Dietari (Sweet home)

Divendres

No m’estranya que als anglesos els agradi tant parlar del temps, és un tema que no s’acaba mai, aquí. Si als països llatins la metereologia donés per tant segur que hi hauria menys adulteris i menys converses absurdes sobre l’amor. Fa setmanes, vaig escriure que cada ciutat té el seu cel i vaig dir que el tret principal del cel de París és el dinamisme. De seguida vaig rebre correu de la Xènia recordant-me Londres. El temps de Londres és més inestable, d’acord. Però la sensació de dinamisme que dóna el cel de París ve de la seva lleugeresa, del seu aire flonjo i vaporós, de coixí de plomes. Fins i tot el dia més rúfol, el cel de París és encantador. El cel de Londres, en canvi, és feixuc, pesat, traumàtic, agressiu, d’un romanticisme horripilant. Quan fa bo també: els blaus són esmolats i elèctrics. Si el cel de París sembla fet per vestir les teulades de pissarra, l’anglès sembla fet per advertir-te de la violència de la vida, dels Frankeinsteins, dels Jack the Rippers i de tota la galeria de malalts menors. És un cel que et cau a sobre i que et fa passar les ganes de retòrica, tot i que, naturalment, escric això inpirat per un divertidíssim “plou i fa sol”. Al metro, una veu ens demana que tinguem “extra-care” amb el terra moll, no fos cas que rellisquéssim. L’home de la megafonia hi posa el cor i la gent, quan el sent, somriu. Fa poc, una noia que corria darrera d’un tren va relliscar i la van treure de la via a trossets. Ahir vaig trobar, al capdavall d’una escala mecànica  vertiginosa, una velleta asseguda en una cadira que s’havia ferit el genoll. En aquesta ciutat tan gran i tan bèstia els serveis públics són tronats, però, vés per on, tenen una calidesa casolana reconfortant, que es fa perdonar gairebé tots els defectes.

Dissabte

Sortint de la biblioteca de la London School, que és enorme i sofisticada i es mereix una descripció ben llarga, de seguida trobes el pub de la universitat, que és el clàssic pub anglès, sorollós i una mica troglodita. El campus està al bell mig de la ciutat. Són una colla d’edificis situats al voltant del parc Lincoln. El primer dia que vaig anar a buscar J.C. em vaig passar mitja hora donant voltes. Sort d’una estudiant asiàtica, de nació indeterminada, que em va acompanyar fins a la porta. No sé perquè ho va fer, es devia voler treure de sobre el pobre noi amb qui parlava -en una llengua asiàtica també indeterminada. Doncs bé: resulta que el J.C. té el despatx davant del pub! Cap a les sis de la tarda, el carrer ja és ple de professors i estudiants bevent cervesa. Ahir vam quedar i de seguida se’ns va començar a afegir gent. Que jo recordi no hi havia cap anglès. El primer d’acostar-se va ser un flamenc rebotat amb el seu país, que era fan del Ruíz Zafón. Era bon tio i quan li vaig explicar que vaig llençar l’Ombra del Vent a les escombraries fent un bàsquet de tres punts, es va posar a riure. Més tard va venir una noia catalana que duia un moneder molt petit i que fumava.

-Quin moneder més bonic. Què hi dus aquí?

Naturalment hi duia el tabac i em vaig fumar la primera cigarreta en 15 dies.

Quan vaig arribar a casa, la mestressa feia cara de preocupació. Havia ficat la rebeca de llana a la rentadora i li havia quedat talla Kid. Tot el dia que la porto posada, mirant d’eixamplar-la altre cop. Com a mínim, he après una paraula nova: “Shrink” (Shrank, Shrunk -suposo-)

Diumenge

He fet Holland Park, Nothing Hill, i he creuat Hide Park, sota un cel molt tapat i baix. La llum donava als jardins una textura de pana beix i de vellut que descansava la vista. He pres Kensington Road, m’he fet un homenatge al Lansborough i he arribat a Picadilli, deixant el Green Park a la dreta. Calculo que més o menys davant del Caviar House he perdut la bufanda. Mira, una altra paraula que ja sé com es diu en anglès; es diu “scarf”. M’ho ha dit una cambrera pedant d’aquestes que posen als bars i restaurants de pela per espantar els clients espellifats.

Dilluns

Pensava en diferències entre París i Londres: balneari-fàbrica; estat-llibertat; nació-individu; barroc-gòtic; detall-resistència; drets-deures; sensualitat-utilitat; intel.lectuals-humoristes; drets de l’home-fair play; universalisme-empirisme; moda fashion-roba de segona mà i, finalment, hotel-“home”. Això és bàsic: els hotels són el cau disfressat de palau on es refugia la gent que no té casa. A Londres, hi ha grans hotels de luxe, com a totes les grans urbs, però, a diferència de París, la ciutat es defineix millor a través del concepte “home”. En una casa pot mancar una escombrada i el marbre de la cuina pot estar gastat, però tot el que hi trobes és de veritat i dura. Als hotels, en canvi, s’hi conspira i s’hi fa el fatxenda, la gent que no té base hi va a dissimular les seves inconsistències, i la merda amagada sota les catifes és immensa. A casa, les coses no tenen una aparença tan perfecte però almenys no hi ha camises madrilenyes i la gent s’estima i construeix el món amb el que hi ha. Heus aquí perquè Anglaterra sempre ha acabat salvant el cul a França.

És sorprenent l’entusiasme amb què vaig i vinc de la fàbrica cada dia. Hi ha moments en què l’eufòria no cap dins meu. La distància encara em treu un pes de sobre; d’aquí uns dies, quan els detalls odiosos de la vida barcelonina s’hagin esborrat, me’l posarà.

Dimecres

Llegint The Times al llit (tu escrius això i la imatge ja camina sola: és el que fan anys de sacrifici i fidelitat, el concepte “home” contra el concepte “hotel”.)

Fredolic! (Benzina)

Diumenge

Fins avui, Londres havia estat només un carrer, per mi. Des que vaig arribar fa una setmana que pràcticament no havia fet altra cosa que caminar amunt i avall pel mateix carrer. Cada dia agafo la Central Line i desembarco a Holborn. Si tiro amunt, arribo a l’acadèmia d’anglès; si tiro avall, em planto a la biblioteca de la London School. Com que sóc una persona de digestió lenta i tinc un cert complexe de patufet, un carrer ha estat suficient per fer-me sentir l’aventura, de moment. Suposo que el fet que sigui ample també hi ajuda. Seriosament, com que no deixaven d’arribar notícies terribles de Barcelona i, a més, he tingut feina a treure carnets i resoldre burocràcia, comptar amb un intinerari fixat fins i tot ha estat una sort. Avui, però, he quedat a Oxford Circus amb l’A.B. i hem anat a dinar. Abans m’ha dut a veure la botiga del National Geographic a Regent Street. És d’un empresari de la Seu. La botiga és enorme, monumental. He sortit preguntant-me qui dimoni comprarà tot això. És una pregunta que m’he fet igual a Berlín, a Viena i a París; deu ser la part màgica del capitalisme que no entenc. Potser perquè no he estat a Nova York, el capitalisme de Barcelona em sembla més raonable. I bé: aprofitant que els dissabtes no hi ha classe d’anglès, ahir ja vaig passejar una mica; però avui la sensació d’ocellet sortint de la gàbia ha estat total. Veig que han començat a guarnir alguns carrers  i que la meitat de Londres porta el poppie clavat a l’abric. El record dels combatents de la I Guerra Mundial es barreja amb la carnisseria que l’exèrcit britànic està patint a l’Afganistan.

Dilluns

L’Abel Cutillas m’escriu amb el seu humor habitual per convidar-me a la presentació del seu nou llibre, que ja vaig  llegir fa un temps. Es titula Per una literatura capitalista i em va agradar molt; sobretot per l’audàcia amb què demostra que l’ofici d’escriptor és el més assenyat que pot triar un home en les societats postmodernes. Em desitja una bona estada a Londres i em diu que no em preocupi si falto a la presentació. Seguint la broma, m’explica que “la tardor ja ha arribat a Barcelona” i, com que Londres sempre va “un pas endavant”, em demana si començo a notar el fred.

“Sr. Cutillas!

Aquí fot un fred que pela, ho enteneu? A la nit, la senyora apaga la calefacció i cada matí m’aixeco com una estalactita. Tinc els ossos glacificats i fa dies que miro de viure entre la biblioteca i el metro per sentir-me circular la sang. Diumenge, vaig anar a dinar amb un amic i la feina va ser meva seguir la conversa sense que el reuma em cargolés. Pla no sabia de què parlava quan deia que els pisos més freds del món eren els de l’eixample de Barcelona. Mai de la vida havia passat tan fred. En un tríptic de l’acadèmia he llegit que això de treure la calefacció a la nit és un costum anglès i recomanen ficar-se mantes a sobre. Què voleu que us digui, el fred em fa sentir vell. Però a la biblioteca s’hi està molt bé i ja sabeu com m’agrada llegir.

Records

Enric”

Dimecres

Estic tan ocupat que encara no he tingut temps de fumar, de beure, ni de pensar en …. Tot i que començo a tenir algunes teories sobre la dona anglesa, of course. Els meus estudis etnològics al metro m’han permès, fins ara, identificar-ne tres tipus: el cavallot de pub amb les cames com les potes d’un piano i la cara gravada; la normaleta que es disfressa de fulana francesa quan vol semblar una senyora; i la bellesa totterreny, d’una naturalitat espaterrant, amb la cara dura i incisiva, les faccions petites i, si els càlculs no em fallen, alhora guapa i intel·ligent.

Dijous

Avui sóc feliç. La mestressa està constipada i ha dormit amb la calefacció encesa. Li he volgut fer notar, discretament, el caliu que la temperatura donava a la casa i m’ha fet una ganyota.

-   Really?

-   Yeah!

Només ha posat la calefacció per raons d’urgència (allò que deia: aquí només l’encenen quan hi ha perill de congelació). Segur que si li demanés la posaria, però m’ha sabut greu:

-   Que tens fred,? Perquè jo no el noto.

-   No és només el fred, és la humitat.

-   Ah, tampoc la noto…

Mentre parlavem m’he adonat  que anava vestida amb una samarreta sense mànigues de camisa. Jo portava la samarreta tèrmica, la camisa i una rebeca. Què hi farem! Hem d’evitar semblar espanyols,  i respectar casa dels altres.

Dietari (Hello, London!)

Dilluns

Ja hi som, Londres. La senyora que m’acull em tracta amb aquesta amabilitat dolça i una mica absent de les persones bones que ja no esperen res de la vida. Ho he vist en d’altres persones que han patit, que hi són i que no hi són. Donen i van passant. De vegades, el dolor és tan fort que els costa de creure que la realitat sigui real. Quan he arribat  s’acabava Gent del barri, que aquí encara dura. Hem parlat de l’Angie, aquella dona alcohòlica i despentinada, tan sarcàstica, que figurava la mestressa del pub. Era el meu personatge preferit, no sabia que l’actriu és la dona del guitarrista Bryan May. La meva habitació té un petit lavabo amb dutxa que m’anirà molt bé. Estic en un complex residencial dels afores, una mica entaforat i atapeït. El pis es nou, i està ben cuidat i net, però tot ell té un aire de solució provisional que diu molt de la mestressa.

Dimarts

El porter de l’escola d’anglès sembla un porter de discoteca, li agrada massa dir “my friend”. Dues frases apreses a classe: “We aren’t put on earth to enjoy ourselves”, i “he’s a hen pecked husband”. La primera és facil d’entendre i és molt british, de quan els anglesos dominaven el món i el circuit de forats sadomasoquistes. La segona es diu dels homes que estan casats amb una llauna de senyora. M’ha fet pensar en l’expressió catalana “tenir ulls de pollastre.”  El significat és facil d’imaginar, si penses en una cara. La professora Rottenmeier tenia ulls de pollastre. Els pollastres distingeixen amb molta precisió el gra de la sorra, és a dir que la dita escau a persones torracollons i llepafills. Em sembla que el “hen pecked husban” és una figura estesa a Catalunya -molt més que no pas el hen pecked wife, diguem-ne. Però això no es pas culpa de les catalanes.  Ja he escrit alguna vegada que, sense les nostres belles, no quedarien ni les engrunes del país. Quina culpa en tenen , que després de tantes guerres perdudes, hagin de triar i remenar entre una densitat tan alta de calçases?

Dimecres

Mirant els comentaris que he rebut aquests dies al bloc s’entenen moltes coses -la nostra condició de cornuts, per començar. Des de l’any que vaig publicar el llibre del Barrera que no vivia amb tanta consternació el fàstic de pertànyer a un país tan absurd i tan ple d’imbècils. Aquests dies val més no circular per internet.

Dijous

Aquests dies que era a París, a ca la Xènia, em deixava portar pel seu costum de dir, abans de tancar la porta de casa: “Me’n vaig a París!” Aleshores, sortia de l’Ile de Sant Louis per un dels ponts i ja era a París. Ara que em trobo a Londres (tècnicament, com a mínim) he de caminar fins a l‘underground pel voral d’una carretera atrotinada i aguantar 33 minuts dins d’un vagó humit i ple de gent, que sembla el ventre d’una oruga. Quan he sortit aquest matí, li he dit a la mestressa: “Me’n vaig a la fàbrica”, i s’ha posat a riure. M’agrada molt, Londres, però és una fàbrica. Em sembla una fàbrica quan hi vaig i m’ho sembla quan me’n torno. A París semblava que cada dia fos divendres. Tu miraves les terrasses i la gent sempre feia cara de poder allargar el café o el vinet una estoneta més. Aquí ningú no bada, tothom fa cara de portar entre mans un assumpte capital. Suposo que per això els anglesos es van inventar l’esport i els pubs, i els francesos els drets de l’home.

Nous productes!

Dietari (Equilibrisme)

Diumenge

Molt bé la boda d’E.. Comptant el baf d’espanyolada que sol surar en aquestes cerimònies ha passat d’una manera prou natural i fina. Sempre he pensat que si tinguéssim les nostres arrels culturals més treballades celebraríem els casaments amb una altra alegria, sense tanta inflor ni tanta comèdia de nou ric. No hi ha res com els diners per deixar en evidència la manca d’idees. Per això, en aquestes festes els diners només solen servir per matar la poesia –i per alimentar els corbs que les organitzen. I ho dic jo que vaig passar per totes les convencions més content que un gínjol. He cantat una cançó als nuvis i ha agradat. “Si no te’n surts escrivint, sempre et pots dedicar a cantar”, em deien. I, de vegades, jo pensava: pels llibres que m’has comprat, tu deus voler que canti. Ai, l’artista de la família! Alguns convidats preguntaven per mi  amb la mateixa curiositat morbosa amb què se segueixen les evolucions d’un equilibrista.

Dimarts

Se m’ha acabat el sabó del cos i he hagut de baixar al supermercat d’urgència. Deu ser la primera vegada en tres anys que em dutxo amb un sabó d’aquests barats. Fa molt temps vaig anar a una botiga de la diagonal i vaig comprar, aprofitant les rebaixes, un sac de sabons de diverses olors i textures. En una capsa, hi tenia també una bona col·lecció de sabons d’hotels de luxe, que vaig acumular durant els anys de vaques grasses. Tenia les pastilles del Sacher amb olor de xocolata, tan dens i vigoritzant; el sabó d’encens, tan sensual i ben pensat per fer venir ganes de follar, del Costes; el de taronja d’aquell hotel d’Amsterdam, tan estúpid i multicultural. Tenia sabons amb olor de coco, de llimona i un de menta molt bo. Eren coses que em podia permetre quan començava a escriure. Aprendre l’ofici m’ha obligat a estalviar. I avui m’he hagut de dutxat amb sanex.

Dijous

Cervesa amb L.

- Aquest paper teu de misogen -em diu- fa riure, no te’l creus ni tu.

És veritat, però m’agradaria. I quan he arribat a casa m’he posat a escriure això, per practicar:

Darrera d’una dona, hi ha sempre una altra dona –una bruixa, normalment. Una bona manera d’escollir parella, és triar la bruixa que et faci menys por. En tot cas, un home mai no hauria de perdre això de vista: darrera d’una dona hi ha sempre una altra dona –una dona menys amable. De vegades, hi ha una dona sàdica, d’altres una dona depressiva, d’altres una dictadora, d’altres una diva oligofrènica i, en els casos més superficials, només hi ha una prostituta. Tota dona, però, té sempre un doble obscur bastant concret i definit –si se’m permet la paradoxa- que és bo de descobrir. No és que nosaltres siguem millors, és que anem pel món més relaxats. Som més inconstants, i se’ns barregen més les virtuts i els vicis. Per això, mentre no surt la bruixa, la dona és la criatura més encantadora de la terra. I, per això, els pallussos entusiasmats com jo, hem de vacunar-nos amb una mica de sana i necessària misogínia, per no fer-nos falses il·lusions -perdó!

Clica aquí!

Dietari (A les fosques)

Dilluns

Anem al Tirsa amb J.C. i, amb el segon gin tònic, ja una mica recolzats damunt la barra, aquella barra de fusta noble tan ben barnissada, que dóna gust d’acaronar, li deixo escoltar un parell de cançons interpretades per mi a veu i guitarra, que tinc gravades a l’ipot. Em felicita i em diu: “Però mai no hauria dit que eres tu, de cap manera no t’hauria reconegut”. És cantant d’òpera, vull dir que té orella. Això m’ha recordat que després d’un petit concert que vaig fer ja fa temps, va venir una amiga entre ohhs d’admiració i, amb el seu candor de bona cristiana, em va dir: “Oh, quina veu, Enric. Semblaves un altre!” Gràcies, gràcies: quan canto, desapareix el goril·la.

Dimarts

Avanço en el llibre del Rafanell sobre Occitània enlluernat per la descoberta d’un món i d’un passat que desconeixia. Després vaig a buscar Pla, aviam què diu de tot això. Trobo un article, El midi: limitació i felicitat, on llegeixo: “A mi m’agrada el Migdia de França. I m’agrada perquè és l’espai d’Europa que s’assembla més al meu país. De tan semblant, de vegades penso que és igual. Aquestes afirmacions són anacròniques i desplaçades. No tenen cap sentit.” Quins collons: això és saber dir les coses, dir-les com si no diguessis res, deixant la màxima llibertat al lector per equivocar-se tot solet. Jo mateix no hauria pas copsat el pes d’aquestes línies sense el llibre del Rafanell.

Dijous

Tip de passejar a les fosques per casa, he anat a comprar bombetes. M’atén una senyora amb bata, que trobo morta d’avorriment a la porta de la botiga. Entra darrera meu i, un cop situada al taulell, em demana com una ànima en pena:

-   Què vol?

-   4 bombetes de 60 vats i dues de 100.

-   Rosca petita o rosca grossa?

-   Rosca grossa

Mentre em treu el gènere d’unes lleixes empolsegades, arriba un home xiulant. “Ja l’atenen?”. Sembla el marit: la botiga és molt petita i estic sol, de manera que no sé si vol donar-me conversa o esperonar la seva dona, que només necessitaria quatre teranyines per semblar una ressucitada.

“Ja m’atenen”, responc, i com que en un racó de la botiga veig un gavadal de làmpades velles i atrotinades aprofito per preguntar-li si n’arreglen. Fa un any i mig que en tinc una de disseny italià, desada en una habitació fosca.

-   Uix! Aquestes filigranes surten més cares d’arreglar que de llençar.

-   Em va costar un ull de la cara!

M’explica que arreglar làmpades noves és molt car perquè els genèrics desapareixen i cada marca té els seus accessoris. Mentrestant, la dona m’embolica el gènere lentament i em dóna un duplicat de la factura escrita a mà damunt d’un aparell de carbonet. Un negoci en runes, que morirà amb els seus amos:  les ambicions pansides, les il·lusions abandonades, la vida en una via morta. Em sembla que ella fa mala cara per amargar-lo i que ell ha après a viure sense veure-la. Torno a casa malencòlic, preguntant-me quin dia devien perdre l’últim tren aquesta gent.

Divendres

De vegades, la intuició em porta per uns camins tan estrets que em costa estar segur que és alguna cosa més que egoïsme. Val més deixar-ho estar, no podem menjar anissos cada dia. Bona nit cresol, que la llum s’apaga.

Clica aquí!

Cap de setmana occità (Benzina)

Divendres

Ja som a Albi. Hem evitat l’autopista i hem arribat a la ciutat per una carretera interior, recollida entre fileres de plàtans daurats pel sol d’última hora de la tarda. El cel brillava amb un blau tan pur que semblava tancat en una vitrina, molt lluny del joc de polsims i de núvols flonjos que la llum morent anava rosant. Hem admirat les ondulacions sensuals de la terra. Els camps són rics i extensos però la primera impressió és d’una gran familiaritat. Ja sé que no dic res original, però era com si Catalunya s’hagués anat eixamplant i no trobéssim mai el moment de deixar-la. A banda dels cartells oficials, res no feia pensar que ens allunyéssim de casa. Seria graciós descobrir, a aquestes alçades, que els Pirineus no són una frontera, sinó una columna vertebral.

No és la primera vegada que tinc aquesta impressió.Recordo un viatge a Montpellier i una excursió en cotxe fins a Florència, i una anada a Tours amb autocar. La carretera dóna visions panoràmiques. Però la intuïció mai no se m’havia fet tan viva: això sembla el jardí de casa. És com si m’acabés de trobar a mi mateix, com si acabés de descobrir l’origen del meu gust i de la meva sensibilitat. No m’estranya que la cosa hispànica se’m faci estranya. Potser en faig un gra massa però de sobte la barraqueta catalana se m’ha convertit en un palau -un palau gran, fred i enteranyinat, però un palau, al capdavall. Què faré amb tan d’espai? La pregunta sona absurda feta aquí, a la cambra de l’hostal, a les 3 de la matinada, amb l’all del sopar que em torna a la boca i els àcars que em fan estornudar, però és com ho sento. No sé res de trobadors ni de literatura medieval. Per casa, corre un estudi en dos volums de l’August Rafanell titulat La il·lusió occitana. No havia trobat mai el moment d’obrir-lo. Ho faré. Que no resulti que la il·lusió és real.

Durant el viatge ho anat repertint a l’Anna i el Lluís:

- nanos!, hem de fundar la República Hedonista dels Pirineus!

A l’hora de sopar he insistit en el tema i el Lluís li ha xiu-xiuejat a l’Anna

- L’Enric és el Kaplan català

He sopat unes anques de granota saturades d’all, que em donaran la nit. Em fa l’efecte que aquesta ciutat és una presa de pèl semblant. La hostelera és una dona severa, que està per tot. El francès de la gent és molt clar i l’occità no se sent per enlloc. Potser si donem una propineta…

Dissabte (Matí)

Hem esmorzat molt bé. L’hostal és modest però la mestressa és perfeccionista i cuida tots els detalls -excepte la comunicació (quan no ens renya també és seca: quin petit Hitler!) Després, hem vist la catedral d’Albi, que és una mole de maó roig, fortificada, d’una pesantor burocràtica. La van ordenar construir els francesos després de la croada contra els Càtars, per afirmar el seu poder sobre la zona. A tocar de la mole, hi ha unes restes d’un temple anterior més discret i humà, ideals per declarar-se una nit d’estiu ben estrellada.

Vista la catedral, hem tirat cap a la riba del riu Tarn. Diseminats per la gespa, una desena de pintors  s’extasiaven amb el pont i la façana riberenca, que té regust Toscà. Léon Daudet  parlava de l’estúpid segle XIX: què hauria dit del XX i el XXI? A la seva manera, França és un comunisme. Si vols un comunisme arregladet, oxigenat per la riquesa, però tot fa massa ferum de decorat i propaganda. Tu vas a Albi, vas a Sarlat, vas a Colliure, i trobes el mateix cadàver ben vestit i presentat. No hi ha pols, només un silenci mortal dissimulat sota les rutines de la vida comercial més anodina. Aquesta tarda toca Cordes (Cordes sur ciel, segons el xaronisme francès). Suposo que trobarem el mateix pessebre.

Dissabte (tarda)

Potser sí que els alemanys haurien d’haver arrasat París, com volia Hitler. Així la seva guerra hauria servit alguna causa justa. El mercadeig que es fa amb la cultura occitana en aquests pobles em repugna. Suposo que si Catalunya hagués desaparegut, els espanyols de les rambles també vendrien barretines. La població queda alçat i té unes vistes magnífiques. El paisatge és d’una bellesa bàsica, classicista, és ideal pels fracassats de París que fugen de la ciutat disfressats de neorurals. Els occitans només els veus a les botigues, en els fotografies que venen de iaios entranyables amb l’aixada o dalt d’un carro.

Hem tornat que el sol es ponia davant nostre. La carretera travessava un paisatge de pujols i pujolets, obert sota un cel enorme que s’anava enfosquint per les vores. L’Anna dormia. El Lluís i jo xerràvem amb un ull posat en l’espectacle. Cada vegada que la carretera enfilava una pujada semblava que, a l’altre banda, el cotxe hagués d’anar a caure  en un oceà mandarines.

Diumenge

Tolosa. És una ciutat amb nervi, ordenada i neta, limitada pel fet d’haver perdut la llengua. Les cases són de maó i, al vespre, tenyeixen l’aire d’un rosat pastós que fa les delícies dels turistes. Durant el dia, l’arquitectura de maó pelat fa contrast amb el cel, que és molt suau. L’escut històric de la ciutat té força. Tenir un riu com el Garona, també fa important. En un punt d’informació turística ens han donat un tríptic sobre l’exili editat en català. Diu que al metro s’anuncien les parades en francès i en occità, però ja ningú no el parla. La desaparició de la llengua pròpia hi ha deixat una buidor, però no és la buidor sòrdida de València o Alacant. Arribat a Girona he pres el tren cap a casa i ho he acabat d’entendre: els francesos són conqueridors, els espanyols només saquegen.

Clickeu aquí!

Dietari (Vocació)

Dilluns

Per una mena de llei antimonopoli, quan una societat allibera les dones immediatament comencen a proliferar els homosexuals.

Dimecres

A la Biblioteca de Catalunya a llegir Léon Bloy. Surt retratat a la tapa dels dietaris: front ample, ulls de fanàtic i un bigoti espès d’època –com el de Nietzsche però blanc. El bigoti li acaba de donar l’expressió de ferotgia, sembla l’home del sac. Segur que espantava les criatures però no crec que fos mala persona. La seva doctrina era “l’adoració del pobre”. Té frases tan boniques com aquesta: “No s’ha de pregar per obtenir, sinó per consolar Déu”. També en té bèsties: “El dimoni és un sentimental”. O aquesta: “L’aventatge de la lletjor sobre la bellesa és que la bellesa s’acaba i la lletjor no té final”. El seu somni era liderar una col·lecta per aixecar una creu d’or massis dalt de la torre Eiffel. Volia redimir França, era una andròmina medieval en el tombant del segle XX. Una altra frase que recullo: “El plaer del ric té com a substància el patiment del pobre”. Si ho digués un comunista no tindria la mateixa gràcia. El seu insult preferit és “porc”, que aplica a tort i a dret. De vegades envejo la seva seguretat, la llibertat amb què descarrega l’enuig. Quan mor Curie, el “diabòlic inventor del Radi”, escriu que és una jornada d’alegria i quan apunyalen el president del país -no recordo quin- es lamenta que la mala sort el persegueix perquè això resta protagonisme al llibre que ha publicat. El seu dietari va tan ple d’angoixa i de dolor que  resulta còmic. El seu sofriment arriba a provocar hilaritat perquè és sospitosament literari que algú pateixi tant i estigui sempre de tant mal humor. Un col·lega seu va escriure  que era una gàrgola d’esglesia vomitant insidies damunt dels seus contemporanis. El van insultar, el van marginar, el van ridiculitzar però res no va servir per estovar-lo, deia que era un “enderrocador” voacional. Si la França de primers del segle XX s’hagués imbuït de Bloy com Alemanya ho va fer de Nietzsche, el front de l’Oest hauria sigut encara més bèstia que el de l’Est, durant la II Guerra Mundial. O potser França i Alemanya s’haurien aliat: “Anglaterra és per al món el que el dimoni és per l’home”. Junger tenia una obsessió per Bloy i, de fet, jo he arribat als seus diaris a través seu. Té raó quan diu que per escriure com ell cal ser un boig o un geni.

Dijous

Truca A., que no sap què estudiar: 

Per tenir una vocació –li dic-, primer cal voler donar. La vocació només és un mitjà per donar. Si estàs massa pendent del benefici és impossible que trobis una vocació perquè mai no en tindràs prou i cap feina no et semblarà prou rendible. És igual que si busques parella sense voler-ne: a mi em passa, cada noia em fa somiar amb una de millor. Per això sempre dic que la vocació es troba treballant. Tu esforça’t per aprendre el que sigui, i la vocació ja vindrà.

Divendres

Els dolents sempre t’ataquen en nom d’allò que més estimes. És així com miren de desarmar-te o de rebaixar-te a la seva altura. Per això cal molta més intel·ligència per defensar la raó que la injustícia. És un bon moment per recordar-ho.

Dietari (Nazis i comunistes)

Dissabte

Aquest estiu, el New York Book Review ha publicat dos articles sobre la II Guerra Mundial molt interessants.  El primer, del mes de juliol, està dedicat a les matances de civils perpetrades per nazis i comunistes; el segon, publicat a l’agost, parla del paper de la Gran Bretanya i els Estats Units en la victòria final dels aliats. La nostra pròpia propaganda sovint ens fa oblidar que el gran vencedor de la guerra no van ser els Estats Units, sinó Stalin. El comunisme va ser el preu que les democràcies van pagar per vèncer a Hitler. Sense la guerra, els Estats Units haurien arribat igualment a la supremacia. La Gran Bretanya i França no crec que haguessin remuntat la decadència, potser els hauria anat pitjor i tot. En qualsevol cas, l’imperi soviètic no hauria estat possible sense el desgast que Hitler va produir al món, igual que no és gens clar que Alemanya hagués patit una derrota tan clara i definitiva sense els 28 milions de morts que la Unió Soviètica va deixar en la lluita. Segons llegeixo, 3 de cada 4 soldats alemanys van caure al front de l’est, cosa que vol dir que si l’acord Molotov-Von Ribentrop s’hagués complert els aliats haurien trobat moltíssima més resistència per arribar a Berlín i Patton no hauria pogut fer tan el fatxenda. També descobreixo, estupefacte, que quan Auswitch va començar a funcionar els nazis ja havien dut a terme tres quartes parts del genocidi. Això em recorda que el comunisme i el nazisme no són ben bé el mateix, com s’acostuma a dir. El comunisme de postguerra va ser un mal menor, la successió afeblida del nazisme dissimulada pel record monstruós de l’holocaust i l’èxit de l’humanitarisme de postguerra. Una altra dada que val la pena recordar és que la majoria de matances de civils de la II Guerra Mundial es van produir a Ucraina, Bielorússia i Polònia, a mans d’alemanys i russos (en proporció de 3 a 1). Acabada la guerra, aquests països encara van tenir 40 anys de dictadura. Quan hi penso, el nostre cas em sembla ridícul.

(The real, ignored Holocaust, by Tim Snyder, 16.7.09; A very Chilly Victory, by Max Hastings, 13.8.09)

Diumenge

Masnou. La meva mare em diu sobre el cas Millet, mentre llegeixo el diari esmorzant:

- Ja ho veuràs: quan hagin acabat de carregar-se la reputació del Palau de la Música hi posaran un socialista.

- Sempre ha anat així. Primer la dreta espanyola ens saqueja a l’engròs i després ve l’esquerra a gestionar les engrunes.

La façana de la casa de Masnou ja s’ha descolorit. La vam restaurar fa dos anys, quan els llanuts  que es dedicaven a la construcció cobraven fortunes per treballar amb els peus i mirar-te com si fossin genis de la Nasa.

Dietari (valencians i xarnegos)

Dilluns

És admirable aquesta gent que sempre sap fer coincidir les seves opinions sobre els altres amb els seus interessos. Si no em fes por acabar d’estupiditzar-me, els imitaria.

Dimarts

Em pregunten si el meu amic valencià s’estima els seus pares. No falla: davant d’una frase intel·ligent la majoria sempre prefereix discutir sobre l’autor que no pas sobre la frase.

Jo crec que ser fidel als pares no consisteix en imitar-los en tot, sinó en comprendre el sentit essencial del seu esforç i continuar-lo. A.M diu que és fill de colons justament perquè es pot posar com a prova que aquest no és el tret definitori dels seus pares.

Com he dit sempre, el xarneguisme és un problema de mandra, no de sang. El xarneguisme és la deixadesa protegida pels ministeris de cultura i de defensa. Està ple de xarnegos amb  cognoms catalans -tot i que gràcies a l’Estat espanyol n’hi ha més amb els cognoms castellans. Que el xarneguisme fos un problema de sang és el que voldrien alguns polítics per poder viure eternament de la immigració i del bonisme.

Dijous

Principi: tota dona que estima –aquí el relatiu és important-, estima a través del seu pare, de manera que l’amor d’una dona no sols no depèn de dos sinó que depèn de tres. Val més pendre-s’ho amb calma.

El meu petit Schopenhauer em diu, parlant de les xerinoles sexuals que es claven en algunes conselleries: “El poder és anar a buscar a dalt el que t’ha mancat a baix”. És a dir, fer pagar als contribuents el que no has sigut capaç d’obtenir per tu mateix. Darrera la fira de les vanitats, hi ha el museu dels complexos. Exacte!

Un altre principi important: de vegades per no follar-te una noia hi acabes discutint. Posats a tenir remordiments, que sigui per haver-te-la tirat, animal!

Pensava en el cel de València. Cada ciutat té el seu cel. La característica del cel de París és el dinamisme, no s’està mai quiet. El d’Amsterdam és la desmesura, sembla que hagi de caure damunt de la ciutat, sobre les cases tan estretes i petites, com un gegant adormit damunt d’un nan. La característica del cel de Roma és aquesta profunditat espartana que li dóna el punt de verd, és a dir, el classicisme. La característica del cel de València és la claredat de la llum, em deia A.M. Jo el veig una mica caribeny, el cel de València, d’un blau humit i libidinós. Per això em fa estrany que els valencians vagin tan tocats i posats com a Madrid; aquest encarcarament no casa amb el cel; amb aquest cel, una samarreta senzilla ja queda bé. El cel de Madrid, com és?

Dietari (A València)

Divendres

Tertúlia de Rac 1 i cap a València. Arribo a l’estació parlant per mòbil amb la mare i trec el bitllet malament, sense adonar-me’n. Quan ja sóc lluny de la màquina una senyora grassa, uniformada amb el vestit de Renfe, se m’acosta vociferant: “Es tuyo? Es tuyo?” Rebo la interrupcióde mal humor fins que descobreixo que m’havia deixat el bitllet de tornada.

- Es mereix una abraçada, li dic

- Pues házmela

I ja em veus abraçant aquella senyora immensa tot suat –perquè feia una calor horrorosa. Si en fem d’extravagàncies per redimir la mala consciència!

A València m’esperava l’A.M. Els millors valencians que conec tenen tots aire de John Wayne. Suposo que és un símptoma de la situació política. L’A. és fill d’immigrants, castellanoparlant fins passada la vintena. De petit llegia Las Provincias a casa i recorda la impressió que li feien els articles anticatalanistes de la Maria Consuelo Reyna. Llegint, observant, va anar descobrint la trampa i es va sentir insultat. Tot i que té la meva edat, es va integrar lluitant tot sol contra l’entorn, com molts valencians de finals del franquisme. Ara només parla castellà amb la família. “Jo sóc fill de colons”, em diu, i es queda tan ample perquè és prou intel·ligent per no fer, d’un problema polític, un problema personal -o perquè és prou honest per no defugir la responsabilitat amb discursos complaents. El terme immigració li sembla trampós. A Catalunya el seu discurs resultaria tan escandalós com imbatible perquè coneix la història, la geografia i l’actualitat del país millor que qualsevol barceloní de generacions. Però a Catalunya els espanyols no poden anar amb la manca de miraments que gasten aquí i la realitat queda disfressada. Pallisses, vandalisme, impunitat dialèctica, m’escolto les coses que m’explica A. amb vergonya de viure tan tranquil a Barcelona.

A la nit hem anat a sopar amb el Ferran Torrent. Una vegada que un regidor del PP li va recitar, amenaçador, la matrícula del cotxe, li va respondre: “Compte, perquè la gent que trenca les cames a València són tots amics meus”.  Em diu que em faci l’ànim de veure la desaparició del català. “Bé, seria com fer-me l’ànim de veure una guerra perquè no hi ha res important que mori sense fer sang”. La gent que no creu en la justícia es pensa que els morts descansen perquè estan quiets però els alemanys es van venjar dels francesos amb el nazisme, els russos amb el comunisme, els napolitans han muntat la màfia, nosaltres vam muntar una revolució anarquista, etcètera. De tota manera, hem parlat de dones més que de política i la conversa ha estat tan entretinguda que seria poc educat transcriure les millors frases. El Torrent és un homenet prim, baixet, fibrat, nerviós, amb una llengua viperina i pintoresca. Ha compensat la mala vida amb un cert culte al cos i, si no fos tan brillant, semblaria un fatxenda de gimnàs de barri. Quina xerrameca més extraordinària, però. La intel·ligència ho posa tot a lloc i veus l’escriptor, el fabulador, que porta dins. En canvi, quan jo obro la boca sempre hi ha algú que diu: espero que no escrigui com parla.

Diumenge

Al tren, tornant de València. El que he vist demana reposar i prefereixo parlar de Berlin. Fa dies que he acabat el seu llibre i no deixo de rumiar-hi. Com a historiador del pensament, em sembla sensacional. Com a pensador, és el pare espiritual de l’Europa d’avui, d’aquesta Europa poruga i escèptica, que intervé  en el món com una mula espantant les mosques del corral perquè la deixin d’emprenyar –la imatge no és meva però m’agrada molt. El pluralisme de Berlin trontolla per la mateixa base. Justament perquè l’home és un ésser imperfecte, justament perquè li escau la frase de Kant que inspira el seu llibre (“Amb el fustam torçat de la humanitat no es pot construir res recte”), justament per això el seu pluralisme em resulta tan limitat com l’utopisme que critica. És aquell: “si tothom fos tan tolerant com jo no hi hauria guerres”.

-Esclar guapu i si tothom fos tan generós com la meva mare ho és amb mi el comunisme funcionaria!

Els necis sempre obvien l’estreta relació que hi ha entre la moral i les circumstàncies. El discurs de Berlin funciona massa bé en la teoria, fa sentir massa bé l’Europa salvada pels Estats Units per no sospitar-ne. Tot i que ell mateix reconeixia que la seva fascinació per alguns romàntics venia de la manca de valentia que trobava faltar dins seu.  Una part del problema, també, és que llegeixo Berlin a través dels seus idealitzadors. Total: com a justificació de l’estatus quo i de la moral descremada sorgida de la guerra està molt bé però no deixo de preguntar-me: ¿que és més difícil posar l’accent en la imperfecció de l’home sense fer-la més significativa, o posar l’accent en un ideal i no avançar una mica? De vegades em temo que tindré temps de veure tots els pacifistes convertits en criminals.