http://www.catalunyaoberta.cat/index.php/continguts/view/opinio/2890

Nota: ahir, mentre era a classe, em van dir que el Lluís Prenafeta i el Macià Alavedra no serien a casa per nadal. Em fa tan fàstig, el cas, em costa tant de no veure-hi acarnissament, de trobar-hi una justificació o de creure en la casualitat, tenint en compte la situació política i la immensa quantitat d’analfabets que han potinejat diners i s’han enriquit amb la construcció (o les privatitzacions) els últims anys, que li vaig escriure això a la professora. El text no és perfecte. Però no patiu, que aprendré anglès ni que sigui per defensar-me dels espanyols  -o viure com si no existissin:

If I had received better news this afternoon, I would be able to write about the issue proposed now. But, sadly, while I was in class I received a message telling me that two close friends, two of the people I have learned most from in my life, will spend this Christmas in jail. Oh, they aren’t bad people. I’m sure that if they hadn’t been working for a Catalanist party and helping some catalan writers –like me, for example- they wouldn’t be in jail. You know how the world is ruled: if you have power, you make the law; but if you don’t, then someone will make the law for you, and will tell you what is good and what is evil.

Now, since Spain is part of the EU and its army has lost power to shoot people inside european frontiers, the importance of the press and the court have risen a lot in Madrid. I am sorry to write to you about these dreadful things but, at this moment, these are the only things I can think of. When I arrived in London my friends had been arrested three days before. They appeared on all television channels as if they were terrorists. The police put them in handcuff only a moment, the moment when all TVchannels were filming. The police and the judge treated them so badly that in Catalonia everyone protested. Even in Madrid there were some (soft) complaints about the procedure of the arrest. Some days later, the press said that the procedure would be investigate it… by the same court that has carried out the arrests!

My friends are elderly people. They are more than seventy years old. One of them was in exile during the dictatorship of Franco. He crossed the Pyrinees on foot with his family when he was 5. When he returned to Barcelona, against the will of his fathers, he fought for the democratic resistance. He is one of the fathers of the Catalan regional constitution. He dealt with the spanish government in the abolition of the law that, 12 years ago, still forced all the young Catalans and Spaniards to spend two years of their life serving the army. As a former economy minister of the Regional catalan government, helped Spain to accomplish the condicions that made it possible to enter inside the Euro zone. The other friend was the main adviser of Jordi Pujol, during 10 years. Pujol was the first catalan president elected since the president Lluís Companys, who was executed in 1940 by the Spanish government. When Pujol won the first election in 1980, Madrid tried to put him in jail, with false allegations as was proved later.

Until this afternoon I was expecting that my friends would be released soon. Their lawyer appealed to the trial with two arguments. He argued for their innocence; but to ensure they could be home at Christmas he appealed on the grounds of their health and age. They haven’t been sentenced yet. There is no reason to keep them in provisional prison, they aren’t killers nor dangerous criminals. The allegations don’t justify the jugdes’s decision. I would need another article to explain it, but only the  political moment justify it. So if I were a politician –this was the issue proposed, wasn’t it?- I would never work to change Spain like my friends have done it all their life. My only aim would be that Catalonia became the  28^th state of the european union. Anyway, this Christmas I will remember the last words that one of my friends told me, after we had a discussion about the independence movement that is rising in Catalonia. “You don’t know what a spanish state is. Your generation won’t achieve this aim without a lot of suffering. I had a horrible childhood and I’d expect to end my days quietly. I see now that wouldn’t be possible”. Now he is in jail. And I have seen too much to believe in random more than in his innocence.

http://www.elmundo.es/elmundo/2009/11/18/barcelona/1258528965.html

Diumenge

Fins avui, Londres havia estat només un carrer, per mi. Des que vaig arribar fa una setmana que pràcticament no havia fet altra cosa que caminar amunt i avall pel mateix carrer. Cada dia agafo la Central Line i desembarco a Holborn. Si tiro amunt, arribo a l’acadèmia d’anglès; si tiro avall, em planto a la biblioteca de la London School. Com que sóc una persona de digestió lenta i tinc un cert complexe de patufet, un carrer ha estat suficient per fer-me sentir l’aventura, de moment. Suposo que el fet que sigui ample també hi ajuda. Seriosament, com que no deixaven d’arribar notícies terribles de Barcelona i, a més, he tingut feina a treure carnets i resoldre burocràcia, comptar amb un intinerari fixat fins i tot ha estat una sort. Avui, però, he quedat a Oxford Circus amb l’A.B. i hem anat a dinar. Abans m’ha dut a veure la botiga del National Geographic a Regent Street. És d’un empresari de la Seu. La botiga és enorme, monumental. He sortit preguntant-me qui dimoni comprarà tot això. És una pregunta que m’he fet igual a Berlín, a Viena i a París; deu ser la part màgica del capitalisme que no entenc. Potser perquè no he estat a Nova York, el capitalisme de Barcelona em sembla més raonable. I bé: aprofitant que els dissabtes no hi ha classe d’anglès, ahir ja vaig passejar una mica; però avui la sensació d’ocellet sortint de la gàbia ha estat total. Veig que han començat a guarnir alguns carrers  i que la meitat de Londres porta el poppie clavat a l’abric. El record dels combatents de la I Guerra Mundial es barreja amb la carnisseria que l’exèrcit britànic està patint a l’Afganistan.

Dilluns

L’Abel Cutillas m’escriu amb el seu humor habitual per convidar-me a la presentació del seu nou llibre, que ja vaig  llegir fa un temps. Es titula Per una literatura capitalista i em va agradar molt; sobretot per l’audàcia amb què demostra que l’ofici d’escriptor és el més assenyat que pot triar un home en les societats postmodernes. Em desitja una bona estada a Londres i em diu que no em preocupi si falto a la presentació. Seguint la broma, m’explica que “la tardor ja ha arribat a Barcelona” i, com que Londres sempre va “un pas endavant”, em demana si començo a notar el fred.

“Sr. Cutillas!

Aquí fot un fred que pela, ho enteneu? A la nit, la senyora apaga la calefacció i cada matí m’aixeco com una estalactita. Tinc els ossos glacificats i fa dies que miro de viure entre la biblioteca i el metro per sentir-me circular la sang. Diumenge, vaig anar a dinar amb un amic i la feina va ser meva seguir la conversa sense que el reuma em cargolés. Pla no sabia de què parlava quan deia que els pisos més freds del món eren els de l’eixample de Barcelona. Mai de la vida havia passat tan fred. En un tríptic de l’acadèmia he llegit que això de treure la calefacció a la nit és un costum anglès i recomanen ficar-se mantes a sobre. Què voleu que us digui, el fred em fa sentir vell. Però a la biblioteca s’hi està molt bé i ja sabeu com m’agrada llegir.

Records

Enric”

Dimecres

Estic tan ocupat que encara no he tingut temps de fumar, de beure, ni de pensar en …. Tot i que començo a tenir algunes teories sobre la dona anglesa, of course. Els meus estudis etnològics al metro m’han permès, fins ara, identificar-ne tres tipus: el cavallot de pub amb les cames com les potes d’un piano i la cara gravada; la normaleta que es disfressa de fulana francesa quan vol semblar una senyora; i la bellesa totterreny, d’una naturalitat espaterrant, amb la cara dura i incisiva, les faccions petites i, si els càlculs no em fallen, alhora guapa i intel·ligent.

Dijous

Avui sóc feliç. La mestressa està constipada i ha dormit amb la calefacció encesa. Li he volgut fer notar, discretament, el caliu que la temperatura donava a la casa i m’ha fet una ganyota.

-   Really?

-   Yeah!

Només ha posat la calefacció per raons d’urgència (allò que deia: aquí només l’encenen quan hi ha perill de congelació). Segur que si li demanés la posaria, però m’ha sabut greu:

-   Que tens fred,? Perquè jo no el noto.

-   No és només el fred, és la humitat.

-   Ah, tampoc la noto…

Mentre parlavem m’he adonat  que anava vestida amb una samarreta sense mànigues de camisa. Jo portava la samarreta tèrmica, la camisa i una rebeca. Què hi farem! Hem d’evitar semblar espanyols,  i respectar casa dels altres.

Felicitem, doncs, els socialistes, que sempre són motiu d’inspiració i que aquesta setmana, a més, s’han tret un pes de sobre. El Sostres devia ser l’únic columnista amb presència forta a la premsa que encara no havien comprat, espantat o liquidat. Els últims anys havia esdevingut la seva bèstia negra i, ara que ha perdut la columna de l’Avui, segur que contemplen les properes eleccions amb menys temor.

Pel que fa a mi, potser té interès de fer constar que, des d’aquell article que es deia “Sr. Montilla, el currículum”, he vist progressivament ampliat el temps per meditar les meves col·laboracions; per això, tres anys després, són tan bons els meus articles.

Però anant al cor de la qüestió, em dol que el Sostres s’hagi quedat sense columna. No només perquè era bona. No només perquè sé l’esforç que hi dedicava. No només perquè l’Avui és un diari que m’estimo. També perquè, d’un temps ençà, veig com es tanquen les vies de diàleg, com s’accentua el nosaltres o vosaltres, com s’esvaeix l’esperança de reconduir el trencament que s’està covant.

Amb la fulminació de la columna sostriana es tanca una etapa. Desapareix un dels pocs espais a la premsa que ha tractat els catalans com adults intel·ligents. L’escola, però, ja està creada, el llistó ja està posat. La revolució del Sostres, igual que la de Pla i Sagarra dels anys 20, ha consistit a escriure des dels amors i no des de les pors; ha consistit a no mirar de fer-se perdonar els cognoms amb retòrica d’enciclopèdia o de Mare Teresa de Calcuta. Ha consistit a crear, en definitiva, un sistema moral del qual pots discrepar, però que té el valor d’estar basat en l’experiència -és a dir en la cultura- i no pas en el “què diran”.

El més greu de tot afer és que la columna ha estat purgada perquè era massa bona, perquè tenia un estil massa personal. Després diran que la llengua es perd. Després diran que els diaris catalans són “massa ideològics”. Després diran que a Catalunya hi ha “pensament únic”. Després diran el que convingui, com sempre. Però hi ha un fet que parla per ell sol i és que un diari en català, que està lluitant per sobreviure, s’ha permès el luxe d’acomiadar el seu articulista més llegit. Em sembla que n’hi ha prou de preguntar-se qui subvenciona aquest luxe tan pervers per entendre de què estem parlant.

Ja vaig explicar, en un altre article que es deia Curro Jiménez a la Generalitat, el problema que pateixen els diaris catalans i com els socialistes l’aprofiten. A tot el món els diaris viuen de fer xantatge al poder. Aquí, però, el poder és cosa prima. Els politics i els empresaris remenen quatre engrunes, molt sovint prestades, de manera que són ells que fan xantatge als diaris, amb la venia de Madrid. Per això hi ha tants columnistes de raspall i palangana i tants periodistes semblen funcionaris. Per això els grans diaris sempre han estat, i remarco sempre, un element d’espanyolització. També és per aquest motiu que, quan hem sortit una colla de bons articulistes que ens hem negat a seguir el camí previst (passar del català al castellà a canvi de facilitats i de diners), el sistema s’ha col·lapsat.

Escrivint en un entorn hostil, el Sostres ha fet molta feina. Ha sabut donar peixet a tots els imbècils que es pensen que Catalunya és un invent de la burgesia. Ha desemmascarat el mite del diari comercial, i tots aquests que pixen pedanteria damunt la tomba de Gaziel o Pla. Quan els socialistes van voler augmentar la pressió sobre l’Avui, van intentar folcloritzar-lo; van mirar de convertir-lo en un ninot, com han fet amb tants d’altres clients del Drolma i de l’Hispània. El problema, però, és que, més enllà de la ideologia i les disfresses, el que compta és si hi ha o no hi ha substància humana i, al final, al Sostres tothom l’entén i massa bé.

Quan, fa poc, l’Avui va suprimir el rànquing d’articles més llegits del seu portal d’internet, ja vaig veure que el fotrien fora. Aquella llista, generada pels lectors, deixava massa en evidència l’assalt que el diari està patint per part de gent que no respecta res. Com és natural, el Sostres era SEMPRE el primer de la llista; el segon més llegit de la llista era jo -les poques vegades que hi he pogut escriure els últims anys. El Jordi Graupera mai no hi era perquè no té tanta paciència, i ja fa temps que va decidir no tolerar que li demanessin quin tema tractaria, abans d’enviar l’article. Tot això d’entrada pot sorprendre. Jo ja fa temps que vaig aprendre fins a quin punt, a Catalunya, la dinàmica colonial està pensada per matar l’amor i la vitalitat. Recentment, fins he publicat un llibre sobre la qüestió. Tan de bo tothom tregui les seves conclusions a temps, començant per Convergència. Abans que Catalunya es torni com el País Valencià.

Si voleu ajudar aquest bloc, visiteu la Rostisseria Ramon (Boqueria, parada: 955-956)

Mmmmmm! Ho tenen tot boníssim!

El paquet de mesures que ha anunciat el govern per continuar traient suc de l’escandalós cas Millet, lluny de restablir la confiança dels catalans en les institucions, jo crec que l’afeblirà encara més. Un dels factors que més ha desgastat la política els últims anys, ha estat la fe del tripartit en la propaganda. La política s’ha de notar; anunciar-la tant és contraproduent. Quan les paraules fan més soroll que els fets el que tens és un efecte Unió Soviètica o Plaza de Oriente, un teatre abjecte i desmoralitzant. Tothom sap que, en el cas Millet, no ha fallat la llei, sinó el sistema de complicitats. Tothom sap que amb un altre context polític i la mateixa llei, Millet s’hauria picat els dits amb el primer joc de mans. S’imaginen un lladre de gua blanc dissenyant el sistema de seguretat d’una joieria? Doncs això em suggereix tota aquesta prosopopeia sobre el finançament dels partits. El problema de Catalunya no és la llei, sinó la manca de poder polític i la misèria moral amb què s’exerceix el poc que es té. És una dita popular que l’única cosa que corromp més que el poder és la manca de poder. Si els polítics volen realment restablir la nostra confiança, que deixin de tractar-nos com criatures. De veritat que, per menjar-me la sopa, jo ja fa anys que no necessito que em facin l’avió. Una vegada vaig llegir un conte sobre el meu ofici que feia així: Hi havia una vegada un escriptor -que escrivia. Doncs bé: hi havia una vegada un govern -que governava.

Dilluns

Ja hi som, Londres. La senyora que m’acull em tracta amb aquesta amabilitat dolça i una mica absent de les persones bones que ja no esperen res de la vida. Ho he vist en d’altres persones que han patit, que hi són i que no hi són. Donen i van passant. De vegades, el dolor és tan fort que els costa de creure que la realitat sigui real. Quan he arribat  s’acabava Gent del barri, que aquí encara dura. Hem parlat de l’Angie, aquella dona alcohòlica i despentinada, tan sarcàstica, que figurava la mestressa del pub. Era el meu personatge preferit, no sabia que l’actriu és la dona del guitarrista Bryan May. La meva habitació té un petit lavabo amb dutxa que m’anirà molt bé. Estic en un complex residencial dels afores, una mica entaforat i atapeït. El pis es nou, i està ben cuidat i net, però tot ell té un aire de solució provisional que diu molt de la mestressa.

Dimarts

El porter de l’escola d’anglès sembla un porter de discoteca, li agrada massa dir “my friend”. Dues frases apreses a classe: “We aren’t put on earth to enjoy ourselves”, i “he’s a hen pecked husband”. La primera és facil d’entendre i és molt british, de quan els anglesos dominaven el món i el circuit de forats sadomasoquistes. La segona es diu dels homes que estan casats amb una llauna de senyora. M’ha fet pensar en l’expressió catalana “tenir ulls de pollastre.”  El significat és facil d’imaginar, si penses en una cara. La professora Rottenmeier tenia ulls de pollastre. Els pollastres distingeixen amb molta precisió el gra de la sorra, és a dir que la dita escau a persones torracollons i llepafills. Em sembla que el “hen pecked husban” és una figura estesa a Catalunya -molt més que no pas el hen pecked wife, diguem-ne. Però això no es pas culpa de les catalanes.  Ja he escrit alguna vegada que, sense les nostres belles, no quedarien ni les engrunes del país. Quina culpa en tenen , que després de tantes guerres perdudes, hagin de triar i remenar entre una densitat tan alta de calçases?

Dimecres

Mirant els comentaris que he rebut aquests dies al bloc s’entenen moltes coses -la nostra condició de cornuts, per començar. Des de l’any que vaig publicar el llibre del Barrera que no vivia amb tanta consternació el fàstic de pertànyer a un país tan absurd i tan ple d’imbècils. Aquests dies val més no circular per internet.

Dijous

Aquests dies que era a París, a ca la Xènia, em deixava portar pel seu costum de dir, abans de tancar la porta de casa: “Me’n vaig a París!” Aleshores, sortia de l’Ile de Sant Louis per un dels ponts i ja era a París. Ara que em trobo a Londres (tècnicament, com a mínim) he de caminar fins a l‘underground pel voral d’una carretera atrotinada i aguantar 33 minuts dins d’un vagó humit i ple de gent, que sembla el ventre d’una oruga. Quan he sortit aquest matí, li he dit a la mestressa: “Me’n vaig a la fàbrica”, i s’ha posat a riure. M’agrada molt, Londres, però és una fàbrica. Em sembla una fàbrica quan hi vaig i m’ho sembla quan me’n torno. A París semblava que cada dia fos divendres. Tu miraves les terrasses i la gent sempre feia cara de poder allargar el café o el vinet una estoneta més. Aquí ningú no bada, tothom fa cara de portar entre mans un assumpte capital. Suposo que per això els anglesos es van inventar l’esport i els pubs, i els francesos els drets de l’home.

Nous productes!

El desembre de 1944, el general Guderian va córrer a avisar Hitler que l’exèrcit Roig es disposava a envair Alemanya. Els contingents aplegats a la riba del Vístula duplicaven en infanteria els soldats que els nazis havien enviat contra la URSS el 1941, i pel que fa als tancs i l’aviació la desproporció era grotesca. Guderian demanava reforços, però, en aquell moment, Hitler i el seu estat major preparaven l’ofensiva de les Ardenes i no van voler saber res de la notícia. El van despatxar dient que l’exèrcit Roig era “un bluff”, que no tenia capacitat ofensiva per trencar el front de l’Est, i es van concentrar en les seves il·lusions de reconquesta.

Els mes engrescats ja es veien a París altra vegada, malgrat que la Wermatch no tenia gasolina ni per sortir de casa.

Stalin assaboria el moment a la seva Datxa. Un parell d’anys abans, durant el setge de Stalingrad, un general havia etzibat a uns presoners alemanys, assenyalant la seva ciutat en runes: “Així us deixarem Berlín!”. Era el moment de la revenja. I, amb la revenja, Stalin veia l’oportunitat de crear un imperi damunt les runes del nazisme. Així, mentre la premsa soviètica motivava els soldats amb articles incendiaris, als territoris fronterers tremolaven per la imatge que la mateixa propaganda nazi donava dels russos i també per la prohibició del govern d’evacuar de civils de les poblacions més exposades.

Com havia predit Guderian, el front es va ensorrar i els soviètics van entrar a mata degolla. El record de les atrocitats comeses pels nazis, barrejat amb la sorpresa de descobrir la riquesa de les terres que anaven conquerint, convertia els soldats en bèsties. Aquell exèrcit de desarrapats i d’analfabets embogia quan pensava que un poble tan ric havia saquejat casa seva. Negra paradoxa, la propaganda de Goebbels va resultar certa. Uns dos milions d’alemanyes, des de velles fins a nenes, van ser violades, bona part repetidament. Fins i tot els arbres eren tractats com enemics pels soviètics. El saqueig va ser tan violent que algunes zones de Prússia van quedar irreconeixibles per sempre. Combatent amb l’única esperança de rendir-se a les democràcies, Berlín es va defensar casa per casa, sota un núvol de pols i cendra, mentre els dirigents nazis bevien xampany i se suïcidaven al búnquer presidencial. Després, encara havia de venir el Tribunal de Nuremberg, les pel·lícules de Hollywood i llarga Guerra Freda.

Explico tot això, inspirat pel vintè aniversari de la caiguda del mur de Berlín que hem viscut aquesta setmana. Seguint la celebració, diria que Alemanya és l’única potència occidental que ha fet els deures. L’exquisida modèstia i generositat amb què Angela Merkel va tractar els russos, va ser un bell reflex de les fotografies publicades a la premsa. Al costat de Gordon Brown, que és un polític trist i malenconiós, que cada dia es disculpa d’alguna cosa; al costat de Sarkozy, que és un cínic cofoista, amb més testosterona que coneixement; al costat de Medvedev, que encarna aquesta Rússia mafiosa i ressentida, que odia els nord-americans però que va amb Texans a tot arreu; al costat de Hilary Clinton, que és una garsa amb vestit jaqueta, o de Berlusconi, que és un vell verd; entremig de tanta decadència, Angela Merkel apareixia fresca i ufana com una rosa, amb aquesta alegria i aquesta naturalitat que les velles democràcies han perdut i que haurien de recuperar si no volen acabar parlant xinès o àrab.

Després d’un segle XX terrible, els alemanys semblen haver fet les paus amb el món i amb ells mateixos. La premsa anglesa ha remarcat força, aquests dies, que encara els queda un tros per superar el passat. Tant de bo no ho facin mai. Algú ha de portar la creu de les idees que van engendrar el nazisme, i val més que siguin els alemanys. D’altra banda -i a Catalunya ho sabem prou-, sempre hi ha els amants de la piromania, tan aficionats a cremar el paller dels altres. Ara mateix un francès ha tret un llibre exigint l’expulsió de Heidegger dels programes de filosofia: si es fa ric millor per ell. Però és un fet que Alemanya ha après més del segle XX i de les seves derrotes vergonyoses, que no pas França o Anglaterra de les seves heroiques victòries.

Fins a cert punt, la reunificació d’Alemanya és la historia d’un grup de líders i diplomàtics europeus que van transformar un terratrèmol inesperat en un nou ordre polític. També és la història de la força que té la societat civil quan es planta davant d’un estat decadent. Però, sobretot, és la història d’un examen de consciència, d’una força moral extraordinària. Hi ha un mur interior fet d’excuses i de mandra que només produeix pedanteria i ressentiment. Molt sovint, anomenem tolerància o injustícia a la por que ens fa la nostra covardia o la nostra ràbia, per exemple. Sempre hi ha un mur interior que et separa d’allò que més estimes; és el primer que has de tirar a terra, si vols que caiguin els de fora. Hi ha les circumstàncies. Però les oportunitats arriben i, si no estàs a punt, el tren passa de llarg. En 60 anys, els alemanys han fet molta feina; em fa l’efecte que, a la resta de grans països europeus, s’ha dormit molt més.

Nous productes!!

Hi ha una pau, fins i tot diria que una mística de la conducció, que surt en molts anuncis però que és absolutament real i certa. Us agrada conduir? A mi molt. No tinc cotxe, ni mai no n’he tingut. És possible que no n’arribi a tenir mai –els meus gustos són caríssims. Però m’agrada conduir. Si pot ser per carreteres que conegui  i a determinades hores del dia: o molt d’hora o molt tard, o a l’hora que tothom dina o sopa. L’important és que la circulació no sigui espessa i que el cotxe tingui espai per lliscar a cor que vols.

Si el viatge és fluid, els pensaments també flueixen. No us penseu que sóc un Fitipaldi. Sempre vaig a la velocitat que diu la llei. I ara que els ecologistes l’han restringit, encara vaig més còmode. L’altre dia estava al País Valencià. Els dirigents del sud no es preocupen tant per les persones com a Catalunya i la gent circula esperitada. Vaig tornar tranquil de veure que, a còpia de multes i radars, aquí hem fet un salt endavant. Quin estrés, tanta pressa! Amb quina rapidesa ens avesem als bons costums! Sempre he cregut que la velocitat és per la patuleia que no té res al cap ni sap on va.

El moviment lent és el moviment civilitzat per excel·lència, i té la gràcia que ordena les idees. Fa que els pensaments aflorin, que s’agermanin o canviïn de parella i que, si no tenen consistència, pluf, s’extingeixin com una bombolleta de sabó. Hi ha un ritme en la conducció que afavoreix l’activitat cerebral. Si no tens res al cap és lògic que no el trobis ni el respectis -totxo!- i converteixis el moviment en un objectiu per si mateix –que guarneixis el cotxe com un gall d’indi, que t’agradi fer soroll amb el motor  i que corris com un boig. Quan m’aturo a una gasolinera sempre em fixo en aquests ionquis de l’asfalt que omplen el dipòsit com si es punxessin una dosi, amb els ulls vidriosos i desorbitats. Els tancaria a tots a la presó.

Com que tinc idees -ho sento-  conduir m’ordena el cap. Com que no tinc cotxe, però, i l’he de demanar, sovint recorro al remei peripatètic. Camino, camino i camino. M’agrada abandonar-me a la màgia del moviment. El cos es torna dòcil i deixa que l’ànima s’elevi sense protestar.  L’ànima necessita llibertat però és important que el cos no protesti o munti un drama. Per tenir el cos content cal ocupar-lo, si pot ser amb activitats senzilles, com ara conduir. El cos és com una dona, no en podem prescindir per viure i ens ha de durar molts anys, de manera que cal saber mimar-lo i  enganyar-lo, cal saber donar-li una mica de peixet. L’ànima és graciosa i diletant, viu en tensió perpètua amb l’infinit. El cos no està per òsties, és histèric i totalitari, tot ho vol ara mateix, cal domesticar-lo perquè no et lligui massa curt o et faci mal.

Si disposes de banda sonora dins del cotxe -a més de la matèria gris per treballar-, sovint trobaràs que el viatge se’t fa curt. A mi de vegades em passa que, després de tres o quatre hores conduint, em sap greu haver arribat a lloc i deixo passar uns quants aparcaments, igual que al llit deixo passar una estona abans de llevar-me. Avui dia el cotxe més senzill incorpora aparells de Mp3 i de CD. Els automòbils que jo puc prendre prestats, però, només tenen ràdiocassette, i és un detall empipador perquè la torturada geografia del país, i suposo que les males comunicacions, fan que molt sovint la sintonia es perdi en el millor moment. La meva emissora preferida és Rac 105. Fa uns anys la cadena va treure uns recopil·latoris d’èxits que jo considero el cànon del bon conductor. Per conduir és important que la música sigui banal i tranquila, que no t’obligui a fer cap esforç intel·lectual. Cal estar per la carretera. Cal estar una mica pel paisatge, si fa bon dia. I cal deixar explaiar-se els pensaments, escoltar la teva pròpia veu, aprofitar que el cos està distret per entrar en debats peluts i estèrils, o rememorar velles escenes.

La música només ha d’acompanyar. Si de tant en tant pots descarregar l’adrenalina que genera la tensió de pensar i de conduir cantant una cançó, n’hi ha ben bé prou. Algunes persones posen la música com si estiguessin al cinema o la volguessin compartir amb el cotxe del costat; són els animals que condueixen com si fugissin de la policia. Com he dit, jo no corro mai. Prefereixo el clima d’intimitat que es crea quan no has de posar tota l’energia al volant. Quan era petit em sabia de memòria tots els models d’automòbils del mercat i jugava amb el meu avi a encertar-los. Ara que m’he fet gran dels cotxes només m’interessa la càlida bombolla que crea una bona conducció, i arribar a lloc, naturalment. Conduir m’agrada, sobretot, perquè acostumo a sortir del cotxe més amic de mi mateix.