Historiadors, periodistes i Puigcercós

El País publica aquestes notes, escrites el 31 de desembre de 1933, pel qui va ser diputat d’ERC, el doctor Joan Solé i Pla.

“En Companys en el fons és un malalt de ment, un anormal excitable i depressible cíclicament; té fòbies violentes d’enveja i de grandesa violenta, arravatada, seguides de fòbies de por, de persecució, d’aclaparament extraordinari i a voltes ridícules. Quantes voltes el Sr. Macià, amb energia, renyant-lo, excitant-li l’amor propi l’havia tingut d’arrencar d’aquest aplanament en què plorava i gemegava com una dona enganyada! (…) “

“Per ésser ministre botava, plorava, sospirava. Arribà a la fi a ésser ministre a Madrid, de cop quedà tan parat i aixafat que res el feia tornar en sí. Què feu ell a Marina? Sols posar en ridícul als catalans i a Catalunya per llocs de distracció i amb les dametes amb qui anava”

“Em parla de les ganes que té d’ésser president de la Generalitat, ell que té les eleccions i les masses a les mans, que ell amb son nom pot guanyar, que vol que ens convencem que serà cada dia més nacionalista, que ell serà si cal separatista, que no li fa por la república catalana. Que ha vingut a parlar amb mi, que ell es el nostre amic, que ell necessita dues crosses per caminar, que ell ja té la republicana, que nosaltres podem proporcionar-li la nacionalista, que ell es traurà de dins el passat dolent, i que son interior serà nou, bo, honorable.”

Aquestes notes estaven a l’Arxiu Nacional de Catalunya, arxiu que es va fer perquè els historiadors del país tinguessin un lloc fresquet per anar a dormir. Ara, sense voler, algú les ha trobat. En el fons, no diuen res que no diguin els llibres de Claudi Ametlla o de Jesús Pabón. Però en la informació, l’historiador Josep Termes, gran especialista en el moviment obrer català, diu que el testimoni del diputat d’ERC és molt important. Josep Maria Solé i Sabaté treu ferro a l’assumpte, però jo l’he sentit explicar, en petit comitè, la fonda decepció que li va generar endinsar-se en la figura de Companys. A Enric Ucelay da Cal no li vé de nou del testimoni de Solé i Pla, perquè té el tema estudiat (és l’únic que ha parlat de Companys seriosament). M’agradaria saber què pensa d’aquestes notes l’historiador comunista Andreu Mayayo que va fer a Sàpiens aquella ressenya del meu llibre, inventant-se cites i tot, per desacreditar-lo. També m’agradaria saber què pensa el director de la revista, senyor Creus, que es va negar a demanar-li que rectifiqués les cites inventades. Ah! i també voldria saber l’opinió de Josep Maria Figueras, ell que ha escrit tant sobre Companys i té l’Arxiu Nacional al costat de casa. Voldria saber què en pensen tots aquests historiadors que deien que el meu llibre era només literatura. És veritat que el llibre meu tenia vocació literària, però hi ha molta més història que la que han estat venent ells sobre el catalanisme durant 30 anys. Els hauria de caure la cara de vergonya. Els fets es poden interpretar, però amagar-los és mesquí.

La mateixa hipocresia pedantesca trobo en el discurs que ara s’ha posat de moda entre alguns periodistes de pintar Puigcercós com una cosa pròxima a l’ordre i la serietat. Deixant de banda la malaltia mental, Puigcercós és el mateix tipus de polític que Companys. Com el president màrtir, la seva gran força és la seva absoluta irresponsabilitat. Empastifa tot el que toca i sempre ressucita políticament perquè no té cap consciència de les seves limitacions: això el fa impossible de desmoralitzar. Si tingués un mínim d’humilitat no aspiraria a ser president, contribuiria al país en la mesura de les seves possibiltats.

Que Montilla vulgui ser president de Catalunya sense tenir cap formació, ho puc entendre, perquè tant se li enfot el país, però que un català com Montilla s’atreveixi a organitzar tot el sidral que Puigcercós ha muntat dins d’ERC per aquest fi, em revolta. Un dia explicaré la trobada que vam tenir al Tirsa amb Puigcercós. És un home que no té cap idea. És un camaleó com Companys. Com ell, tant li fot dir una cosa com l’altre perquè l’únic que té al cap és el desig de manar. Quan té el poder, però, mai no sap què fer-ne si no el pot utilitzar contra algú, perquè ja he dit que no té cap idea. És igual de frívol i presumit que el seu enemic Carod però sense estudis. No gaire menys mandrós. Més amant del joc dubtós. Com que s’ofereix a tothom que el pot ajudar, sempre troba espavilats que es pensen que el podran fer servir de putxinel·li. És un error: a tothom se li escapa de les mans perquè, com Companys, és un supervivent nat i la política és la seva única raó de viure, la base de la seva seguretat personal: això li dóna la força dels desesperats. Més que Puigcercós, però, que és com és, em preocupa que l’entorn no tingui força per corregir les seves aspiracions desaforades i donar-li una sortida digna per ell i pel país. Em dol que l’ajudin tots aquests que només han tingut dicteris fàcils per Montilla i han atacat ERC quan calia desgastar els socialistes. Em dol perquè em recorda el país analfabet que som, que sempre busca el camí curt, que sempre comença la casa per la teulada, que no aprèn mai que la solidesa dels resultats sempre és proporcional al camí que has recorregut per assolir-los, total, que mai accepta el preu de les coses que anhela i per tant sempre s’estavella contra el mateix problema. Si jo fos espanyol, em pixaria de riure.

Au!, ja m’he desfogat.

Decadència o llibertat?

He llegit un article de Pilar Rahola a La Vanguardia dient que el catalanisme fa un segle que no inventa res de nou i que per això el país està en decadència. No hi estic d’acord. El catalanisme no ha inventat res de nou perquè no calia. El catalanisme complia una missió que consistia a disfressar políticament un anhel de llibertat que no es podia expressar de manera clara i pacífica. ¿Cal recordar que Prat, Macià, Companys i Pujol van passar per la presó? ¿Cal recordar el 23-F? El catalanisme va ser una resposta constructiva a una barbàrie que en gran part ja no existeix. Era dir: mirem de treballar per les nostres coses sense que ens enviïn l’exèrcit i ens ensorrin l’economia. Aquesta actitud ha tingut inconvenients, com ara promocionar la figura del murri i del cínic, del pedant que s’embolica amb la bandera i ha fet tornar boja gent massa honesta; també ha creat la cultureta i ens ha estovat l’idioma; però ha servit per anar tirant, de vegades amb cofoisme. La incomoditat actual no ve de la decadència del país sinó de la desaparició de les amenaces que justificaven el catalanisme. La incomoditat actual és la incomoditat de la llibertat. Ve del fet que s’acaben les excuses, que ara podem ser el que vulguem. La decadència són les màscares que cauen, i ens obliguen més enllà de la retòrica. El catalanisme ja només és la coartada de quatre ben pagats, que discuteixen sobre uns pressupòsits que han canviat. Comença a ser una horterada, com l’espanyolisme. Amb permís: mori el catalanisme, visca Catalunya!