Burgesia catalana (Rac 1)

Veig que tothom, començant pel president Montilla, té molta pressa perquè el jutge prengui declaració a Fèlix Millet i emeti una sentència exemplar. Molt bé, a mi Millet no em fa pena, tot i que aquest ambient de Plaça de la Concòrdia durant la Revolució Francesa em posa la pell de gallina. El que em treu de polleguera és que es relacioni Millet amb la burgesia catalana, i l’enveja implícita que acompanya aquest discurs d’espanyol que al cap de quatre dies d’estar a la Xina es pregunta com és que els xinesos encara no han après el castellà. La burgesia catalana és i ha estat sempre el senyor que obre la fàbrica a les set del matí i no la tanca fins a les vuit de la tarda, deixem això clar. Suposo que entre aquests senyors també hi pots trobar lladres, perquè al món hi ha de tot. Però la burgesia catalana, si roba, té poc temps perquè està ocupada treballant i enriquint el país. Millet pertany més aviat a la burgesia espanyolitzada i sociovergent, a la famosa burgesia de la pedanteria empordanesa que els barons del Llobregat han començat a liquidar d’uns anys ençà dins el seu partit, per alegria meva i de tots els independentistes. Ara el president Montilla vol relacionar Millet només amb convergència. Però Millet era espanyolista de cap a peus, com ho són els dirigents de la majoria d’insignes institucions del país que cobren de Madrid per recomanar seny als catalans i prevenir-los contra les aventures separatistes.

Casablanca (Rac 1)

L’allau de notícies i declaracions indignades que ha desencadenat el cas del Palau de la Música em recorda aquella escena de Casablanca en què el cap dels gendarmes organitza una batuda policial al Bar del Rick i s’exclama: “Qué escándalo, aquí se juega”. D’un país on les classes dirigents es conformen a gestionar engrunes de poder només se’n pot esperar que fins i tot els taxistes siguin corruptes. Quan les institucions socials no serveixen per manar, serveixen per robar, igual que quan un ciclista deixa de pedalar cau de la bicicleta. No veig on està la notícia tenint tan a prop l’exemple de València. Fa molt temps que ni el Palau, ni el Liceu, ni la Generalitat, ni l’Ajuntament ni els Partits no representen ni lideren res. Actualment, les institucions que havien servit per tirar endavant el país, Palau inclòs, no són altra cosa que intruments folklòrics. És lògic que el servei públic més net realitzat a Catalunya els últims anys hagi estat la consulta d’Arenys. Tothom és molt bona persona, però si manes i no estàs ocupat lluitant com un lleó per un projecte polític en el qual creguis tard o d’hora t’entretindràs ficant la mà a la caixa. No cal ser gaire llarg per veure que el catalanisme representa un país massa prim i minoritzat perquè hi hagi tanta gent que en tregui benefici en nom seu.

El baró de la crosta

Llegeixo l’entrevista del Sostres al Joan Ferran i veig que el baró de la Crosta torna amb la cançoneta que Mas està aïllat, que és un titular que agrada molt de donar als socialistes. Els convergents bé podrien respondre que si Mas està aïllat és perquè no fa com el PSC, que és capaç d’entregar el país als ineptes més destacats de cada partit per tal de governar. Veure Ferran donant lliçons a Mas i dient que votaria que sí en un referèndum d’independència m’ha fet pensar en la resposta que dóna Nadal cada cop que, a Girona, li demanen ajut per frenar els deliris dels ecologistes urbanites: “Deixem que Iniciativa s’enfonsi en la seva incompetència”, diu, i es queda tan ample. És la mateixa tàctica aplicada amb Saura i la Policia. Aquesta gent traficarien amb el que calgués per conservar la trona. No és que siguin més intel·ligents, és que no tenen tants escrúpols i defensen una posició guanyada -recordem-ho: guanyada per l’exèrcit. Cal un Rei Salomó que tracti les marones usureres que  tallarien la criatura a bocinets amb els seus mètodes. Fa 30 anys que vivim sota el mateix xantatge: mentre els socialistes juguen amb les inseguretats del país per fer política, la parròquia catalanista pateix tant per conservar-lo que no sap pensar en res més. Ho han merdejat tot: la llengua, la immigració, el finançament, els valors socials i no han tingut mai raó, però és amb la nostra por com ens dessagnen. Per fer política de debò ens manca coratge i ens sobra sentimentalisme. Comprendre que els usurers són els primers que necessiten el país per sobreviure, perquè si a nosaltres el país ens omple el cor a ells els omple la butxaca, i si ells trafiquen amb els nostres amors, justament aquests amors haurien de fer-nos prou lliures i prou forts per lesionar, si cal fins a rebentar-los, els seus baixos interessos.

 

Entrada patrocinada per

Catalunya 2020

El meu amic Joan Castillo llegeix el diari atentament mentre jo prenc el sol al seu costat -les cames peludes i blanques, el pit encara més blanc i pelut, la gorra per protegir-me la calba-. De sobte, m’ordena:

-Llegeix!

El diari porta la notícia d’un acord entre Itàlia i Suïssa per connectar Milà i Zuric amb un tren de mercaderies d’alta velocitat. L’obra comportarà l’obertura d’un túnel de 55 quilòmetres a través dels Alps, i estarà enllestida el 2020.

-Què et sembla? -em diu.

-Que haurem d’anar a viure a Suïssa. Potser la junta s’avindria a traslladar el club nàutic a la vora del llac….

Però el meu amic té ganes de debatre.

-No tens res més a dir, tu que ets tan catalanero? Quins plans té aquest país per al 2020?

-Discutir sobre les comes de l’Estatut, mentre recuperem la dignitat. Que no ho has llegit al diari?

Segons el meu amic, la sentència del TC  és un afer menor. Creu que ens distreu del problema principal, que és el projecte de país. Diu que els polítics han perdut la credibilitat perquè no emmarquen les seves decisions en cap pla estratègic, perquè no saben quina Catalunya volen tenir d’aquí deu anys. “Per què no responen aquesta pregunta?”, m’insisteix.

-Home, Joan, perquè no són amos d’ells mateixos. El Parlament, la Generalitat, són institucions espanyoles, no poden planificar sense el permís de l’Estat. T’ho recordo perquè tu mai no has estat independentista.

-Un Estat és un mitjà -es defensa el meu amic-, un Estat no pot ser una finalitat per ell mateix, ni un Estatut tampoc. Els polítics haurien d’explicar bé quin país volen i demostrar que treballen per aconseguir-lo. Els mitjans han d’estar al servei dels objectius. Ara, esclar, posar objectius concrets darrere les grans paraules és arriscat i vol valentia i compromís.

El Joan es dedica a reflotar empreses redefinint el seu futur -o a tancar-les si no hi ha més remei-. És el clàssic català pragmàtic, amb un sentit de la comptabilitat imbatible, incapaç de perdre el cap. Així doncs, mentre surt de l’aigua una noia amb un biquini ínfim, li pregunto:

-I tu quin país vols per al 2020?

-Jo vull un país que aprofiti les oportunitats, que no sigui una prolongació del nord d’Àfrica. Un eix València-Barcelona-Lió, per exemple, ens posaria al moll de l’os del tràfic de mercaderies del Mediterrani i de l’Atlàntic. Seríem un centre d’exportacions i importacions, i això crearia llocs de treball i atrauria inversions de la UE. L’eix Gènova-Milà-Zuric serà una realitat el 2020. Els alemanys ja treballen per tenir quatre milions de cotxes elèctrics d’aquí 10 anys. Quins plans tenim nosaltres?

Com que mai no havia vist el meu amic tan preocupat pel país, miro de calmar-lo amb un llenguatge cofoista.

-Els polítics no volen generar frustració.

-Un projecte frustrat és alguna cosa. L’avorriment sí que no serveix de res, és l’escenari de la mediocritat absoluta.

-Som un país petit.

-Tenim una mida raonable, i un clima immillorable i una gastronomia excel·lent. El nostre sistema financer funciona; tenim sectors industrials potents, grans empreses farmacèutiques, turisme de qualitat. Compte, perquè hi tenim molt a guanyar i, per tant, molt a perdre!

-Però Madrid…

-Deixa estar Madrid. Quins problemes tenim aquí? Els nens acaben la primària amb problemes de lectura i matemàtiques i això no és culpa de Madrid. Tenim poca memòria col·lectiva. La por a parlar clar i a pensar sense tallar-nos les ales generen una manca de debat i de discurs preocupant. Necessitem autonomia i transparència en la gestió dels diners públics. Madrid és un obstacle, però Espanya no és el gran mercat d’abans i el seu exèrcit ja no és una amenaça. Aquest fet no té precedents. Si ens cal un Estat, que els polítics ho argumentin i mirin de guanyar eleccions. A mi m’és igual un Estat o un Estatut, el que no m’és igual és viure lligat de peus i mans.

Leopardi deia que l’home pensa perquè desitja i que desitja perquè no hi ha res al món que s’estimi més que ell mateix. A mesura que els catalans ens estimem més, deixarem de dir rucades. El problema no és Madrid ni és el TC, el problema és que no tenim prou valor per imaginar-nos la Catalunya del futur.

Robatori moral (Rac 1)

Quan m’han trucat de Rac1 per demanar-me un comentari sobre les balances fiscals se m’ha escapat un badall. Ja entenc que per la Generalitat, entrar en aquest ball de xifres i metodologies, que no entén cap persona honrada i normal, deu ser imprescindible. Donar una imatge de civilització, ni que sigui per dissimular el robatori amb una aparença de negociació amb l’Estat, és important. La dignitat no s’ha de perdre mai. Però els aconsello que entrin a la web de la Fundació Catalunya oberta, si volen veure a quina velocitat rodolen els nostres Euros cap a Madrid.  Euro amunt, euro avall, i sense necessitat d’anar a càlculs més o menys sofisticats, la cosa és clara. És tan clara que es fa pesada de defensar. Jo, que sóc aficionat a la història del periodisme, guardo com una reliquia un exemplar de la revista la Tralla, de 1923. Volen saber quina és la imatge de portada? Doncs es veu un català amb barretina que es treu un grapat de bitllets de la faixa i els entrega a dos espanyols que l’apunten amb pistoles. El tema ve de tant lluny que ja hem perdut la perspectiva. Discutir per un duro de més o un duro de menys em sembla una pèrdua de temps tan absurda com discutir sobre si el castellà està perseguit a Catalunya, si Sánchez Camacho és millor que Nebrera, si Zapatero creu en l’Espanya plural o si el comportament de Laporta mereixia una moció de censura. Per mi, tot forma part del mateix i antic robatori: de diners, d’energies i de moral.