Dietari (Obvietat)

Dijous

Aquella noia que van treure a trossets de la via del tren. Corria fent broma per l’andana colpejant la finestreta del vagó i, tot d’un plegat, els amics la van veure desaparèixer: “Mind the gap between the train and the platform”. En un altre país ajustarien les andanes a la mida del tren, però el govern prefereix avisar-te, t’avisa de tot, fins i tot del perill que t’escanyis amb la cadena del vàter. Després: “Its your choice”. Ara mateix, tinc un senyor al costat que llegeix dues pàgines sobre una ciclista que ha mort atropellada per un autobús i, si veus com circulen les bicis i els autobusos, sembla que ho facin per omplir les pàgines dels diaris, que cada dia porten històries terribles. Londres és cruet, cruet. Els anuncis de l’estació de Fairlop són per tornar-te’n a dormir. En un, es veu una noia maca i alegre amb un telèfon a la mà i aquest text: “La Katy sempre ho explica tot a les amigues, però no els ha explicat que l’han violat. Les violacions passen. Truca al….” En un altre, s’hi llegeix: “Vigila amb la via del tren quan hagis begut. L’any passat, 520 accidents”. També hi ha un anunci on veus una noia a punt de ser tancada en un maleter mentre crida aterrida, amb la cara banyada de llàgrimes, completament desencaixada: “no, sisplau, no”. Tu dius: un film de terror. I aleshores llegeixes: “No entris als cotxes dels desconeguts. Taxis de Londres”. Els descric en l’ordre amb què he desfilat davant seu quan he arribat a l’estació. Suposo que pintar la vida amb aquesta duresa és el sistema que han trobat els anglesos per assegurar-se que tothom es comporta com si fos una persona adulta. És una forma una mica bèstia però funciona. Una dels primers impactes que tens quan arribes aquí és que tothom et tracta com si fossis major d’edat.

Divendres

“Sorry”, li dic a una dependenta del Prête a Manger molt grassa, molt negra i molt simpàtica, aixecant un bitllet de 50 pounds com una bandera -perquè el vegi bé.

- Your’re a rich man!, em respon amb una veuarra imponent, de cantant de soul.

Per demanar un cafè és un pèl exagerat, però m’he quedat sense ferralla.

- I will be a rich man!, but now I am poor (allargant la u per udolar). 

La noia riu, amb unes dents blanquíssimes, i entra en escena un noi gallec, que també treballa allà. “Don’t believe him”, li diu cridant -no hi ha ningú a l’establiment:

- He’s catalan, he is a tight fist (un rata)! 

És un bon nano, amb un tatuatge al braç i un pentinat roquer que se li desplega com un plomall cada vegada que es treu la gorra de l’uniforme. El primer dia em va preguntar: “Spain?” i li vaig dir “No”. Va fer cara de vergonya, com si m’hagués insultat, i va continuar parlant anglès fins que vaig afegir: “Catalonia” “Ah! hombre, yo soy gallego!” i ara sempre que em veu em diu “paisano” i, si no hi ha clients, m’explica coses de casa seva.  

Total: He aprofitat l’ambient de confiança per fer-li un numeret a la caixera…

-  I am poor, I am a catalan writer. You don’t know what is to write books in a language so pretty that anybody want to understand except my mother, my father and my cat. Neither your friend (assenyalant el gallec) is able to read my books. Please, have mercy on me! Piety!

I així, he berenat un cafè i un pastisset de franc, amb els cinquanta pounds a la butxaca.

De vegades poso a prova la paciència de la gent com quan a la nit obria la llum petita de l’habitació. És per comprovar que encara hi ha persones bones.

Dissabte

Llegeixo al diari que hem passat el novembre més humit de la història d’Anglaterra. Viure fites històriques sempre està bé quan no hi ha morts pel mig, però sobretot agraeixo saber que tenia raó de queixar-me del reuma. No hi ha res més emprenyador que tenir raó sempre. La gent s’enfada, en comptes de compadir-te. Un cop llegit el diari, he passejat per la ciutat. He rumiat perquè em trobo tan còmode en un lloc tan bèstia. Materialment la ciutat és un reflex força fidel de les portades del diari. Tot és cru com una cadira dura o una paret escrostonada. Tot és una mica deixat de la mà de Déu i, si no es pot dir que sigui brut, és gràcies a la pluja i el fred, que netegen l’ambient sense descans. Hi ha unes normes bàsiques, i molta  naturalitat. La naturalitat dóna a les coses un optimisme bàsic que s’encomana. La catifa francesa o castellana és molt més gruixuda i no es veu tan la merda que hi ha a sota. A París i a Madrid els carrers són rectes i qualsevol cosa sembla la hòstia, però la merda no respira. Quan les formes són grandiloqüents, la merda no respira però sempre pots atribuir la teva pudor a un altre. Aquí tot està a la vista, fins i tot les societat masòniques. Això deu estalviar als anglesos una mica de demagògia i molt perfum, suposo. A mi, que sóc lentet i m’agrada anar per feina, l’obvietat em treu un pes de sobre i m’ajuda a confiar en la gent.

Com ahir, la xinesa del metro. Eren les 12 de la nit. Se’m va asseure al costat i es va posar a estudiar uns papers d’economia. Esclar, es va adormir. De tant en tant, se m’arrepenjava. Li vaig agafar carinyo i quan es va despertar i vaig veure que s’havia passat de parada, em va saber tan greu que li vaig dir: “Oh, I’m sorry”. Ella va respondre: “No, it’s my fault”. Anàvem en l’últim metro i la vaig acompanyar a buscar un taxi, no fos cas. Per sort, havia pixat abans de sortir del pub.

One (U2)-Nota de bon dia

http://enricvila.squarespace.com/storage/One.mp3

Nota: alguns lectors notaran que ha desaparegut el text que hi havia. Ahir mentre dormia em va agafar una necessitat extrema de fer net i em vaig llevar de matinada a esborrar-lo. A Londres s’hi està massa bé per perdre el temps amb el zoologic habitual i, d’altra banda, m’agradaria poder comptar cabretes a la nit sense exposar-me a tenir malsons d’animals banyuts que em persegueixen amb la seva protuberància obsessiva i recargolada. Vaig deixar la cançó perquè m’agrada i perquè tot final té dret a una banda sonora. Que passin un bon dia -i disculpin les molèsties.

Palinòdia

Vés quina novetat,

el cabró s’ha s’encabronat.

100 anys fent el ridícul (Catalunya Oberta)

http://www.catalunyaoberta.cat/index.php/continguts/view/opinio/2976

Dietari (Sweet home)

Divendres

No m’estranya que als anglesos els agradi tant parlar del temps, és un tema que no s’acaba mai, aquí. Si als països llatins la metereologia donés per tant segur que hi hauria menys adulteris i menys converses absurdes sobre l’amor. Fa setmanes, vaig escriure que cada ciutat té el seu cel i vaig dir que el tret principal del cel de París és el dinamisme. De seguida vaig rebre correu de la Xènia recordant-me Londres. El temps de Londres és més inestable, d’acord. Però la sensació de dinamisme que dóna el cel de París ve de la seva lleugeresa, del seu aire flonjo i vaporós, de coixí de plomes. Fins i tot el dia més rúfol, el cel de París és encantador. El cel de Londres, en canvi, és feixuc, pesat, traumàtic, agressiu, d’un romanticisme horripilant. Quan fa bo també: els blaus són esmolats i elèctrics. Si el cel de París sembla fet per vestir les teulades de pissarra, l’anglès sembla fet per advertir-te de la violència de la vida, dels Frankeinsteins, dels Jack the Rippers i de tota la galeria de malalts menors. És un cel que et cau a sobre i que et fa passar les ganes de retòrica, tot i que, naturalment, escric això inpirat per un divertidíssim “plou i fa sol”. Al metro, una veu ens demana que tinguem “extra-care” amb el terra moll, no fos cas que rellisquéssim. L’home de la megafonia hi posa el cor i la gent, quan el sent, somriu. Fa poc, una noia que corria darrera d’un tren va relliscar i la van treure de la via a trossets. Ahir vaig trobar, al capdavall d’una escala mecànica  vertiginosa, una velleta asseguda en una cadira que s’havia ferit el genoll. En aquesta ciutat tan gran i tan bèstia els serveis públics són tronats, però, vés per on, tenen una calidesa casolana reconfortant, que es fa perdonar gairebé tots els defectes.

Dissabte

Sortint de la biblioteca de la London School, que és enorme i sofisticada i es mereix una descripció ben llarga, de seguida trobes el pub de la universitat, que és el clàssic pub anglès, sorollós i una mica troglodita. El campus està al bell mig de la ciutat. Són una colla d’edificis situats al voltant del parc Lincoln. El primer dia que vaig anar a buscar J.C. em vaig passar mitja hora donant voltes. Sort d’una estudiant asiàtica, de nació indeterminada, que em va acompanyar fins a la porta. No sé perquè ho va fer, es devia voler treure de sobre el pobre noi amb qui parlava -en una llengua asiàtica també indeterminada. Doncs bé: resulta que el J.C. té el despatx davant del pub! Cap a les sis de la tarda, el carrer ja és ple de professors i estudiants bevent cervesa. Ahir vam quedar i de seguida se’ns va començar a afegir gent. Que jo recordi no hi havia cap anglès. El primer d’acostar-se va ser un flamenc rebotat amb el seu país, que era fan del Ruíz Zafón. Era bon tio i quan li vaig explicar que vaig llençar l’Ombra del Vent a les escombraries fent un bàsquet de tres punts, es va posar a riure. Més tard va venir una noia catalana que duia un moneder molt petit i que fumava.

-Quin moneder més bonic. Què hi dus aquí?

Naturalment hi duia el tabac i em vaig fumar la primera cigarreta en 15 dies.

Quan vaig arribar a casa, la mestressa feia cara de preocupació. Havia ficat la rebeca de llana a la rentadora i li havia quedat talla Kid. Tot el dia que la porto posada, mirant d’eixamplar-la altre cop. Com a mínim, he après una paraula nova: “Shrink” (Shrank, Shrunk -suposo-)

Diumenge

He fet Holland Park, Nothing Hill, i he creuat Hide Park, sota un cel molt tapat i baix. La llum donava als jardins una textura de pana beix i de vellut que descansava la vista. He pres Kensington Road, m’he fet un homenatge al Lansborough i he arribat a Picadilli, deixant el Green Park a la dreta. Calculo que més o menys davant del Caviar House he perdut la bufanda. Mira, una altra paraula que ja sé com es diu en anglès; es diu “scarf”. M’ho ha dit una cambrera pedant d’aquestes que posen als bars i restaurants de pela per espantar els clients espellifats.

Dilluns

Pensava en diferències entre París i Londres: balneari-fàbrica; estat-llibertat; nació-individu; barroc-gòtic; detall-resistència; drets-deures; sensualitat-utilitat; intel.lectuals-humoristes; drets de l’home-fair play; universalisme-empirisme; moda fashion-roba de segona mà i, finalment, hotel-“home”. Això és bàsic: els hotels són el cau disfressat de palau on es refugia la gent que no té casa. A Londres, hi ha grans hotels de luxe, com a totes les grans urbs, però, a diferència de París, la ciutat es defineix millor a través del concepte “home”. En una casa pot mancar una escombrada i el marbre de la cuina pot estar gastat, però tot el que hi trobes és de veritat i dura. Als hotels, en canvi, s’hi conspira i s’hi fa el fatxenda, la gent que no té base hi va a dissimular les seves inconsistències, i la merda amagada sota les catifes és immensa. A casa, les coses no tenen una aparença tan perfecte però almenys no hi ha camises madrilenyes i la gent s’estima i construeix el món amb el que hi ha. Heus aquí perquè Anglaterra sempre ha acabat salvant el cul a França.

És sorprenent l’entusiasme amb què vaig i vinc de la fàbrica cada dia. Hi ha moments en què l’eufòria no cap dins meu. La distància encara em treu un pes de sobre; d’aquí uns dies, quan els detalls odiosos de la vida barcelonina s’hagin esborrat, me’l posarà.

Dimecres

Llegint The Times al llit (tu escrius això i la imatge ja camina sola: és el que fan anys de sacrifici i fidelitat, el concepte “home” contra el concepte “hotel”.)

Els anglesos emprenyats (Catalunya Oberta)

http://www.catalunyaoberta.cat/index.php/continguts/view/opinio/2890

My friends

Nota: ahir, mentre era a classe, em van dir que el Lluís Prenafeta i el Macià Alavedra no serien a casa per nadal. Em fa tan fàstig, el cas, em costa tant de no veure-hi acarnissament, de trobar-hi una justificació o de creure en la casualitat, tenint en compte la situació política i la immensa quantitat d’analfabets que han potinejat diners i s’han enriquit amb la construcció (o les privatitzacions) els últims anys, que li vaig escriure això a la professora. El text no és perfecte. Però no patiu, que aprendré anglès ni que sigui per defensar-me dels espanyols  -o viure com si no existissin:

If I had received better news this afternoon, I would be able to write about the issue proposed now. But, sadly, while I was in class I received a message telling me that two close friends, two of the people I have learned most from in my life, will spend this Christmas in jail. Oh, they aren’t bad people. I’m sure that if they hadn’t been working for a Catalanist party and helping some catalan writers –like me, for example- they wouldn’t be in jail. You know how the world is ruled: if you have power, you make the law; but if you don’t, then someone will make the law for you, and will tell you what is good and what is evil.

Now, since Spain is part of the EU and its army has lost power to shoot people inside european frontiers, the importance of the press and the court have risen a lot in Madrid. I am sorry to write to you about these dreadful things but, at this moment, these are the only things I can think of. When I arrived in London my friends had been arrested three days before. They appeared on all television channels as if they were terrorists. The police put them in handcuff only a moment, the moment when all TVchannels were filming. The police and the judge treated them so badly that in Catalonia everyone protested. Even in Madrid there were some (soft) complaints about the procedure of the arrest. Some days later, the press said that the procedure would be investigate it… by the same court that has carried out the arrests!

My friends are elderly people. They are more than seventy years old. One of them was in exile during the dictatorship of Franco. He crossed the Pyrinees on foot with his family when he was 5. When he returned to Barcelona, against the will of his fathers, he fought for the democratic resistance. He is one of the fathers of the Catalan regional constitution. He dealt with the spanish government in the abolition of the law that, 12 years ago, still forced all the young Catalans and Spaniards to spend two years of their life serving the army. As a former economy minister of the Regional catalan government, helped Spain to accomplish the condicions that made it possible to enter inside the Euro zone. The other friend was the main adviser of Jordi Pujol, during 10 years. Pujol was the first catalan president elected since the president Lluís Companys, who was executed in 1940 by the Spanish government. When Pujol won the first election in 1980, Madrid tried to put him in jail, with false allegations as was proved later.

Until this afternoon I was expecting that my friends would be released soon. Their lawyer appealed to the trial with two arguments. He argued for their innocence; but to ensure they could be home at Christmas he appealed on the grounds of their health and age. They haven’t been sentenced yet. There is no reason to keep them in provisional prison, they aren’t killers nor dangerous criminals. The allegations don’t justify the jugdes’s decision. I would need another article to explain it, but only the  political moment justify it. So if I were a politician –this was the issue proposed, wasn’t it?- I would never work to change Spain like my friends have done it all their life. My only aim would be that Catalonia became the  28^th state of the european union. Anyway, this Christmas I will remember the last words that one of my friends told me, after we had a discussion about the independence movement that is rising in Catalonia. “You don’t know what a spanish state is. Your generation won’t achieve this aim without a lot of suffering. I had a horrible childhood and I’d expect to end my days quietly. I see now that wouldn’t be possible”. Now he is in jail. And I have seen too much to believe in random more than in his innocence.

Al·là és gran!

http://www.elmundo.es/elmundo/2009/11/18/barcelona/1258528965.html

El PSC contra l’Avui (Catalunya Oberta)

Felicitem, doncs, els socialistes, que sempre són motiu d’inspiració i que aquesta setmana, a més, s’han tret un pes de sobre. El Sostres devia ser l’únic columnista amb presència forta a la premsa que encara no havien comprat, espantat o liquidat. Els últims anys havia esdevingut la seva bèstia negra i, ara que ha perdut la columna de l’Avui, segur que contemplen les properes eleccions amb menys temor.

Pel que fa a mi, potser té interès de fer constar que, des d’aquell article que es deia “Sr. Montilla, el currículum”, he vist progressivament ampliat el temps per meditar les meves col·laboracions; per això, tres anys després, són tan bons els meus articles.

Però anant al cor de la qüestió, em dol que el Sostres s’hagi quedat sense columna. No només perquè era bona. No només perquè sé l’esforç que hi dedicava. No només perquè l’Avui és un diari que m’estimo. També perquè, d’un temps ençà, veig com es tanquen les vies de diàleg, com s’accentua el nosaltres o vosaltres, com s’esvaeix l’esperança de reconduir el trencament que s’està covant.

Amb la fulminació de la columna sostriana es tanca una etapa. Desapareix un dels pocs espais a la premsa que ha tractat els catalans com adults intel·ligents. L’escola, però, ja està creada, el llistó ja està posat. La revolució del Sostres, igual que la de Pla i Sagarra dels anys 20, ha consistit a escriure des dels amors i no des de les pors; ha consistit a no mirar de fer-se perdonar els cognoms amb retòrica d’enciclopèdia o de Mare Teresa de Calcuta. Ha consistit a crear, en definitiva, un sistema moral del qual pots discrepar, però que té el valor d’estar basat en l’experiència -és a dir en la cultura- i no pas en el “què diran”.

El més greu de tot afer és que la columna ha estat purgada perquè era massa bona, perquè tenia un estil massa personal. Després diran que la llengua es perd. Després diran que els diaris catalans són “massa ideològics”. Després diran que a Catalunya hi ha “pensament únic”. Després diran el que convingui, com sempre. Però hi ha un fet que parla per ell sol i és que un diari en català, que està lluitant per sobreviure, s’ha permès el luxe d’acomiadar el seu articulista més llegit. Em sembla que n’hi ha prou de preguntar-se qui subvenciona aquest luxe tan pervers per entendre de què estem parlant.

Ja vaig explicar, en un altre article que es deia Curro Jiménez a la Generalitat, el problema que pateixen els diaris catalans i com els socialistes l’aprofiten. A tot el món els diaris viuen de fer xantatge al poder. Aquí, però, el poder és cosa prima. Els politics i els empresaris remenen quatre engrunes, molt sovint prestades, de manera que són ells que fan xantatge als diaris, amb la venia de Madrid. Per això hi ha tants columnistes de raspall i palangana i tants periodistes semblen funcionaris. Per això els grans diaris sempre han estat, i remarco sempre, un element d’espanyolització. També és per aquest motiu que, quan hem sortit una colla de bons articulistes que ens hem negat a seguir el camí previst (passar del català al castellà a canvi de facilitats i de diners), el sistema s’ha col·lapsat.

Escrivint en un entorn hostil, el Sostres ha fet molta feina. Ha sabut donar peixet a tots els imbècils que es pensen que Catalunya és un invent de la burgesia. Ha desemmascarat el mite del diari comercial, i tots aquests que pixen pedanteria damunt la tomba de Gaziel o Pla. Quan els socialistes van voler augmentar la pressió sobre l’Avui, van intentar folcloritzar-lo; van mirar de convertir-lo en un ninot, com han fet amb tants d’altres clients del Drolma i de l’Hispània. El problema, però, és que, més enllà de la ideologia i les disfresses, el que compta és si hi ha o no hi ha substància humana i, al final, al Sostres tothom l’entén i massa bé.

Quan, fa poc, l’Avui va suprimir el rànquing d’articles més llegits del seu portal d’internet, ja vaig veure que el fotrien fora. Aquella llista, generada pels lectors, deixava massa en evidència l’assalt que el diari està patint per part de gent que no respecta res. Com és natural, el Sostres era SEMPRE el primer de la llista; el segon més llegit de la llista era jo -les poques vegades que hi he pogut escriure els últims anys. El Jordi Graupera mai no hi era perquè no té tanta paciència, i ja fa temps que va decidir no tolerar que li demanessin quin tema tractaria, abans d’enviar l’article. Tot això d’entrada pot sorprendre. Jo ja fa temps que vaig aprendre fins a quin punt, a Catalunya, la dinàmica colonial està pensada per matar l’amor i la vitalitat. Recentment, fins he publicat un llibre sobre la qüestió. Tan de bo tothom tregui les seves conclusions a temps, començant per Convergència. Abans que Catalunya es torni com el País Valencià.

Si voleu ajudar aquest bloc, visiteu la Rostisseria Ramon (Boqueria, parada: 955-956)

Mmmmmm! Ho tenen tot boníssim!

 

Hi havia una vegada (Rac 1)

El paquet de mesures que ha anunciat el govern per continuar traient suc de l’escandalós cas Millet, lluny de restablir la confiança dels catalans en les institucions, jo crec que l’afeblirà encara més. Un dels factors que més ha desgastat la política els últims anys, ha estat la fe del tripartit en la propaganda. La política s’ha de notar; anunciar-la tant és contraproduent. Quan les paraules fan més soroll que els fets el que tens és un efecte Unió Soviètica o Plaza de Oriente, un teatre abjecte i desmoralitzant. Tothom sap que, en el cas Millet, no ha fallat la llei, sinó el sistema de complicitats. Tothom sap que amb un altre context polític i la mateixa llei, Millet s’hauria picat els dits amb el primer joc de mans. S’imaginen un lladre de gua blanc dissenyant el sistema de seguretat d’una joieria? Doncs això em suggereix tota aquesta prosopopeia sobre el finançament dels partits. El problema de Catalunya no és la llei, sinó la manca de poder polític i la misèria moral amb què s’exerceix el poc que es té. És una dita popular que l’única cosa que corromp més que el poder és la manca de poder. Si els polítics volen realment restablir la nostra confiança, que deixin de tractar-nos com criatures. De veritat que, per menjar-me la sopa, jo ja fa anys que no necessito que em facin l’avió. Una vegada vaig llegir un conte sobre el meu ofici que feia així: Hi havia una vegada un escriptor -que escrivia. Doncs bé: hi havia una vegada un govern -que governava.