Dijous
Aquella noia que van treure a trossets de la via del tren. Corria fent broma per l’andana colpejant la finestreta del vagó i, tot d’un plegat, els amics la van veure desaparèixer: “Mind the gap between the train and the platform”. En un altre país ajustarien les andanes a la mida del tren, però el govern prefereix avisar-te, t’avisa de tot, fins i tot del perill que t’escanyis amb la cadena del vàter. Després: “Its your choice”. Ara mateix, tinc un senyor al costat que llegeix dues pàgines sobre una ciclista que ha mort atropellada per un autobús i, si veus com circulen les bicis i els autobusos, sembla que ho facin per omplir les pàgines dels diaris, que cada dia porten històries terribles. Londres és cruet, cruet. Els anuncis de l’estació de Fairlop són per tornar-te’n a dormir. En un, es veu una noia maca i alegre amb un telèfon a la mà i aquest text: “La Katy sempre ho explica tot a les amigues, però no els ha explicat que l’han violat. Les violacions passen. Truca al….” En un altre, s’hi llegeix: “Vigila amb la via del tren quan hagis begut. L’any passat, 520 accidents”. També hi ha un anunci on veus una noia a punt de ser tancada en un maleter mentre crida aterrida, amb la cara banyada de llàgrimes, completament desencaixada: “no, sisplau, no”. Tu dius: un film de terror. I aleshores llegeixes: “No entris als cotxes dels desconeguts. Taxis de Londres”. Els descric en l’ordre amb què he desfilat davant seu quan he arribat a l’estació. Suposo que pintar la vida amb aquesta duresa és el sistema que han trobat els anglesos per assegurar-se que tothom es comporta com si fos una persona adulta. És una forma una mica bèstia però funciona. Una dels primers impactes que tens quan arribes aquí és que tothom et tracta com si fossis major d’edat.
Divendres
“Sorry”, li dic a una dependenta del Prête a Manger molt grassa, molt negra i molt simpàtica, aixecant un bitllet de 50 pounds com una bandera -perquè el vegi bé.
- Your’re a rich man!, em respon amb una veuarra imponent, de cantant de soul.
Per demanar un cafè és un pèl exagerat, però m’he quedat sense ferralla.
- I will be a rich man!, but now I am poor (allargant la u per udolar).
La noia riu, amb unes dents blanquíssimes, i entra en escena un noi gallec, que també treballa allà. “Don’t believe him”, li diu cridant -no hi ha ningú a l’establiment:
- He’s catalan, he is a tight fist (un rata)!
És un bon nano, amb un tatuatge al braç i un pentinat roquer que se li desplega com un plomall cada vegada que es treu la gorra de l’uniforme. El primer dia em va preguntar: “Spain?” i li vaig dir “No”. Va fer cara de vergonya, com si m’hagués insultat, i va continuar parlant anglès fins que vaig afegir: “Catalonia” “Ah! hombre, yo soy gallego!” i ara sempre que em veu em diu “paisano” i, si no hi ha clients, m’explica coses de casa seva.
Total: He aprofitat l’ambient de confiança per fer-li un numeret a la caixera…
- I am poor, I am a catalan writer. You don’t know what is to write books in a language so pretty that anybody want to understand except my mother, my father and my cat. Neither your friend (assenyalant el gallec) is able to read my books. Please, have mercy on me! Piety!
I així, he berenat un cafè i un pastisset de franc, amb els cinquanta pounds a la butxaca.
De vegades poso a prova la paciència de la gent com quan a la nit obria la llum petita de l’habitació. És per comprovar que encara hi ha persones bones.
Dissabte
Llegeixo al diari que hem passat el novembre més humit de la història d’Anglaterra. Viure fites històriques sempre està bé quan no hi ha morts pel mig, però sobretot agraeixo saber que tenia raó de queixar-me del reuma. No hi ha res més emprenyador que tenir raó sempre. La gent s’enfada, en comptes de compadir-te. Un cop llegit el diari, he passejat per la ciutat. He rumiat perquè em trobo tan còmode en un lloc tan bèstia. Materialment la ciutat és un reflex força fidel de les portades del diari. Tot és cru com una cadira dura o una paret escrostonada. Tot és una mica deixat de la mà de Déu i, si no es pot dir que sigui brut, és gràcies a la pluja i el fred, que netegen l’ambient sense descans. Hi ha unes normes bàsiques, i molta naturalitat. La naturalitat dóna a les coses un optimisme bàsic que s’encomana. La catifa francesa o castellana és molt més gruixuda i no es veu tan la merda que hi ha a sota. A París i a Madrid els carrers són rectes i qualsevol cosa sembla la hòstia, però la merda no respira. Quan les formes són grandiloqüents, la merda no respira però sempre pots atribuir la teva pudor a un altre. Aquí tot està a la vista, fins i tot les societat masòniques. Això deu estalviar als anglesos una mica de demagògia i molt perfum, suposo. A mi, que sóc lentet i m’agrada anar per feina, l’obvietat em treu un pes de sobre i m’ajuda a confiar en la gent.
Com ahir, la xinesa del metro. Eren les 12 de la nit. Se’m va asseure al costat i es va posar a estudiar uns papers d’economia. Esclar, es va adormir. De tant en tant, se m’arrepenjava. Li vaig agafar carinyo i quan es va despertar i vaig veure que s’havia passat de parada, em va saber tan greu que li vaig dir: “Oh, I’m sorry”. Ella va respondre: “No, it’s my fault”. Anàvem en l’últim metro i la vaig acompanyar a buscar un taxi, no fos cas. Per sort, havia pixat abans de sortir del pub.
Publicat per enricvila 
Publicat per enricvila 
Publicat per enricvila 
