Botiiiiiijos!! (Rac 1)

El merder que s’ha organitzat entre el PP i el PSOE arran dels casos Gurtel i Palma Arena em recorda un article que el periodista Augusto Assia va publicar ara deu fer, aproximadament, uns 77 anys. Era estiu, plena canícula, i Assia estava a Alemanya, on feia de corresponsal. El periodista explicava que un extremeny havia irromput, de sobte, al carrer de Berlín on vivia acompanyat d’un ase i bramant: “botijos!, botijos!” Assia venia a dir que amb aquesta concepció del comerç potser es podia anar per Espanya però que, amb als alemanys, calia emprar una mica més d’intel·ligència. Aplicat a la política, fa dies que socialistes i populars em fan pensar en aquest extremeny. Cap idea, només una gran manca de sentit del ridícul; com a molt, una sòrdida avarícia de saquejadors discutint-se pel botí. La veritat és que veure PP i PSOE parlant amb tanta prosopopeia de la Justícia fa riure. Ahir, per exemple, un tribunal d’Itàlia va condemnar a cadena perpètua un oficial nazi, de 90 anys, per fer matar uns quants civils a la Toscana, durant la II Guerra Mundial. No sé si m’entenen. Un país és un sentit de la justícia, i el problema és que en tota la història d’Espanya la llei no ha tingut mai cap moment brillant. A Espanya la Justicia no ha condemnat mai dolents, només bandarres i encara gràcies; per això els polítics se la tiren pel cap com si fos un lluç podrit i per això el polítics semblen peixeteres.

Un tuf estrany (Avui)

No sé si saben, els signants del paperot sobre la lengua común, que Hitler també deia que els territoris no tenen drets, per justificar l’expansionisme. Hitler també deia que els drets eren de les persones. És veritat que afegia que aquests drets només es podien obtenir per la via de la guerra, però també és veritat que, això, els apologetes de la lengua común no necessiten dir-ho: el resultat de les guerres i dictadures que hi ha hagut a Espanya ja els soluciona el problema. L’actitud dels signants del paperot, i de l’expresident madrileny Joaquín Leguina qualificant Montilla i Chacón de xarnegos redimits, té un tuf estrany. ¿Cal recordar el zel amb què Hitler denunciava la discriminació dels alemanys txecoslovacs i hongaresos per desestabilitzar aquests països i justificar-ne la germanització? ¿Cal recordar Göring a Nuremberg? “Perquè la gent vagi a la guerra només has de fer que se senti atacada”. La insistència amb què Madrid intenta excitar els catalans de cultura castellana que viuen a Catalunya, per girar-los contra el país i evitar que s’integrin, és indignant. Convertir virtuts dels catalans com ara el bilingüisme i el pactisme, en febleses, és una mala política. Potser el castellà és tan universal que fins i tot el parlen els extraterrestres. Però és covard intentar que la immigració faci la feina que no han pogut fer els exèrcits i les dictadures. És innoble utilitzar com si fossin soldats de primera línia les famílies que van venir aquí a millorar la seva vida.

El melic africà d’Espanya

Els explicaré una historieta: Som als anys 50,  les polítiques d’extermini cultural i la immigració van fent feina. Després de 300 anys, la cultura catalana per fi penja d’un fil i es calcula que amb 25 anys estarà liquidada. Aleshores una colla d’intel·lectuals castellans disgustats amb la mateixa dictadura que han col·laborat a imposar, tipus Ridruejo i Laín Entralgo, proposen un pacte a Carles Riba, Foix i companyia. Intercediran a favor de la cultura catalana a canvi que els intel·lectuals catalans donin carta de normalitat al bilingüisme imposat per la força de les armes i la immigració induida. Aquests castellans saben que l’única possibilitat de treure Espanya de la caverna passa per Catalunya i s’hi acosten amb el pretext d’un diàleg absurd, com tots els diàlegs a punta de pistola. Explico això perquè també va passar abans amb Primo de Rivera, i en l’època del desastre del 1898 i perquè sempre passa el mateix. Cada vegada que els castellans han aconseguit reduir Espanya al seu melic africà, hi ha quatre avergonyits que vénen a Catalunya amb abraçades i manifestos. Després, quan Espanya remunta progressivament es produeix el moviment invers i tornen els deliris de grandesa. Hi ha una gran part de la comunitat castellana que mai no en té prou. I una altra que manté una complicitat vergonyosa. Per molt que ho digués Franco, l’espanyol no existeix, igual que no existeix el britànic: existeix el castellà, i aquest país es diu Catalunya no castelluna. Cal estar malalt per no entendre una cosa tan senzilla. Que vagin al psiquiatre. O es que comprin soldadets de plom, els Fernando Savater i companyia

La carretera espanyola (Rac 1)

Mai no havia entès, fins ara que m’he posat a pensar-hi, perquè els conductors de cotxe i moto són els nens mimats de la llei. Mai no havia entès perquè gaudeixen d’aquesta tolerància que l’autoritat mai no concediria als propietaris d’armes, per exemple. S’imaginen un caçador perseguint una perdiu en un càmping? O un submarinista posant a prova el seu arpó en una platja plena d’estiuejants? Si jo ara em posés a fer broma amb una pistola tothom cridaria i es posaria les mans al cap, encara que jugués sense bales. En canvi se m’acudeixen moltes maneres de jugar-me la vida o de posar en perill la dels altres, amb el cotxe, sense provocar cap escàndol. Durant anys he estat la riota de la colla perquè condueixo a la velocitat que marca. Es veu que el meu seny és exagerat. Però celebro que la llei m’ajudi i es posi seriosa, i comenci a fer por als infractors. He estat, com deia, pensant per què, tradicionalment, la carretera ha estat can seixanta. I un cop més cal donar la culpa a Espanya. Amb una història vergonyosa, una selecció de futbol que no guanya mai, i uns escriptors que, amb honrades excepcions, no diuen gairebé res des del Segle D’or, calia que el ciutadà es pogués sentir orgullós d’alguna cosa. També calia reservar-li un espai de llibertat, tenint en compte que la màxima llibertat que hem tingut en aquest país ens l’ha donat la democràcia que tenim avui. Així, l’autoritat va creure que el ciutadà ja en tindria prou si es podia sentir orgullós del seu cotxe i esbargir-se una mica a la carretera. S’ha suplert la manca de cultura i llibertat, mimant els conductors. I, sense que se n’hagi fet tanta questió, la carretera ha mort molta més gent que el terrorisme.

Antropología del Ciudadano

El Ciudadano es un hombre vacío, que no tiene nada dentro. Como no tiene nada dentro, se le puede meter dentro cualquier cosa: un coche, un ordenador, un libro de ciencia ficción o un disco de Lola Flores; también tiene sitio para una colección de sellos o para una España Grande y Libre, pues las almas vacías se lo tragan todo. En política, que el Ciudadano tenga ahora un partido indica que la propaganda es muy mala porque hablamos de un tipo que tanto podría ser del PP, como del PSC, como de Iniciativa o incluso de CiU. En cambio, la identificación con ERC es más difícil porque el Ciudadano es un subproducto de la demagogia castellana, como el torero, y no tendría lugar en una Cataluña libre. Sabe pocas cosas, pero esto lo sabe.

El Ciudadano sufre. Sufre como sufriría cualquier persona cuya alma no fuera más que una corriente de aire, y para paliar el frío interior que le produce el vacío, busca la palmadita en la espalda, busca el calor de la masa; es un pedante. Degrada todo lo que pone en evidencia su ignorancia. Nada le gusta más que hablar de libertad y tolerancia con los cañones a favor, y dar muchos sermones. En Cataluña, defiende el multiculturalismo, pero en Madrid defendería las políticas de Berlusconi y en la Alemania Nazi hubiera sido un soldado del holocausto. El Ciudadano es el tipo ideal de las sociedades fascistas: Es el hombre que hace el mal queriendo hacer el bien; es el palurdo con humos que hace la faena sucia al que manda.

Pero insisto: no hay mala intención detrás de su conducta, no hay nada, solo pedantería.

De Ciudadanos, en Cataluña ha habido a montones. Primero se hicieron lerrouxistas, luego de Unión Partiótica, luego de la FAI, luego de Negrín, luego de Franco, luego socialistas. En sus orígenes, el Ciudadano fue un chulillo que entraba en el ateneo tirando de los elásticos y citando Unamuno (ahora cita Steiner y es el rei del internet). Como ahora, mucha gente le escuchaba y luego se reía, pero ya se sabe que hay tontos en todas partes (y que los tontos hacen mucho daño). A menudo este Ciudadano era forastero. A menudo era el único de su pueblo que sabía leer, y había cogido un tono profesoral. Decía: “El saber no ocupa lugar”, y leía y leía sin entender nada porque para entender alguna cosa hay que tener alma.

Era pues, el Ciudadano, la versión castellana del set-ciències, degenerada por las glorias del Imperio. Aunque primero elogiaba Cataluña porque era un país avanzado, enseguida se volvía contra ella, pues descubría que nunca sería el rey del mambo como lo había sido en su pueblo. Desagradecido y cabreado con los catalanes porque cuando hablaba no le hacían caso, por más que lo hiciese en castellano, se ofendía, y cuando se ofendía se convertía, para hacerse respetar, en español profesional. Así progresaba, a base de acusar a los indígenas de separatistas, de burgueses, de rojos o de masones, igual que ahora los acusa de odio racial. Viendo que la táctica funcionaba, muchos catalanes, siempre atentos al negocio, siguieron el mismo camino. Así el Ciudadano ha sido o bien un fenicio del alma o bien un castellano inadaptado por la vanidad más tozuda y espantosa. Los Ciudadanos brotan con fuerza siempre que la cultura catalana saca la cabeza porque una cultura catalana normal sería una denuncia a grito pelado de su miseria. Ahora debemos ir muy mal porque cada día quedan menos Ciudadanos y los que quedan cada día están más peleados.

Resumiendo: El Ciudadano actual es como la chusma de can Anglada, pero disimula porque tiene la sensación que el negro, el chino, el moro o el sudamericano es más tonto que él y que va escuchar sus sermones porque, como él, siempre habla castellano.

Què és ser espanyol?

Avui 2 de maig, dia importantíssim a Madrid, m’han demanat a la tele què era ser espanyol. He dit que ser espanyol era, bàsicament, estar insatisfet. Els castellans estan insatisfets perquè no comprenen com és que, ja que no pot ser a tot el món, almenys a Espanya la gent no se sent i parla a tot arreu com ells -especialment els catalans que els fotem el cap com un timbal. A Portugal, que és l’altre gran nació d’Espanya, estan insatisfets perquè ningú no els fa ni cas: ni els anglesos, que és el que voldrien ser, ni els espanyols amb carnet, que són tots menys ells. A Galícia s’enyoren des que van deixar de creure en les bruixes. A Valencia molts voldrien haver nascut a Madrid i anar a estiuejar a la costa valenciana, excepte una minoria de desesperats, que fugiria a Catalunya. A les illes s’han venut el paisatge: viuen en una illa i només tenen diners, ja em diran si poden estar satisfets. Els bascos serien els castellans d’Espanya, si poguéssin, i, com que no ho són, tenen el problema d’ETA. Sobre la famosa alegria dels andalusos n’hi ha prou de veure les xifres de l’atur i d’haver sentit els “ai, ai ai” dels cantaores per saber que la seva alegria és de bijuteria, totalment artificial. Pel que fa a Catalunya, hi ha els no-nacionalistes, que són espanyolistes amb escrúpols, hi ha els nacionalistes espanyols (que són els hereus de Franco i ho saben) i després hi ha els catalanistes dividits i enfadats, que tots en massa votarien, encara que no ho diguin, la independència demà mateix.