La gran prova (Rac 1)

A mesura que diguem adéu-siau als tòpics del franquisme i de l’exèrcit espanyol les oportunitats de plantejar debats polítics seriosos s’aniran multiplicant. El plebiscit d’Arenys de Munt és la punta de l’iceberg d’un fenomen que anirà emergint amb força. Hi ha un país clandestí que comença a bellugar-se. Hi ha un país clandestí que no apareix als diaris, ni a la tele ni als debats electorals, i que ara ha començat a caminar. Hi ha un país que no es va rendir el 1714, ni el 1939, i que esperava molt més de l’Espanya democràtica. Hi ha un país amb 300 anys de paciència a la memòria que no ha oblidat els seus afanys. La transició ha servit per civilitzar la dreta i l’esquerra, però no ha servit per consolidar la unitat de l’estat. Es pot ridiculitzar el plebiscit o convertir-lo en un escandol. Però en política l’important són els conceptes i el fet que cal considerar és que, malgrat les lleis i les admonicions, l’independentisme ha passat de ser un pecat de radicals a convertir-se en un motiu de festa. Hi ha un país que ara veu que pot sortir d’Espanya per la via democràtica. Per més que vingui la falange, per més que treballin els fiscals, per més que els polítics facin els seus discursos automàtics, el procés que s’ha posat en marxa té la força de la història i dificilment s’aturarà. 300 anys de por, s’han acabat amb una urna. Catalunya és la gran prova que Espanya té de pendent de superar.

L’esperit del 13 de setembre (V.III)

A mesura que diguem adéu-siau als tòpics del franquisme i de l’exèrcit espanyol les oportunitats de plantejar debats polítics seriosos s’aniran multiplicant. El plebiscit d’Arenys de Munt és la punta de l’iceberg d’un fenomen que emergirà cada dia amb més força. Hi ha un país clandestí que comença a bellugar-se. Hi ha un país clandestí que no apareix als diaris, ni a la tele ni als debats electorals, i que ara ha començat a caminar. Hi ha un país que no es va rendir el 1714, ni el 1939, i que esperava molt més de l’Espanya democràtica. Hi ha un país amb 300 anys de paciència a la memòria que manté intactes els seus afanys. On arribarà? Això dependrà de la gràcia i de l’amor amb què es desplegui. Però una cosa és evident: la transició ha servit per civilitzar la dreta i ha servit per civilitzar l’esquerra i, en canvi,  no ha servit per consolidar la unitat de l’Estat  -potser perquè aquesta unitat només la garanteix la força bruta.

Espanya no serà mai un país madur mentre hi sigui Catalunya. D’una banda, perquè l’instint de supervivència fa que els catalans ens resistim a admetre que l’Estat pertany als espanyols i a deixar que el dirigeixin en pau; i de l’altra, perquè l’obsessió dels espanyols per assimilar-nos  afavoreix les dictadures i els polítics populistes, i forja identitats ruïnoses, poc compatibles amb els valors que fan avançar el món. Els pessimistes poden dir que el plebiscit ha sigut una collonada. Però hi ha un país que mai no s’ha resignat a viure dins del gueto i que ara creu que pot sortir-ne. Per més que vingui la falange, per més que treballin els fiscals, per més que els polítics continuïn fent els seus discursos automàtics, el procés que s’ha posat en marxa té la força de la història i difícilment s’aturarà. 

Són 300 anys de por, els que han acabat de liquidar les urnes. Tenim l’ànima rovellada i haurem de treballar-la, queden molts murs per aterrar. Però en política l’important són els conceptes i el fet que cal considerar és que, malgrat les lleis i les admonicions, l’independentisme ha passat de ser un pecat de radicals a convertir-se en una festa. Com m’ha dit una amiga, la diada nacional de la Catalunya lliure l’haurem de celebrar el dia 13 de setembre. La gràcia és que, si ens en sortíssim, no només hi guanyaríem nosaltres; la llibertat de Catalunya és l’únic fantasma del franquisme que encara espanta Espanya. Ajudem els espanyols a créixer: “Si jo l’estiro fort per aquí i tu l’estires fort per allà, segur que tomba, tomba, tomba, i els podrem alliberar.”

 

Entrada patrocinada per:

Dietari (A València)

Divendres

Tertúlia de Rac 1 i cap a València. Arribo a l’estació parlant per mòbil amb la mare i trec el bitllet malament, sense adonar-me’n. Quan ja sóc lluny de la màquina una senyora grassa, uniformada amb el vestit de Renfe, se m’acosta vociferant: “Es tuyo? Es tuyo?” Rebo la interrupcióde mal humor fins que descobreixo que m’havia deixat el bitllet de tornada.

- Es mereix una abraçada, li dic

- Pues házmela

I ja em veus abraçant aquella senyora immensa tot suat –perquè feia una calor horrorosa. Si en fem d’extravagàncies per redimir la mala consciència!

A València m’esperava l’A.M. Els millors valencians que conec tenen tots aire de John Wayne. Suposo que és un símptoma de la situació política. L’A. és fill d’immigrants, castellanoparlant fins passada la vintena. De petit llegia Las Provincias a casa i recorda la impressió que li feien els articles anticatalanistes de la Maria Consuelo Reyna. Llegint, observant, va anar descobrint la trampa i es va sentir insultat. Tot i que té la meva edat, es va integrar lluitant tot sol contra l’entorn, com molts valencians de finals del franquisme. Ara només parla castellà amb la família. “Jo sóc fill de colons”, em diu, i es queda tan ample perquè és prou intel·ligent per no fer, d’un problema polític, un problema personal -o perquè és prou honest per no defugir la responsabilitat amb discursos complaents. El terme immigració li sembla trampós. A Catalunya el seu discurs resultaria tan escandalós com imbatible perquè coneix la història, la geografia i l’actualitat del país millor que qualsevol barceloní de generacions. Però a Catalunya els espanyols no poden anar amb la manca de miraments que gasten aquí i la realitat queda disfressada. Pallisses, vandalisme, impunitat dialèctica, m’escolto les coses que m’explica A. amb vergonya de viure tan tranquil a Barcelona.

A la nit hem anat a sopar amb el Ferran Torrent. Una vegada que un regidor del PP li va recitar, amenaçador, la matrícula del cotxe, li va respondre: “Compte, perquè la gent que trenca les cames a València són tots amics meus”.  Em diu que em faci l’ànim de veure la desaparició del català. “Bé, seria com fer-me l’ànim de veure una guerra perquè no hi ha res important que mori sense fer sang”. La gent que no creu en la justícia es pensa que els morts descansen perquè estan quiets però els alemanys es van venjar dels francesos amb el nazisme, els russos amb el comunisme, els napolitans han muntat la màfia, nosaltres vam muntar una revolució anarquista, etcètera. De tota manera, hem parlat de dones més que de política i la conversa ha estat tan entretinguda que seria poc educat transcriure les millors frases. El Torrent és un homenet prim, baixet, fibrat, nerviós, amb una llengua viperina i pintoresca. Ha compensat la mala vida amb un cert culte al cos i, si no fos tan brillant, semblaria un fatxenda de gimnàs de barri. Quina xerrameca més extraordinària, però. La intel·ligència ho posa tot a lloc i veus l’escriptor, el fabulador, que porta dins. En canvi, quan jo obro la boca sempre hi ha algú que diu: espero que no escrigui com parla.

Diumenge

Al tren, tornant de València. El que he vist demana reposar i prefereixo parlar de Berlin. Fa dies que he acabat el seu llibre i no deixo de rumiar-hi. Com a historiador del pensament, em sembla sensacional. Com a pensador, és el pare espiritual de l’Europa d’avui, d’aquesta Europa poruga i escèptica, que intervé  en el món com una mula espantant les mosques del corral perquè la deixin d’emprenyar –la imatge no és meva però m’agrada molt. El pluralisme de Berlin trontolla per la mateixa base. Justament perquè l’home és un ésser imperfecte, justament perquè li escau la frase de Kant que inspira el seu llibre (“Amb el fustam torçat de la humanitat no es pot construir res recte”), justament per això el seu pluralisme em resulta tan limitat com l’utopisme que critica. És aquell: “si tothom fos tan tolerant com jo no hi hauria guerres”.

-Esclar guapu i si tothom fos tan generós com la meva mare ho és amb mi el comunisme funcionaria!

Els necis sempre obvien l’estreta relació que hi ha entre la moral i les circumstàncies. El discurs de Berlin funciona massa bé en la teoria, fa sentir massa bé l’Europa salvada pels Estats Units per no sospitar-ne. Tot i que ell mateix reconeixia que la seva fascinació per alguns romàntics venia de la manca de valentia que trobava faltar dins seu.  Una part del problema, també, és que llegeixo Berlin a través dels seus idealitzadors. Total: com a justificació de l’estatus quo i de la moral descremada sorgida de la guerra està molt bé però no deixo de preguntar-me: ¿que és més difícil posar l’accent en la imperfecció de l’home sense fer-la més significativa, o posar l’accent en un ideal i no avançar una mica? De vegades em temo que tindré temps de veure tots els pacifistes convertits en criminals.

El cul del toro (Rac 1)

Això d’Espanya és una cosa tan pobra que t’esgota totes les metàfores. El soroll que els polítics fan a l’estiu només és comparable a la música que els quinquis posen a la platja. Aquest any, a més, s’estan batent rècords de tonteria. La setmana passada ja vaig parlar de la polèmica que el PP i el PSOE mantenen pels casos Gürtel i Palma Arena. Ja vaig dir quin efecte em feia veure’ls parlant amb tanta prosopopeia de la Justícia. Ja vaig dir que el problema de la Justícia espanyola és que no ha condemnat mai cap dolent, i que per això els polítics se la poden tirar pel cap com si fossin peixateres. La violència verbal que genera Madrid explica molt bé quin paper té Catalunya dins d’Espanya. Catalunya, i ara perdonin l’expressió, és el cul del toro. Vull dir que és una vàlvula d’escapament en tota regla, el punt per on Espanya alleuja les tensions i el mal de panxa. Sense nosaltres, no sé com s’ho farien. Mirin la Cospedal i el José Blanco. La política espanyola és com aquell programa de Moros i Cristianos, dos equips perfectament uniformats, afartant-se de discutir i d’insultar-se. Després arribem els catalans amb la nostra retòrica de tieta verge i s’acaben els problemes. Aquest estiu PP i PSOE poden dir-se el nom del porc tant com vulguin. Al setembre vindrem els catalans amb les nostres reivindicacions tan prudents i deixaran de barallar-se.

El talent de Nebrera

Molt bona l’entrevista, de dilluns, del Salvador Sostres a la Montserrat Nebrera. Però hi ha una cosa que no m’encaixa. No comprenc que una dona tan directa, tan valenta, tan independent i resolutiva, que pontifica amb tanta audàcia, se l’agafi amb paper de fumar quan li pregunten per la llibertat de Catalunya. Federalisme asimètric, diu. Diu la Montserrat Nebrera que la solució per a Catalunya seria un federalisme asimètric, que és el típic concepte eufemístic de l’esquerra per enredar analfabets. Després el Sostres escriu que la Nebrera té talent, i que no l’aprofitem. No ho sé. La comèdia del talent dóna molt joc a Catalunya. Dóna joc sempre que reforci l’eix esquerra-dreta i que contribueixi a pintar Catalunya com un país d’imbècils; és a dir, sempre que dissimuli que som un país ocupat. En els bons temps de Maragall, figures com la Nebrera, el PSC en treia una cada any. Si la Nebrera no sura no és pas cosa de Catalunya, igual que si un immigrant sense estudis pot arribar a president de la Generalitat no és pas perquè siguem un país especialment estúpid ni generós. En els països lliures, els immigrants es dediquen a fer diners, i la política acostuma a servir per a una altra cosa; així mateix, en els països lliures, les persones amb ganes de fer coses van a mesurar les seves ambicions a la capital, que és on hi ha el poder. La capital de Nebrera, mentre no digui el contrari, és Madrid. Per això no entenc què hi fa al PP de Catalunya, si pretén que la valorin pel talent. Seria com un futbolista que triés jugar a segona divisió i aleshores es queixés que li donen puntades de peu. A la província es fa el pedant i s’obeeixen ordres, i com a molt està permès el saqueig -quan els indígenes són tan ases com a València o les Balears. Per les filigranes, ja hi ha la capital. No acabo d’entendre per què Nebrera no ho veu, si és tan intel·ligent. El federalisme asimètric de Nebrera només demostra que PP i PSC són el mateix -rateta rateta, per més cuixa que ens ensenyis, no ens prendràs el pèl.

Entrada patrocinada per:

Maragall i l’Estatut

Diumenge, l’article de Pasqual Maragall a l’Avui. Veure Maragall mirant de guanyar-se amb quatre trucs emotius el públic que durant tants anys va menysprear, fa pena, com un amic que tornés afalagant-te molt temps després d’haver-te traït. L’expresident diu que si el TC toca l’Estatut organitzarà una manifestació. Diu que cridarà Serrat, la Marina Rossell i no sé quantes mòmies més dels seus temps daurats per treure la gent al carrer. Quina gent? No s’ha adonat que ja no és ningú ni representa res? No veu que al PSC cada dia es foten d’ell? Els únics que es podrien mobilitzar per una causa com aquesta són els independentistes i seria un suïcidi que els independentistes es mobilitzessin per l’Estatut. L’Estatut ja només interessa als qui pretenen continuar comerciant amb les il•lusions i les pors del país. Ara voldran que ens passem 10 anys més discutint sobre l’Estatut retallat pel TC. L’Estatut ja és mort, com més aviat ho acceptem millor. És important que comencem a pensar amb sinceritat i rigor, si no volem tornar-nos definitivament idiotes. Maragall és el paradigma del polític català que, pel simple capritx del seu ego, s’ha dedicat a embolicar el país en causes perdudes; és a dir, que fins i tot en cas de guanyar-les ens portaven al fracàs. Ni comunisme, ni federalisme ni nou Estatut. Hem perdut molt temps. Què vol ara, que anem a una manifestació per dissimular que no és ningú? El que ha de fer Maragall és reconèixer que, políticament, s’ha passat la vida equivocant-se i analitzar per què els quinquis del Llobregat li han tret la trona a tot un senyor de Barcelona com ell. Tots aquests fills de casa bona que han mantingut el prestigi a còpia de tirar pilotes fora i de polir-se el patrimoni familiar cada dia estan més acorralats. Per què deu ser? Si jo tingués pretensions de poder miraria d’aprendre bé la lliçó. Els talents s’han de jugar; si només penses a conservar el que t’ha vingut donat, és lògic que ho acabis perdent tot. Encara que sembli mentida, la llei de la selva és implacable amb l’excés d’egoisme i de vanitat.

Pujol sempre té raó (Rac 1)

És bo que el president Pujol hagi sortit a dir que l’acord de finançament incompleix l’estatut, i que no soluciona res. Encara hi ha molts catalans que necessiten una figura paternal, que vagi sobre segur i que canti les veritats amb moderació; que es carregui de raons abans de pronunciar-se sobre els temes més incòmodes i evidents. Si la paciència és una virtut, Pujol ja fa temps que s’ha guanyat el cel. El president sempre té raó, i per això són importants les seves declaracions. El PSC ha interpretat la comèdia amb tan talent, i tan ben acompanyat dels mitjans d’informació, que encara podria passar que algú se la cregués. El guió s’ha seguit de meravella; s’ha dominat el ritme de l’acció, i tothom ha ballat al ritme del PSC. Tot i així, si jo fos convergent, no perdia més temps amb la qüestió. Guardaria amb tot luxe de detall la propaganda de l’acord que fa el govern i la posaria en una carpeta que digués: campanya electoral. L’embolica que fa fort és tan gros que ja petarà sol. Vull dir que ja vindrà Madrid a desfer-lo brutalment. El problema no és només que l’acord no compleixi l’estatut; és que, a més, les xifres que es donen són pura fantasia. No hi havia cap necessitat que el conseller Castells es jugués el prestigi de la institució, ni el seu propi d’economista, amb aquests brindis al sol, a tres o quatre anys vista, que cap organització seriosa no s’atreviria a fer. Vull dir que no n’hi hauria hagut cap necessitat, si el nou sistema de finançament fos tan bo com diu.

Passar vergonya (Rac 1)

Venint en cotxe des les Borges Blanques  -que és un trajecte llarg-, he anat sentint una vegada i una altra, repetida, la següent notícia extraordinària: “El conseller Castells ha reconegut per primera vegada que hi ha les condicions per arribar a un acord de finançament”. Si tingués dots comediant, jo ara deixaria anar una riallada i ja no caldria dir res més. Però com que de teatre ja vaig parlar-ne l’altre dia, procuraré dir alguna cosa. La primera cosa que vull dir és que, encara que Castells miri de posar emoció a l’acord,  ja fa temps que aquest assumpte té un aire patètic de comèdia programada. La segona cosa és que seria ingenu valorar el resultat de la negociació en termes que no fossin purament electorals. La tercera idea important és que d’aquí una setmana ens diran que tenim el millor finançament de la història. El quart punt també és una predicció: d’aquí a un any estarem parlant una altra vegada dels diners que necessita Catalunya. El cinquè problema és que no hi ha cap partit que tingui un projecte a 15 anys vista pel país, que és l’única cosa que ens ajudaria a sortir del pou. Per acabar una intuïció. Tothom parla del desastre que seria que les carpetes del finançament i l’Estatut no es tanquessin d’una manera satisfactòria, però cada vegada són més els que, en el fons, només desitgen que tot plegat fracassi d’una manera inequívoca, per no haver de seguir passant vergonya.

La moto del finançament (Rac1)

Un dels pitjors morts que li poden haver tocat a un periodista aquest últim any és seguir les negociacions del finançament. No sé com porten el tema els oients però jo ja fa temps que m’he perdut. Tinc el cap com un timbal de tants terminis i tantes declaracions. El periodisme, teòricament, s’hauria d’ocupar d’explicar la realitat. El teatre hauria de ser terreny dels crítics teatrals. Si en aquest país els polítics no fessin tan teatre, potser es podria discutir alguna cosa seriosament. Quan penso en les energies que perdem dissimulant que no tenim poder, em poso les mans al cap. De vegades, em fa l’efecte que tanta imaginació valdria més dedicar-la a aixecar multinacionals, però aleshores me’n recordo de qui ens recapta els impostos. Tothom ja sap com acabarà això: es vendrà com un èxit i no solucionarà res. Aquest vodevil només ha tingut una cosa bona, i és que ha fet caure unes quantes màscares. Avui ja és impossible commoure’s quan Saura diu que l’oferta de l’Estat encara no és una oferta “digna”, ni indignar-se perquè Iceta diu que el final de la  pel·lícula serà “superguai”. Tant me fa si ens vendran la moto aquesta setmana o la que ve. Jo només espero que el nivell de buidor i de cinisme que ja acceptem en la vida política, no es filtri mai en la vida privada. Si això passa, aleshores sí que adéu país.

El Mal (Avui)

El Sostres fa bé de parlar tant del Mal, en els seus articles. L’acceptació del Mal és l’assignatura pendent d’aquest país. Aquesta sensació d’estar a punt d’ofegar-nos en la nostra pròpia merda ve del fet que no en volem reconèixer l’existència. El complex d’inferioritat i el nostre infantilisme vénen del mateix problema. No es pot construir una cultura com Déu mana, elaborar una idea de Bé útil per a la vida, si abans no es reconeix el Mal. El pensament necessita un adversari per créixer. El caràcter només es forja passant proves de foc. La intel·ligència no serveix per evitar els conflictes, sinó per afrontar-los amb audàcia i després llegir-ne el resultat. Hi ha Mal quan es nega la intuïció i l’experiència, quan es redueix el talent a una qüestió de càlcul, quan es busca el camí curt. El Mal creix amb la mandra i amb la por que t’impedeixen prendre la iniciativa; és tot allò que pertorba el goig de desplegar la intel·ligència, que és la base de la llibertat. Hi ha el Mal de trepitjar l’altre però també el de deixar-se trepitjar. El catalanisme, per exemple, va néixer com una resposta eufemística a un Mal que els catalans no teníem forces per combatre. Autojustificant-nos, no acceptant el Mal que ens feien, vam deixar de veure el Mal dins nostre, vam diluir el blanc i el negre, i això ens ha anat empetitint. Amb el Mal, no s’hi pot fer mitjana. S’hi pot pactar per guanyar temps si estàs desesperat, però finalment guanyar o perdre només es tracta de l’amor i l’exigència amb què defenses allò que creus que és just.