Un dels motius pels quals dedico tants articles a la independència és perquè vull veure més patriotes catalanes en minifaldilla. Estic segur que quan siguem lliures les nostres dones tindran més fama que les de París i Nova York. Tants segles d’espoli, i de veure els homes més virils assassinats o fracassats, han fet que les nostres dones siguin fortes com un roure, però massa virtuoses i poc corporals. La dona catalana està massa acostumada al sacrifici. A còpia de patir i d’estalviar ha perdut el sentit de la sensualitat i sembla com si en la seva forma de vestir encara hi ressonés la humiliació de la derrota. Una dona catalana lliure d’espolis portaria la minifaldilla amb més gràcia que moltes diputades promogudes per Madrid. M’entristeix veure tantes patriotes amb aire mongívol, vestides amb parracs i bosses grans, com si arrosseguessin una gran penitència i una gran responsabilitat. Amb els homes desarmats, les nostres dones han hagut de tenir massa paciència i de fer massa exercicis espirituals. A còpia de defensar l’honor de la nació han agafat gust pel martiri i han perdut l’instint pels capricis cars. Avesades a triar entre cínics i fatxendes o entre falsos sants i beneitons, la dona catalana té tendència a ser una mica bleda, prepotent i inquisitorial. Jo ja tinc decidit que em gastaré la part que em toca de l’espoli omplint la meva aimada de diamants i roba cara, i també li compraré els ginys sexuals més futuristes i de formes més diverses. Amb el seu sentit del limit, forjat durant centúries d’opressió, la dona catalana és la gran esperança d’Occident, però necessita reconciliar-se amb el seu cos. Jo, que pel meu caràcter indomable he tastat figues de molts paners, puc dir que les locals són les millors. Tot i així, encara que la independència és evident que no farà miracles, si alliberéssim el país estic segur que moltes parelles catalanes no semblarien olles a pressió. Em sap greu, i no afavoreix l’economia, que els homes més sencers i les dones més fermes del país sovint no tinguin més remei que aparellar-se amb estrangers.
Arxiu d'etiquetes: Catalunya
La Cup (Punt/Avui)
Els detalls més significatius del debat d’investidura es van produir durant el discurs del portaveu de la CUP, David Fernàndez. Mentre Jordi Cañas es va encendre, el president Mas va agrair el to de Fernàndez i el va rebatre amb un grau d’empatia que hauria estat impensable fa uns anys. La conseqüència més positiva del resultat electoral és que ha obligat els partits a deixar de banda el folklore guerracivilista. Alguns tertulians atien els fantasmes del passat, però al carrer no hi ha la divisió dels anys 30, i la memòria històrica potser aquest cop servirà d’alguna cosa. La CUP desperta l’inconscient polític del país més profund i democràtic, i més castigat per la repressió. La CUP ve dels càtars, dels remences, dels segadors, dels últims defensors de la Barcelona el 1714 i també dels carlins i els anarquistes –abans que fossin espanyolitzats, després de l’assassinat del Noi del Sucre. Els nois de la CUP són fills de la tradició de la defensa de la terra i, si són prou disciplinats per no cremar-se a foguerades, tindran un paper influent ara que els mapes i la geografia s’han tornat tan importants. És veritat que el seu discurs antisistema costa d’empassar a les elits europees. De fet, representen tots els valors pels quals l’Europa colonial sempre ha tendit a mirar d’aniquilar-nos. Tot i així, Europa ja no és el centre del món, i la CUP diu veritats que podrien ajudar a regenerar l’ànima del continent i la xarxa urbana que els estats nació han destruït els últims 300 anys. Amb la seva memòria d’elefant, la CUP infondrà coratge al Parlament i posarà en evidència el fals idealisme democràtic de partits com Ciutadans, més pensats per valencianitzar el país i per canviar els beneficiaris de la corrupció que no pas per convertir Catalunya en Suïssa. Amb la CUP, es veurà fins a quin punt els partits d’herència comunista o feixista tendeixen a sacralitzar les lleis. Ara sí que podem dir que ja hi som tots. El president Mas, que representa la capacitat de resistència del país; Junqueras, que és l’astut, i Fernández, que és el més valent de tots.
L’Holocaust i Catalunya (FCO)
Dissabte passat una colla de personalitats del món de la ploma van publicar una redacció al Punt Avui demanant al diari que em faci fora de la feina. La causa de la indignació que ha portat aquesta bona gent a demanar el meu cap va ser un comentari que vaig escriure sobre un article de Matthew Tree que qualificava l’Abel Cutillas d’antisemita. Tree s’afegia a una colla d’intel·lectuals compromesos que han escrit un llibre col·lectiu per estigmatitzar l’escriptor de Vinaixa, total per un aforisme magnífic que diu que la supervivència dels jueus és un miracle i la prova de l’existència de Déu. Cutillas ja comença a ser més famós que Joan Fuster, que també va saltar a la fama gràcies als insults dels provincians del seu moment.
A partir d’aquí només vull afegir que trobo sospitosa la susceptibilitat dels intel·lectuals que defensen els jueus –o els palestins– amb grans gestos i paraules. Em fa l’efecte que si tantes hores extres les dediquessin a pagar el preu de defensar amb determinació la seva terra tot seria més senzill i no perdríem tantes energies. Enlloc com a Catalunya no es veu tan clar que l’Holocaust es vol convertir en una ideologia d’Estat al servei del mateix sistema que el va fer possible, una mica com va passar amb el comunisme, i amb totes les concepcions del món que no distingeixen entre la idea i la vida i, per tant, no admeten crítica ni dissidència.
És una llàstima, perquè així malgastem la millor oportunitat que Europa té de no morir consumida pels remordiments, que és salvar Catalunya. La idea sona exòtica, però és poc discutible: els catalans som l’últim poble dialèctic del continent, els últims supervivents de la concepció totalitària de la vida imposada pels vells Estat nació, per això podem ser materialistes i alhora muntar referèndums en caixes de cartró. I per això no ens dissolem, ni deixem de parlar la nostra llengua. I per això podem dir el que ens doni la gana de l’Holocaust, igual que els gitanos -tot i que mai com si l’haguéssim viscut, esclar.
Un amic israelià em diu que Europa es va suïcidar matant els seus jueus. Jo crec que s’està suïcidant ara enquistant el discurs sobre l’Holocaust. La millor manera d’encobrir un crim és denunciar-lo, moralitzar-lo fins al punt que ningú no en pugui parlar lliurement, que no se’n pugui aprendre, que les víctimes no puguin créixer a través seu. Això és el que fan els ionquis de l’Estat Nació, aquests que només s’estimen els jueus per la seva condició de víctimes. Congelen el temps, impedeixen l’evolució del discurs sobre l’Holocaust perquè no derivi en una crítica més àmplia, que posaria en evidència el fondo de la crisi d’Europa i les bases del seu antic poder: l’extermini, per la violència o la resignació, d’unes ètnies per unes altres.
Així com l’antisemitisme i el comunisme van servir per vehicular el ressentiment dels pobles esclavitzats pels Estats, ara molts sacerdots de l’Holocaust també es recluten entre les víctimes indignades de l’època; igual que la resta de petits col·lectius viscerals de gent que perd la mesura quan s’ajunta. La qüestió és impedir tota mirada individual sobre el passat per no haver de reconèixer que l’extermini tecnològic dels jueus només va ser l’últim eslabó d’una concepció del poder que es disfressa de cultura però que es basa en la força bruta, i que va oficialitzar l’Estat espanyol, va continuar a l’estat francès i que l’estat nazi alemany va portar fins a les últimes conseqüències.
Jo no crec que hi hagi cap pecat que no tingui redempció, perquè això donaria un poder infinit a les víctimes. Però els vells estats nació, convençuts que són la forma històrica definitiva, volen enfonsar Europa amb ells, i per això permeten bromes sobre Mahoma que no tolerarien mai sobre l’Holocaust, i per això encara té més prestigi Hobbes que Spinoza. Però els catalans –fills bords de David- la podem salvar, perquè nosaltres també hem sobreviscut de miracle. De manera que això és el que hauríem de provar de fer, sabent que hi haurà víctimes despistades que ens tiraran porqueria a sobre. De veritat que em sap molt greu si el to provocatiu de l’article ha disgustat persones concretes, però no deixo de pensar que ha posat de manifest la idea substancial que hi defensava.
Massa democràcia per tan poca política
El cap de turc (Rac 1)
Déu me’n guard de defensar Iniciativa. Per mi Iniciativa podria desaparèixer demà mateix. És un partit que concentra tota la inconsistència del país, tota la pedanteria, tota hipocresia i tota la irresponsabilitat. És l’infern empedrat de bones intencions, la combinació més pura del ventall d’inanitats que ens ha dut pel pedregar. El seu pas pel govern ha estat una exhibició de buidor i d’incompetència. El cas d’Horta de Sant Joan és només la cirereta d’una trajectòria exemplar. Cap partit representa tan bé la tradició de demagogs i d’intel·lectuals de casinet que Catalunya ha donat els últims 100 anys. Per això tots els partits tenen algun defecte d’Iniciativa i, en canvi, Iniciativa no té la virtut de cap partit. També per això, a mesura que el decorat cau, a mesura que el públic veu el rei despullat, a mesura que s’agreuja la crisi de credibilitat i s’estén el nerviosisme, els atacs contra Iniciativa augmenten. Els sistemes podrits sempre busquen caps de turc. Els partits, els diaris, els columnistes creuen que ataquen Iniciativa però en realitat s’ataquen ells mateixos, ataquen l’univers de banalitats i sublimacions cofoistes que fins ara els ha justificat. Tot aquest linxament que pateix Iniciativa té uns emotius colors crepusculars. Veure el monstre devorant-se ell mateix com al final d’una pel·lícula. Potser prendrem mal, però tinc una certa curiositat per veure com acaba tot plegat.
Clica aquí!
Lluny del galliner (Catalunya Oberta)
Estimada Àstrid,
Aquesta és l’última carta que puc escriure des de Londres (ohhhh). Tu sempre em dius que les dones sou princeses i que els gestos gratuïts dels homes els necessiteu com les flors l’aigua per viure. Deixa’m quedar com un gentleman abans de tornar a Barcelona. Digues als teus pretendents que no s’alarmin, explica’ls que la carta és un d’aquests gestos estètics que les senyores que s’ho mereixen inspiren als senyors que valen la pena. Les converses de mascles, a més, s’han tornat difícils. A Catalunya tothom viu amb els sentiments a flor de pell però molt lluny dels altres. La banalitat és l’única matèria de conversa que s’accepta -com sol passar en els guettos. Per tant, jo ara em poso a escriure les meves ruqueries i tu fes com les parisenques, que són les reines en l’art de fingir interès, mentre pensen en una altra cosa.
Com saps, els mesos que he estat aquí m’he fet un tip de rumiar. He pres notes sobre el que he vist i he llegit molt. Els diaris són intel·ligents, fins i tot a tu t’agradarien. En treuries pasta de novel·la, hi trobaries vides marcades per l’atzar i debats morals autèntics, basats en casos individuals. Als diaris no hi surt qualsevol, has d’haver patit com una bèstia o ser molt important per aparèixer-hi. Els debats polítics tenen volada. Sobretot, es parla de la Xina. Es diu que els xinesos marcaran el segle XXI igual que els nordamericans van marcar el segle XX. Sembla que a la Xina les ciutats comencen a fer aquella pudor de nou de trinca que els Estats Units feien tot just fa un segle. Que et semblaria un món a la mida dels xinesos? La setmana passada la professora d’anglès ens va demanar que presentéssim a la classe algun tema que ens “apassionés” i l’estudiant xinès va estar dos dies dubtant entre dos temes: els dinosaures i els virus. Tu diràs: és biòleg, doncs és economista. És un economista apassionat per l’extinció dels dinosaures i la capacitat mortífera dels virus. Em temo que en un món a la mida dels xinesos el friquisme i l’angoixa augmentarien encara més, no trobes?
El món ens necessita. El món ens necessita i nosaltres necessitem el món. Si l’estada a Londres m’ha servit d’alguna cosa és per veure que Catalunya no la salvarem quedant-nos a casa. Cal sortir fora. No només per conèixer d’altres maneres de fer i per donar-nos a conèixer; sobretot per descobrir-nos a nosaltres mateixos! Per escoltar la nostra veu una mica reposadament. A Espanya tothom crida. He quedat parat de la quantitat de soroll que suportem. Cal sortir del galliner o, si més no, viure-hi amb un peu a fora, buscar un espai de transició que ens relacioni amb la vida sense passar per les ofenses de Madrid ni els nostres traumes. La primera cosa que cal aprendre és a viure separat. Quan algú et parla de molt a prop, llançant-te capellans, perds la perspectiva i la capacitat de pensar positivament. És igual que quan estimes molt una cosa o tens por de perdre-la, corres el perill de matar-la tu mateix. Em fa l’efecte que rebaixant el nivell d’excitació, ens queixaríem menys i treballaríem més.
Tot plegat és molt senzill. Si tens un ull de poll, evitaràs passar pels llocs on te’l trepitgen o, si jugues un partit, punyeta, deixa estar el penalty injust, oblida els cracs lesionats i estigues per la pilota. Un país és un punt de partida. Viure dels èxits dels teus avantpassats és gairebé tan patètic com viure de les seves derrotes. Un país ha de ser un estímul, no un quadre per emmarcar. És bo saber que Flandes i el Quebec tenen unes seus precioses, a Londres, amb unes grans banderes penjant enmig del carrer, i que nosaltres només hi tenim un despatxet. És bo saber que n’hi hauria prou amb la vaixella de l’ambaixada espanyola per pagar les nostres delegacions. És bo saber que l’Instituto Cervantes té la seu en una gran casa luxosa mentre l’Institut Ramon Llull passa amb una taula i un ordinador ambulant. (Per cert: diuen que els cursos de català no interessen però has de contractar un detectiu per saber quan els comencen.) Tot això és important dir-ho, però encara és més important de dir que no he trobat cap català servint en les cadenes de menjar ràpid -igual que no hi he trobat suïssos, francesos o alemanys. En canvi, hi he trobat força espanyols, i dependents d’altres països amb estat. Haver nascut a Catalunya també deu tenir alguna avantatge, pregunto.
Sempre que algú em diu que som uns perdedors penso que ho diu per ell. Un país és un sentit del gust defensat per un exèrcit. Aquesta frase a Catalunya pot sobtar, però aquí l’he provada i ningú no me la discuteix. I bé: quants països sense exèrcit des de fa com a mínim tres cents anys tenen el nostre potencial? Després de tantes bufetades encara hi som. Tenim una experiència a explotar i un sentit del gust per exportar. He llegit el japonès Kenichi Ohmae, que parla de la decadència dels Estats nació i del futur de les regions-estat, entre les quals cita “the Languedoc-Roussillon region, centered on Tolouse, with its tight linkages with Catalonia”. També he llegit el gurú aquest nord americà, el Richard Florida, i he vist el seu mapa basat en l’activitat lumínica. Saps que ens situa al centre d’una de les quaranta “megaregions” megaplenes de talent que diu que han de protagonitzar el futur? No diries mai amb quin espai coincideix el territori de què parlen tots dos: amb el que August Rafanell descriu a La il·lusió occitana, amb l’univers de Pla, de Maragall, de Prat de la Riba i del doctor Trueta. La realitat és tossuda i la base de les coses costa de matar. Però, esclar, tenim el cervell tan estovat que necessitem que les bones notícies ens les donin els japonesos o els nordamericans.
Hauríem d’escoltar més la inspiració. Ara que el món es reorganitza no és lògic que ens preocupi més quin dia desapareixerem que no pas com aprofitarem les oportunitats. Ara que el futur és dels emprenedors, aquest pessimisme només amaga mandra de competir i por a la llibertat. La política és important. La punyetera independència és important. Però qui diu que les coses s’hagin de fer en un ordre preestablert? Ara que l’auge de la Xina afavoreix el Mediterrani, ara que l’afebliment de les fronteres ha ressucitat la geografia, ara que les solidaritats naturals i el treball en xarxa tenen més bona propaganda que el saqueig i l’amenaça, ara que el futur treballa en contra dels estats que ens volen anihilar, quin sentit tenen les nostres actituds tan defensives? Tenim una herència per descobrir i per explotar. Vivim amb una mina sota els peus que ni la de Califòrnia. Però esclar, per treure l’or, hauríem d’agafar el pic i la pala. N’hi ha prou de sortir a respirar per adonar-se’n. En el fons, no hi ha res com ser català. Segur que tu també hi estàs d’acord, Àstrid. Espero que la teva novel·la vagi endavant i que, quan surti, deixis calba d’enveja la Zadie Smith.
Fins aviat, darling
Enric
Clica aquí!
La gràcia catalana (Catalunya Oberta)
Estimat Jordi Amat,
Perdona que et distregui amb les meves coses. Com anem? Suposo que deus estar enterrat sota una muntanya de llibres, picant pedra. Ànims: de vegades em fa l’efecte que tu i jo som els únics esforçats que volem entendre aquest país. Encara va endavant la biografia de Josep Benet? No l’abandonis. Ja saps que sempre l’he trobat un personatge repel·lent. Era un home ambiciós que es va oblidar de cultivar l’encant, pobre. La clau per explicar-lo és la vanitat. Darrera de la fira de les vanitats hi ha el gran museu dels complexes, evidentment. Però hi ha la vanitat del gran home i la vanitat de l’home petit. Camus deia que el gran home és aquell capaç de superar la seva condició; jo crec que el gran home és aquell que té un costat ridícul més còmic que sòrdid. No és pas el cas de Benet, em temo, tot i que això ens ho explicaràs tu, amb aquesta prudència teva tan catòlica, que desgraciadament els meus pares em van escatimar saturats per la caterva de capellans i monges que ens va enviar el Franquito.
El tema és: Catalunya va redimir Benet o Benet va redimir Catalunya? Em sembla que no hauries pogut trobar un personatge més adient per explicar la misèria d’on venim, i també el miracle que ens protegeix. Si la poesia és una flor emergint del femer, Catalunya és poesia. Com podria no estimar-la? Som un país fet per homenets però encara som aquí, contra la voluntat dels espanyols, dels francesos i del vaticà. Els anglesos són més malparits. Ho veus llegint l’hemeroteca del The Times o del The Economist. La seva política sempre ha estat la mateixa: tota la simpatia per Barcelona mentre serveixi per frenar el nacionalisme espanyol, que els fa més por que una pedregada; però els catalans lligats, no fos cas que la llibertat els despertés la intel·ligència. Pensa-hi: és un miracle que no siguem més burros; els venecians, els genovesos, els occitans, els napolitans, som l’últim bastió d’un món exterminat per la burocràcia i el nacionalisme d’Estat. Som l’home en el planeta dels simis, l’únic país del món llatí que ha aguantat l’hedonisme mecanitzat dels bàrbars.
Però deixo de divagar. T’escric perquè he llegit un article al The New York Book of Review que m’ha fet pensar en tu. Mirar-te’l, que t’agradarà. És un article sobre el París ocupat, basat en mitja dotzena de llibres. El dia que els espanyols produeixin revistes com aquestes que vinguin a mirar-me per damunt de l’espatlla. L’article està escrit a propòsit de dos dietaris escrits durant l’ocupació nazi. Un el porta una jueva, l’altre un francès gentil. Tots dos són joves i volen esdevenir escriptors. El francès gentil no va tenir prou talent per aconseguir-ho; la jueva era molt més brillant, però va morir apallissada per un SS cinc dies abans que alliberessin el seu camp el 1945.
L’autor explica molt bé com en d’altres països sota l’ocupació nazi hi havia poques opcions entre col·laborar o viure a les catacumbes. A París, en canvi, precisament perquè els alemanys no collaven més del compte la tria moral es feia més dura i complicada. Igual que a la Barcelona de Benet, la gent volia viure, els escriptors volien publicar, els pintors pintar; les burgesetes reprimides per la moral local van trobar l’excusa per llançar-se als braços d’amants poderosos i disbauxats. Tot es va empastifar. Jean Cocteau, per exemple, es presentava com una persona apolítica i predicava que la germanofòbia era un defecte dels francesos, mentre dinava al Maxims amb Ernst Jünger, que vindria a ser el teu estimat Ridruejo. I qui diu Cocteau diu Coco Chanel, que va prendre nòvio, Maurice Chevalier, Mistinguett, Sartre o Gallimard. Tots plegats ajudaven els alemanys a mantenir la façana de normalitat. Evidentment havia zones grises, lleialtats personals que trencaven principis polítics o situacions vergonyants redimides per actes de resistència. Però em pregunto com seria avui França si els alemanys haguessin guanyat la guerra. Quin relat en farien els alemanys i què en quedaria de la gràcia francesa, fins a quin punt l’amor i la intel·ligència no haurien hagut de sobreviure escindits –com a Catalunya.
Bé, no t’empipo més. Treballa, treballa. I disculpa’m si vaig passar per Barcelona sense dir res, la fama no em deixa respirar. Espero que el Nadal provés. Oi que quan torni dinarem?
Enric
Clica aquí!
El partit simpàtic (Rac 1)
El PSC em fa molta gràcia, sempre té un as a la màniga. És com aquells dimoniets que sempre tenen una proposta temptadora per apartar-te del camí correcte, com una amant que et fa confondre el sexe amb l’amor. Si el PSC fes política el món seria perfecte, quina llàstima que només faci electoralisme! Tota aquesta història dels jocs olímpics d’hivern s’entendria si, per exemple, tingués el propòsit d’implicar-hi la Catalunya francesa, o d’impulsar Lleida i les terres de ponent, o de pressionar l’Aragó perquè faci el favor de tractar el català com Déu mana. La història dels joc d’hivern tindria sentit, en definitiva, si fos la idea d’un alcalde que sap quina ciutat té entre mans, i quin hauria de ser el seu espai natural d’influència; si fos idea d’un alcalde que volgués convertir Barcelona una ciutat europea de primer odre, com seria si els nostres polítics tinguessin una mica d’ambició. Per desgràcia, l’ajuntament de Barcelona està governat per la mateixa gent des dels anys seixanta. Ja s’entén per on vaig, oi? L’alcalde forma part d’una tradició catalaníssima que ha tingut sempre por de pensar en gran, perquè pensar en gran implica estar disposat a perdre, i els socialistes estan disposats a tot menys a perdre. Per això generen aquesta buidor al seu voltant. Realment, és una llàstima que el PSC no hagi aspirat mai a res més que a ser la cara simpàtica del ministeri de defensa.
clica aquí!
Revolucions liberals (Catalunya Oberta)
Estimats organitzadors de les consultes,
Primer de tot us vull felicitar per la vostra gesta. Veig molta gent preocupada per la participació o perquè us heu discutit públicament. A mi no em preocupa ni una cosa ni l’altra. A les sectes la gent acostuma a estar d’acord, és obedient i, de vegades, fins i tot s’estima. Als exèrcits, em sembla que també. En la meva opinió, un país ha de ser una altra cosa. En un país ha de circular-hi l’aire i hi ha d’haver espai per a tots els parers i per a totes les passions. Déu me’n guard, de viure en un exèrcit o en una secta, i encara menys en un país de sants.
Un país ha de ser un món en si mateix. Només faltaria que no et poguessis barallar amb algú perquè és “un compatriota”. Jo no veig que siguin un problema els independentistes que es discuteixen entre ells, sinó més aviat els catalans que es miren l’independentisme com si fos una ideologia de partit.
L’altra gran preocupació han estat els percentatges. Hi ha gent que esperava xifres més altes, que parla i escriu articles com si un 40 per cent de participació hagués pogut canviar alguna cosa. I no. Un 70 o un 80 per cent sí que haurien canviat alguna cosa, hauria estat una bomba; un daltabaix, tenint en compte que el referèndum no era vinculant i que s’ha inclòs en el cos electoral els immigrants i els joves. Però els daltabaixos necessiten situacions extremes i encara no és el cas. Vull pensar que, fins i tot en una democràcia com l’espanyola, si hagués estat pensable una participació tan alta ja seríem independents o el referèndum s’hauria organitzat d’una altra manera.
La gràcia dels referèndums no cal buscar-la en els resultats, sinó en el fenomen i en el que representa. Des d’acabada la II Guerra Mundial, el poder dels estats no ha deixat d’augmentar. Cada dia hem tingut més burocràcia, més propaganda i més activitats regulades. Si als polítics els costa ser autèntics, si l’autenticitat preocupa tant als polítics, no és només perquè surten massa a la tele, sinó també perquè cada cop tenen menys coses a discutir amb els ciutadans. Per això Sarkozy tracta de projectar una imatge d’heroi més que de polític, per això a Berlusconi li han trencat la cara i per això la Gran Bretanya manté la guerra d’Afganistan tot i que no es pot pagar ni els helicòpters.
Fins el 1945, els estats europeus tenien en la guerra una eina per mantenir la gent cohesionada i desperta i justificar el nivell de control que anaven assolint sobre la societat. Després, com llops disfressats de xai, han anat empetitint els ciutadans i així han podrit els equilibris del sistema. A Catalunya, el fet de no tenir un estat ha comportat un doble problema perquè una cosa era mantenir el país quan la burgesia podia destinar els seus diners a construir un ferrocarril o un Palau de la Música i una altra cosa és fer-ho ara, que tot s’ho queda Hisenda i les decisions importants les prenen els ministeris de Madrid.
La gran cosa dels referèndums, doncs, és que són una reacció; que són una reacció que ens situa al mapa més enllà del nostre problema particular, i que demostra que, almenys a Catalunya, hi ha vida més enllà del sistema. Potser el lector es demanarà què hi té a veure tot això amb la independència. Doncs hi té molt a veure. Els referèndums han demostrat que no hi ha projecte col·lectiu més potent a Catalunya que el de la independència, ni tema que desperti més el nervi democràtic, ni que generi més optimisme i alegria natural -que al final és el que fa progressar els països i dóna ales al mercat. En una democràcia sana, això hauria d’acabar tenint unes conseqüències. La democràcia es va inventar no pas per donar feina als polítics sinó per donar feina als ciutadans; perquè els ciutadans poguessin competir entre ells pels seus valors d’una manera pacífica, per primar la força benefactora de l’amor, si se’m permet la cursileria.
Per això, si ja és gros que un considerable gruix de ciutadans hagi pres la iniciativa i s’hagi posat davant dels polítics, encara és més gros que aquesta reacció l’hagi suscitat la voluntat de separar-se d’Espanya. És el fet que el regeneracionisme vagi de la mà de l’independentisme -com hi va anar del catalanisme a primers del segle XX-, el que és important. Si algú troba que un pal de paller d’un 30 per cent és poc per un país, que s’ho faci mirar. Montilla governa amb un 14 per cent, no sé si m’explico. Evidentment, els polítics cobren per no entendre allò que no els convé entendre, però la meva impressió és que si l’esperit amb què s’han fet les consultes es manté, tard o d’hora hauran de parar l’orella. A Europa, quan no l’han renovat les guerres, l’han renovat les revolucions liberals, és a dir, la força de la gent capaç de defensar els seus interessos concrets dels abusos del poder. Això és el que està passant a Catalunya, a Escòcia, o a Flandes. El que és una ferralla no és el nacionalisme, sinó el nacionalisme d’estat. La democràcia, que és la gran força d’Europa, ha perdut vitalitat i necessitarà nous motors polítics que la revifin. A Catalunya hem trobat el nostre, i no em voldria passar d’optimista, però aquesta vegada em sembla que no ens podrem queixar que la història ens va en contra.
Records des de Londres (on ja no et pots refiar ni del Big Ben ni de la British Arways),
Enric Vila
.
(Aquest nadal, cuinar a casa no cal: podeu encarregar els àpats a la boqueria o al telèfon 93 412 30 30)
| Escudella “de Nadal” –Galets, cigrons, botifarra– | 5,90€ |
| Canelons “Especial Nadal” terrina fang 6 unitats | 5,60€ |
| Canelons “Especial Nadal”; 24 unitats | 19,80€ |
| Pollastre pagès farcit (salsitxa, prunes i pinyons) (3,6 kg. aprox) | 38,00€ |
| Ànec “Mut” amb peres (1 ànec)Ànec “Mut” a la taronja (1 ànec) | 24,50€24,50€ |
| Cuixetes de Pollastre “a la Menorquina” (5 racions) | 18,00€ |
| Cuixetes de Pollastre amb gambes (5 racions) | 19,00€ |
| Rodó pollastre farcit de gambes, pinya i pernil (5 rac) | 16,50€ |
| Rodó pollastre farcit de carn, prunes i pinyons (5 rac) | 15,90€ |
| Rodó pollastre farcit de pernil dolç i formatge (5 rac) | 15,90€ |
| Rodó de pava al forn “amb suquet” (5 rac) | 12,50€ |
| Gall dindi farcit “amb guarnició” (6 rac, aprox. 4kg) | 39,50€ |
| Cuixa d’Ànec Confitada (1 unitat) | 3,90€ |
L’alçament (Catalunya Oberta)
Estimats Lluís i Macià,
Quina alegria de saber que heu pogut sortir de la presó! Ahir vam anar al pub amb uns amics i no cal que us digui a la salut de qui vam beure -i a qui vam dedicar l’últim pipinot. Heu passat un novembre horripilant però aquest Nadal serà bonic. Hi ha molta gent que us estima, suposo que hores d’ara ja ho heu sabeu.
Aquests dies tan absurds no he deixat de rumiar per què el misteriós sentit de la justícia de Madrid us ha volgut donar tanta importància, per què us ha lligat tan fortament a la història del país. Des de Londres, Catalunya sembla una olla de grills, però jo no sóc gens pessimista. Fa dies que no deixo de pensar en aquell article de Joan Maragall que es diuL’alçament. L’heu llegit mai, L’alçament? Jo em sé de memòria un trosset que diu: “Solidaritat és la terra, ho sents? És la terra que s’alça en els seus homes. No has sentit mai dir allò de “si tal cosa succeís, fins les pedres s’alçarien?” Doncs som en això: que fins les pedres s’alcen. Que cada home és un tros de terra nadiua amb cara i ulls i esperit i braç; i la terra no és carlina, ni republicana, ni monàrquica, sinó que és ella mateixa, que crida, que vol son esperit propi per a regir-se…”
Sembla mentida que l’article tingui 100 anys i que es conservi tan jove. Avui, quin diríeu que és “el partit de la conveniència” que “s’escandalitza” perquè una onada d’optimisme recorre el país? Si no esteu d’humor, deixeu-ho córrer, deveu estar baldats. Però si teniu esma us recomano que llegiu l’article i, aquest diumenge, visiteu algun dels pobles que han convocat consulta popular. És el vostre país el que s’ha posat en marxa, és la felicitat que heu preservat la que s’escampa, és gràcies a l’amor que heu posat en la vostra feina que la història continua i la paraula encara és viva, malgrat els “màusers espanyols” dels que parla Maragall. És gràcies a l’Estatut que vas redactar, Macià, i als teus Mossos, i al teu sistema de finançament, i és gràcies a la tele, Lluís, i al suport que vas donar a Pujol durant el cas Banca Catalana que a Catalunya tanta gent s’ha organitzat i s’ha posat a treballar com feia anys que no passava. Hi ha peluts que no entenen, encara, que sou estrofes del mateix poema.
Després hi ha també molts catalans plens de complexos que, com que se senten una merda, perquè el seu pare era estraperlista o militar o vés a saber què, viuen penjats buscant absoluts de perfecció que els alliberin del seu drama personal. Però la justícia humana sempre és un context. Per això els països han de ser lliures, per poder jutjar els seus ciutadans amb el mateix diccionari que l’experiència els ha anat confegint. La mateixa paraula alçament, no trobeu que sona diferent en català que en espanyol? Els països han de ser lliures. Si no, topen amb la retòrica dels barruts que viuen de furgar ferides alienes i, amb l’excusa de fer el bé, empastifen els altres amb les seves misèries.
Lluís i Macià: espero que sigueu els últims representants d’aquesta tradició de catalans que han fet mans i mànigues per encaixar Catalunya dins d’Espanya d’una manera intel·ligent; que han buscat el pacte, que han buscat la convivència i la educació i, de premi, han rebut la infàmia. La llista és llarga, i no és casualitat que tants catalans que a Catalunya són considerats il·lustres hagin passat pels tribunals o la presó. Tampoc no m’estranya gens que el senyor Millet estigui més tranquil que vosaltres perquè, quan el tabú és la llibertat, robar es perdona més que afavorir la intel·ligència.
L’altre dia vaig veure una ministra escocesa defensant la independència del seu país a la BBC1. Quin debat! Quan no s’insulta o s’amenaça, el nivell de les discussions puja increïblement. Però esclar, a la Gran Bretanya, si algú negués que Escòcia és una nació i que té dret a separar-se seria pres per un feixista o per un boig. Quina xauxa ser escocès! I com sempre és només qüestió de diccionaris. A Espanya, quan els diaris de Barcelona publiquen una editorial defensant l’Estatut, a Madrid surten catedràtics de dret constitucional demanant que es processi els autors del text. Per això el periodista més famós de Londres és Jeremy Paxman i el de Madrid és el Losantos.
Aquesta cultura de la intimidació i d’aviam qui crida més, ens ha esmolat l’enginy i potser ens ha fet més tolerants. Però quant temps feia que el país no aplegava tanta força i tanta generositat darrera una il·lusió? Les consultes són la prova de vitalitat més important que Catalunya ha donat des de la victòria inesperada de Pujol el 1980. És el mateix país de sempre carregat de raó: el que el 1975 va optar per anar tirant, per no encabritar feixistes i comunistes. El que vosaltres vau fer progressar carregant-vos de paciència. El de 1714 i el de l’article de Maragall. Per això, quan a Londres em pregunten per les consultes, els dic que si ens ajuden tots hi sortirem guanyant.
Catalunya és l’únic país del sud que podria arribar a funcionar com els del nord, heus aquí perquè alguns grans estats ens miren amb desconfiança (medalla!). Però, això a banda, les consultes són importants perquè són una cosa viva, i l’aire que corre per Europa comença a fer una ferum esgarrifosa de moribund voltat de corbs. Des de la II Guerra Mundial, Europa s’ha anat construint obsessivament de dalt a baix. La por d’una altra guerra, ha anat matant el debat públic i la competència entre les nacions. Els honorables ciutadans s’han adormit i els polítics s’han quedat sols… amb els buròcrates, els banquers i els periodistes. Sabíeu que hi ha un fotimer de càrrecs de la BBC que cobren més que el Primer Ministre? A Catalunya sovint hem sentit a dir que la gent no seguiria els polítics. Doncs mira: ara resulta que la gent els ha passat davant. Trobo que estaria bé aprofitar-ho per fer política, ni que fos per refrescar l’ambient.
Ups!, però ja tallo, que us foto el cap com un timbal. Reposeu i animeu-vos. Penseu que tot serà a fi de bé i que molts remarem perquè així sigui. Espero impacient l’hora d’abraçar-vos.
Enric
.
(Aquest nadal, cuinar a casa no cal: podeu encarregar els àpats a la boqueria o al telèfon 93 412 30 30)
| Escudella “de Nadal” –Galets, cigrons, botifarra– | 5,90€ |
| Canelons “Especial Nadal” terrina fang 6 unitats | 5,60€ |
| Canelons “Especial Nadal”; 24 unitats | 19,80€ |
| Pollastre pagès farcit (salsitxa, prunes i pinyons) (3,6 kg. aprox) | 38,00€ |
| Ànec “Mut” amb peres (1 ànec)Ànec “Mut” a la taronja (1 ànec) | 24,50€24,50€ |
| Cuixetes de Pollastre “a la Menorquina” (5 racions) | 18,00€ |
| Cuixetes de Pollastre amb gambes (5 racions) | 19,00€ |
| Rodó pollastre farcit de gambes, pinya i pernil (5 rac) | 16,50€ |
| Rodó pollastre farcit de carn, prunes i pinyons (5 rac) | 15,90€ |
| Rodó pollastre farcit de pernil dolç i formatge (5 rac) | 15,90€ |
| Rodó de pava al forn “amb suquet” (5 rac) | 12,50€ |
| Gall dindi farcit “amb guarnició” (6 rac, aprox. 4kg) | 39,50€ |
| Cuixa d’Ànec Confitada (1 unitat) | 3,90€ |
