La lògica és un miratge de la voluntat. Com més ambiciosa és la voluntat més es perceben les limitacions de la lògica i el misteri del món
Perucho a Les Històries Naturals: L’home es forja en la guerra i en l’amor. La guerra ha de ser justa i l’amor ha de ser pur, sinó la virilitat decau i l’home acaba devorat per remordiment i l’abjecció. O una cosa així.
El soft power només és efectiu quan té una base de poder real. Per això jo m’he dedicat a escriure sense ironia ni humor durant tan temps. La ironia, sense missils, és una covardia, més que un signe d’intel·ligència.
La paradoxa és que l’home pràctic, que és hipòcrita per necessitat, es decanta sempre pels aspectes pintorescos de la vida, mentre que el poeta, que té fama de cap de trons, es decanta sempre pels aspectes útils de l’existència, per la pura funcionalitat.
Manar consisteix a transformar el valor d’allò que robes en un valor superior. Per això es diu que la política és un art.
Escriure consisteix a forçar les paraules fins a convertir l’opinió en pensament. Utilitzo el verb forçar perquè està a les antípodes de maquillar: pensar és posseir les paraules.
Vivim a través de les dones, fins que les dones comencen a viure de nosaltres. Aleshores comencem a viure a través de la il·lusió de deixar-les.
La cultureta és fruit de la impossibilitat que el català ha tingut durant molts anys de tenir una relació eròtica amb la seva pròpia llengua i, en el fons, amb les dones del país. Pla es va defensar del ressentiment silenciós que ha produït aquesta castració escrivint i anant de putes. Així no li va quedar temps per transmetre el seu dolor als fills com a Josep Maria de Sagarra, que era més purità i escrivia molt més ràpid.
Arcadi Espada és com Karl Kraus, però capaç de convertir la llengua materna en una llengua científica.
Les paraules estan fetes de poder i de tradició. Per això quan algú intenta pensar seriosament se li resisteixen i se li giren en contra i és probable que sembli més burro que la majoria, que senzillament parla de memòria.
Valentí Puig és un bon exemple de l’escriptor que cal interpretar en funció de la seva necessitat de calçar uns bons mocasins i de portar la roba a la tintoreria.
Ens eduquem a través de pel·lícules i sèries, més que no pas a través de la família -si és que no hi ha desgràcies-, i així ens va.
La comprensió és com el sexe oral, a tothom li agrada que el comprenguin però després poca gent té el més mínim interès a comprendre els altres.
L’home és l’únic animal que té l’habilitat de transformar el dolor en bellesa.
Hi ha gent que creu que la importància d’una nació és directament proporcional a la qualitat del seu porno. Encara que costi d’explica, potser no van tan desencaminats.
Amb això de la independència veig molta passió i molt desig, però també veig a tot arreu molta resolució per tal que sigui el veí que se la jugui.
L’ermità és la resposta de la civilització a l’arribada dels bàrbars a la ciutat. Això és Josep Pla. Acomplexats, ara alguns hereus dels bàrbars pretenen que Pla era dels seus i per dissimular diuen que era heterodox.
Si és massa bonic per ser veritat, és que és fals -tan lògic i tan difícil d’aprendre. Cony!
Quan llegeixo el Times, o penso en algunes idees que han sortit dels països del nord, no puc deixar de preguntar-me si les tribus bàrbares que es van convertir al cristianisme ho van fer empeses per alguna intuïció profunda sobre la condició humana o senzillament els va enlluernar l’escenografia. Això lligaria amb el fet que se’n desfessin quan van començar a assolir el poder.
Tu ja veus que et fot el pèl i això fa que encara te la vulguis tirar més. La pedanteria també pot ser una forma de seducció, en una dona. Com més pedant és una dona, més creu l’home que al llit serà una fera.
Quan acabes d’escriure un llibre el cremaries. Després, la gent compara tenir un fill amb publicar un llibre. Deu ser que no han escrit mai res.
El saqueig és a l’enamorament el q
ue la compassió és a l’amor.
Comences escrivint per tenir amics i que les noies et facin cas i acabes escrivint perquè la gent et deixi en pau.
La millor manera de no quedar atrapat en la il·lusió d’una mentida és portar-la fins a les últimes conseqüències.
Tal com està el món, potser val més que les noies forniquin tan com vulguin de ben joves i després, arribada certa edat, mirin de no s’escandalitzar-se si el seu marit els fa el salt.
De vegades em fa l’efecte que Déu està gelós dels amants que s’estimen massa i els castiga amb alguna desgràcia. D’altres, que aquells que posen l’amor cap a una altra persona per davant de Déu amenacen l’ordre social i que per això, abans o després, són durament castigats.
El mal està en el gaudi que no es paga i en el sofriment que es disfruta.
Un castellà que se les doni de liberal sempre dirà que entén el català encara que no en sàpiga un borrall. L’altre dia m’hi vaig tornar a trobar.
Res no em fa creure tan que guanyarem com veure que tothom es va situant per al nou ordre.
No només estem assistint a l’emancipació de Catalunya. Estem assistint a la victòria de Spinoza sobre Hobbes i de Polònia sobre França. Per primera vegades des de 1520 tornem a tenir els vents a favor.
Sense límit, no hi ha bé -sembla una obvietat, però per culpa de no recordar-ho de vegades fem el mal creient que fem el bé.
Tota l’obra de Gaudí és una crida a la insurrecció de la naturalesa contra la tirania política. Si és tan obvi per què no es diu? Per què era català.
Al final, el pessimisme que m’ensorrava, quan el tenia davant, era la sensació de notar la bafarada de l’infern sense veure’l. La sensació de trobar-me davant d’una barreja diabòlica d’intel·ligència, de crueltat i de vulgaritat que no podia comprendre em deixava sense aire. Esperava un gest gratuït que em permetés entendre el drama o el dimoni que hi havia darrera. Llavors va perdre el control i va ser com veure sortir un homenet d’una cova de la qual esperes veure sortir un monstre. Només vaig trobar-hi la banalitat habitual multiplicada per una gran intel·ligència. Va ser decepcionant en tots els sentits i per això doblement humiliant.
Avui m’han dit que l’home en qüestió va dient que està contentíssim de ser pare. Quina mena de pare? N’hi ha per preguntar-s’ho.
Un home casat li diu a una soltera imprudent: “T’estimo, no et vull fer mal i em sembla que tenint una criatura he destrossat la meva vida”. Traducció: “No m’importes una merda, et vull convertir en la meva puta i tenir una criatura ja em va bé perquè sóc d’aquells que diu afarta’m i diga’m moro.”
Escriure t’ajuda a preservar el millor de tu per a les millors coses, perquè t’ensenya a gaudir dels detalls i de la solitud, i t’estalvia cometre els errors que la majoria comet per avorriment.
Al tren em soprèn sentir unes velles que parlen dels catalans com si fossin una nació que de sobte hagués vingut a viure a casa seva.
No hi ha res més pervers i destructiu que la veritat sense amor. Però tot i així una persona que estimi la vida sempre preferira la veritat que la mentida
Toni: “Al carrer Pujades del Poble Nou hi ha el Bar Wang. Fa vint anys era el Bar Juan, i fa setanta, Cal Joan. De Joan a Juan, i de Juan a Wang. Barcelona només és un moret fent-li un massatge semisexual a un panxut blanquet a la platja de Bogatell, davant la indiferència de tothom.”
La independència només la volen els nostàlgics i els idealistes: els que ja han fet la carrera i ara volen posar-hi la cirereta, i els que no tenen cap interès a manar ni a guanyar diners.
La vida social té un fons diabòlic que m’espanta. Quan la gent s’aplega tot són cops de colze. Fins i tot en un grup de tres amics, n’hi ha prou que un marxi perquè la conversa es torni immediatament més tendra i més civilitzada.
D’alguns ambients en surts com de sota l’aigua, cridant: aire!
M’agrada el pop perquè dins de les seves cançons sobreviure a l’amor sembla meravellosament fàcil, fins i tot en el pitjor dels casos
Com a molt, només es pot arribar a fer una cosa realment bé. Amb la resta, l’ideal seria ser convencional -però sovint manquen energies.
La dignitat és la coherència que hi ha entre el discurs i l’acció-
Com més temps passo lluny de tu més net em sento. Ficar-te a la meva vida va ser Troia. Si alguna cosa em sap greu és que de vegades em costi tan agrair-te la lliçó que em vas donar.
De tan fonda, sento la tristesa al cos. És com si m’hagués llevat amb l’ànima reumàtica. El món és… Què cony és el món?
En l’amor cal saber veure entre la boira, igual que en la guerra. També cal saber fer mal per evitar mals majors, i vigilar l’emotivitat que és la gran és enemiga de la intuició. Sense respecte a la veritat no hi ha amor, igual que sense honor una guerra es torna una matança.
La màxima hipocresia del marica: primer, quan et deu una disculpa, t’insulta públicament, i després, quan veu que s’ha perjudicat la imatge, diu que li sap greu, però que tot el que ha dit és veritat. A mi dir la veritat no m’ha sabut mai greu. El problema és que em vaig fent gran i fa temps que ja no em veig en cor de posseir-la, com a molt em sembla veure-la passar.
Les grans paraules són a les emocions el que els grans monuments són als turistes: mentre et tallen la respiració, algú et roba la cartera.
Hi ha èpoques que només poden fer-te bé si aprens a recordar-les a través de la lletra petita.
L’amor dit incondicional és l’amor dels que ja han calculat que mai no els faràs el mal que ells creuen que tenen dret a fer-te.
Un noi que juga a bàsquet perquè és alt; un escriptor que escriu per estalviar-se el psiquiatre.
La foto d’una dona que llegeix és poc interessant, però la foto una dona que llegeix ensenyant les cuixes ja és més suggerent i no només per les cuixes, sinó per les espectatives que obre sobre l’ús que en farà.
El més macabra de cuidar una persona malalta són les coses que aprens a través seu.
Per fi et parla, i veus que està embarassada. Te n’alegres, com t’alegraries si haguessis atropellat algú i el cap del temps sabessis que torna a caminar. (Primer l’alleujament, i després tot de coses més complexes que penses però no escrius.)
Si la noia de qui estàs enamorat et diu que no es refia prou de tu li has d’agrair la sinceritat, perquè la confiança, com l’amor, sempre és un afer de dues direccions.
Primer t’ataca i com que no li fas cas et diu que passes de tot. Llavors li respons -educadament- i et diu que barallar-se se li fa costa amunt. Tractar amb Dones cansa, però diu que vas al cel
Qui ha perdut l’honor sempre acaba buscant els punts febles dels altres -i ensenyant els seus.
A grans trets només hi ha dues manera de viure: una, pensant que la majoria sempre té raó i, l’altre, pensant que sempre s’equivoca. Suposo que triem el punt de vista en funció de la situació que ens fa menys por: estar sols o estar acompanyats.
Hi ha gent que desitja els diners dels altres, i hi ha gent que desitja l’ànima dels altres. Uns i altres sempre s’acaben entenent i bona part de la massa amorfa del poder es fa amb aquesta grisalla. A mi, com que de diners no n’he tingut mai, em fan més por els vampirs que els pobres.
Quan l’audàcia es torna una forma de vanitat no solament acabes ofenent les persones equivocades, sinó que l’enemic que t’acaba castigant és el més ruc de tots. Així es tanca el cercle i els tontos fan la feina als malparits
La intimitat comença allà on cadascú se sent insegur, i això és la cosa més subjectiva i personal que hi ha, perquè depèn de l’experiència i de les cartes que t’han vingut donades.
ada dia em sembla més que tant sols val la pena tenir fills per Amor a una dona. Si no, al món ja hi ha prou homes que per vocació, o perquè no saben com omplir el seu temps, poden fer de pares.
Ja comença el temps humiliant d’anar en calçotets per casa.
Una ciutat necessita: educació, perquè la gent pensi; diners, perquè els pensaments es comercialitzin; connectivitat, perquè la vida hi flueixi; distinció, perquè el món se n’enamori.
Abans de la crisi la llibertat consistia a tenir un cotxe, ara consisteix a tenir un ipad.
Sempre hi ha un català ètnic per dir que les fronteres són absurdes i un fotimer de fills d’immigrants per creure-s’ho. No sé què en pot sortir d’aquesta suma de complexes, però sí que sé que les fronteres no les fa la sang -això ho creien els nazis-, sinó la relació amb el territori. Tota la història de la humanitat va justament d’això.
És lògic -però poc esperançador- que la generació que ha crescut més sobreprotegida de la història trobi que el puenting és excitant i que el matrimoni és una cadena.
Un (bon) periodista de La Vanguardia em diu: “El millor que podria fer el diari és matar-me. La meva feina la podria fer un becari per una tercera part del meu sou.
El pare, amb una resignació dolça i trista: “De seguida que deixes de remar, el corrent se t’emporta.” Abans deia, segur d’ell mateix: “Quan fa poc vent, vela petita.”
L’oblit no consisteix a esborrar imatges fixes, sinó en esborrar-ne la significació. Per això es van inventar els erudits.
Sembla mentida com els costa de morir a determinats amors (és tan subtil i fina, de vegades, línia que separa el vici de l’amor).
La Natàlia al llit, llegint Joseph Brodski, em diu mirant-me per damunt de les ulleres: “Per saber si un escriptor va mal follat només has de mirar com utilitza les passives.”
Una Constitució “catalana” d’Europa hauria de començar dient: “La Pela per qui la treballa”.
Susanna té una casa prop de la ribera. Us hi porta a sentir l’aigua i les barques, al capvespre. I la nit amb ella és vostra. És mig boja i això us tempta. I ella us dóna te i taronges d’unes terres estrangeres. I tot just aneu a dir-li que no us queda amor per a ella, de seguida us capta l’ona. Mira el riu i deixa entendre que ella té un amor per sempre. I voleu fer el camí amb ella. I voleu seguir-la a cegues. Confieu potser per sempre. L’esperit seu ella ajusta al vostre cos (25.5.12)
Els diners sempre han sigut una arma, però ara ho són encara més, la globalització els ha fet gairebé més eficaços que un exèrcit. Una prova és que els grans herois d’avui són els emprenedors, no pas els soldats; l’altre és que els banquers alemanys s’hagin enriquit fent trapelleries a l’estranger, però als seus clients compatriotes els hagin deixat totes les plomes. Disparar sobre un altre país cada dia sortirà més car, mentre que la capacitat d’arruïnar-lo calculadament serà una amenaça cada cop més efectiva (24.5.12)
Una noia rossa dins d’un audi negre esportiu. El negre del cotxe fa més esclatant la seva melena lleonada d’anunci. Té la cara angulosa i un punt asiàtic als ulls, i porta un jerseiet blanc de punt de llana, que no pot ser barat. Està de mal humor. Per què? Tampoc sembla que li hagi passat cap desgràcia. Suposo que si jo em pogués allitar cada dia amb ella també estaria de mal humor. El costum ho desvirtua tot.
Arcadi Espada, a la tele, amb cara de director d’internat: “El nacionalisme es basa en una idea molt primària que consisteix a dir: “Com que jo vaig arribar abans, tinc més dret que tu.” Per ex: Arcadi Espada arriba a Pequín i l’endemà mateix l’espanyol ja és oficial a la Xina (24.5.12)
Una mala persona sempre acaba t’exigint que triïs entre l’amor i l’honor. Per ex: un amic tracta de puta la teva nòvia i, en nom de l’amistat, pretén que ho passis per alt. O dos amics es barallen i un dels dos et deixa de parlar perquè et fas amb l’altre (20.5.12)
El Padrino III mira de netejar el seu nom deixant el crim organitzat: “Com més amunt pujo més corrupció trobo.” No és un defecte exclusiu de Catalunya, a Amèrica també passa. (13.5.12)
Perdoneu que surti de tema. Deu fer un any que vau escriure que Pickwick, l’obra de Dickens, l’havíeu hagut de deixar, de tan ensopida. I us en vaig manifestar la meva estranyesa.
Bé. Aquestes vacances me l’he tornat a mirar, i us en faré ara una recomanació de lectura que no crec que falli.
Pickwick és la primera obra de l’autor, publicada per entregues. Si la comenceu pel principi, és certament estranya. Són aventures deslligades l’una de l’altra, molt diferents, sense gairebé fil conductor que us estiri. Això dura potser entre una sisena i una tercera part del llibre. Posem-hi, per no equivocar-nos, tota una tercera part.
Però després, l’aparició d’un criat que el personatge principal pren enmig de les aventures, Samuel Weller de nom, en Sam, ho fa canviar tot. A partir d’aleshores, la relació entre el senyor Pickwick i el criat és el fil de la història. I ja no la pots deixar. I com més va més. Fins al punt que, quan arribes al final del llibre, se’t fa estrany que s’hagi acabat. Justament quan diries que es troba en el moment més dolç.
Tenen raó els qui diuen que aquesta obra és el Quixot de la literatura anglesa.
Crec que Dickens es va descobrir a si mateix com a autor en la relació d’aquest criat amb el seu amo.
Enric des de l’admiració i el respecte des de fa anys… una proposta…:
Crec que més persones que les que entenem català haurien de poder llegir els teus pensaments
Algú et podria ajudar a tenir una versió castellana i, més que mai en els moments actuals, anglesa?
Oriol
Ok sorry