Dietari telegràfic (5.10.08)

Vaig a la biblioteca com qui va a la mili, a fer-me un home. Cal donar armes al cervell, si tens un cor que tot ho vol i per tot s’emociona. L’ideal seria aprendre a utilitzar el cor per viure i la intel·ligència per consolar-se, no? On hi ha prou intel·ligència tot tendeix a l’amor i la serenitat, teòricament. Espero que els llibres m’elevin però, si no, m’és igual. A la biblioteca assaboreixo la voluptuositat de la disciplina i de la petita humiliació que representa veure’t resumit en una frase que no és teva. Llegeixo com un condemnat i m’agrada. Gairebé cada dia m’hi estic cinc o sis hores tancat i m’ho passo teta. Avui, l’entusiasme m’ha fet oblidar que els dilluns la biblioteca no obre, però. I no era l’únic. Després de parlar amb el vigilant, en el moment de girar cua, una noia se m’adreça: “Qué ha dicho?, no entiendo una mierda de francés”. “Ja som a casa”, he pensat. De seguida he vist que la noia tenia ganes de xerrar. Era simpàtica i, sobretot, era de Salamanca: he cregut que em quedaria una bona entrada per la web i hem anat a prendre un vas de vi.
Coses que m’ha dit: que si les vaques circulessin pel centre de Salamanca el turista es faria una idea més exacte de la ciutat; que s’hi viu en un rusticisme cavernari impressionant, que es consumeix demagògia anticatalana a punta pala, que no costa trobar-hi pintades contra Catalunya; que va voler organitzar una acte a favor del retorn dels papers a la universitat i es va quedar més sola que la una; fins i tot li van robar la pancarta que havia preparat. Em diu, fent grans moviments d’incomprensió amb el cap: “En tiempos de Felipe González el gobierno nos prometio un museo de la guerra civil a cambio de los papeles y la gente prefirió estos papeles que durante 50 años no han interesado a nadie!”. Vol marxar a viure a l’estranger. Però a Salamanca, amb els 1200 euros de la beca doctoral passa el mes, paga una hipoteca i encara estalvia. Em parla amb aquell to professoral que adopten els castellans quan es posen seriosos. Impossible discutir-hi: escoltar i callar i, de tant en tant, provocar-la. “El problema de Espanya fue Fernando VII”, em diu amb gran aplom, i afegeix: “Yo soy una afrancesada”. “Ah!, Y el francés?”, pregunto. “Ya lo dijo Unamuno, la tragedia del castellano son las vocales”, donant a entendre que el castellà és tan fàcil que torna la gent idiota per les llengües. Parlem de literatura: Stendhal, “un cafre”, i Balzac una porqueria al costat de Flaubert. No vol tenir fills: “un muchacho no me va impedir leer ni un libro”. Truculenta: “no me gusta dar, sólo me gusta recibir”. Una vida emocionant: l’amargor de les dones que no tenen forces per deixar d’admirar l’home que les ha deixat. Té milers de discos de jazz i de llibres. Quixotesca. M’he acomiadat una mica enfarfegat

Dietari Telegràfic (4.9.08)

Biblioteca Nacional de París. Més de 3 euros l’entrada; però quina biblioteca! El conjunt d’edificis és faraònic, la desfilada d’estudiants permanent, l’engranatge administratiu impecable. Visito la sala de literatures estrangeres. Marsé, Mendoza i companyia estan a la secció de literatura espanyola, amb Umbral, Unamuno i tota la colla; Ramon Llull, Ausias March, Pla, Fusté i companyia estan a la secció de literatura catalana. Ni rastre de les discussions estúpides que promou Madrid, i alguns castellans de Barcelona i de València. A la secció de literatura espanyola trobo Incerta Glòria de Joan Sales. Aviso a la bibliotecària, que pren nota de l’error, i es mobilitza. M’instal•lo a la sala de literatura francesa. Llegeixo les memòries de Simenon. Té una prosa molt efectiva i pinta de macarra (és belga, i escriu amb el cigarret penjant-li a la boca). Parla del misteri de la dona. Res l’ha interessat més que les dones, diu. En la dona li ha semblat intuir-hi el secret de la bellesa de la vida. Completament d’acord. L’home corrent no té cap interès; la dona tot, i el més graciós és que la majoria no ho saben (encara). Fa dies que hi dono voltes: l’home té por de les seves febleses, la dona té por de la seva força. Les dones tenen tanta capacitat d’estimar que és més suportable l’amor de moltes dones que el d’una sola, que t’acaba planxant (si no tens capacitat pel cinisme ni el lladrocini). Simenon diu que no creu ni en l’amor ni en la pornografia, sinó en la tendresa, que és una síntesi modesta dels dos extrems. Curiosament, a més de les mares (la seva sobretot), exalta les putes. Diu que són les dones més honrades amb qui ha tractat; no en conec cap, però no m’estranyaria. El sexe gratis tampoc no l’he conegut encara.
Aquesta nit, L’Amie Louis…