Dietari (Accents, v.2)

Dissabte

La vida és una lògica cruel al servei d’una finalitat útil. Ara no sé d’on trec la frase. Però m’agrada. Em fa l’efecte que madurar deu consistir en assumir aquest principi sense ressentiment. Potser fins i tot cal assumir que aquesta “finalitat útil” només s’assoleix en el millor dels casos i després de treballar durant anys com una mula. Ara bé: si això és la vida, ¿per què a l’escola i a casa ens fan creure més aviat al contrari? I per què ens ho fan creure en nom de l’amor? Per què van trigar tant a dir-me  que els reis eren els pares? Suposo que les males notícies necessiten un coixí de bons sentiments per poder païr-se. El sentimentalisme és a l’home el que la música és a les feres (mira, aquesta frase té gràcia). Cal haver patit una mica per civilitzar-se (una altra!). Per  patir cal posar el llistó ben alt, haver covat grans sentiments i grans expectatives. De vegades, però, trobo que en fem un gra massa.

Dimarts

El Jordi m’ha organitzat un dinar amb el Carles Boix. És tímid i molt “polite”. Té un somriure lluminós i paternal, i un front alt de matemàtic. Viu als Estats Units des de fa molts anys amb la família. Això se li nota, sobretot, en la cara de benestar, però també en la manera d’explicar-se. Parla i escriu sense afectació, amb la naturalitat planera dels nordamericans. Aquí les bufetades han deixat una tendència irreprimible a la comèdia. El sentit comú és tan prim, la cohesió és tan fràgil, que la gent que pensa pel seu compte gesticula i es fa passar per boja per evitar ser percebuda com una amenaça.

Sortint del restaurant ens hem trobat el Bernat Dedéu. Hem anat a fer un cafè a casa el Jordi. Com sempre, dones i política; el Dedéu molt divertit. Em sembla que el seu geni filosòfic es troba en la subtilitat amb què se’n fot d’ell mateix.

Dimecres

Continuo sense sentir la necessitat de posar en marxa l’aire condicionat. És un aparell gros i vell. L’àvia que va viure en aquest pis abans que jo tampoc no el devia posar gaire, i gràcies a això encara funciona.  A la tarda, he hagut de passar l’article de l’Avui  per la rentadora unes quantes vegades per deixar-lo tan educat i polit com jo volia (o sigui que no he pogut sortir a comprar les cortines de la dutxa, i demà tornaré a fotre un escampall).

http://paper.avui.cat/article/dialeg/169326/vigilants/erudits.html

Dijous

A la facultat repassant diaris. La premsa cada dia és més feixuga de llegir. Veus totes aquestes velles meuques presumides de pits caiguts i penses: quan es quedaran sense clientela? A La Vanguardia, llegeixo que el Guillamón diu que l’Abel Cutillas i jo ens “autoqualifiquem” de descarats. Si el crític de referència del gran diari de referència té la necessitat de recórrer a mètodes de ridiculització tan ínfims, vol dir que anem per bon camí. També llegeixo la crítica del Jordi Gracia a El País. És ideològica, pedant, puritana, i diu mentides. Cap sentit de l’humor; quan vol fer una gracieta li surt la ràbia. Està escrita amb un català pretensiós d’acadèmia nocturna. Veig que, quan escriu en català, es posa l’accent obert a la “a”, de Gracia, com qui es posa una perruca. Després repasso els articles sobre Porcel. Què en quedarà passades les salves?

Al vespre cap a  les Borges: sis llibres, una garrafa d’oli, una ampolla de vi i un sopar ben agradable. Arribo a casa a la 1 de la matinada i aleshores, au, fes d’una volada la pastilla de Rac 1

Els vigilants erudits (Avui)

 

He llegit l’article que Joan de Sagarra em va dedicar a La Vanguardia i, d’entre les nombroses aproximacions que s’han publicat sobre el meu llibre, la seva és la més original. No sabia que El nostre heroi, Josep Pla era una tesi. Ni que el protagonista era el seu pare. Jo em pensava que havia publicat un dietari amb passatges assagístics i un perfum lleugerament romàntic, de novel·la d’educació sentimental. No hauria dit mai que el tema era Josep Maria de Sagarra, sinó l’esforç i el premi de perseguir la llibertat, a través de la figura de Josep Pla.

La llibertat és un tema que no passa mai de moda, ni tan sols a Catalunya. La llibertat apel·la a la consciència de cadascú, i potser per això el llibre ha generat reaccions tan viscerals: d’una banda, els que tremolarien si Pla ressuscités i es declarés independentista; de l’altra, els que necessitarien que s’aixequés de la tomba i digués que Espanya no s’aguanta per enlloc per dir clarament què pensen.

Al seu article, Joan de Sagarra constatava que el seu pare no era de la Real Academia. Molt bé. Ni tan sols els doctors som infal·libles, i indignar-se forma part del folklore nacional. Però, per apel·lar tant a la veritat, trobo que va aprofitar poc l’article. Podria haver explicat per què Martí de Riquer es felicitava -abans de tornar-se demòcrata- que la dictadura hagués “captat” Sagarra; per què Josep Pla feia córrer que era un “col·laboracionista”; en quin idioma volia escriure el llibre de la Fundación Juan March, i qui li va retirar la senyera quan estava de cos present.

Així sabríem perquè va esdevenir conseller de la SGAE; per què el règim li va donar la Gran Cruz de Alfonso X el Sabio; perquè, a diferència de Pla, escrivia a La Vanguardia. Perquè, tot i així, va morir pobre, i perquè Maurici Serrahima va escriure que s’havien utilitzat les necrològiques per esborrar la imatge del Sagarra “d’abans.”

El fill del poeta pogut comentar aquest text: “Creo fundamental realizar una hábil política de atracción de los intelectuales catalanistas, que no es tan difícil como podría imaginarse. No se trata de pactar ni de adoptar peligrosas actitudes de conllevancia sino sencillamente de captarlos con lo que el Estado gana una baza y la pierde el separatismo“.

El text el va escriure el prestigiós erudit Martí de Riquer, ja mort Sagarra. Hi deia que el poeta havia estat “una excelente baza del Estado contra el catalanismo” i es lamentava que la dictadura no hagués sigut tan “hábil” a l’hora de “captar” Riba, amb la “digna solución de problemas económicos personales“.

Ja sé que aquest és un país molt bèstia, però no cal que Joan de Sagarra tregui el ganivet de carnisser per defensar el seu pare. Podria fer-li una biografia, en comptes de vendre’ns el drama per entregues. Que no faci comèdia, que ha preferit esperar-se a fer l’article que solucionar el tema amb una trucada. A mi, Sagarra em sembla tan patriota i poc franquista com Pla. Trobo indiferent si va ser de la RAE o de la SGAE, i les conclusions dels informes de la Falange. Ara bé: l’entrepà que li van fer els guardians de les essències i els espanyolistes, justament prova que, com dic al meu llibre no es pot jutjar els escriptors catalans de la dictadura pel teatre que feien per sobreviure, i que, d’entre tots, Pla va ser el més llest.

Al final del meu dietari hi ha un “avís”. Explico que he elaborat un aparell crític perquè l’editor creu que, a Catalunya, només compren llibres els erudits. Jo diria que són els únics que en parlen, generalment després de passar-se hores tancats a casa, amb el mal humor que això genera. A tot el món, els erudits vigilen la cultura oficial, i és lògic que a Catalunya tinguin un paper destacat i uns mètodes concrets. Pensar exigeix relacionar, interpretar, no deixar-se enlluernar per les dades; implica revisar els conceptes i ressituar les coses en un context humanitzat. Els erudits escorcollen, passen llista, emmagatzemen; custodien les mòmies disfressades, són els vigilants de l’statu quo. A Catalunya l’statu quo és foraster, o això mira d’explicar el meu llibre. Hauria estat una sorpresa que l’erudició organitzada hagués fet un esforç per acostar-s’hi.

Ernest Folch a El Periódico

Una doble bufetada

¿Un dietari a les llistes de llibres més venuts? He intentat indagar en aquest fenomen paranormal i per això he llegit, he devorat, m’he cruspit literalment El nostre heroi Josep Pla, d’Enric Vila (A contra vent). En pocs dies me l’havia recomanat tanta gent que gairebé m’havia fet desconfiar, i he tingut la sensació que aquest és el llibre del moment de l’elit catalana que freqüenta el nacionalisme.  Polítics, periodistes, escriptors, tothom parla d’aquest assaig, però gairebé tots, sense saber-ho, li fan mal. Perquè aquest no és un llibre que es pugui apropiar cap ideologia, ni hi ha cap ideologia que se salvi en aquest llibre, ni és tampoc un llibre que reflexioni sobre Josep Pla tot i que ho faci, i encara menys és un dietari tot i que en tingui la forma. El més interessant d’aquest llibre és que ens propina una doble bufetada. La primera és divertida perquè és formal: és una desconstrucció radical i valenta de l’assaig, fins al punt que a la meitat del llibre tenim més la sensació de ser en una novel·la que en una biografia. La forma de dietari és només un pretext, i un dels enganys amb què l’autor juga amb nosaltres: com diu ell al final «posats a quedar atrapat en una forma, que la forma sigui meva». La segona bufetada és més dolorosa perquè aquest llibre no és un assaig sobre Josep Pla per molt que ho pretengui un títol que encara no entenc ni l’intent de fer de l’escriptor català el protagonista del llibre. La segona bufetada és una reflexió explícita i implícita sobre el nostre país, la ignorància que tenim del nostre passat i la incapacitat que tenim per anar endavant tots plegats. El llibre comença sent un dietari i acaba tenint una forma nova; comença sent una reflexió sobre Josep Pla i acaba sent una mena de novel.la. Tot és arbitrari i fins i tot capritxós, però almenys és el producte d’algú que se sent lliure i no està disposat a sotmetre’s a cap forma i molt menys a cap idea. Quan el lector arriba al final, respira tranquil perquè se li fa evident una gran paradoxa: no devem estar tan malament com pretén Enric Vila quan ell mateix ha estat capaç d’escriure un llibre com aquest.

Els llepafils (El Punt)

Fa cosa d’un mes i mig, Manuel Cuyàs va publicar un article molt generós amb mi i amb el meu últim llibre, que veig que ha portat cua. L’article em situava al centre d’una colla, que Cuyàs anomenava «els descarats», presumiblement destinada a dirigir el país. Cuyàs, que és un gat vell, se servia del meu llibre, El nostre heroi Josep Pla, per parlar d’una generació que puja forta, a través d’un seguit de noms concrets. El sistema dels noms, en un país poruc com el nostre, on tothom es mira de reüll i viu mig amagat, és un camí segur per promoure la polèmica. D’aquí, segurament, que l’article hagi produït un cert bum-bum i que primer Jordi Amat i després Jordi Cabré hagin necessitat dir-ne alguna cosa.

D’entrada, diré que no em trobo gens descarat. Tampoc no aspiro a seure en cap trona, ni encara menys a dirigir el país. Com ja li vaig dir a Cuyàs, la meva gran il·lusió seria viure d’acord amb el meu sentit de la dignitat i de la justícia, sense haver de donar tantes explicacions. M’agradaria no haver d’escriure tant sobre el país. De moment, escric segons la meva manera d’entendre la vida, que consisteix a anar pel món mirant de no abaixar-me gaire els calçotets i confiant més en la intel·ligència de la gent que no pas en la seva ideologia.

L’adjectiu que Cuyàs va penjar a la nostra colla, «els descarats», no m’agrada, però el comprenc des de la seva sensibilitat. Per això, tot i que l’etiqueta no m’agrada, l’article em va semblar generós. Em va semblar que Cuyàs reconeixia les limitacions de la seva generació sense desmerèixer-la. És veritat que ens criticava -el desacomplexament «potser excessiu», que jo mateix reconec en el meu llibre-. Però l’article era més un acte de reconeixement als qui venim darrere, volia més reivindicar una colla que comença a tenir un currículum i una manera de fer les coses, que no pas oferir un retrat precís d’una generació. Cuyàs és periodista, no sociòleg.

Per això m’han sorprès els articles dels meus amics Jordi Amat i Jordi Cabré. No us sabia tan llepafils, nois. El Cabré celebrava no aparèixer a la llista, i l’Amat, que era un dels esmentats, se’n desmarcava com si visqués per damunt del bé i del mal. Els articles respiraven una suficiència que m’ha tocat el voraviu. Una cosa és que Cuyàs em trobi «descarat» i una altra, que gent de la meva edat, educats en democràcia i en català, em pengin la llufa i se’n distanciïn com si provoqués la lepra. Això ja em sembla menys innocent.

No es tracta de ser més o menys descarat, sinó d’elaborar el pensament des de la pròpia veritat sense utilitzar els altres per justificar-se. Cuyàs -i ja em rectificarà-, parlava d’ambició, d’intel·ligència, va triar el terme «descarats» per explicar l’auge d’una manera menys retòrica i més efectiva d’anar pel món, per això la seva llista de noms era heterodoxa; en canvi, l’Amat i el Cabré, que havien de demostrar aquesta intel·ligència, reduïen la discussió a la vulgar ideologia, que és com confondre la moral amb la moralina, i com tornar a l’Espanya negra.

L’article de l’Amat, concretament, era una exhibció de cultura i de coneixements molt viva, però deia més de les seves fílies i fòbies que no pas de mi ni del moviment “descarat” en què pretenia incloure’m. Pujol, l’escola nacionalista, la TV3 de Miki Moto, els articles de Marc-Àlvaro, han marcat la nostra generació -que també és la de l’Amat, per molt que en l’article en parlés en una tercera persona tan calculada-. No obstant, tenen poc a veure amb el meu independentisme. El meu besavi ja era separatista i ja hauria trobat que Pujol era peix bullit. Em sembla que queda clar en el meu llibre. A casa, no ser comunistes no ens va portar mai a ser franquistes, i la caiguda del mur de Berlín ha marcat menys les meves formes i em separa menys de la generació de Cuyàs que no pas haver pogut grapejar les noies sense remordiments. No creus, estimat Amat, que el fet que l’espanyolisme s’hagi tornat pacífic ha influït més en la «pugnaç descaradura» que m’atribueixes que no pas tota la rastellera de factors que enumeraves en l’article? La teva dèria pel diàleg és menys il·lusòria que el meu independentisme? Compte amb els adjectius que penges als teus amics, perquè després són l’única diana que veuen els sectaris de la generació de Cuyàs i la discussió es fa impossible. Ah!, i pel que fa al llibre de Cercas sobre el cop de Tejero, dubto que em descol·loqui: quan ara parlava de l’espanyolisme incloïa el PSC. Justament perquè Pujol no es va inventar el país, a casa meva sempre vam saber quina mena de gent eren. I a casa teva, ho sabien?

 

http://www.elpunt.cat/noticia/article/-/-/37840.html

http://www.elpunt.cat/noticia/article/-/-/40594.html

Amb la bufanda al coll

Vaig una mica piripi. Visca el Barça! Ara em sap greu haver sigut tan agre amb el Guillamón. En aquest país, el més difícil, l’obstacle més fomut de vèncer, és el rencor. Hauria de mirar de no contribuir-hi. Què vull? Justícia? Semblo un jueu d’abans de la guerra. Ja sabem que aquí l’Autoritat només tolera allò que prèviament no ha pogut matar.  Ja sabem que els escriptors catalans mai no ho fem prou bé i que els escriptors espanyols mai no ho fan prou malament. Reconec que viure en carn pròpia l’aplicació del reglament m’ha sorprès. També he de dir que si no hagués llegit el llibre de Pericay ho hauria portat molt millor (encara em queda una mica de modèstia). Lamento treure el tema, eh?, però ja n’estic tip. Aquí o ens escalfem tots o llencem l’estufa al riu! Em dol haver trobat en el Guillamón tantes ganes de restar, tan poques ganes d’entrar en el llibre, aquest mensypreu que es respirava en la crítica de Vilanova, i en la del Mayayo sobre Companys, i que és com una declaració de guerra. M’espanta que tot sigui tan real i tan cru. Trobar-ho tot tan previsible. Com si jo ara digués que el llibre de Guillamón sobre l’exili està ple d’informació supèrflua, i que és una llàstima poder anar fins a l’altre punta de món a parlar amb gent que ha patit tant i només saber descriure’n el color de la camisa. És fàcil caricaturitzar, ni tant sols cal que diguis coses que no penses per mentir. Però on porta?, si no respon a una imperiosa necessitat de sobreviure. Cal valorar el conjunt; orientar. Si el Guillamón volgués orientar faria una gran feina. Un crític literari hauria de tenir una certa feblesa pels escriptors que no estan acabats, encara, i a ell sembla que li passi justament el contrari. Però val més deixar-ho estar: per què? per què? per què? Els jueus devien pensar el mateix mentre els pelaven. Doncs perquè sí i punt. Això m’espanta, veure fins a quin punt en aquest país els ponts són febles i el debat intel·ligent es trenca tan bon punt rasques una mica. Au va a fer nones. Hauria estar content de veure que la tesi del meu llibre queda tan ben representada .

Guillamón, a La Vanguardia

Acabo de llegir la crítica de Julià Guillamón sobre  el meu llibre. L’ha publicada juntament amb una altra de Xavier Pericay, que també ha tret una cosa sobre Pla. No entenc perquè Guillamón troba tan important que jo dediqui el llibre a Lluís Prenafeta i, en canvi, no es fixa (ell que és crític literari) en la perla que encapçala el llibre de Pericay: “A Arcadi Espada, desde el magma fraterno”. Tampoc no entenc perquè diu que tinc un estil “desaliñado”, quan el meu primer llibre se’l va llegir “dos veces de corrido” i el segon, sobre Companys, el va trobar tan bo que ni es va atrevir a ressenyar-lo. Un altre toc original el té quan em compara amb  l’Alcoberro, que va fer un pamflet de quatre planes, a tota hòstia. Com més anys fa que escric, més em costa fer-me entendre. Potser m’estic tornant idiota. Abans que em tanquin, m’agradaria que algunes bones persones es llegissin el meu llibre i el de Xavier Pericay; que se’ls llegissin l’un darrera l’altre, i després vinguessin a parlar-me del gran diari que és La Vanguardia i de com de radical sóc jo en el llibre. Aviam si així veig la llum i em salvo.

P.D. Pla a Cruzet: “La falta d’equanimitat i de valor cívic en el nostre país, davant uns interessos creats artificialment, a l’empar de les circumstàncies, és desoladora”. Guillamón, ets el Guruceta.

Visca el Barça

Sam Abrams sobre el meu llibre

Fa uns dies va aparèixer a El Mundo una altra crítica del meu llibre -aquest cop a càrrec de Sam Abrams. Igual que vaig fer amb la de l’Àlex Susanna, l’he traduïda al castellà per exercitar el bilingüisme i també com a mostra d’agraïment al diari de Pedro J. Ramírez, que tant bé m’està tractant. Espero que agradi a tothom i que no molesti a ningú.

En busca de Josep Pla

Una de las tareas más difíciles que debe realizar el crítico literario -diu Sam Abrams- es la de bifurcar su mirada para ver cada creación de un autor no sólo como una pieza autónoma sino también como una parte integral de una obra general en marcha. Lo digo porque creo que los críticos se han equivocado con El nostre heroi  Josep Pla, de Enric Vila, justamente en este punto. Una lectura demasiado precipitada e interesada de los libros anteriores de Vila ha inducido a los críticos a considerarlo un ensayista, un periodista, un historiador, un biógrafo o un investigador. Estos descriptores son ciertos, pero son verdades parciales y, ahora, cuando les ha llegado el nuevo libro de Vila, lo han pasado por su sistema alejado de la realidad y han comenzado a proferir todo tipo de juicios erróneos.

Para aproximarnos correctamente al nuevo libro de Vila, en primer lugar debemos replantearnos su personalidad literaria. Sólo podemos entender la personalidad de Vila si antes aceptamos que estamos ante un escritor que escribe siempre con voluntad literaria, y que, hasta ahora, ha canalizado su talento a través del ensayo, la biografía, la historia o el periodismo. Insisto: Enric Vila es un escritor que publica ensayos, biografías, monografías de historia, artículos, etc.. Y ahora nos ha dado una nueva obra de clara voluntad literaria que es un dietario, un dietario que entrará a formar parte de la gran tradición de dietarios literarios de este país.

A Enric Vila, el dietario como género literario le va como anillo al dedo porque el punto de indefinición natural que tiene le permite reconducir sus talentos parciales de articulista, historiador, investigador, biógrafo y ensayista. La fragmentariedad inherente del dietario favorece el vitalismo desbordante de Vila y su técnica formal de afinado mosaico donde incrusta todo tipo de textos de formatos diferentes como ahora retratos, cartas, crónicas, entrevistas, diálogos, aforismos…

Enric Vila domina perfectamente las reglas del género dietarístico y sabe perfectamente que la fragmentación temática y formal sólo han de ser aparentes porque en el fondo deben operar criterios de unificación y de unidad de texto. Y así es. Una lectura más atenta del dietario revela la combinación harmoniosa de textos más cortos y textos más largos y, a pesar de la intermitencia, el desarrollo de dos grandes temas tratados en profundidad y en paralelo. Los temas son, evidentemente, el retrato de Josep Pla y el autorretrato de Enric Vila, sobretodo si entendemos que el retrato y el autorretrato también incluyen el estudio matizado y completo del entorno de personajes.

En este sentido, Pla y Vila son claramente vasos comunicantes ya que sus destinos están entrelazados. Para saber finalmente quién es Enric Vila hay que saber quien era i es Josep Pla. Vila descubre las capas de mentiras, falsificaciones i imprecisiones que sepultan Pla y su obra y, a medida que va desvelando el escritor ampurdanés, tambien va aclarándose el autor mismo como persona, intelectual, escritor y patriota. Pla es la herramienta que Vila utiliza para autodefinirse y no es de extrañar que, como gesto de agradecimiento, deje en la tumba de Pla un dietario que podríamos calificar de dietario de formación, en recuerdo del famoso subgénero novelístico, el bildungsroman.

Después de estas cuestiones generales podemos apreciar las mil y una gracias del libro. Por ejemplo, su gran contribución a contrarrestar los grandes vicios del dietarismo catalán actual: la falta de naturalidad, autenticidad, sensatez, precisión, inteligencia, fuerza, solidez, agilidad, realismo, sentido crítico y autocrítica, etc. Prácticamente la mayoría de los dietaristas catalanes actuales son demasiado concientes de la cámara que les está enfocando y, en consecuencia, hacen locuras de todo tipo y acaban con textos irreales y faltos de vida. Enric Vila, no. Él, aún sabiendo que la cámara lo enfoca, acaba con un texto excelente, espontáneo, veraz, vital, vívido, lúcido, contundente, sagaz, exacto, impregnado de ironía…

Aún están aquí? Deberían estar buscando el libro!

Àlex Susanna sobre el meu llibre

Anava a escriure sobre una altra cosa, però aquest migdia he trobat un correu avisant-me d’un article aparegut a El Mundo que parla del meu llibre. Com que sembla que el diari aquest no troba necessari penjar a internet els articles que publica en català, probablement perquè no espera que cap català llegeixi aquest diari, i com que, ni que sigui per fotre, tinc ganes de vendre molts llibres, m’he posat a copiar-lo amb la intenció de fer-lo córrer per la xarxa. Aleshores, a mitja feina, quan ja començava a badallar (no perquè l’article sigui dolent, sinó perquè la feina de secretari no és la més divertida del món) se m’ha acudit traduir-lo al castellà. He pensat que així el podran llegir no sols tots els lectors d’aquesta web, sinó també tots els lectors d’El Mundo.

ATENCIÓ: ara m’ho he tornat a mirar, a suggeriment d’un amable lector, i em toca envainar-me-la com un bon nen. Es veu que el diari va tenir problemes tècnics, ahir, i com que jo no tinc el costum de llegir-lo… Bé, de tota manera, feina feta no té destorb. Aquí va la crítica traduïda.

Àlex Susanna

Enric Vila, que ya había dado pruebas evidentes de su talento en un ensayo sobre Néstor Luján y en una biografía de Companys, acaba de publicar el dietario El nostre heroi Josep Pla, sin duda su obra de más envergadura hasta ahora y, sobre todo, la mejor interpretación de Pla que recuerdo: la más personal, la más inteligente, la más atrevida y salutífera. Una obra con la cual se propone comprobar hasta que punto la cultura catalana está dotada o no de resortes para enfrentarse al futuro. Por desgracia no se suelen publicar obras de tal intensidad y deshinibición de pensamiento, y por eso hay que celebrar su aparición y animar a la gente a leerla. Saldremos todos ganando, como lectores y como miembros de una determinada cultura que somos. Una obra indispensable no solo para replantear una figura gigantesca de nuestas letras sino para reflexionar como cultura:  “Toda actitud que no pretenda hacer media con el mundo, que no lleve a la franca colaboración, especiamente en el campo de las humanidades, es pura chulería”.

Parece que nos de miedo pensar más allá del tácito consenso entre las diversas órbitas del poder que nos gobierna y este dietario es una prueba concluyente de la necesidad de hacerlo si queremos salir de la subsidiariedad o minusvalía en que nos encontramos. De la primera a la última pàgina, la obra respira una libertad de pensamiento contagiosa, porque “cuando no se habla claro, el pensamiento se atrofia”, y porque “todavía hoy el catalán es un hombre que no habla claro”. Eso es justamente lo que se quiere combatir:  “La dificultad de pensar bien que nos genera la colonización castellana.” Más claro, el agua.

La escritura del libro responde a la necesidad de rescatar Pla -un autor fundacional, el “Shakespare de Cataluña”- de una interpretación muy cómoda para demasiada gente: la de un Pla franquista, bilingüe, escéptico, no nacionalista, socarrón, cínico, sensual, comodaticio, a favor  de un Pla que “da una forma inteligente a la herida”; su obra “como un dique, como una muralla contra el alud castellanizador desencadenado por el franquismo”.

Este libro, pero, es alguna cosa más que la historia de un ensayo sobre Pla: es un dietario de Enric Vila que lo acredita como un excelente escritor, como el autor de uno de los dietarios más buenos que se han escrito en el país estos últimos años. Alguien que se moja en cada página, convencido que “en un país que ha perdido sus palabras, el paso más complicado, cuando las armas se retiran, es moderar la autocensura y la ironia.” Una lectura francamente revulsiva. Chapeau i para muchos años.

Articles i signatures

Alguns lectors m’han demanat si signaria llibres per Sant Jordi. Aquest és el programa del dia:

Catalònia de 12 a 13

Disc club de 13 a 14

Ona de 18 a 19

La Central de 19 a 20

Als lectors que vinguin amb un exemplar de la primera edició i un altre de la segona (que, naturalment, pot ser per la tieta, l’àvia o la nòvia o qui sigui) els regalarem un pòster de la portada molt xulo que hem fet. Si en porten dos de la segona, també.

Aquests són els últims articles sobre el llibre que m’han arribat. No sé com la pagaré, tota aquesta gent.

Manuel Cuyàs: http://www.elpunt.cat/barcelona/article/-/-/26270.html

Patricia Gabancho: http://paper.avui.cat/article/dialeg/161096/altre/josep/pla.html

Pere Antoni Pons: http://dbalears.cat/uploads/arxiu/espira/20090328/pdf/DB2Les001.PDF

Pere Torra: http://www.reagrupament.cat/novaweb/index.php?option=com_content&task=view&id=812&Itemid=1