La pel·lícula no m’ha semblat tan dolenta com es diu. Tot i que és evident que no acaba de funcionar, fins i tot els defectes de la història tenen interès. El problema de la pel·lícula és que està massa pendent de no trepitjar ulls de poll. Surts amb la impressió que la directora no ha tingut prou valor per reivindicar la figura tatcheriana obertament i que ha optat per l’emotivitat i pel terme mig, que en qüestions artístiques sempre són la pitjor opció.

El producte servit no és ni carn ni peix. Sembla que es vulgui compensar l’elogi a la figura política amb la crítica a la persona, cosa que és un infantilisme. En aquest sentit el film és pura cultura europea. No arriba a ser una història sobre el lideratge, ni una història sobre la decadència; no explica la trajectòria política de la protagonista amb el detall que molta gent esperava ni tampoc la seva vida privada. El film és un encadenament d’insinuacions i d’anècdotes que fan l’efecte d’un poti poti confús i socialdemòcrata, i l’èpica que es vol donar al personatge és una mica de pa sucat amb oli.

La pel·lícula és interessant, però, en la mesura en què reflecteix un estat d’ànim general tant a la Gran Bretanya com al conjunt d’Europa. En l’aspecte polític traspua tot l’enyor que hi ha de líders que sàpiguen on van i que no tinguin por de pagar amb el càrrec o amb la impopularitat les seves decisions. Tatcher, com Churchill, tenia el país i la seva història al cap. Com Pujol, també, i com tots els grans líders polítics, la idea que s’havia fet del país ordenava el seu pensament i la seva acció.

La pel·lícula explica prou bé la força que les conviccions tenen en la política. Imaginem-nos que Martin Luther King surt davant la multitud, allà a Washington, i diu: “Tinc un somni. És un somni molt bonic. Però nois, no sé si tindré temps, ni diners ni suport social per dur-lo a terme”. A la pel·lícula queda clar que tota la política de Tatcher partia de l’ideal que tenia d’Anglaterra. Era un ideal simple, si es vol caducat, una versió petit burgesa de la visió churchilliana. Però aquest ideal sol, que concebia Anglaterra com un país de botiguers i de soldats, va ser més potent que tot el refinament i tot el pedigrí dels seus companys i adversaris. La II Guerra Mundial va deixar els anglesos tan tocats que va haver de venir la nena del colmado a salvar els mobles de l’aristocràcia.

L’altre aspecte que pesa i que també té el seu interès és el de la lluita contra la memòria. Molta gent troba insultant que es presenti Tatcher en un estat tan lamentable. L’èpica de la lluita contra la demència senil té un punt de demagògica, però no deixa de ser exemplar en una Europa fatigada i decadent que lluita per reformular-se. Tatcher, nascuda el 1925, l’any del pacte de Locarno, el primer èxit de l’idealisme europeu, arriba al segle XXI debatent-se entre un passat ple de fantasmes que la convida a deixar-se anar i recolzar-se en el lloc que té en la història i un futur poc esperançador però que necessita afrontar amb dignitat per continuar vivint sense deixar de ser Ella. La recepta és clara per tothom qui vulgui escoltar-la. Com més negre és el futur més raça i temperament calen per afrontar-lo. Traumatitzats encara per la pèrdua de l’imperi, i pel màrqueting polític de Tony Blair, els anglesos no són tan lluny d’Europa com es pensen.

Reformista era Conrad Adenauer o Adolfo Suárez, Fraga és el paradigma d’una democràcia de fireta en què Esperanza Aguirre es pot presentar com la Margaret Thatcher espanyola tot i ser una paròdia dels valors que representa la mítica Dama de Ferro. Fraga és el ressentiment contra Catalunya, el símbol de la permanència de la dictadura dins la democràcia i l’explicació d’una esquerra espanyola que venent-se per quatre engrunes de poder durant la Transició s’ha vist condemnada a la inconsistència, la gesticulació i el populisme.

Fraga és el motiu pel qual la independència de Catalunya és una necessitat i no una alternativa. És aquesta Espanya fatxa que tractava Joan Fuster de nazi i li posava bombes a casa. Tot el que els espanyols li han perdonat, sobretot l’hi han perdonat pel que Franco va fer amb la nació catalana. És per això que avui Rajoy pot dir que Fraga va ser un home exemplar i que Rubalcaba ha declarat que va ser un servidor públic impecable. El ministre que va dir a l’editor de Josep Pla que havia agafat el fusell per acabar amb el separatisme català i que si calgués tornaria a agafar-lo ha mort just a temps per no veure les conseqüències dels seus actes. La seva biografia la pagarem nosaltres, Espanya, aquest gran Estat fet amb la pasta dels còmplices i dels gallines.

A la pasta hispanoamericana que fa xup-xup a la capital espanyola cal sumar-hi les tendències polítiques i econòmiques actuals. El creixement de Mèxic i de Brasil, combinat amb la crisi europea, comença a donar a l’Amèrica Llatina uns horitzons fins fa dos dies impensables. L’altre dia, en una tertúlia d’aquelles que tanquen els restaurants i que et treuen anys de sobre amb la vivor de la conversa, un diputat del PP em deia que per a ell no suposaria cap problema que “la metropoli de l’imperi espanyol estigués a Brasil o a Mèxic D.C.”

L’anècdota tindria poc suc si sota l’aparença hiperbòlica de la frase no hi hagués una idea ben pensada i, sobretot, si no fos perquè l’atracció sudamericana té la mateixa força entre l’esquerra madrilenya del 15-M.

Després d’acomiadar-me d’aquell nacionalista espanyol tan fi –el més interessant que he conegut-, vaig assistir a la presentació del llibre de Matt Taibbi, Griftopia. Taibbi és un periodista de la revista Rolling Stoneque s’està fent ric amb un llibre que explica com els mecanismes de dominació i d’enriquiment occidentals han dut fins a l’esclat de la bombolla financera. La presentació estava molt plena tenint en compte que no hi repartien ni cava ni canapés, i això em va alegrar perquè el seu traductor a l’espanyol és Pablo Bustinduy, una jove promesa de l’esquerra madrilenya, fill d’una ministra socialista dels anys 80, que el Jordi Graupera em va presentar a Nova York.

El senyor Bustinduy va estudiar primària a l’escola italiana de Madrid, ha fet la formació superior entre París i Nova York i, al contrari que el diputat del PP, és un fervent admirador de la Revolució Francesa. Encara més, pensa que les desgràcies d’Espanya vénen d’haver expulsat l’exèrcit napoleònic massa ràpid. Per al diputat del PP la guerra d’independència no va ser prou d’independència i va deixar Espanya sotmesa als interessos de França i d’Anglaterra. Bustinduy, en canvi, tendeix a creure que “los españoles tuvimos la desgracia de ganar la única guerra que debíamos haver perdido”.

Doncs bé, aquest amic que vaig conèixer a Nova York, que no s’oposaria a un referèndum d’autodeterminació de Catalunya, que no pensa que el Mediterrani sigui un mar que només serveix per anar a banyar-s’hi, que és un cosmopolita de pedra picada i que fins i tot té la paciència d’anar llegint els meus articles, quan busca models polítics per respondre a la crisi ja no mira cap a França ni cap a Alemanya, mira cap a l’Amèrica Llatina.

Quina cosa: l’idioma i l’Amèrica Llatina són els únics vincles que lliguen el meu admirat diputat del PP -i els votants del seu partit-, amb el meu amic i la quantitat de barbuts i dones disfressades de Joan Baez que el van anar a escoltar-lo.

Hi pensava mentre m’esbroncava carinyosament:
-  Enric -em deia-, los catalanes siempre ponéis los huevos en la cesta equivocada.
-  Querido Pablo –pensava jo-, el problema de los catalanes no es de cestas, es de huevos.

Vull dir que ara que el camp de batalla s’ha ampliat, Barcelona necessita amb urgència un projecte internacional que la situi com a referència del Mediterrani. Hem de deixar d’improvisar i hem de començar a admetre que, malgrat els antagonismes i la desorientació que es palpen a Madrid, Espanya té el camí marcat cap a l’Atlàntic. Si Londres és el pont entre Europa i els Estats Units, Madrid cada vegada jugarà més a monopolitzar els vincles entre Europa i Sudamèrica. Segons com vagin les coses, això fins i tot podria contribuir a fer que l’euro, que va servir per modernitzar Espanya, o perquè Espanya se sentís moderna, tard o d’hora esdevingui una nosa tant per a l’esquerra com per a la dreta.

Alguns catalans pensen que aquesta serà l’oportunitat per trencar amb Espanya, però les oportunitats bones, les que permeten fer salts endavant, no són mai la flor d’un dia, sinó fruit de l’esforç, la valentia i l’estratègia.

Com que les forces d’un Estat són limitades, Madrid insistirà en  la vella tàctica de deixar el Mediterrani a una Itàlia anul·lada per francesos i alemanys per mantenir escanyades València i Barcelona i evitar la competència interna. Per tant, estem en la situació perfecta per acabar sent doblement perifèrics. Mentre els catalans no poguem fer una política pròpia que posi Barcelona al centre d’un marc d’actuació internacional, no només el Mediterrani continuarà esllanguint-se, sinó que els futurs Banco Hispano Americano i els Tabacos de Filipinas del segle XXI ja no tindran seu a Barcelona sinó a Madrid.

Esclar, aquí les glòries militars no donen tan joc a l’ornamentació escultòrica  -tot i que hi ha el cavall de la Plaza Mayor, que té els collons més grossos d’Espanya i probablement del món. Des del punt de vista estètic, Madrid és una maionesa mal lligada i això fa que no acabi de tenir encant. Es nota que no ha sabut digerir les cultures perifèriques per crear-ne una de superior. Tu vas a l’Ille de Saint Louis i veus totes les regions de França foses en un producte rodó. Aquí no s’hi han mirat gaire. La ciutat no passa de ser una agregació d’elements diversos i el localisme i l’universalisme no acaben de trobar-se mai.

No dic que Madrid no valgui res, compte. És evident que és una ciutat dinàmica i que la gent s’ho passa bé, però el tòpic és poc elaborat. La ciutat té la seva gràcia, però és una gràcia que sovint recorda les frases del Losantos:”Sin la proclamación de España como concepto discutido i discutible por el indiscutiblemente lerdo Zapatero…” Per dir-ho d’alguna manera si avui París renunciés a la seva capitalitat hi perdria més França que París. Potser per això, a París no hi trobes a faltar el mar, ni te’n recordes que no és una ciutat marítima, amb aquell riu que té que et porta a tot arreu.

Aquí, en canvi, el mar de seguida el trobes a faltar i això dóna a la ciutat una mena d’aïllament estructural com de campament militar. Si et deixes dur per les vides imaginàries que t’assalten quan passeges per una ciutat que no és la teva t’hi pots imaginar vivint, però de seguida comprens que  la literatura espanyola sigui la germana pobra de les literatures europees. Madrid fa la impressió de ser una ciutat perfecte per no escalfar-se el cap, una capital que no ha pagat el preu. Per mi que la manca de poesia que hi ha als carrers infla els personatges, i fa que el Pedro J. Ramírez, per exemple, no en tingui prou de ser director d’un diari sinó que també hagi de ser especialista en la revolució francesa i escriure llibres més gruixuts que Taine.

I aquesta és la impressió que fa Madrid venint de Barcelona. He arribat a les 10 del matí i he fet una mica de tot, fins i tot comprar-me unes lentilles -i aprendre a posar-me-les sense treure’m l’ull. Les lentilles m’han fet sentir més jove i m’han permès de veure que Madrid té un cel preciós.

Barcelona té un sector turístic que bat rècords cada any, té un rerepaís actiu, del qual han sortit iniciatives com la consulta per la independència, i capitalitza una economia comparable a Portugal amb una dinàmica més europea que espanyola. Barcelona té camp per córrer. Amb un finançament i unes infrastructures com Déu mana faria un salt endavant. El cas de Madrid no s’arregla amb diners, és un problema de model. La capital d’Espanya té un graner de vots subvencionats al rerepaís, un fotimer de funcionaris per pagar, oficines financeres vingudes a menys i un aparell de l’estat intervingut per la Unió Europea.

El model de Madrid estava pensat per a una economia atlàntica de tipus especulatiu i ara resulta que l’europeització d’Espanya passa pel Mediterrani i per l’economia productiva. La crisi ha catalanitzat el món i Madrid torna a ser una capital necessitada, com en els vells temps abans d’Aznar. Pel que jo sé, la nostra classe dirigent només pensa en dues maneres d’aprofitar aquest avantatge. D’una banda, hi ha la innovadora temptació d’utilitzar els problemes de Madrid per mirar de rebaixar la pressió fiscal sobre el país, si cal renunciant, a canvi, a la immersió lingüística; de l’altra, hi ha la temptació sentimental de socialitzar el dolor a còpia de retallades tot esperant que els empresaris pixin sang i que la Moreneta ens doni un cop de mà.

Madrid necessita diners, doncs, però ens té a nosaltres. Mentre que nosaltres vivim damunt d’una mina d’or, però no tenim polítics, només tenim gestors. El problema més greu que té el país no és pas la recentralització, ni tampoc la crisi, que no deixen de ser maneres de continuar l’espoli per d’altres mitjans, és el poc gruix que té el relat oficial i el poc que es fa per millorar-lo i adaptar-lo al nou context. Ni els partits ni la premsa treballen per articular el país al voltant d’un discurs fort, ningú no creu que dedicar temps i recursos a pensar sigui important. En plena ofensiva de Madrid, el partit independentista més important del Parlament està dirigit per un líder que vol combinar la seva feina de polític donant classes d’història a la Universitat.

Aquest és el nivell de compromís. No m’estranya que, mentre Mas mira de fer passar Catalunya per una petita Alemanya, el govern de Rajoy es permeti el luxe de presentar-nos davant del món com una segona València –cosa que no deixa de ser agosarada, tenint en compte que som un dels pocs territoris presentables de l’Estat. A Madrid, excepte quatre liberals sense partit, ningú no es planteja de posar a treballar els territoris subvencionats: tenen apamat l’egoisme de la classe catalana dirigent i es limiten a explotar-lo. Barcelona no ha superat mai l’estadi de ciutat-promesa perquè té unes classes mitjanes per damunt de l’estàndard europeu però unes elits de categoria provinciana. Em fa por que amb les elits que tenim, a mesura que l’Estat pressioni, més desprotegits se sentiran els catalans i tot plegat farà que les disputes entre Barcelona i Madrid cada cop recordin més una baralla de lladres davant la cova d’Alí Babà.

La situació és delicada perquè aquesta crisi, com totes les crisis serioses, no és només de caràcter econòmic sinó que sobretot és d’autoritat. El problema és que Alemanya ha perdut el respecte als Estats Units com nosaltres hem perdut el respecte a Espanya, però ni els alemanys ni els catalans no acabem de donar el pas.

Amb els cicles polítics passa igual. Cal saber què s’ha de fer amb l’experiència acumulada, perquè si no l’experiència mateixa et destrueix. Un tripartit ja no és repetible, un estatut tampoc, el peix al cove si ara es practica és a la inversa. El catalanisme sibarita del PSC ha estat assassinat i dubto molt que ressusciti. Pel que fa al pacte fiscal, no conec ningú que realment hi cregui. Com que el PP sap que CiU vol guanyar temps, tira pel dret i fa pagar la crisi a les autonomies, mentre salva el pressupost de l’exèrcit.

 El PP vol aprofitar la por que fa la crisi de l’euro per blindar la unitat d’Espanya amb un model centralitzat. Mentre CiU mira de no posar en contradicció les dues ànimes del partit, el PP fa la seva política amb el suport del PSOE. Com que Madrid es pot permetre cometre més errors que Barcelona, l’actitud catalana de veure-les venir fins a cert punt és comprensible. Carregar-se de raons pot estar bé, si serveix per tensar l’arc i apuntar en alguna direcció.

 Hem de saber, però, que som en una fase crítica en què la improvisació i la vaguetat cada cop es pagaran més cares. Per això convindria que si el govern és prou valent per vendre’s empreses públiques que són un model de gestió també fos prou valent per distingir entre el deute de la Generalitat, que és una institució de l’Estat, i la situació econòmica de Catalunya, que sense l’espoli seria bona. Això, o en nom d’Europa i de l’euro acabarem pagant de la nostra butxaca l’Espanya madrilenya i la destrucció de l’espai polític català.

Segons l’estudi d’ESADE la fama de Barcelona passa per davant de capitals com Londres, Madrid i Berlín en àmbits com “la creativitat, l’art, la innovació, la moda, l’arquitectura i la modernitat”. Per jugar a primera divisió, però, a Barcelona li manca ser un centre de negocis important i els especialistes han arribat a la conclusió que si la ciutat s’associés més amb la marca Catalunya i els valors suposadament catalans de “la feina ben feta” seria més fàcil atraure capital i treure’s del damunt el turisme de garrafa. En el fons, l’estudi no diu res de nou, més aviat és una eina de pressió per justificar canvis de camisa calculats i transitoris. Però després de les vegades que hem sentit a dir que la catalanitat era un llast per la internacionalització de Barcelona potser és un senyal que la crisi ens donarà l’oportunitat de plantejar temes importants.

L’altre dia mirava de convèncer un amic que la dèria de les ciutats no és cap moda passatgera. Debilitades les fronteres econòmiques, els nuclis urbans han esdevingut un mitjà de control del territori més eficaç que la burocràcia i els exèrcits. La política d’arrambament portada a terme per Madrid és més moderna i menys carpetovetònica del que volem admetre aquí. Sempre que Barcelona ha volgut sortir de la mediocritat, a més, ha topat amb Espanya, per això Barcelona li feia angúnia al pujolisme. Pasqual Maragall feia un ús pervers del municipalisme i del cosmopolitisme, però connectava amb un aspecte fonamental de la tradició política catalana que Pujol va obviar per no tenir problemes.

Ja al segle XIV es deia que Catalunya eren 10 ciutats. Fins i tot la traïció de Cervera a la guerra de successió es pot interpretar en clau municipalista. Hi ha tota una línia teòrica que va des dels juristes del segle XV fins a Eugeni d’Ors per explicar el país com un sistema de ciutats en xarxa liderat per Barcelona. Tota la relació entre Catalunya i Espanya es pot interpretar en clau d’una rivalitat entre dues ciutats amb vocació de capital. Fins i tot l’occitanisme cultural de primers del segle XX tenia un transfons de projecte urbà relacionat amb la necessitat de Barcelona de liderar un espai propi. No és casualitat que les bufetades serioses amb Espanya comencessin quan Madrid es va consolidar com la capital de l’Imperi, ni que Espartero digués que calia bombardejar Barcelona cada 50 anys.

A diferència de Castella, Catalunya es va constituir com una xarxa de sobiranies on cada ciutat funcionava com un petit Estat. Les fronteres amb el camp van quedar desdibuixades i això va afavorir una vida política fragmentada i difícil de controlar, però va estimular el comerç, el teixit associatiu i la consciència ciutadana. L’embolicada teranyina de jurisdiccions sobre la qual es va establir el poder polític català durant l’edat mitjana va impedir que l’assimilacionisme estatal penetrés després en el país de manera irreversible. L’articulació de petites capitals mútuament influïdes va enriquir tan la idea de país i la va lligar a formes de vida tan concretes que la va fer inexpugnable.

Ara llegia una obra de Flocel Sabaté dedicada a la percepció del territori en la Catalunya medieval i pensava si l’únic destí possible de la Unió Europea no serà anar articulant-se com una lliga de ciutats a la catalana, mútuament influïdes i dependents, però amb un projecte i un territori propi. La competència entre la lliura i l’euro no deixa de ser una disputa entre Londres i Berlín pel control d’Europa. També la relació entre Alemanya i França, més que una aliança entre nacions clàssiques, és una aliança entre París i Berlín per repartir-se un espai més gran que els seus respectius països.

Esborrades les diferències entre el camp i la ciutat, i deslegitimades la guerra i la burocràcia, la competència entre les nacions cada cop s’expressa més a través de la vida urbana. Com explica Sabaté en el seu estudi, les ciutats generen “mecanismes d’identitat, de capitalitat, d’irradiació i de dominació que acaben perfilant unitats geogràfiques i definint el curs de la història”. Distanciar Barcelona de la marca Espanya està molt bé però mentre els nois d’ESADE escriguin el català com si no haguessin anat a l’escola, serà impossible forjar una ciutat potent. Si Barcelona no afirma més que nega, si no treballa més la substància que la marca, si no és capaç d’aprofitar la força del país per crear un projecte i un imaginari propi, que vagi més enllà d’ella mateixa, serà una promesa en àmbits més o menys estètics, però ningú no la prendrà seriosament com a centre de negocis. Els interessos econòmics rodolaran cap a Madrid i Barcelona quedarà definitivament atrapada en la seva òrbita.

-Collons cambrer, no té una cadira com Déu mana?

-Oh, és que tinc el restaurant molt ple.

Que la por no ens tregui el coratge, ni el perfeccionisme la fe.

Bon Nadal, caparruts.