“España va bien”

Llegeixo, a Le Monde, un article bastant bèstia. Es titula La derrota de l’armada invencible i es rabeja molt tranquilament en la destrossa que la crisi està produint a Espanya. Amb una mala llet que fins i tot a mi m’ha semblat ofensiva, l’articulista diu que “la fiesta est terminé” per molts anys.  Contra la insistència de Madrid que està tot controlat, ens augura un futur negríssim. “Quan la mar s’enretira, queden en evidència els que s’hi banyen nus”, escriu parafrasejant el financer Warren Buffet.

L’autor diu que el miracle espanyol era un miratge; diu que Espanya no ha aprofitat el bon temps per construir res sòlid; remarca que, a diferència d’altres països no té cap sector capaç de treure-la de la crisi. Explica que la productivitat és de les més baixes d’Europa, que el sistema d’ensenyament és dels més dolents, que la taxa d’abandonament escolar bat récords entre els països industrialitzats. Assegura que Madrid s’haurà d’empassar les lliçons de nou ric que ha anat donant per Europa els últims anys. Aquí s’hi recrea amb una ràbia venjativa que fa esgarrifar.

Fidel a la seva tradició política, Madrid ha construit l’Espanya postfranquista començant la casa per la teulada. L’especulació immobiliària i les privatitzacions han substituit l’estraperlo. L’espoli fiscal, l’exèrcit. La burocràcia autonòmica, la burocràcia centralista. Aquí no ha pencat ni déu i ara ho pagarem. També a Catalunya on, espanyolitzant-nos, ens hem tornat tan ganduls com ells.

Les declaracions de British Airways dient que Iberia està sobrevalorada és la metàfora de la imatge d’Espanya que aviat s’escamparà pel món. En no sé quin diari anglès ja deien que els espanyols haurien de tornar a l’economia agrària. Alguns economistes, creuen que, sense marge per devaluar la moneda, podria passar que calgués sortir de l’euro. El sistema bancari tampoc no és clar que aguanti el tipus. La llarga decadència de l’imperi demostra que no hi ha res més espanyol que la capacitat d’amagar merda sota les estores; tot i així, però, probablement petaran bancs. Els bancs tenen un deute extern important. Espanya ha construit més que Anglaterra, França i Alemanya juntes. La bombolla immobiliària és la segona més gran del món civilitzat després de la nord-americana i aquí no hi ha Obama per arreglar-ho.

El deliri de la façana, aquesta obsessió per la grandesa encara que sigui de cartró pedra, aquest optimisme d’abraçada madrilenya encarnat en l’Espanya plural i l’Espanya va bien, ens ha deixat en un mal pas. Ara veurem si els catalans hem après la lliçó o tornem a sacrificar-nos per Madrid. Com que si ens dediquem a arreglar la joguina madrilenya (total perquè tard o d’hora tornin a espatllar-la) ja no tindrem forces per salvar-nos nosaltres, potser seria un bon moment per adonar-nos que la història d’Espanya es va acabar a la guerra civil, que la transició era una estafa de trilero i que ha arribat l’hora de muntar la nostra barraqueta, una barraqueta més petita i menys retòrica, més eficaç i més d’acord amb la nostra manera de fer i la nostra geografia. Una barraqueta que sigui nostra, sense camises horteres ni corbates llampants. On poguem viure i treballar en pau d’una vegada.

La crisi de sempre (Rac 1)

Aquest matí tot esmorzant, he sentit un senyor que li demanava a la seva esposa, mentre mastegava la banya d’un crosant: “Què diu, carinyo, el diari?” “Res, Jaume, les mateixes notícies de sempre sobre la crisi”, li ha respòs la senyora indiferent. He estat a punt d’aixecar-me per precisar-li a la bona dona que els diaris no donen les mateixes notícies de sempre sobre la crisi, sinó cada dia pitjors. Miri les xifres, senyora. L’estat dóna les males notícies en compte gotes perquè el cafè no ens talli la digestió, però la cosa està peluda. Fa tres setmanes vaig llegir que l’atur havia augmentat a Catalunya un 24 per cent en un any; avui llegeixo que l’augment és d’un 28,66 per cent. No cal saber economia per veure Solbes parla de retallada del creixement i no de recessió per motius propagandístics. Hoover, el 1929, també va dir que la fi de la crisi estava a la cantonada, poc abans del crack.  Com pot dir Solbes que Espanya està més preparada que la majoria de països europeus per afrontar la crisi, si el creixement s’ha basat en el totxo i els experts diuen que el pet fort de la construcció vindrà al 2010? L’onada ve de lluny i em sembla que s’anirà fent gran gran com un psunami purificador. És l’hora de pencar i estalviar, de treure la pols a la guardiola i de no deixar-se robar: és l’hora dels catalans (les dificultats són el nostre fort).