrada de Jiménez de Parga: “tothom n’estava encantat -m’ha dit- perquè va ser el primer castellà que tolerava els catalans, però mai li vam arrencar ni un bon dia”. També m’ha fet cinc cèntims de l’odi contra els catalans que el seu pare va tastar en el bàndol franquista durant la guerra.

Al final m’ha deixat anar: “Al meu pare li vaig sentir dir una vegada: els castellans ens ho han robat tot, no ens deixen fer res, però almenys encara som aquí. A Hendaia Franco no es va enfadar amb Hitler per un problema de dominis territorials, com es diu, sinó perquè Hitler no va voler ajudar-lo a solucionar el problema català”.

Ara veig que està explicat literalment al seu llibre. Sigui o no veritat, aquest testimoni de por, donat pel fill de l’editor més important de l’espanya franquista, no és cap broma. Ni tampoc és cap broma que hagi passat desapercebut. Com a mínim referma la tesi del meu llibre que el Pla moralista el forja la repressió castellana. Demostra fins a quin punt els catalans hem fet, en l’Espanya moderna, el paperet dels jueus. Ara, esclar: dient aquestes coses no m’estranya que tanta gent aprofiti el dolor de Vergés per fer-lo passar per un home que no hi toca. Segons m’ha dit, Pla creia en la viabilitat comercial del català força més que no pas el seu pare. “Destino -li deia a Pla- no es pot fer en català. Però estic disposat a perdre diners fent un altre setmanari en català de seguida que la censura em doni permís.” Naturalment, la censura mai no li va donar el permís i aquest setmanari, que s’havia de dir L’observador, va acabar donant nom, previ pagament dels drets registrats, al diari que el Lluís Prenafeta va muntar a primers dels anys noranta, en castellà: El observador.

Hem quedat que repetirem. Quan s’ha aixecat de taula m’he adonat que té els peus plans; també he vist que sordeja. Viu a Zurich i ve a Barcelona només de tant en tant. La combinació de bona educació, memòria i patiment, m’ha fet impressió.  Hauria de recollir més testimonis com aquest.

Ernest Folch a El Periódico

Una doble bufetada

¿Un dietari a les llistes de llibres més venuts? He intentat indagar en aquest fenomen paranormal i per això he llegit, he devorat, m’he cruspit literalment El nostre heroi Josep Pla, d’Enric Vila (A contra vent). En pocs dies me l’havia recomanat tanta gent que gairebé m’havia fet desconfiar, i he tingut la sensació que aquest és el llibre del moment de l’elit catalana que freqüenta el nacionalisme.  Polítics, periodistes, escriptors, tothom parla d’aquest assaig, però gairebé tots, sense saber-ho, li fan mal. Perquè aquest no és un llibre que es pugui apropiar cap ideologia, ni hi ha cap ideologia que se salvi en aquest llibre, ni és tampoc un llibre que reflexioni sobre Josep Pla tot i que ho faci, i encara menys és un dietari tot i que en tingui la forma. El més interessant d’aquest llibre és que ens propina una doble bufetada. La primera és divertida perquè és formal: és una desconstrucció radical i valenta de l’assaig, fins al punt que a la meitat del llibre tenim més la sensació de ser en una novel·la que en una biografia. La forma de dietari és només un pretext, i un dels enganys amb què l’autor juga amb nosaltres: com diu ell al final «posats a quedar atrapat en una forma, que la forma sigui meva». La segona bufetada és més dolorosa perquè aquest llibre no és un assaig sobre Josep Pla per molt que ho pretengui un títol que encara no entenc ni l’intent de fer de l’escriptor català el protagonista del llibre. La segona bufetada és una reflexió explícita i implícita sobre el nostre país, la ignorància que tenim del nostre passat i la incapacitat que tenim per anar endavant tots plegats. El llibre comença sent un dietari i acaba tenint una forma nova; comença sent una reflexió sobre Josep Pla i acaba sent una mena de novel.la. Tot és arbitrari i fins i tot capritxós, però almenys és el producte d’algú que se sent lliure i no està disposat a sotmetre’s a cap forma i molt menys a cap idea. Quan el lector arriba al final, respira tranquil perquè se li fa evident una gran paradoxa: no devem estar tan malament com pretén Enric Vila quan ell mateix ha estat capaç d’escriure un llibre com aquest.

A la ràdio

http://www.ivoox.com/enric-vila-11-06-09-audios-mp3_rf_86084_1.html

Sam Abrams sobre el meu llibre

Fa uns dies va aparèixer a El Mundo una altra crítica del meu llibre -aquest cop a càrrec de Sam Abrams. Igual que vaig fer amb la de l’Àlex Susanna, l’he traduïda al castellà per exercitar el bilingüisme i també com a mostra d’agraïment al diari de Pedro J. Ramírez, que tant bé m’està tractant. Espero que agradi a tothom i que no molesti a ningú.

En busca de Josep Pla

Una de las tareas más difíciles que debe realizar el crítico literario -diu Sam Abrams- es la de bifurcar su mirada para ver cada creación de un autor no sólo como una pieza autónoma sino también como una parte integral de una obra general en marcha. Lo digo porque creo que los críticos se han equivocado con El nostre heroi  Josep Pla, de Enric Vila, justamente en este punto. Una lectura demasiado precipitada e interesada de los libros anteriores de Vila ha inducido a los críticos a considerarlo un ensayista, un periodista, un historiador, un biógrafo o un investigador. Estos descriptores son ciertos, pero son verdades parciales y, ahora, cuando les ha llegado el nuevo libro de Vila, lo han pasado por su sistema alejado de la realidad y han comenzado a proferir todo tipo de juicios erróneos.

Para aproximarnos correctamente al nuevo libro de Vila, en primer lugar debemos replantearnos su personalidad literaria. Sólo podemos entender la personalidad de Vila si antes aceptamos que estamos ante un escritor que escribe siempre con voluntad literaria, y que, hasta ahora, ha canalizado su talento a través del ensayo, la biografía, la historia o el periodismo. Insisto: Enric Vila es un escritor que publica ensayos, biografías, monografías de historia, artículos, etc.. Y ahora nos ha dado una nueva obra de clara voluntad literaria que es un dietario, un dietario que entrará a formar parte de la gran tradición de dietarios literarios de este país.

A Enric Vila, el dietario como género literario le va como anillo al dedo porque el punto de indefinición natural que tiene le permite reconducir sus talentos parciales de articulista, historiador, investigador, biógrafo y ensayista. La fragmentariedad inherente del dietario favorece el vitalismo desbordante de Vila y su técnica formal de afinado mosaico donde incrusta todo tipo de textos de formatos diferentes como ahora retratos, cartas, crónicas, entrevistas, diálogos, aforismos…

Enric Vila domina perfectamente las reglas del género dietarístico y sabe perfectamente que la fragmentación temática y formal sólo han de ser aparentes porque en el fondo deben operar criterios de unificación y de unidad de texto. Y así es. Una lectura más atenta del dietario revela la combinación harmoniosa de textos más cortos y textos más largos y, a pesar de la intermitencia, el desarrollo de dos grandes temas tratados en profundidad y en paralelo. Los temas son, evidentemente, el retrato de Josep Pla y el autorretrato de Enric Vila, sobretodo si entendemos que el retrato y el autorretrato también incluyen el estudio matizado y completo del entorno de personajes.

En este sentido, Pla y Vila son claramente vasos comunicantes ya que sus destinos están entrelazados. Para saber finalmente quién es Enric Vila hay que saber quien era i es Josep Pla. Vila descubre las capas de mentiras, falsificaciones i imprecisiones que sepultan Pla y su obra y, a medida que va desvelando el escritor ampurdanés, tambien va aclarándose el autor mismo como persona, intelectual, escritor y patriota. Pla es la herramienta que Vila utiliza para autodefinirse y no es de extrañar que, como gesto de agradecimiento, deje en la tumba de Pla un dietario que podríamos calificar de dietario de formación, en recuerdo del famoso subgénero novelístico, el bildungsroman.

Después de estas cuestiones generales podemos apreciar las mil y una gracias del libro. Por ejemplo, su gran contribución a contrarrestar los grandes vicios del dietarismo catalán actual: la falta de naturalidad, autenticidad, sensatez, precisión, inteligencia, fuerza, solidez, agilidad, realismo, sentido crítico y autocrítica, etc. Prácticamente la mayoría de los dietaristas catalanes actuales son demasiado concientes de la cámara que les está enfocando y, en consecuencia, hacen locuras de todo tipo y acaban con textos irreales y faltos de vida. Enric Vila, no. Él, aún sabiendo que la cámara lo enfoca, acaba con un texto excelente, espontáneo, veraz, vital, vívido, lúcido, contundente, sagaz, exacto, impregnado de ironía…

Aún están aquí? Deberían estar buscando el libro!

Presentació a Girona

Presentació a la Casa de cultura de Girona. Quatre llibres venuts i alguns més firmats. De vegades em sento com si passés el rasclet al país amb una pinta de butxaca. La presentació va anar bé, vaig practicar l’oratòria. Em vaig concentrar en una noia de faccions dolces, occitanes, que em mirava amb cara de donar-me la raó en tot però que després no va comprar el llibre. Tot seguit, sopar amb el Lluís i el Pere, els organitzadors de l’acte. El Lluís és baixet i el Pere és alt, però tots dos tenen un front ample i recte, de científic alemany, que els agermana. A mesura que es van relaxar, la nit es va posar interessant. Ara el Lluís m’explicava les tesis de Robert Kaplan sobre els primers 100 dies d’Obama, ara el Pere m’explicava la importància dels arquers anglesos en la guerra dels 100 anys. Jo els escoltava tot refet, mastegant una pizza de brandada de bacallà. Que et convidin i et distreguin: no es pot demanar res més.

Davant de lectors voraços i intel·ligents sempre quedes una mica parat que els teus llibres entrin en les seves seleccions. Vaig sortir amb una colla de titols per llegir. Va resultar, a més, que el Pere té una memòria d’elefant i anava citant frases meves. Això sol ser molest, però ho feia amb tanta gràcia que, d’entrada, no sabia si parlava d’un altre escriptor, i després sempre pensava: “Caram, noi, que n’ets de bo!”. Vam sortir del restaurant molt tard: l’olor de pedra antiga, i aquell eixamplament de l’ànima que produeixen les ciutats amb història a la nit, quan els carrers es buiden. Em van voler acompanyar fins al cotxe. A mig camí, el Lluís va callar i va començar a patir perquè l’endemà havia d’agafar l’avió de Madrid molt d’hora. El Pere no tenia pressa i  ens va explicar l’última anècdota. Diuen que poc després de ser nomenat conseller de Governació, Vidal Gayolà va anar a trobar Josep Pla al motel Empordà. “Senyor Pla, com anem!?”. Pla el coneixia, i li va preguntar que era de la seva vida: “M’han nomenat conseller de governació.” Gayolà era un bon jan, joveníssim, que venia del moviment sardanista de la zona. “De governació?, i quants xarnegos heu posat a la presó, vós?”. Vidal Gayolà va quedar veient visions, mentre Pla li venia a dir que no era home per el càrrec. Efectivament, durant el 23-F, Gayolà va desaparèixer buscant una sortida per les cloaques de Palau, mentre el cap dels mossos planejava revoltar-se. Al cap d’un temps va ser cessat.

L’anècdota, i el ressentiment que traspua el comentari de Pla, té suc per una tesi doctoral. Però els temes indecorosos no els tractem en aquest país, preferim anar passant amb els nostres tabús i les nostres supersticions -no pas per generositat, com molts catalans es pensen, sinó per una barreja d’infantilisme, d’incultura i de covardia. En general, en aquest país fugim del pensament com les rates d’un vaixell que s’enfonsa, quan, justament, el sacrifici de pensar el reflotaria.

Àlex Susanna sobre el meu llibre

Anava a escriure sobre una altra cosa, però aquest migdia he trobat un correu avisant-me d’un article aparegut a El Mundo que parla del meu llibre. Com que sembla que el diari aquest no troba necessari penjar a internet els articles que publica en català, probablement perquè no espera que cap català llegeixi aquest diari, i com que, ni que sigui per fotre, tinc ganes de vendre molts llibres, m’he posat a copiar-lo amb la intenció de fer-lo córrer per la xarxa. Aleshores, a mitja feina, quan ja començava a badallar (no perquè l’article sigui dolent, sinó perquè la feina de secretari no és la més divertida del món) se m’ha acudit traduir-lo al castellà. He pensat que així el podran llegir no sols tots els lectors d’aquesta web, sinó també tots els lectors d’El Mundo.

ATENCIÓ: ara m’ho he tornat a mirar, a suggeriment d’un amable lector, i em toca envainar-me-la com un bon nen. Es veu que el diari va tenir problemes tècnics, ahir, i com que jo no tinc el costum de llegir-lo… Bé, de tota manera, feina feta no té destorb. Aquí va la crítica traduïda.

Àlex Susanna

Enric Vila, que ya había dado pruebas evidentes de su talento en un ensayo sobre Néstor Luján y en una biografía de Companys, acaba de publicar el dietario El nostre heroi Josep Pla, sin duda su obra de más envergadura hasta ahora y, sobre todo, la mejor interpretación de Pla que recuerdo: la más personal, la más inteligente, la más atrevida y salutífera. Una obra con la cual se propone comprobar hasta que punto la cultura catalana está dotada o no de resortes para enfrentarse al futuro. Por desgracia no se suelen publicar obras de tal intensidad y deshinibición de pensamiento, y por eso hay que celebrar su aparición y animar a la gente a leerla. Saldremos todos ganando, como lectores y como miembros de una determinada cultura que somos. Una obra indispensable no solo para replantear una figura gigantesca de nuestas letras sino para reflexionar como cultura:  “Toda actitud que no pretenda hacer media con el mundo, que no lleve a la franca colaboración, especiamente en el campo de las humanidades, es pura chulería”.

Parece que nos de miedo pensar más allá del tácito consenso entre las diversas órbitas del poder que nos gobierna y este dietario es una prueba concluyente de la necesidad de hacerlo si queremos salir de la subsidiariedad o minusvalía en que nos encontramos. De la primera a la última pàgina, la obra respira una libertad de pensamiento contagiosa, porque “cuando no se habla claro, el pensamiento se atrofia”, y porque “todavía hoy el catalán es un hombre que no habla claro”. Eso es justamente lo que se quiere combatir:  “La dificultad de pensar bien que nos genera la colonización castellana.” Más claro, el agua.

La escritura del libro responde a la necesidad de rescatar Pla -un autor fundacional, el “Shakespare de Cataluña”- de una interpretación muy cómoda para demasiada gente: la de un Pla franquista, bilingüe, escéptico, no nacionalista, socarrón, cínico, sensual, comodaticio, a favor  de un Pla que “da una forma inteligente a la herida”; su obra “como un dique, como una muralla contra el alud castellanizador desencadenado por el franquismo”.

Este libro, pero, es alguna cosa más que la historia de un ensayo sobre Pla: es un dietario de Enric Vila que lo acredita como un excelente escritor, como el autor de uno de los dietarios más buenos que se han escrito en el país estos últimos años. Alguien que se moja en cada página, convencido que “en un país que ha perdido sus palabras, el paso más complicado, cuando las armas se retiran, es moderar la autocensura y la ironia.” Una lectura francamente revulsiva. Chapeau i para muchos años.