Els meus

Escric aquesta entrada com un llamp, mentre preparo les maletes. Demà al matí me’n vaig tres mesos de Barcelona, i me n’aniré molt trist. Veure com la Guàrdia Civil grapejava el Lluís Prenafeta i el Macià Alavedra m’ha sabut molt greu. No sé de què els acusa Garzon. Però el Lluís i el Macià són i seran sempre amics meus, això primer. Després, jo la justícia espanyola no la reconec. Aquí és ple d’ànimes pures, nornalment atees, que parlen de la justícia com si la impartís Déu. No, encara que sembli mentida, la justícia espanyola la imparteix l’Estat espanyol. La imparteixen els mateixos que il·legalitzen partits per guanyar eleccions, els mateixos que utilitzen el Tribunal Constitucional per frenar estatuts aprovats per referèndum, els mateixos que van enfonsar el banc de Pujol als anys 80 (per després quedar-se’l), els mateixos que van enfonsar el banc de Pere Coromines als anys 30 (mentre es redactava l’Estatut de Núria); els mateixos que van detenir independentistes indiscriminadament el 1992, els mateixos que no han aconseguit, encara, alternar-se en el poder sense polititzar la justícia de manera barroera i utilitzar-la com una arma contra l’adversari.

Ja ho he dit més d’una vegada: la justícia espanyola no ha condemnat mai cap dolent de debò, per això Espanya és com és. Fa un temps, quan tenia la columna quinzenal de l’Avui, vaig escriure un article que es titulava Torna l’ogre. Hi he pensat molt, aquesta tarda. En l’article hi deia que, davant la crisi que patim, amb un Estat que ha esgotat les reserves econòmiques a copia d’espoliar i de privatitzar, el govern exacerbaria el populisme. Ja tenim l’ogre aquí. En plena crisi, no hi ha res millor que jugar a perseguir corruptes per distreure l’atenció. Quan les coses no van bé, la terregada es torna molt receptiva als culebrots estil “Los ricos también lloran”. A més, no m’empasso que els atacs a la Trias Fargas i a la Fundació Catalunya oberta tinguin res d’innocents. Sempre que a Catalunya neix un brot d’intel·ligència que Espanya no paga i no controla sorgeix algun problema.

Si finalment el Lluís i el Macià són trobats culpables d’alguna cosa, només els podré retreure que hagin fet massa el Robin Hood. A diferència de la majoria de polítics actuals, el Macià i el Lluís s’haurien guanyat millor la vida dedicant-se a l’activitat privada. Tots dos han donat el millor d’ells mateixos al país, i no els embolico amb la bandera, parlo de coses concretes. Parlo del Copca i del finançament, parlo de TV3, parlo de Catalunya Ràdio, parlo la Fundació Catalunya Oberta, parlo de com han protegit la llibertat d’expressió d’una colla d’escriptors que, sense la seva tasca i el seu mestratge, ho hauria tingut encara més difícil per exposar els seus punts de vista: parlo del Jordi Graupera, parlo del Salvador Sostres, parlo de l’Astrid Bierge, i parlo de mi, naturalment. I d’un planter de joves del qual sentirem a parlar molt aviat.

No sé si s’han embutxacat alguna cosa que no és seva. Però si s’arribés a provar que ho han fet, els hauré de donar les gràcies per la part que me n’ha tocat. Jo no la penso pas tornar. L’experiència m’ha fet massa sensible als matisos perquè una toga bruta m’impressioni. Un país és un sentit de la justícia. Mentre no existeixi una justícia catalana, qualsevol que hagi treballat a favor de la llibertat de Catalunya és dels meus. El moralisme dels desesperats, vingui de la terregada o vingui determinats polítics sense idees, em fa vomitar. Enmig de tota aquesta merda, Lluís i Macià, la vostra superioritat. Aguanteu, que el final serà molt bonic. Ara és l’hora de fer servir Maquiavel.

Un govern de fireta (Rac 1)

Jo crec que la base de qualsevol societat és, i serà sempre, per més formigó i tecnologia que hi tirem a sobre, una cosa tan primària com la propietat i l’explotació de la terra. Els pagesos catalans tenen d’entrada tota la meva simpatia. Crec que si el país hagués crescut més de cara als pagesos, la pedanteria urbanita hauria tingut més de gruix i tots hi hauríem sortit guanyant. També crec que el tripartit, especialment la seva branca ecologista, no ha sabut tractar amb la pagesia. No conec un sol ramader o agricultor que estigui content amb els salvadors de balenes. Això hauria de fer pensar tots aquests predicadors de l’amor a la natura que van a donar lliçons a pagès sense haver munyit mai una vaca ni plantat una ceba. La Catalunya social no s’acaba a l’àrea metropolitana. Si ens carreguem els pagesos en comptes d’un pais tindrem un parc temàtic. Tots els països amb mentalitat de poder, començant pels Estats Units, donen un tracte preferent a l’agricultura. Dit això, la policia és la policia i m’emprenya que els pagesos estovessin els mossos. Si els pedants del canvi climàtic coneixessin la història sabrien que no hi ha col·lectiu més irreductible i més bèstia que els pagesos, i haurien previst la situació. Els pagesos són la base del país. Un govern que no sàpiga tractar-los, dirigir-los i reprimir-los amb eficàcia, un govern que no tingui un discurs sòlid sobre l’explotació de la terra, és un govern de fireta.

El meu heroi Trias Fargas

http://www.catalunyaoberta.cat/index.php/continguts/view/opinio/2418

Clica aquí!

L’afer Millet explicat pel Sostres

Sí senyor! Com diu el Salvador Sostres, més pudor que el robatori de Fèlix Millet, fan les ganes que la gent té de parlar-ne. Perdoneu, eh, però em resulta tan feixuc viure en aquest país d’imbècils i em fa tanta por haver d’acceptar que, efectivament, la majoria de catalans (i catalanes) són encara més imbècils que jo que, davant les poques expressions de superioritat manifesta que es produeixen al meu voltant, sovint m’agafen ganes de resar. Quan dic que el Sostres anirà al cel i que vosaltres us podrireu al purgatori, rucs, pedants, miserables, moralistes de caverna, traficants d’innocència, violadors de bíblies i diccionaris, poca vergonyes que no us heu mirat al mirall, vull dir exactament això:

http://www.salvadorsostres.com/

Botxins (Rac 1)

Si volen que els digui la veritat, el cas Fèlix Millet ja em surt per les orelles. Aquest senyor l’ha fet molt grossa però l’explotació mediàtica del cas no és gaire més edificant. Aquests dies alguns diaris no es poden ni llegir. La baba d’enveja i de ressentiment amb què determinats comentaristes parlen del tema fa venir ganes de tapar els ulls i les orelles als menors. Alguns diries que s’han ofès perquè Millet no els va convidar a sucar; d’altres semblen tant contents de poder empastifar de ràbia els valors que representava que cridaries els Cascos Blaus de l’ONU, per si de cas. L’ús polític que s’està fent del robatori fa vergonya. Retirar-li la creu de Sant Jordi ara. Hauria estat més lògic esperar que es dictés sentència, ni que fos per mantenir les formes. Potser Millet era com el màgic Andreu i realment va robar el piano de cua sense que ningú no se n’adonés. Però el dolor demana una mica de silenci. Fins i tot per castigar un culpable declarat cal una mica de pudor.  La sentor de fanatisme i terregada que ha generat el  cas Millet m’ha fet pensar en el comentari que em va fer el pare d’un amic meu el dia que li vaig dir que estudiaria periodisme.

- Em sap greu perquè per ser un bon periodista cal ser una mala bèstia
-Per què, vaig exclamar, si defensaré la veritat!
- No, va respondre, faràs de botxí, i per quatre rals.

Doncs això. No només hem descobert que hi havia lladres al Palau; ara ja sabem que, a Catalunya, per la feina de botxí mai no ens faltaran voluntaris.

Clica aquí

Dietari (Equilibrisme)

Diumenge

Molt bé la boda d’E.. Comptant el baf d’espanyolada que sol surar en aquestes cerimònies ha passat d’una manera prou natural i fina. Sempre he pensat que si tinguéssim les nostres arrels culturals més treballades celebraríem els casaments amb una altra alegria, sense tanta inflor ni tanta comèdia de nou ric. No hi ha res com els diners per deixar en evidència la manca d’idees. Per això, en aquestes festes els diners només solen servir per matar la poesia –i per alimentar els corbs que les organitzen. I ho dic jo que vaig passar per totes les convencions més content que un gínjol. He cantat una cançó als nuvis i ha agradat. “Si no te’n surts escrivint, sempre et pots dedicar a cantar”, em deien. I, de vegades, jo pensava: pels llibres que m’has comprat, tu deus voler que canti. Ai, l’artista de la família! Alguns convidats preguntaven per mi  amb la mateixa curiositat morbosa amb què se segueixen les evolucions d’un equilibrista.

Dimarts

Se m’ha acabat el sabó del cos i he hagut de baixar al supermercat d’urgència. Deu ser la primera vegada en tres anys que em dutxo amb un sabó d’aquests barats. Fa molt temps vaig anar a una botiga de la diagonal i vaig comprar, aprofitant les rebaixes, un sac de sabons de diverses olors i textures. En una capsa, hi tenia també una bona col·lecció de sabons d’hotels de luxe, que vaig acumular durant els anys de vaques grasses. Tenia les pastilles del Sacher amb olor de xocolata, tan dens i vigoritzant; el sabó d’encens, tan sensual i ben pensat per fer venir ganes de follar, del Costes; el de taronja d’aquell hotel d’Amsterdam, tan estúpid i multicultural. Tenia sabons amb olor de coco, de llimona i un de menta molt bo. Eren coses que em podia permetre quan començava a escriure. Aprendre l’ofici m’ha obligat a estalviar. I avui m’he hagut de dutxat amb sanex.

Dijous

Cervesa amb L.

- Aquest paper teu de misogen -em diu- fa riure, no te’l creus ni tu.

És veritat, però m’agradaria. I quan he arribat a casa m’he posat a escriure això, per practicar:

Darrera d’una dona, hi ha sempre una altra dona –una bruixa, normalment. Una bona manera d’escollir parella, és triar la bruixa que et faci menys por. En tot cas, un home mai no hauria de perdre això de vista: darrera d’una dona hi ha sempre una altra dona –una dona menys amable. De vegades, hi ha una dona sàdica, d’altres una dona depressiva, d’altres una dictadora, d’altres una diva oligofrènica i, en els casos més superficials, només hi ha una prostituta. Tota dona, però, té sempre un doble obscur bastant concret i definit –si se’m permet la paradoxa- que és bo de descobrir. No és que nosaltres siguem millors, és que anem pel món més relaxats. Som més inconstants, i se’ns barregen més les virtuts i els vicis. Per això, mentre no surt la bruixa, la dona és la criatura més encantadora de la terra. I, per això, els pallussos entusiasmats com jo, hem de vacunar-nos amb una mica de sana i necessària misogínia, per no fer-nos falses il·lusions -perdó!

Clica aquí!

Maquiavels de pa sucat amb oli (Catalunya Oberta)

El meu amic Joan Castillo, de qui ja he parlat alguna vegada, em porta un d’aquests llibres sense ànima que es fabriquen, a base de quatre idees simplificades, per millorar el rendiment dels executius estressats. El llibre es titula No pensis en un elefant!, i és del famós lingüista nord americà George Lakoff.

- Si vols saber quin mètode fan servir els socialistes, llegeix això- em diu.

El llibre és una mena de tractat maquiavèlic per guanyar eleccions. Lakoff hi desenvolupa una teoria que ja va explorar Walter Lippmann, als anys 20, amb molta més sofisticació i sentit crític. La base de la teoria és que les persones no reaccionem tant en funció dels nostres interessos, com dels nostres prejudicis inconscients. El que Lippmann advertia espantat i Lakoff constata amb una notable dosi de cinisme és que, en una societat mediatitzada, l’opinió pública no depèn tant de la contundència dels fets o de la riquesa del debat intel·lectual, com de l’efectivitat de la propaganda.

La feina del bon propagandista consisteix a crear el marc mental necessari que per tal que sigui el mateix públic qui ressalti els fets o els ignori. Com ve a dir Lakoff, la gent té una relació més sentimental que racional amb la veritat. Para atenció a tot allò que reforça les seves conviccions i es torna sorda quan alguna cosa les fa trontollar. L’elector no escolta els fets que no encaixen en el seu marc mental, per greus que siguin. Els mateixos fets, però, un cop modificat el marc, o explicats de forma adaptada al marc imperant, poden esdevenir escandalosos.

Els marcs mentals encobreixen anhels i pors col·lectives que el polític ha de conèixer i saber manipular. La seva força explicaria tant que el PSC hagi hagut d’adoptar formes pujolistes per accedir a la Generalitat com que, en les últimes generals, tragués 25 diputats estigmatitzant el PP. També explicaria que Sarkozy emuli Napoleó posant el seu fill de 23 anys al capdavant del nou projecte urbanístic de la Défense, o que Obama hagi guanyat el premi Nobel de la Pau, abans d’haver tingut temps de fer res concret.

En les societats benestants el poder no consisteix només en la capacitat d’oferir protecció física o solucions materials als ciutadans sinó sobretot en la capacitat de representar i donar sentit als seus valors. Per això en política es pot mentir però mai no es poden trair les conviccions hegemòniques, sinó que s’han de modificar. Per aconseguir-ho, diu Lakoff, és important triar bé les paraules per encaixar el discurs en el marc mental que es vol imposar; cal elaborar un llenguatge propi i evitar el llenguatge de l’altre; cal protegir i promocionar els intel·lectuals i institucions afins; és important jugar sempre a l’atac i mostrar-se alegre davant la càmara. Ara, més important que tot això, em sembla a mi, és tenir un líder amb moltes més ganes de guanyar que no pas por de perdre.

- Què és el lideratge Joan?

- Una combinació de visió, passió i estratègia, per aquest ordre.

Doncs això. La visió i la passió no s’aprenen en cap manual, i són valors que tothom entén i davant les quals tothom reacciona. El màrqueting polític pot enlluernar però és una cuirassa de paper en els líders que se l’agafen amb paper de fumar. Lakoff és a la política, el que la retòrica és a la literatura. Per damunt de la tècnica sempre hi haurà la independència i la tenacitat de l’home que té alguna cosa per donar. Aquesta és la força de la democràcia, encara que, atemorits per les enquestes i els clixés que ells mateixos creen, els polítics sovint ho oblidin.

La pintura d’Isabel Delclòs

Aquesta tarda la mare inaugura la seva primera exposició de pintura. El primer quadre seu que recordo era molt trist, molt diferent als que ara pinta, tot i que jo el trobava ple de vida perquè hi sortia el vermell i no sabia què expressava, només en sentia la força. Després d’enterrar l’avi Llorenç, la mare va agafar una tela vella, la va pintar de negre i li va buidar damunt un fotimer de tubs de pintura vermella, taronja i groga. Era un quadre ple de ràbia i de dolor que va circular per casa durant anys i que jo em mirava hiptnotitzat, buscant-li el significat. Els quadres que ara fa no tenen aquell aire de big bang, ni aquella textura rústega, ni el traç ferèstec, ni la combinació explosiva  de colors fent la guerra els uns contra els altres. Ara els seus quadres solen ser nets i lluminosos, i donen pau quan els mires.

Estic parlant de la meva mare, esclar, però em sembla que la seva pintura té una certa personalitat, és a dir: candor, passió i sentit de l’harmonia. Com jo, ella també ho passa tot per un embut estret i això la fa viure en una ebullició interior permanent, que es nota quan pinta. Si hagués de descriure la seva pintura diria que és de colors vius però de climes densos, matisats i continguts. El seu pinzell va a buscar el misteri de la vida al fons del mar, entre peixos i algues, entre caragols gegants i bombolletes d’aigua. Per què? Manies d’artista. La qüestió és que, en l’activitat constant de les profunditats marines, on les formes es desdibuixen i el moviment deixa una estela fugissera però resseguible, la mare hi troba un món d’essències ple de dinamisme, en perpètua transformació. L’aigua, la meravellosa densitat de l’aigua, li permet lligar la part amb el tot, integrar els detalls exòtics en un conjunt harmònic que naturalitza el conflicte dins l’alegria del cicle i de la rutina. Dit menys pedant (que se m’ha encomanat el to dels galeristes): la meva mare pinta un món de grans forces i petites esperances on el dolor, que sempre és molt romàntic, té una importància força objectiva i relativa. (Galeria d’Art Arnau. Provença, 376. Del 15 d’octubre al 7 de novembre)

http://www.arnaumarcs.com/ca/salaexposicions/exposicio-temporal

Dietari (A les fosques)

Dilluns

Anem al Tirsa amb J.C. i, amb el segon gin tònic, ja una mica recolzats damunt la barra, aquella barra de fusta noble tan ben barnissada, que dóna gust d’acaronar, li deixo escoltar un parell de cançons interpretades per mi a veu i guitarra, que tinc gravades a l’ipot. Em felicita i em diu: “Però mai no hauria dit que eres tu, de cap manera no t’hauria reconegut”. És cantant d’òpera, vull dir que té orella. Això m’ha recordat que després d’un petit concert que vaig fer ja fa temps, va venir una amiga entre ohhs d’admiració i, amb el seu candor de bona cristiana, em va dir: “Quina veu, Enric, semblaves un altre!” Conclusió: quan canto, desapareix el goril·la.

Dimarts

Avanço en el llibre del Rafanell sobre Occitània enlluernat per la descoberta d’un món i d’un passat que desconeixia. Després vaig a buscar Pla, aviam què diu de tot això. Trobo un article, El midi: limitació i felicitat, on llegeixo: “A mi m’agrada el Migdia de França. I m’agrada perquè és l’espai d’Europa que s’assembla més al meu país. De tan semblant, de vegades penso que és igual. Aquestes afirmacions són anacròniques i desplaçades. No tenen cap sentit.” Quins collons: això és saber dir les coses, dir-les com si no diguessis res, deixant la màxima llibertat al lector per equivocar-se tot solet. Jo mateix no hauria pas copsat el pes d’aquestes línies sense el llibre del Rafanell.

Dijous

Tip de passejar a les fosques per casa, he anat a comprar bombetes. M’atén una senyora amb bata, que trobo morta d’avorriment a la porta de la botiga. Entra darrera meu i, un cop situada al taulell, em demana com una ànima en pena:

-   Què vol?

-   4 bombetes de 60 vats i dues de 100.

-   Rosca petita o rosca grossa?

-   Rosca grossa

Mentre em treu el gènere d’unes lleixes empolsegades, arriba un home xiulant. “Ja l’atenen?”. Sembla el marit: la botiga és molt petita i estic sol, de manera que no sé si vol donar-me conversa o esperonar la seva dona, que només necessitaria quatre teranyines per semblar una ressucitada.

“Ja m’atenen”, responc, i com que en un racó de la botiga veig un gavadal de làmpades velles i atrotinades aprofito per preguntar-li si n’arreglen. Fa un any i mig que en tinc una de disseny italià, desada en una habitació fosca.

-   Uix! Aquestes filigranes surten més cares d’arreglar que de llençar.

-   Em va costar un ull de la cara!

M’explica que arreglar làmpades noves és molt car perquè els genèrics desapareixen i cada marca té els seus accessoris. Mentrestant, la dona m’embolica el gènere lentament i em dóna un duplicat de la factura escrita a mà damunt d’un aparell de carbonet. Un negoci en runes, que morirà amb els seus amos:  les ambicions pansides, les il·lusions abandonades, la vida en una via morta. Em sembla que ella fa mala cara per amargar-lo i que ell ha après a viure sense veure-la. Torno a casa malencòlic, preguntant-me quin dia devien perdre l’últim tren aquesta gent.

Divendres

De vegades, la intuició em porta per uns camins tan estrets que em costa estar segur que és alguna cosa més que egoïsme. Val més deixar-ho estar, no podem menjar anissos cada dia. Bona nit cresol, que la llum s’apaga.

Clica aquí!

Camps, entre l’espasa i la paret (Rac 1)

Francisco Camps no s’ha atrevit a cessar definitivament Ricardo Costa i ha acordat amb ell una solució de compromís que no farà gens de gràcia a Rajoy. Suposo que té una bona raó. Pel facebook corre un grup que es diu Rick, tira de la manta. Rick és com els amics anomenen Ricardo Costa, que fa cara de ser un d’aquests polítics valencians que s’apunten a totes les festes. Així doncs, Camps ha optat per fer pinya amb els seus i guanyar temps contra els desitjos de Rajoy, que volia un cap de turc per demostrar a l’opinió pública que ell no és com els socialistes i que no tolera la corrupció. Ara, amb Costa apartat temporalment de la secretaria general, mentre espera una comissió d’investigació que demostri que s’ha pagat tot solet les americanes, la política espanyola tornar a guanyar emoció. Les enquestes donen aventatge a Rajoy sobre Zapatero, però el PP valencià és una bomba de rellotgeria. Rajoy necessita els vots valencians per arribar al govern i els embolics de Camps amenacen de tornar-li a espatllar la festa. Com ja li va passar un cop, la victòria se li podria escapar a l’últim moment. Segur que hi pensa en això, Rajoy. El PSOE li ha trobat el punt feble i no deixarà de furgar-hi. Per això pressiona Camps perquè faci net. Però com s’ho pot fer Camps per fer net sense que també rodi el seu cap? Entre l’espasa i la paret, entre Rajoy i Costa, Camps mirarà d’aguantar peti qui peti, Rajoy inclòs.

Clica aquí!