Manifestació per Winston Churchill

Vinc d’una heroica manifestació de senyors (i de senyores) sota la pluja, per demanar que l’ajuntament de Barcelona tingui a bé de dedicar una plaça o un carrer a Winston Churchill. La manifestació l’organitzava la Fundació Catalunya Oberta, que fa un parell d’anys ja va pagar una edició deliciosa de les memòries del gran polític anglès, en català. Es veu que aquí, a banda del senyor Lluís Prenafeta i companyia, ningú no es recorda de Churchill. És més: alguns, si per ventura el recorden, el boicotegen. L’ajuntament no sols ha estat incapaç de trobar un raconet de ciutat per recordar el gran estadista i per plantar-hi l’escultura que li volia dedicar la FCO; ni tant sols ha volgut autoritzar la manifestació. Esperàvem la urbana, estàvem preparats per rebre els soldats de l’Hereu. Però no han vingut -suposo que per no mullar-se. Com que plovia, els parlaments s’han fet a recer, a la porta de La Vanguardia. Hi havia molta gent però estàvem amples, perquè com m’ha dit el Graupera, es tractava d’una manifestació de senyors (i senyores). Hi havia exconsellers (sr Guitart), grans columnistes (Joan Oliver), no tan grans (Barbeta), hi havia Vicent Sanchís, que no necessita presentació, hi havia la “crem de la crem” i moltes dones guapes. Ha sigut una llàstima que el comte Godó (IV), oblidant la glòria que Augusto Assia va donar al seu diari, amb aquelles cròniques proaliades que enviava des de Londres, no s’hagi sumat a l’acte. En el moment que el Lluís feia el seu parlament, ha sortit de l’immens gratacels que, com una pica en Flandes, el seu Grup mediàtic té plantada a la plaça Francesc Macià. Esperàvem que s’aturaria i es solidaritzaria amb nosaltres, però s’ha limitat a saludar, alçant tímidament la mà amb el palmell obert, com ho fa el Papa i ho han fet d’altres líders de la història.

Un adéu a la Rambla (Avui)

Fa temps que la Rambla ha deixat de ser el cor de Barcelona i el resum del seu encant. “La Rambla fa baixada”, es deia abans, quan la gent es deixava dur pendís avall i, despistada per la gràcia de l’entorn, oblidava l’hora que era i on anava, i es despertava vora el mar. La Rambla dels quiosquers i de les floristes, dels vianants ben educats, que convivien amb quatre artistes i cinc putes que acolorien d’ambient, ja és història. Comparar-la amb l’actual, seria com confondre una gorra amb un barret, o un rierol amb una riera d’aigua bruta. Avui la Rambla té tots els defectes de Barcelona, n’és la claveguera espiritual. Com que era una arcàdia irrepetible, ara el cor de la ciutat viu a l’exili, jo sento el seu batec a la Plaça Francesc Macià. La plaça té una estètica cosmopolita i una mida provinciana, té el do de la síntesi brillant feta amb elements d’estar per casa, com la Rambla dels bons temps −o com el pa amb tomàquet. A la banda de muntanya, té dos edificis anglesos que li donen el toc clàssic; femenins, esvelts, amb una façana polida i blanca,  i, a la banda de mar, uns monstres que són el contrapunt grotesc de la modernitat. El jardí del mig llueix com una joia, com una pedra en un anell, sobretot perquè és inaccessible als gossos i a la gent. Al seu damunt, els núvols hi fan remolins i organitzen perspectives, amb el punt de fuga posat a la Diagonal o al Tibidabo, segons d’on bufa el vent; al vespre, el sol es pon per Esplugues i un vel de blaus elèctrics i rosats va tapant la llum del dia. La gent circula sense empentes, l’escenari respira i la massificació no boicoteja la metereologia. Això, i la indispensable vida comercial, li donen un ritme d’activitat saludable que et permet travessar la plaça tot badant, fins anar a seure al Turo Park.