Meditacions d’un català a l’underground (Catalunya Oberta)

Sóc al metro de Londres. Dret. M’estic fent pipí i el tren s’ha aturat en un túnel fosc i estret per no sé quins problemes en una estació de la línia. Aquest matí, venint cap al centre, ha passat el mateix. La gent s’ho ha pres igual que ara, amb una paciència filosòfica gens mesella (aquesta és la impressió). El conductor del tren informa regularment els passatgers i, a canvi, els passatgers accepten les explicacions com una pregària. Tot queda reduït a la bona educació, ben entès que cadascú fa el que pot.

Quanta estona estarem aturats, però? Aquest matí no havia passat pel pub i la cervesa no pressionava, no m’ha costat gens mantenir la calma. Prop meu, un home llegia The English, el best seller de Jeremy Paxman, que és un collapolítics com la Terribas però amb l’experiència que dóna portar durant dècades el mateix programa. El número d’octubre del New York Book of Review parlava de l’èxit que tenen a Anglaterra els llibres dedicats a la història i el caràcter nacional. El fenomen és recent. Els anglesos comencen a mirar-se el melic. Fins i tot es pot dir que comencen a buscar-se’l. Com que ja només els lliga la BBC i el sistema sanitari, miren de recuperar referents col·lectius per definir-se i justificar-se.

Que estan desorientats és evident. Els agrada flagelar-se i llibres com el de Paxman o l’últim de Piers Brendon, The decline and fall of the British Empire, són extremadament autocrítics. Els anglesos enyoren l’imperi i per això l’odien. A més, el metro els ha quedat obsolet, el sistema electoral també, el partit racista guanya adeptes, Afganistan és una carnisseria i la senyora grega que m’acull, tot i fer vint anys que viu a Londres, no perd ocasió de criticar els costums del país. Anglaterra ha perdut pistonada però encara té naus per cremar. Les biblioteques obren fins a les dotze de la nit. Els morts es recorden i s’honoren. Els anglesos, com totes les nacions europees importants, s’han forjat a base de superar grans crisis. Vés! El tren arrenca; això no és la Renfe. A diferència d’Espanya, que és com una cadira de tres potes, aquí l’estructura funciona i aguanta les reformes i els petits problemes. Fins i tot suporta sacsejades, com la caiguda de la lliura; al contrari que a Catalunya on ens ofeguem en un got d’aigua.

A Catalunya no hi ha un problema de possibilitats sinó de confiança. Com que el país no es recolza en la seva base, tot trontolla. La desconfiança s’atia des de dins i des de fora. El fet que la catalanitat es presenti com un peatge escampa tots els sentiments associats a la mandra, com l’enveja, el ressentiment o l’utopisme. La demagògia que s’ha fet amb el cas Pretòria demostra fins a quin punt els polítics formen part del gruix del país menys disposat a treballar i a esforçar-se. Pitjor que el patrioterisme, a Catalunya hi ha encara una altra cosa, que és el radicalsocialisme. El radicalsocialisme és una actitud basada en exigir-ho tot i no donar res, com el patrioterisme però sense militars i, d’uns anys ençà, sense armes. La qüestió és sucar el melindro en la xocolata dels altres. Sí senyor, sucar bé i sucar de franc. Per això ningú no se sent en deute amb ningú ni es pregunta com és que tots els catalans que han deixat un llegat concret al país ho han pagat tan car.

Mentre escric això per distreure el pipí, repasso noms i no falla: qualsevol nom que pensi, des Prat de la Riba fins a Pujol, passant per Ors, Gaziel, Cambó, Pla, Fabra, o Layret, encaixa en aquest principi: si tu fas una contribució al país reps, de felicitació, una bufetada. Per això ningú no recorda que Alavedra va ser un dels redactors de l’Estatut i es pregunta per quina raó seria impossible que Garzón tractés igual un pare de la Constitución. Per això ningú no recorda que Prenafeta va muntar TV3 al marge de la llei, però val més que no hi insisteixi. A Catalunya fer coses és perillós i el currículum resta. Per això els mateixos polítics que tenen la barra d’anar a les eleccions sense tenir un mínim de formació són els primers a donar lliçons de moral. Per això els periodistes que no s’han jugat mai la feina per una idea de veritat o de justícia són els primers a fer d’inquisidors.

A Catalunya només compten els drets i la demagògia de barriada. Per això, Mas ha de parlar del Dret a Decidir, quan hauria de parlar del Deure de Decidir. Per això tants independentistes prefereixen confiar en la justícia espanyola que sortir del seu cofoisme repugnant. Per això els conceptes del ciutadà soldat i de la qualitat per damunt de la quantitat, que han forjat la civilització europea, a Catalunya es consideren immorals. Per això el millor que va fer Companys va ser morir afusellat. Per això preferim pensar que les multinacionals obligaran Madrid a construir-nos un port, un aeroport i una línia d’alta velocitat que no pas agafar el toro per les banyes. Per això, tot i que estem en una regió ideal per ser un país capdavanter, si en comptes de trobar-me en un tren anglès, em trobés en un tren català, hauria acabat fent-me pipí a sobre. En canvi, ara sóc a 3 minuts de casa: “This is Fairlop. Please, mind the gap between the train and the platform”. Goodbye.

Nous productes!

 

 

Els llepafils (El Punt)

Fa cosa d’un mes i mig, Manuel Cuyàs va publicar un article molt generós amb mi i amb el meu últim llibre, que veig que ha portat cua. L’article em situava al centre d’una colla, que Cuyàs anomenava «els descarats», presumiblement destinada a dirigir el país. Cuyàs, que és un gat vell, se servia del meu llibre, El nostre heroi Josep Pla, per parlar d’una generació que puja forta, a través d’un seguit de noms concrets. El sistema dels noms, en un país poruc com el nostre, on tothom es mira de reüll i viu mig amagat, és un camí segur per promoure la polèmica. D’aquí, segurament, que l’article hagi produït un cert bum-bum i que primer Jordi Amat i després Jordi Cabré hagin necessitat dir-ne alguna cosa.

D’entrada, diré que no em trobo gens descarat. Tampoc no aspiro a seure en cap trona, ni encara menys a dirigir el país. Com ja li vaig dir a Cuyàs, la meva gran il·lusió seria viure d’acord amb el meu sentit de la dignitat i de la justícia, sense haver de donar tantes explicacions. M’agradaria no haver d’escriure tant sobre el país. De moment, escric segons la meva manera d’entendre la vida, que consisteix a anar pel món mirant de no abaixar-me gaire els calçotets i confiant més en la intel·ligència de la gent que no pas en la seva ideologia.

L’adjectiu que Cuyàs va penjar a la nostra colla, «els descarats», no m’agrada, però el comprenc des de la seva sensibilitat. Per això, tot i que l’etiqueta no m’agrada, l’article em va semblar generós. Em va semblar que Cuyàs reconeixia les limitacions de la seva generació sense desmerèixer-la. És veritat que ens criticava -el desacomplexament «potser excessiu», que jo mateix reconec en el meu llibre-. Però l’article era més un acte de reconeixement als qui venim darrere, volia més reivindicar una colla que comença a tenir un currículum i una manera de fer les coses, que no pas oferir un retrat precís d’una generació. Cuyàs és periodista, no sociòleg.

Per això m’han sorprès els articles dels meus amics Jordi Amat i Jordi Cabré. No us sabia tan llepafils, nois. El Cabré celebrava no aparèixer a la llista, i l’Amat, que era un dels esmentats, se’n desmarcava com si visqués per damunt del bé i del mal. Els articles respiraven una suficiència que m’ha tocat el voraviu. Una cosa és que Cuyàs em trobi «descarat» i una altra, que gent de la meva edat, educats en democràcia i en català, em pengin la llufa i se’n distanciïn com si provoqués la lepra. Això ja em sembla menys innocent.

No es tracta de ser més o menys descarat, sinó d’elaborar el pensament des de la pròpia veritat sense utilitzar els altres per justificar-se. Cuyàs -i ja em rectificarà-, parlava d’ambició, d’intel·ligència, va triar el terme «descarats» per explicar l’auge d’una manera menys retòrica i més efectiva d’anar pel món, per això la seva llista de noms era heterodoxa; en canvi, l’Amat i el Cabré, que havien de demostrar aquesta intel·ligència, reduïen la discussió a la vulgar ideologia, que és com confondre la moral amb la moralina, i com tornar a l’Espanya negra.

L’article de l’Amat, concretament, era una exhibció de cultura i de coneixements molt viva, però deia més de les seves fílies i fòbies que no pas de mi ni del moviment “descarat” en què pretenia incloure’m. Pujol, l’escola nacionalista, la TV3 de Miki Moto, els articles de Marc-Àlvaro, han marcat la nostra generació -que també és la de l’Amat, per molt que en l’article en parlés en una tercera persona tan calculada-. No obstant, tenen poc a veure amb el meu independentisme. El meu besavi ja era separatista i ja hauria trobat que Pujol era peix bullit. Em sembla que queda clar en el meu llibre. A casa, no ser comunistes no ens va portar mai a ser franquistes, i la caiguda del mur de Berlín ha marcat menys les meves formes i em separa menys de la generació de Cuyàs que no pas haver pogut grapejar les noies sense remordiments. No creus, estimat Amat, que el fet que l’espanyolisme s’hagi tornat pacífic ha influït més en la «pugnaç descaradura» que m’atribueixes que no pas tota la rastellera de factors que enumeraves en l’article? La teva dèria pel diàleg és menys il·lusòria que el meu independentisme? Compte amb els adjectius que penges als teus amics, perquè després són l’única diana que veuen els sectaris de la generació de Cuyàs i la discussió es fa impossible. Ah!, i pel que fa al llibre de Cercas sobre el cop de Tejero, dubto que em descol·loqui: quan ara parlava de l’espanyolisme incloïa el PSC. Justament perquè Pujol no es va inventar el país, a casa meva sempre vam saber quina mena de gent eren. I a casa teva, ho sabien?

 

http://www.elpunt.cat/noticia/article/-/-/37840.html

http://www.elpunt.cat/noticia/article/-/-/40594.html