Hollande juga a la Grande Armée (FCO)

La mateixa setmana que la Comissió Internacional de Ciutadans Europeus (ICEC) presentava a Barcelona la campanya per recollir un milió de signatures a favor de l’autodeterminació dels pobles, les portades dels diaris anaven plenes d’imatges dels Mirage francesos intervenint a Mali. Sense rebre crítiques obertes, la guerra impulsada per París ha aixecat entusiasmes sospitosos i silencis suspicaços. L’últim número de The Economist inclou una peça irònica titulada una cosa així com ara: “Diccionari per entendre el nou doble llenguatge francès”. No hi ha cap referència a la guerra, però no fa falta. La intervenció ha provocat poques discussions entre els membres del Consell de Seguretat de la ONU, on hi ha Rússia i la Xina. Justament per això a ningú no se li escapa que França ha tornat a anar a la seva, quan més motius hi hauria perquè, en l’àmbit militar, els països democràtics anessin tots a la una.

De moment, els tuaregs ja han dit que estan contra la intervenció francesa i que esperaven resoldre el conflicte per la via política, com a Kosovo, establint acords amb els Estats Units. Mentre França persegueix la seva grandeur a l’Àfrica, el Japó i la Xina amenacen de fer-se la guerra i Israel es planteja un atac preventiu contra l’Iran. La militarització de la vida política internacional posa en perill les fites de la globalització i amenaça de donar una mala sortida a la crisi, intensificada en bona part per l’entrada de les antigues colònies europees a l’economia mundial. A Europa, com ja ha passat d’altres vegades, un augment de la tensió militar serviria per aturar els moviments democratitzadors i per estroncar el procés d’integració política que tan necessari és per mantenir la pau al món. El continent serà una referència dels valors democràtics o no serà referència de res. La història, la demografia, la cultura no ens permeten jugar cap altre paper, per més que Zapatero-Hollande miri d’amagar les promeses que ha incomplert jugant a fer de petit Napoleó.

França es reivindica en nom d’una Europa que no existeix ni té sentit perquè les bases del contracte social que l’havia fet possible s’han extingit i perquè el món només serà favorable als països democràtics si el talent i la cultura es consoliden com la base de l’economia. Les fronteres militars han canviat i els països europeus que viuen millor són els que tenen una despesa militar modesta, i aposten per delegar la defensa en els Estats Units i l’OTAN. Mentre Irlanda recull els fruits de la política d’austeritat, i la Gran Bretanya redueix la despesa militar i accepta referèndums d’autodeterminació, Hollande juga a la Grande Armée. Amb la seva cara de burgeset del II Imperi, el president socialista ens recorda quin país va introduir a Europa la cultura política dels otomans, mentre els turcs es plantaven a les portes de Viena. París busca una solució a la crisi amb una medicina que, a Europa, ja no podria funcionar ni tan sols destruint la unitat tan fatigosament forjada. Des de fa uns anys, alguns països han pretès que les fronteres no eren importants, alhora que la seva política es dedicava a sacralitzar-les. Ara, amb la crisi, cada dia se’ls veu més el llautó.

 

L’Holocaust i Catalunya (FCO)

Dissabte passat una colla de personalitats del món de la ploma van publicar una redacció al Punt Avui demanant al diari que em faci fora de la feina. La causa de la indignació que ha portat aquesta bona gent a demanar el meu cap va ser un comentari que vaig escriure sobre un article de Matthew Tree que qualificava l’Abel Cutillas d’antisemita. Tree s’afegia a una colla d’intel·lectuals compromesos que han escrit un llibre col·lectiu per estigmatitzar l’escriptor de Vinaixa, total per un aforisme magnífic que diu que la supervivència dels jueus és un miracle i la prova de l’existència de Déu. Cutillas ja comença a ser més famós que Joan Fuster, que també va saltar a la fama gràcies als insults dels provincians del seu moment.

A partir d’aquí només vull afegir que trobo sospitosa la susceptibilitat dels intel·lectuals que defensen els jueus –o els palestins–  amb grans gestos i paraules. Em fa l’efecte que si tantes hores extres les dediquessin a pagar el preu de defensar amb determinació la seva terra tot seria més senzill i no perdríem tantes energies. Enlloc com a Catalunya no es veu tan clar que l’Holocaust es vol convertir en una ideologia d’Estat al servei del mateix sistema que el va fer possible, una mica com va passar amb el comunisme, i amb totes les concepcions del món que no distingeixen entre la idea i la vida i, per tant, no admeten crítica ni dissidència.

És una llàstima, perquè així malgastem la millor oportunitat que Europa té de no morir consumida pels remordiments, que és salvar Catalunya. La idea sona exòtica, però és poc discutible: els catalans som l’últim poble dialèctic del continent, els últims supervivents de la concepció totalitària de la vida imposada pels vells Estat nació, per això podem ser materialistes i alhora muntar referèndums en caixes de cartró. I per això no ens dissolem, ni deixem de parlar la nostra llengua. I per això podem dir el que ens doni la gana de l’Holocaust, igual que els gitanos -tot i que mai com si l’haguéssim viscut, esclar.

Un amic israelià em diu que Europa es va suïcidar matant els seus jueus. Jo crec que s’està suïcidant ara enquistant el discurs sobre l’Holocaust. La millor manera d’encobrir un crim és denunciar-lo, moralitzar-lo fins al punt que ningú no en pugui parlar lliurement, que no se’n pugui aprendre, que les víctimes no puguin créixer a través seu. Això és el que fan els ionquis de l’Estat Nació, aquests que només s’estimen els jueus per la seva condició de víctimes. Congelen el temps, impedeixen l’evolució del discurs sobre l’Holocaust perquè no derivi en una crítica més àmplia, que posaria en evidència el fondo de la crisi d’Europa i les bases del seu antic poder: l’extermini, per la violència o la resignació, d’unes ètnies per unes altres.

Així com l’antisemitisme i el comunisme van servir per vehicular el ressentiment dels pobles esclavitzats pels Estats, ara molts sacerdots de l’Holocaust també es recluten entre les víctimes indignades de l’època; igual que la resta de petits col·lectius viscerals de gent que perd la mesura quan s’ajunta. La qüestió és impedir tota mirada individual sobre el passat per no haver de reconèixer que l’extermini tecnològic dels jueus només va ser l’últim eslabó d’una concepció del poder que es disfressa de cultura però que es basa en la força bruta, i que va oficialitzar l’Estat espanyol, va continuar a l’estat francès i que l’estat nazi alemany va portar fins a les últimes conseqüències.

Jo no crec que hi hagi cap pecat que no tingui redempció, perquè això donaria un poder infinit a les víctimes. Però els vells estats nació, convençuts que són la forma històrica definitiva, volen enfonsar Europa amb ells, i per això permeten bromes sobre Mahoma que no tolerarien mai sobre l’Holocaust, i per això encara té més prestigi Hobbes que Spinoza. Però els catalans –fills bords de David- la podem salvar, perquè nosaltres també hem sobreviscut de miracle. De manera que això és el que hauríem de provar de fer, sabent que hi haurà víctimes despistades que ens tiraran porqueria a sobre. De veritat que em sap molt greu si el to provocatiu de l’article ha disgustat persones concretes, però no deixo de pensar que ha posat de manifest la idea substancial que hi defensava.

Revolucions liberals (Catalunya Oberta)

Estimats organitzadors de les consultes,

Primer de tot us vull felicitar per la vostra gesta. Veig molta gent preocupada per la participació o perquè us heu discutit públicament. A mi no em preocupa ni una cosa ni l’altra. A les sectes la gent acostuma a estar d’acord, és obedient i, de vegades, fins i tot s’estima. Als exèrcits, em sembla que també. En la meva opinió, un país ha de ser una altra cosa. En un país ha de circular-hi l’aire i hi ha d’haver espai per a tots els parers i per a totes les passions. Déu me’n guard, de viure en un exèrcit o en una secta, i encara menys en un país de sants.

Un país ha de ser un món en si mateix. Només faltaria que no et poguessis barallar amb algú perquè és “un compatriota”. Jo no veig que siguin un problema els independentistes que es discuteixen entre ells, sinó més aviat els catalans que es miren l’independentisme com si fos una ideologia de partit.

L’altra gran preocupació han estat els percentatges. Hi ha gent que esperava xifres més altes, que parla i escriu articles com si un 40 per cent de participació hagués pogut canviar alguna cosa. I no. Un 70 o un 80  per cent sí que haurien canviat alguna cosa, hauria estat una bomba; un daltabaix, tenint en compte que el referèndum no era vinculant i que s’ha inclòs en el cos electoral els immigrants i els joves. Però els daltabaixos necessiten situacions extremes i encara no és el cas. Vull pensar que, fins i tot en una democràcia com l’espanyola, si hagués estat pensable una participació tan alta ja seríem independents o el referèndum s’hauria organitzat d’una altra manera.

La gràcia dels referèndums no cal buscar-la en els resultats, sinó en el fenomen i en el que representa. Des d’acabada la II Guerra Mundial, el poder dels estats no ha deixat d’augmentar. Cada dia hem tingut més burocràcia, més propaganda i més activitats regulades. Si als polítics els costa ser autèntics, si l’autenticitat preocupa tant als polítics, no és només perquè surten massa a la tele, sinó també perquè cada cop tenen menys coses a discutir amb els ciutadans. Per això Sarkozy tracta de projectar una imatge d’heroi més que de polític, per això a Berlusconi li han trencat la cara i per això la Gran Bretanya manté la guerra d’Afganistan tot i que no es pot pagar ni els helicòpters.

Fins el 1945, els estats europeus tenien en la guerra una eina per mantenir la gent cohesionada i desperta i justificar el nivell de control que anaven assolint sobre la societat. Després, com llops disfressats de xai, han anat empetitint els ciutadans i així han podrit els equilibris del sistema. A Catalunya, el fet de no tenir un estat ha comportat un doble problema perquè una cosa era mantenir el país quan la burgesia podia destinar els seus diners a construir un ferrocarril o un Palau de la Música i una altra cosa és fer-ho ara, que tot s’ho queda Hisenda i les decisions importants les prenen els ministeris de Madrid.

La gran cosa dels referèndums, doncs, és que són una reacció; que són una reacció que ens situa al mapa més enllà del nostre problema particular, i que demostra que, almenys a Catalunya, hi ha vida més enllà del sistema. Potser el lector es demanarà què hi té a veure tot això amb la independència. Doncs hi té molt a veure. Els referèndums han demostrat que no hi ha projecte col·lectiu més potent a Catalunya que el de la independència, ni tema que desperti més el nervi democràtic, ni que generi més optimisme i alegria natural -que al final és el que fa progressar els països i dóna ales al mercat. En una democràcia sana, això hauria d’acabar tenint unes conseqüències. La democràcia es va inventar no pas per donar feina als polítics sinó per donar feina als ciutadans; perquè els ciutadans poguessin competir entre ells pels seus valors d’una manera pacífica, per primar la força benefactora de l’amor, si se’m permet la cursileria.

Per això, si ja és gros que un considerable gruix de ciutadans hagi pres la iniciativa i s’hagi posat davant dels polítics, encara és més gros que aquesta reacció l’hagi suscitat la voluntat de separar-se d’Espanya. És el fet que el regeneracionisme vagi de la mà de l’independentisme -com hi va anar del catalanisme a primers del segle XX-, el que és important. Si algú troba que un pal de paller d’un 30 per cent és poc per un país, que s’ho faci mirar. Montilla governa amb un 14 per cent, no sé si m’explico. Evidentment, els polítics cobren per no entendre allò que no els convé entendre, però la meva impressió és que si l’esperit amb què s’han fet les consultes es manté, tard o d’hora hauran de parar l’orella. A Europa, quan no l’han renovat les guerres, l’han renovat les revolucions liberals, és a dir, la força de la gent capaç de defensar els seus interessos concrets dels abusos del poder. Això és el que està passant a Catalunya, a Escòcia, o a Flandes. El que és una ferralla no és el nacionalisme, sinó el nacionalisme d’estat. La democràcia, que és la gran força d’Europa, ha perdut vitalitat i necessitarà nous motors polítics que la revifin. A Catalunya hem trobat el nostre, i no em voldria passar d’optimista, però aquesta vegada em sembla que no ens podrem queixar que la història ens va en contra.

Records des de Londres (on ja no et pots refiar ni del Big Ben ni de la British Arways),

Enric Vila

.

(Aquest nadal, cuinar a casa no cal: podeu encarregar els àpats a la boqueria o al telèfon 93 412 30 30)

Escudella “de Nadal” –Galets, cigrons, botifarra–	5,90€
Canelons “Especial Nadal” terrina fang 6 unitats	5,60€
Canelons “Especial Nadal”; 24 unitats	19,80€
Pollastre pagès farcit (salsitxa, prunes i pinyons) (3,6 kg. aprox)	38,00€
Ànec “Mut” amb peres (1 ànec)Ànec “Mut” a la taronja (1 ànec)	24,50€24,50€
Cuixetes de Pollastre “a la Menorquina” (5 racions)	18,00€
Cuixetes de Pollastre amb gambes (5 racions)	19,00€
Rodó pollastre farcit de gambes, pinya i pernil (5 rac)	16,50€
Rodó pollastre farcit de carn, prunes i pinyons (5 rac)	15,90€
Rodó pollastre farcit de pernil dolç i formatge (5 rac)	15,90€
Rodó de pava al forn “amb suquet” (5 rac)	12,50€
Gall dindi farcit “amb guarnició” (6 rac, aprox. 4kg)	39,50€
Cuixa d’Ànec Confitada (1 unitat)	3,90€

Occitània, delit foll (Catalunya Oberta)

He llegit tot d’una tirada el llibre de l’August Rafanell, La il·lusió occitana. Ho remarco perquè parlem de 1.500 pàgines i això –em penso- fa el detall digne de ser considerat més enllà de les meves manies i aficions. Algun crític ha qualificat l’obra de “catàleg d’inanitats”. Efectivament, els dos volums de l’obra poden semblar, des de l’espanyolisme o des de l’autoodi, una desfilada de figures secundàries i de debats estèrils. Ja se sap que no hi ha res més polititzat que la cultura i que alguns crítics només treballen a gran escala –fins al punt que no percebrien el moviment ni que els passés un elefant per davant del nas. Gairebé em sap greu escriure l’article tan embalat. Però trobo que el llibre és deliciós.

Rafanell no ha escrit tant sols una crònica detallada de l’evolució d’un ideal bonic. El seu llibre no serveix només per explicar, a partir d’un cas pràctic, com es construeixen els països i les llengües, i els límits –sempre incerts- que separen la política de la ciència i de l’art. Rafanell repassa la història contemporània de Catalunya través d’un prisma molt suggerent. Servint-se de l’ideal occitanista, retrata el nostre país com una realitat autònoma en el conjunt d’Europa, més enllà –molt més enllà- de la relació amb Espanya. Això fa que, a diferència de la majoria d’estudis sobre el catalanisme, pel llibre hi circuli un aire fresc molt agradable. Intel·lectualment, és com si de sobte algú et tragués d’una presó. El joc d’interessos i de ressentiments amb Madrid queda relativitzat, i surt un país més ric, que justifica millor la seva misteriosa persistència i la seva càrrega subversiva en l’Europa dels estats-nació.

Rafanell s’endinsa en les arrels de l’imaginari medieval i a partir d’aquestes deus situa Catalunya al mapa amb els seus anhels i les seves febleses. Amb la seva cultura política, també. El llibre es pot veure com el complement de l’estudi d’Enric Ucelay da Cal, El imperialismo catalán. Si Ucelay da Cal estudia l’imperialisme català com un afer intern de l’Estat espanyol, Rafanell l’explica des d’Europa, resseguint la manera com el país s’hi projectava entre finals del segle XIX i mitjans del XX. Tots dos parlen d’un imperalisme de caire regeneracionista i confederal que va fracassar. Però situats en el marc europeu els catalans il·lustres apareixen sota una llum menys escenogràfica: Víctor Balaguer, Prat de la Riba, Pompeu Fabra, Joan Maragall, Eugeni d’Ors, J.V Foix, Joan Estelrich, Mossèn Alcover o Teodor Llorente agafen volada i amplitud. Fins i tot els personatges secundaris brillen, i la galeria de visionaris grotescos que constitueixen les visceres de tot país prenen l’interès literari que es mereixen.

Així descobreixes que la cova ibèrica és un mirall massa complaent i reduccionista. Descobreixes que potser el país és prou gran per no ofegar-s’hi, i que només cal saber mirar-lo. També descobreixes que al costat de l’anguniós Maragall peninsular hi ha un Maragall enamorat de la terra occitana. Descobreixes la força que té la base de les coses, i que Martí de Riquer o Manuel de Montoliu somiaven en un gran unió Occitània abans de treballar per l’integrisme espanyol. Descobreixes els Pirineus com la columna vertebral d’un país que sobrepassa Catalunya. Entens perquè Prat de la Riba va recolzar Alemanya en la primera guerra mundial. T’adones que la França de Vichy va esdevenir una trampa més mortal per l’occitanisme que la República per al catalanisme. A partir del cas Mistral veus fins a quin punt, quan la política s’absté, els escriptors comencen a escriure tan bé que es queden sense públic. I et preguntes qui era més feixista, si Charles Maurras defensant la diversitat ètnica de França o Charles De Gaulle i els seus predecessors promovent-ne l’aniquilació.

El llibre m’ha provocat, en el pla intel·lectual, la mateixa caiguda del cavall que van tenir Maragall o Prat de la Riba el dia que van descobrir que podien anar fins al Roine comunicant-se en català. No m’havia plantejat mai que Montaigne s’entengués amb els seus conciutadans amb un idioma que no fos el francès. No sabia que a la Carcassona del segle XVIII resaven el pare nostre amb el mateix idioma que nosaltres. Mai no m’hauria imaginat que d’Artanyan, el mosqueter gascó de la gran novel·la Dumas, parlés una llengua semblant al català. O que un escriptor com Plàcid Vidal, tan poc noucentista, havia dit, als anys 30, que “el tolosenc i el barceloní es diferencien per lleugeres variacions en la pronuncia”. Tampoc no m’hauria passat mai pel cap que l’escriptor republicà Ramón J. Sender i l’ultra dretà Elías de Tejada podien estar d’acord amb el doctor Trueta a situar l’espai de la catalanitat entre el Roine i Alacant.

De la realitat que permetia somiar Catalunya com el centre d’un gran espai cultural europeu avui en queda poca cosa. Les guerres mundials van ser molt útils per la política interior dels grans estats. Els catalans som potser els darrers supervivents d’un món esborrat per la socialdemocràcia. L’independentisme d’avui no és altra cosa que la continuació, per vies més pragmàtiques, d’un ideal confederal que es remunta a l’Edat Mitjana. Era possible convertir Barcelona en una Nova York de la Mediterrània? Tenia sentit pensar Catalunya com una Prússia dels Pirineus, comptant tant sols amb la força moral que donen la cultura i l’economia? Què hauria passat si Tolosa, Montpeller i Marsella haguéssin tingut la tradició política de Munich, Hamburg o Milà? El llibre de Rafanaell parla d’un país que podria haver existit en una Europa diferent però també d’una il·lusió que no existia només al cap del quatre il·lusos. 

A mi encara em passa com a Jaume Balmes o com a Josep Pla, que se sentien estrangers més enllà de l’Ebre i es trobaven com a casa al nord dels Pirineus. Més enllà dels exèrcits, la demografia i l’idioma no hi ha res? Amb Occitània hi ha una mateixa intuïció del luxe i la bellesa i una història en comú; també hi ha una cultura política basada en el treball en xarxa i un relat que posa Catalunya al centre d’un espai més còmode i atractiu. Per a la política empírica, Occitània ja no és cap negoci. Però com a font d’inspiració, com a metàfora ideològica capaç d’esperonar l’economia i la cultura potser no deixa de ser un bon trumfo. El llibre de Rafanell et llega el somni occità com un palau vell i enteranyinat. No saps gaire què n’has de fer. Però veus que hi ha d’altres maneres d’explicar la història i de pensar-nos més d’acord amb els trets que han donat vida i dinamisme al nostre país.