Temps (Rac 1)

La visita sorpresa que el president Obama va fer ahir a Iraq torna a posar d’actualitat la discussió sobre els límits de la política de gestos. Els gestos en política no només són importants sinó que en temps difícils sovint són la cosa més important que pot fer un polític. En aquest punt, Obama està complint les expectatives. Si el món necessitava un poeta, si els Estats Units necessitaven un poeta, Obama és un bon poeta.  Difícilment trobarem ningú que li discuteixi la metàfora. O que li discuteixi una foto. Obama és molt bo donant moral a la seva tropa. Ara bé: cada gest, cada foto, és un deute que contreu amb la seva credibilitat i l’esperança dels seus seguidors. El president Obama va dir a Turquia que un estat és un vaixell molt difícil de moure i va demanar temps. A tot arreu on va demana temps. En la visita sorpresa a Iraq, va demanar 18 mesos de paciència als soldats i els va prometre que el 2011 serien tots a casa. Obama va dir a la tropa que havia arribat l’hora que els Iraquians prenguessin la responsabilitat de governar-se i els va agrair l’esforç fet per democratitzar el país. De moment, paraules boniques al costat de l’atemptat amb bomba que, poques hores abans del seu discurs, havia mort nou persones a Bagdad.

El repte (Avui)

Fa la pinta que l’hegemonia establerta per les velles democràcies després de la Guerra Freda (només destorbada per Bin Laden i un parell de dictadors sonats) comença a trontollar. Geòrgia és el moment de màxima tensió entre Washington i Moscou, des de l’ensorrament de l’URSS; també desafia l’orgull europeu d’haver imposat l’esperit pacifista entre els països democràtics (si és que Europa té orgull). L’ajut humanitari ordenat per Bush és una excusa per demostrar a Putin que els EUA no renuncien al paper de policia mundial; i una manera d’advertir-lo que no somiï en “Txecoslovàquia 1968″. Si Rússia ha trobat en la ineptitud del govern georgià la manera de començar a temptejar una reconquesta del terreny perdut, les reaccions dels EUA i el Regne Unit denoten pressa per tornar el gos a la gossera abans no sigui tard. Les llibertats que s’ha pres Rússia fan pensar que Moscou té moltes ganes de marcar perfil propi (perfil de tancs, policia, capitalisme primitiu i una vaga democràcia). Rússia exigeix un tros més gran de pastís i, a més, l’exigeix fora de la tutela occidental. L’ascens de Rússia i de la Xina arriben en un mai moment per a Europa i els EUA; un moment de dirigents grisos i de recessió econòmica (que és quan els governs tenen menys marge de maniobra i els exèrcits més pressa per sortir). Aviat tindrem l’oportunitat de demostrar que la nostra hegemonia se sustenta en veritats més sòlides que el “Yes, we can” i d’altres delícies del màrqueting

Hola Rússia

L’atac de Rússia a Georgia ha fixat un mal precedent. Bé podria passar que, molt aviat, Ben Laden ens semblés una toia, al costat dels gegants que comencen a qüestionar l’hegemonia nord-americana i, per tant, la de les democràcies occidentals. Si no n’hi havia prou amb la Xina, ara és Rússia que es desperta -i de força mala llet- a les mateixes portes d’Europa. El conflicte de Georgia podria marcar un punt d’inflexió en les relacions internacionals. Alguns analistes fins i tot l’han comparat amb les guerres de Holstein i Schleswig que al segle XIX van iniciar l’ascens d’Alemanya, o també amb l’assassinat de l’arxiduc austríac, a Sarajevo, que va posar en marxa la I Guerra Mundial. Georgia, que s’havia abraçat a l’OTAN per fugir de Rússia (igual que Polònia es va abraçar als països Aliats en el seu moment), s’ha quedat sola. On és la potència militar que els Estats Units han exhibit aquests anys? Sarkozy ha aconseguit que Rússia es comprometés a fer tornar els tancs amb la condició d’obrir el debat sobre l’estatus de les províncies independentistes. Però tothom sap que aquestes dues províncies només són una excusa; una excusa que Rússia utilitza per posar a prova la seva força i el seu pes en el món. Putin potser farà tornar els tancs a casa, però ara ja sap que Rússia fa por i que la seva àrea d’influència és un límit pels Estats Units. Cal recordar que els russos no només van perdre la guerra freda sinó que, a més, han acabat anant tots amb texans (començant pels seus dirigents). És a dir, que són un poble ferit en l’orgull; segurament amb una fúria latent, com els alemanys de 1930. Per tant, poca broma

Birmània, 2 catàstrofes

El cicló que ha deixat Birmània feta una piscina de morts i destrucció ha complert aquesta vella profecia pessimista que diu que sempre plou sobre mullat. Una desgràcia més en un país pobre i deixat de la mà de déu on la llibertat i els drets humans no signifiquen res. Seria bonic que, aquesta vegada, quan el drama s’acabi, poguéssim dir que tot ha estat a fi de bé. Seria un consol que el cicló servís per abatre, d’una vegada, la Junta militar que governa el país des de fa més de més 40 anys i que no respecta res. He llegit que aquests pistolers van convocar unes eleccions per legitimar el seu govern i que en perdre-les inesperadament les van anul•lar i van seguir sense problemes en el poder. Sense problemes vol dir assassinant i empresonant una mica més: això és greu, molt greu. Però negar l’ajut internacional, o racionar-lo amb compta gotes davant d’una catàstrofe tan bèstia, això és un crim contra la humanitat. No hi ha excusa ideològica ni geopolítica de cap mena: En el termòmetre de la infàmia, cal ser molt mal parit per reprimir el teu poble però per deixar-lo morir de fam i malalties lentament al costat d’un munt de caixes de menjar i de medecines cal gastar una crueltat, que no està a l’abast de qualsevol govern dictatorial, per més comunista que sigui. Suposo que, amb aquesta actitud, el règim mira d’evitar que el món li vegi les tripes, el dolo que ja havia sembrat sense l’ajut del Cicló. Tant li fa. La dictadura no hauria de sobreviure a tota aquesta devastació. Si ho fa, la catàstrofe d’avui, amb els anys, només serà una anècdota.