Dietari (El cul de Dalí)

Dijous

Presentació a Figueres. El llibre cada dia va millor i, tenint en compte les ganes de matar-me que els ha agafat a alguns després d’això, val més que sigui així. Abans de la xerrada, el Pere Saló i uns amics seus m’han portat a passejar. He conegut el fisioterapeuta de Dalí. Aquesta anècdota:  

“Un dia li vaig demanar: 

- Senyor Salvador, i Lorca què?

- Era maricón, ves!

- Home, però n’està segur?

- Seguríssim. Va estar tres mesos dient-me: Salvadoooor, lo tienes que provar. Salvadooooor, lo tienes que provar. Salvadoooor, lo tienes que provar. I esclar!, un dia ho vaig provar.

- I què?

- Encara em fot mal el cul!

Dissabte 

Els Quaderns de Malte, de Rilke. L’exemplar que he agafat en préstec de la biblioteca està tot subratllat. M’agrada trobar llibres subratllats, però quina sorpresa, no esperava pas trobar-te aquí. Des de la primera marca he sabut qui eres!, i ara ja no només llegeixo Rilke, també et llegeixo a tu. Això fa el llibre doblement interessant, esclar. La teva vida, els teus fantasmes. La prosa que s’eleva, que s’escapa, que fuig del cor dels sentiments i dels problemes amb pretextos sofisticats. Rilke i tu enfilant-vos com una mongetera amb aquesta consciència tan precisa de la fragilitat i de l’abisme, construint refugis de paraules, amagant-vos com criatures -innocents!- darrera l’arabesc.

Diumenge

Francesc Macià, dos quarts de quatre de la tarda. Trobo la plaça deserta, buida, socarrimada per un sol de mil dimonis que ho satura tot d’una llum primitiva i asfixiant. Ni cotxes, ni persones. Cap ombra, cap moviment. L’únic senyal de vida és el rajolí del surtidor que hi ha instal·lat al jardinet central. M’ha fet pensar que potser allò que dóna poesia als paisatges no és pas que siguin més o menys naturals, o que siguin més o menys bonics, sinó la simple absència de persones. L’altre dia llegia un article sobre la massificació de l’Himalaia. Es veu que fins i tot un cec i un jubilat ja han aconseguit de fer el cim. L’autor de l’article repassava història de la muntanya i dels aventurers que hi han deixat la pell, i es queixava que avui és tan fàcil de pujar, i el trànsit d’escaladors és tan intens, que s’ha tornat un lloc vulgar.

 

 

Dalí i Pujols

Sms del Víctor Fernández: “T’espero a la redacció”, em deia. Que m’esperin a la redacció de La Razón, em fa certa il·lusió; m’agrada que els automatismes del país no siguin, encara, del tot perfectes, que no estigui tot absolutament dat i beneït.

El Víctor m’havia de donar uns papers de part d’un amic de Dalí i de Pla. Està escrivint un llibre sobre Dalí i les seves relacions amb la dictadura. La tesi del llibre serà que el pintor se’n fotia de Franco i de la mare que el va parir, i que, senzillament, va aplicar davant de la desgràcia  aquest principi de felicitat tant català que és l’humorisme. O sigui que ens divertirem. Diu que té algun paper, i m’ha fet una sèrie d’interpretacions sobre alguns quadres de l’artista que em costaven de seguir perquè no tenia les imatges al cap. Hem parlat de Lorca i de l’afició de Dalí per la filosofia de Montaigne. A mi, de tot plegat, sobretot m’interessa el fet que un periodista de La Razón faci l’esforç d’empatitzar amb la tradició del país. M’agrada que tingui en compte que la història d’una cultura és la història de les seves pors, i que no segueixi l’exemple d’aquests saquejadors de tombes espanyols que dels nostres morts només en veuen el valor de la màscara funerària.

Li he dit al Víctor que es llegeixi una entrevista que Porcel li va fer a Dalí, i que està recollida en un llibre boníssim que es diu L’aguila daurada –no confondre amb L’agulla daurada, de Montserrat Roig, que també és molt bo.  L’entrevista es va publicar a Serra d’Or i hi ha un moment que Porcel explica, com si fos una pocasoltada, que Dalí passa ostentosament al castellà cada vegada que es dirigeix al magnetofon. La comèdia que Dalí li fa a Porcel recull tots els tòpics de l’univers de Francesc Pujols, que no era pas políticament innocent. De Pujols,  ara recordo allò que va dir en un acte, en plena guerra civil: “Como veo muchas medallas y guerreras entre el público daré la conferencia en castellano.” Porcel devia tenir poca notícia de l’obra del filòsof de Martorell,  i deixa Dalí per una barreja de boig i frivolàs. A mi, en general no m’ho sembla gaire, tot i que tampoc no li buscaria compromisos concrets, més enllà del clàssic compromís de l’artista amb  la pròpia llibertat, que aleshores no era poca cosa. Ara que parlo d’aquesta entrevista, recordo que em va frapar perquè s’hi veu molt clarament que Porcel i Dalí viuen en dos móns diferents, separats pel tall de la guerra, i que bona part de la màgia de Dalí ve de com aprofita aquesta llunyania.

I bé: a la mateixa redacció de La Razón, el Víctor m’ha posat  el vídeo d’una trobada entre Dalí i Pujols a la Torre de les Hores. Pujols ja és vellet i està malalt, però parla pels descosits, alliçonant Dalí amb la cara congestionada, una gesticulació de director d’orquestra i uns ulls fogosos, que sembla que llancin llamps. Aquesta ferotgia, combinada amb l’edat i les orelles de follet, i el cabell despentinat, li donen un aire d’ésser mitològic. Desgràciament el vídeo no té so (tant que m’agradaria poder escoltar el català de tota aquella gent!). Però veure Dalí callat, escoltant Pujols amb cara de bon minyó i fent de tant en tant que sí amb el cap, fa bastant efecte. Potser Pla tenia raó quan deia que Dalí era un individu perfectament seriós. Però no crec que hi hagués gaires persones capaces de fer-lo sortir d’ell mateix i parar atenció a algú altre, com sembla que va aconseguir Pujols en aquella trobada a la Torre de les Hores.