Un tuf estrany (Avui)

No sé si saben, els signants del paperot sobre la lengua común, que Hitler també deia que els territoris no tenen drets, per justificar l’expansionisme. Hitler també deia que els drets eren de les persones. És veritat que afegia que aquests drets només es podien obtenir per la via de la guerra, però també és veritat que, això, els apologetes de la lengua común no necessiten dir-ho: el resultat de les guerres i dictadures que hi ha hagut a Espanya ja els soluciona el problema. L’actitud dels signants del paperot, i de l’expresident madrileny Joaquín Leguina qualificant Montilla i Chacón de xarnegos redimits, té un tuf estrany. ¿Cal recordar el zel amb què Hitler denunciava la discriminació dels alemanys txecoslovacs i hongaresos per desestabilitzar aquests països i justificar-ne la germanització? ¿Cal recordar Göring a Nuremberg? “Perquè la gent vagi a la guerra només has de fer que se senti atacada”. La insistència amb què Madrid intenta excitar els catalans de cultura castellana que viuen a Catalunya, per girar-los contra el país i evitar que s’integrin, és indignant. Convertir virtuts dels catalans com ara el bilingüisme i el pactisme, en febleses, és una mala política. Potser el castellà és tan universal que fins i tot el parlen els extraterrestres. Però és covard intentar que la immigració faci la feina que no han pogut fer els exèrcits i les dictadures. És innoble utilitzar com si fossin soldats de primera línia les famílies que van venir aquí a millorar la seva vida.

Puigcercós ha guanyat?

M’ha trucat l’Astrid per donar-me el condol: el Puigcercós ha guanyat. Ha guanyat l’espavilat que de no contemplar res que no sigui el seu interès en diu pragmatisme, el pedant que d’amansir un corrupte amb un puro en diu coneixement de l’ànima humana, l’ingenu que es pensa que la classe es compra en una botiga cara. Ha guanyat el radicalisme folklòric, l’abraçada madrilenya, l’acomplexat que necessita envoltar-se de tontos que li riguin les gràcies. Ha guanyat el carronyer que creix amb la misèria dels altres, el cor ambiciós que mai no en té prou perquè no sap aconseguir res sense fer trampes. Ha guanyat l’invertebrat, el fatxenda de poble, el Montras de Vent del Pla, versió de saldo. Ha guanyat? Un 37 per cent pel candidat que va deixar el govern plantat per dedicar-se a preparar les eleccions internes; un 37 per cent pel candidat que s’havia de menjar amb patates Carod i tota l’oposició; un 37 per cent pel candidat que fa un temps controlava el 70 per cent del partit i aspira a anar de cap de llista per president de la Generalitat, no sé si és un resultat per tirar coets. Tantes tàctiques, tants punyals, tant esperar com una hiena salivadora i tant fotre el Sarkozy, tanta ajuda dels socialistes i dels diaris i tant embrutar-ho tot per un 37 per cent, ho trobo una mica desproporcionat, francament; amb molta més discreció, i havent fracassat en les últimes eleccions, el Ridao ha estat més votat.

A mi el que em sap greu el resultat de l’Uriel Bertran, perquè la seva era la candidatura que més m’agradava; espero que no es desinfli i que, en la lluita, no se’ns espatlli. Em sap greu que les candidatures oficials hagin guanyat per tant marge; em sap greu que els sociovergents s’estiguin fregant les mans. Però el resultat concret del Puigcercós em preocupa relativament. Un 37 per cent quan has gastat tanta munició, quan has trencat tants ponts i tantes confiances, quan per tanta gent només ets un sou o un instrument, no li hauria de servir de gaire. Això espero. Espero que en el pròxim congrés la resta de candidatures facin un cordó sanitari i clavin Puigcercós ben clavat a la cadira de president com una papallona dissecada i el vigilin, perquè, com tots els ressentits convençuts que el món els deu alguna cosa, Puigcercós és d’aquells que si els dones un dit et foten el braç. L’important és que no haguem de passar la vergonya de veure complida la seva petulància de voler presentar-se per president de la Generalitat. Potser Carretero, no ho sé, seria un bon candidat. De moment, l’Uriel Bertran ha dit que no donarà suport ni Carod ni a Puigcercós per anar de candidats; em sembla molt bé. En tot cas, estaria bé que l’independentisme no hagués de tocar fons una altra vegada per tornar a començar.

Fora putxinel·lis

Ara el sector oficialista d’ERC marca pit dient que l’independentisme marxarà del govern si, d’aquí a un any, el tripartit aplica la tercera hora de castellà. És l’últim regal del PSC a les faccions de Carod i Puigcercós per ajudar-los a guanyar els sectors renovadors, en el congrés de demà. Aquesta política anecdòtica disfressada de redemptorisme és tan perniciosa que demano, sisplau, als militants d’ERC, que votin candidatures renovadores, la de Bertran o la de Carretero, m’és igual. La prioritat és treure’s de sobre aquests maquiavèl·lics d’estar per casa que han quedat abduïts per la maquinària del PSC i semblen putxinel·lis. L’independentisme dels actuals dirigents d’ERC és a la democràcia el que va ser la sardana durant el franquisme: pur folklore humiliant i enverinat. L’única força amb què compten els ideals que trenquen l’statu quo és la capacitat de movilitzar i de generar il·lusió. Carod i Puigcercós han fet molta feina, però ja fa temps que resten més que no sumen. És natural: a qualsevol polític sempre el cremarà més defensar la independència de Catalunya que defensar el socialisme espanyol; insolvents com Zapatero només se’ls pot permetre un país amb Estat. Cal tenir això present i actuar amb conseqüència. Cal que ERC recuperi el seu perfil i, sobretot, que blindi el seu funcionament assembleari. Militants d’ERC: no feu cas d’aquells que us diguin que el vostre partit és una olla de grills. Que sigui una olla de grills és el que fa impossible segrestar el partit per la via de comprar o espantar quatre líders. Doneu al president Montilla l’oportunitat de complir el seu lema: fets, no paraules.