Estimat mestre Berlin (Catalunya Oberta)

Aquests últims mesos he tornat a llegir Isaiah Berlin. Aquest pensador jueu, russoparlant, nascut a Letònia poc abans de la revolució boltxevic i exiliat de ben jove a la Gran Bretanya, va tenir el seu moment daurat a Catalunya a finals del segle XX, quan jo el vaig conèixer. Me’l va fer llegir un professor canari de la facultat de Comunicació Blanquerna que es deia Carles Ruiz i tenia l’amabilitat de donar les classes en català.

El teló d’acer havia caigut, la reunificació d’Alemanya removia Europa, Rússia havia perdut les últimes colònies i Barcelona era un carnaval de relativistes. Era el temps del populisme multicultural. Qualsevol porqueria que vingués de fora era una meravella. El nacionalisme tenia la culpa de tot i tothom criticava els Estats Units però vivia cofoi sota la seva hegemonia. Ruiz donava ètica del periodisme i ens va fer llegir El fuste torcido de la humanidad, l’obra de Berlin potser més coneguda.

El llibre em va fer molta impressió. Igual que Montaigne uns anys abans, en aquell país mediatitzat pels clixés dels historiadors marxistes, els complexes pujolistes i la caspa de les últimes mòmies de la Gauche Divine, el discurs de Berlin tan intel·ligent i tan flexible, tan càlid i tan sensible a la condició humana, tan empíric i profund, em va enlluernar. En els seus llibres m’hi vaig trobar còmode, amb permís per circular-hi i sentir-m’hi persona. Hi vaig trobar una visió del món que no violentava els meus sentiments de català, ni el testimoni dels meus avantpassats.

El nucli de la seva doctrina, el pluralisme de valors, em va semblar una superació del relativisme i de l’anomenat pensament feble -que n’era la destil·lació més trista. En aquella època, la manera més segura d’arribar a bon port era explicar contes de fades. Tothom podia dir estupideses amb la condició que fossin optimistes i es cantessin amb entusiasme. Recordo un filòsof que defensava el final de la història amb més convicció que Fukuyama. Recordo molts discursos de postal, que parlaven de tolerància, igualtat i llibertat amb l’alegria que els nens fan la carta als reis.

Contra tota aquesta tonteria, Berlin t’explicava que les nacions i els grups ètnics existeixen, que els individus topen, que els valors morals tenen un preu pràctic, que la raó sense imaginació no és res, que els objectius nobles sovint són incompatibles entre ells i que el sacrifici i la tragèdia són elements essencials de la vida individual i col·lectiva.

Com Montaigne, Berlin no deia coses gaire originals, s’explicava amb estil i arguments sòlids. Més que un filòsof acadèmic o un ideòleg amb un sistema clar, em va semblar un moralista amb molt sentit comú i molta cultura. Tot i que acabava de morir (era el 1997), no vaig dubtar que la seva obra duraria. Ara, rellegint-lo, he arrodonit la imatge que em vaig fer d’ell. El clima ha canviat. Hem passat del cofoisme al cinisme, Estats Units ha perdut força i comencem a tenir por. Berlin continua funcionant, però li ha caigut una mica la pintura i se li nota més allò que tenia de producte d’una època.

Berlin es pot considerar, per biografia, un supervivent del nazisme i del comunisme. El seu pensament no s’entén sense les massacres del segle XX i les contradiccions que això li va generar. El seu pluralisme de valors és una doctrina de mínims. En aquest sentit fa pensar en Montaigne i en Josep Pla i es pot dir que és un dels pares de l’Europa d’avui, poruga i escèptica, tot i que això és més responsabilitat dels seus deixebles, que no pas d’ell. Berlin buscava una alternativa al perfeccionisme que havia dut el món fins a la II Guerra Mundial. La seva obra és un intent de refer l’esperit europeu amb els pedaços d’una trencadissa moral apocalíptica. El seu pluralisme no és el pluralisme sense subjecte de determinada demagògia actual que parla a la gent com si estigués tot pagat. Entre la frívola fugida endavant del relativisme i la càrrega vanitosa de l’existencialisme, Berlin va buscar un terme mig, serè i constructiu.

Més moralista que ideòleg, més comprensiu que prescriptiu, amb la seva actitud els jueus no haurien aconseguit un Estat ni Churchill hauria guanyat la guerra. Ell mateix reconeixia que la seva fascinació per determinats romàntics venia de la manca de coratge que trobava faltar dins seu. No amagava la provisionalitat de les seves tesis, ni el fet que eren fruit d’una Europa decadent. Però el seu pensament és fidel a la idea nuclear del seu discurs, segons la qual el valor d’un sistema moral és proporcional al dolor amb què hom sacrifica unes prioritats en benefici d’unes altres. Berlin va voler assegurar la base, perquè d’altres poguessin continuar. No volia deixar passar el centenari del seu naixement sense donar-li les gràcies.

 

Clica aquí!

Dietari (A València)

Divendres

Tertúlia de Rac 1 i cap a València. Arribo a l’estació parlant per mòbil amb la mare i trec el bitllet malament, sense adonar-me’n. Quan ja sóc lluny de la màquina una senyora grassa, uniformada amb el vestit de Renfe, se m’acosta vociferant: “Es tuyo? Es tuyo?” Rebo la interrupcióde mal humor fins que descobreixo que m’havia deixat el bitllet de tornada.

- Es mereix una abraçada, li dic

- Pues házmela

I ja em veus abraçant aquella senyora immensa tot suat –perquè feia una calor horrorosa. Si en fem d’extravagàncies per redimir la mala consciència!

A València m’esperava l’A.M. Els millors valencians que conec tenen tots aire de John Wayne. Suposo que és un símptoma de la situació política. L’A. és fill d’immigrants, castellanoparlant fins passada la vintena. De petit llegia Las Provincias a casa i recorda la impressió que li feien els articles anticatalanistes de la Maria Consuelo Reyna. Llegint, observant, va anar descobrint la trampa i es va sentir insultat. Tot i que té la meva edat, es va integrar lluitant tot sol contra l’entorn, com molts valencians de finals del franquisme. Ara només parla castellà amb la família. “Jo sóc fill de colons”, em diu, i es queda tan ample perquè és prou intel·ligent per no fer, d’un problema polític, un problema personal -o perquè és prou honest per no defugir la responsabilitat amb discursos complaents. El terme immigració li sembla trampós. A Catalunya el seu discurs resultaria tan escandalós com imbatible perquè coneix la història, la geografia i l’actualitat del país millor que qualsevol barceloní de generacions. Però a Catalunya els espanyols no poden anar amb la manca de miraments que gasten aquí i la realitat queda disfressada. Pallisses, vandalisme, impunitat dialèctica, m’escolto les coses que m’explica A. amb vergonya de viure tan tranquil a Barcelona.

A la nit hem anat a sopar amb el Ferran Torrent. Una vegada que un regidor del PP li va recitar, amenaçador, la matrícula del cotxe, li va respondre: “Compte, perquè la gent que trenca les cames a València són tots amics meus”.  Em diu que em faci l’ànim de veure la desaparició del català. “Bé, seria com fer-me l’ànim de veure una guerra perquè no hi ha res important que mori sense fer sang”. La gent que no creu en la justícia es pensa que els morts descansen perquè estan quiets però els alemanys es van venjar dels francesos amb el nazisme, els russos amb el comunisme, els napolitans han muntat la màfia, nosaltres vam muntar una revolució anarquista, etcètera. De tota manera, hem parlat de dones més que de política i la conversa ha estat tan entretinguda que seria poc educat transcriure les millors frases. El Torrent és un homenet prim, baixet, fibrat, nerviós, amb una llengua viperina i pintoresca. Ha compensat la mala vida amb un cert culte al cos i, si no fos tan brillant, semblaria un fatxenda de gimnàs de barri. Quina xerrameca més extraordinària, però. La intel·ligència ho posa tot a lloc i veus l’escriptor, el fabulador, que porta dins. En canvi, quan jo obro la boca sempre hi ha algú que diu: espero que no escrigui com parla.

Diumenge

Al tren, tornant de València. El que he vist demana reposar i prefereixo parlar de Berlin. Fa dies que he acabat el seu llibre i no deixo de rumiar-hi. Com a historiador del pensament, em sembla sensacional. Com a pensador, és el pare espiritual de l’Europa d’avui, d’aquesta Europa poruga i escèptica, que intervé  en el món com una mula espantant les mosques del corral perquè la deixin d’emprenyar –la imatge no és meva però m’agrada molt. El pluralisme de Berlin trontolla per la mateixa base. Justament perquè l’home és un ésser imperfecte, justament perquè li escau la frase de Kant que inspira el seu llibre (“Amb el fustam torçat de la humanitat no es pot construir res recte”), justament per això el seu pluralisme em resulta tan limitat com l’utopisme que critica. És aquell: “si tothom fos tan tolerant com jo no hi hauria guerres”.

-Esclar guapu i si tothom fos tan generós com la meva mare ho és amb mi el comunisme funcionaria!

Els necis sempre obvien l’estreta relació que hi ha entre la moral i les circumstàncies. El discurs de Berlin funciona massa bé en la teoria, fa sentir massa bé l’Europa salvada pels Estats Units per no sospitar-ne. Tot i que ell mateix reconeixia que la seva fascinació per alguns romàntics venia de la manca de valentia que trobava faltar dins seu.  Una part del problema, també, és que llegeixo Berlin a través dels seus idealitzadors. Total: com a justificació de l’estatus quo i de la moral descremada sorgida de la guerra està molt bé però no deixo de preguntar-me: ¿que és més difícil posar l’accent en la imperfecció de l’home sense fer-la més significativa, o posar l’accent en un ideal i no avançar una mica? De vegades em temo que tindré temps de veure tots els pacifistes convertits en criminals.

Dietari (Escepticisme) V.II

DISSABTE

Acabo la biografia de Berlin i em poso a llegir el seu llibre ‘El fuste torcido de la humanidad’. Tesi: la veritat no és un tot universal, sinó que està constituïda per una pluralitat de valors incompatibles. No tot és relatiu. Ara bé, els homes poden perseguir objectius incompatibles entre ells i alhora igualment legítims. Per Berlin, la veritat no és un problema de conquesta d’absoluts sinó un problema de gestió de la incoherència. Fins al segle XX, diu, tots els grans corrents del pensament occidental, des de Plató, donaven per descomptat l’existència d’una sola veritat i d’un camí segur per arribar-hi. Maquiavel dóna la primera bufetada a la concepció utòpica de la moral i de la societat quan diu que les virtuts de l’estadista i de l’home cristià no tenen res a veure. Després ve el subjectivisme de Vico i de Herder, que discuteix l’universalisme il·lustrat. Mai, però, cap pensador no arriba a negar el sil·logisme ‘Virtut és coneixement’. Aquest principi, diu Berlin, portat fins a l’extrem, és el que condueix fins al nazisme i el comunisme, i entra en crisi després de la II guerra mundial. La idea que es respira en el llibre de Berlin és que la Virtut consisteix a saber conviure amb el dubte, i que no és humà voler guanyar per 6 a 0. Sobre el paper, el raonament és impecable. Però em fa l’efecte que, amb l’esperit de Berlin, ni els jueus  tindrien Estat ni Churchill hauria guanyat la guerra contra els nazis.   

DIMARTS

A la Boqueria a veure el Ramon Carner. Hi ha una gentada de por i fa una calor espantosa però el perfum de les fruites és tan fort que absorbeix els verins generats per la concentració d’humanitat. No se m’hauria acudit mai pensar en les fruites com a desodorant. Trobo el Ramon venent menús precuinats a la parada:  el davantal, el barret blanc de cuiner i  aquell punt d’eufòria populatxera que demana la venda al detall. Serveix unes crestes de pollastre a una parella de Madrid i, per beure, els ofereix Cola-lliure.

–¿I esto qué es? –li pregunta el nano.

–Cola catalana –li diu el Ramon, fingint la sopresa ofesa de qui ha d’explicar una cosa evident.

L’altre se’l mira incrèdul: “¿Cómo?”

–¡Sí, hombre! –li engalta. Es la cola que beben los catalanes! En Cataluña todo lo hacemos diferente y la coca-cola también.

La barreja de barra i de fe en el producte que cal per ser un bon venedor és una excel•lent escola  de vida.

Llegeixo, citat en el llibre de Berlin, un passatge sensacional de Joseph de Maistre. De vegades trobo a faltar escriure amb aquest estil apocalíptic, totalment lliurat als meus fantasmes. I no sé si em manca valor o covardia.

DIJOUS

Rebo correu d’un amic que ha llegit el meu bloc i em diu preocupat: “Veig que tens un estiu escèptic, estàs bé?” Li que respost que l’escepticisme m’ajuda a estalviar. Si em ploguessin els diners del cel, amb molt de gust organitzaria un viatge fantàstic aquest estiu. Si treballant honestament pogués guanyar-me bé la vida, tampoc no em sabria greu tirar la casa per la finestra. Però resulta que ni una cosa ni l’altre no són possibles, de moment. L’escepticisme preserva la meva llibertat, m’estalvia haver de dir coses que no penso i fer la rosca a persones que no m’agraden. Tampoc no és tan horrorós. La mare ha cuinat uns calamars amb cap i pota boníssims. Tinc programat un cap de setmana a Albi i un altre a València a finals d’agost. És un estiu modest, però passable. L’escepticisme és un refugi de bon gust i de sensualitat. A més, i no parlo pel meu amic, els estius de molta gent em recorden massa un passatge de Pío Baroja. Diu Baroja, més o menys. “Fulanet m’ha dit que se’n va amb la dona a la casa d’estiueig. Per la manera com em mirava era evident que li faig pena i que pensa que sóc un desgraciat. A mi també m’agradaria anar de vacances a la seva magnífica casa d’estiueig, amb el seu magnífic cotxe. Però abans d’anar-hi amb la bruixa de la seva dona, em clavaria un tret al cap.”

Ergo: donem gràcies mentre poguem fer els nostres números.

 

Entrada patrocinada per:

Dietari (A Masnou, tan ample)

Dimarts

 Acabat de llevar. A Barcelona, el primer trajecte del dia és el que em porta del llit fins al sofà del menjador. Aquí baixo per unes escales nobles fins a la planta baixa, agafant-me al passamà com si fos un avi. A Barcelona, el premi és la vista dels dos edificis gentils de Francesc Macià, darrere els arbres. Aquí el premi és el jardí de l’eixida, que de bon matí és una perfecta combinació de llum i de fresca perfumada de lavanda. Em menjo un croissant –mig sonàmbul, encara–, mirant el nan del fanalet. Ahir tertúlia multitudinària a la terrassa de S, fins a les dues. Parlar amb gent que no viu de la política o la premsa és com dutxar-se. Vam recordar quan les dues famílies passàvem juntes l’estiu, en aquella casa vella del final del poble. Les finestres no tancaven, la pintura queia a trossos, ens dutxàvem amb pots i olles en un terradet interior, a la intempèrie. Era de neorealisme italià, aquella casa amb una dotzena llarga de persones –i dos canaris i un lloro. Un any vaig fer una festa per celebrar el sant i una amiga va preguntar als meus pares: “Vosaltres deveu ser molt pobres, oi?”

 Dimecres

 Cabrils, a dinar. Hi ha una harmonia i una cura pels detalls que se sol notar en els pobles que Espanya no ha arribat a grapejar gaire. L’ocupació i l’autoodi estan perfectament consignats en el paisatge. El prelitoral és ple de pobles com Cabrils, l’encant dels quals consisteix a haver crescut sense massa traumes. La destrucció del litoral ha beneficiat aquests pobles que en el seu moment ja es van instal•lar muntanya endins per protegir-se dels pirates. El restaurant tenia un menjador molt agradable, amb una vista esplèndida, però era més car que bo. Després de dinar passejada: raconets, pins, moreres, parets per sargantanes i vegetals enfiladissos, una masia abandonada i alguns carrers esventrats per obres. Abans de marxar veig que a l’ajuntament només hi oneja la bandera catalana.

Al vespre he acabat la Trilogia de Nova York. La prosa d’Auster, tan senzilla i elegant, naufragant en el barroquisme de l’estructura general. Són molt més bones les frases que el conjunt del relat. Tancat el llibre, sopo a l’eixida i escric una mica. L’abundància convida a l’optimisme –que tristos que es veuen, des d’aquí, els pèsols congelats de casa! El whisky és boníssim –passo d’aixecar-me a mirar  la marca. La casa fosca, l’eixida fosca, només un punt de llum per il•luminar la taula. Els pares han marxat, i ha sortit  el quasimodo.

 Dijous

 Tarda amb els nebots, a la placeta d’Ocata. M’entreno a ser una persona normal –sense gaires esperances. La plaça és plena de nens. D’uns estius ençà, cada any veig més nens i més dones embarassades, a Masnou; sembla que tothom s’hagi posat d’acord. No fa tants anys tothom semblava massa còmode per pensar en criatures. El cartell de la plaça on posa prohibit jugar a pilota semblava que tingués autoritat. Bé, jo no puc parlar gaire. Però si la gent prefereix tenir criatures, vol dir que la utopia hedonista comença a trobar els seus límits, que les panacees individualistes van entrant en crisi, i que la gent torna als camins de sempre, per no avorrir-se.

Una altra cosa que s’observa a l’estiu és el salt biològic de l’espècie: les dones cada dia estan més ben fetes!

He començat la biografia d’Isaiah Berlin, de Micahel Ignatieff, molt bona. És la història d’un nen mimat, grassonet, exiliat, jueu i molt intel•ligent que busca l’acceptació dels cercles benestants de la societat anglesa. No entenc per què l’autor intenta excusar i rebaixar la covardia de Berlín si, justament, aquesta covardia és el motor del seu discurs liberal tan ben travat, la seva sensacional autojustificació. Els defectes són virtuts que no sabem aprofitar (aforisme optimista).

Entrada patrocinada per