Dimarts

Trobada amb R, que és un d’aquests saxons fornits i vermellots que fins i tot quan porten corbata semblen llenyataires. M’ha deixat el D-Day de l’Anthony Beevor i m’ha dit que Paul Auster li sembla dificilíssim d’entendre. Justament és un dels pocs escriptors que fins ara he pogut llegir en anglès com si ho fes en català, gronxant-me en el ritme de les frases, pensant en d’altres coses, anant i venint del llibre com quan algú parla molta estona i divagues inspirat per la melodia del discurs o el color d’alguna paraula, sense acabar de perdre el fil del que t’està dient. Jo em pensava que Auster escrivia un anglès senzill i resulta que Mr. R. el té per un esnob. La seva base llatina, que a mi me’l fa tan pròxim, a ell se li fa estranya. A París, els llibres em volaven de les mans; aquí se’m fan una bola feixuga. Sembla que no hi hagi convencions i que cadascú escrigui per la seva família. Sempre tinc la sensació que em perdo alguna cosa, amb l’anglès. Suposo que el francès tendeix més a la superficialitat i a l’universalisme i que l’anglès ve d’una tradició més empírica i casolana. L’anglès és una llengua pitarresca, que tot ho aprofita; el francès té una base més ideològica. Es nota que els anglesos han dominat el món a través del comerç i els francesos a través de la cultura. L’anglès és una llengua d’ombres i matisos més feta per estimar les incongruències de la vida que no pas per amagar la merda sota les catifes. El francès serveix per enredar senyoretes i fer grans discursos sobre la nació. El francès serveix per elaborar llistes i tenir les normes clares. Amb el francès sempre tens la sensació d’entendre-ho tot, però potser amb l’anglès aprens més coses.

Dijous

La mestressa destrossada. Ve del jutjat, d’assistir un nano de 14 anys que es va carregar un vell saltant damunt del seu cap. Se’l va trobar de matinada dormint en un banc, mort de fred, i li va fer ràbia. Cap penediment, cap emoció, amb prou feines sabia parlar, m’ha dit amb un fil de veu. Diu que, amb els videojocs, els nanos de famílies trencades ho tenen més fàcil que mai per aïllar-se. No és que busqués una explicació, només ha comentat que abans no hi havia tantes possibilitats de perdre el contacte amb el món, i té raó. L’últim cas que porten els diaris és el d’una nena que va empènyer una companya de classe a saltar per la finestra a còpia d’atemoritzar-la. No sé on vaig llegir que cada cop hi ha menys assistents socials i més nanos criminals. El món gira del revés –com sempre, encara que costi de creure-, i la feina de la meva mestressa és sorda i, en molts casos inútil, però algú ha de fer-la. Avui estava tocada, mai no em parla dels casos que porta. Al seu costat, aquests escriptors que donen lliçons de moral perquè tenen la paciència de seure al sofà i menjar-se les truites que els fa la dona em resulten una mica ridículs -o diabòlics, segons l’humor amb què m’ho miro.

(Teoria: un moralista hauria de parlar només de les seves misèries i apel·lar sempre a les virtuts dels altres. Pràctica: moralment seria un sant i socialment un desgraciat. Exemple: Sòcrates)

Divendres

A casa mai m’han dit que m’estimen i, en canvi, mai ho he posat en dubte. Deu ser per això que quan algú em diu que m’estima mentre m’intenta comprar o manipular o senzillament em menysprea, em poso en guàrdia. L’amor no és altra cosa que confiança. Només existeix la confiança. La confiança és la seguretat que la teva dona està contenta de fer-te la truita i que, per tant, no t’hi posarà verí ni te la cobrarà a preu de restaurant. L’amor només és confiança i la confiança és una compenetració que sorgeix de compartir unes prioritats i uns interessos. Tota aquesta retòrica de l’amor sacrificat sempre m’ha fet riure. Només existeix la confiança i quan la confiança es trenca ja li pots posar paraules, que s’ha acabat, perquè tot el que fem ho fem per nosaltres mateixos i el que és gros i condemnable no és pas que no et sacrifiquis pels altres, sinó que no et sacrifiquis per tu mateix. El que és gros és posar els altres com excusa. El problema no és que tothom faci les coses pel seu benefici, sinó que la majoria les faci amb tan poca ambició, només per fugir de la por o de l’avorriment. Per això tan poques persones, i en comptades ocasions, donen res de franc. Jo el que observo, en general, és que els altres sempre miren de crear-te necessitats que no tens per sentir-se acompanyats o per poder-te-les cobrar. L’amor de veritat és escàs i en el goig porta la penitència, perquè és d’una soferta discreció. Estimem les persones que ens ajuden, si tenim una mica de coratge; o les persones que ens esclavitzen o som capaços d’esclavitzar, si som poqueta cosa. I ho sento: no crec que hi hagi gaire més cera per cremar.

Ahir al matí, mentre l’avió s’enlairava, vaig llegir un reportatge sobre el nen de papà aquest que ha canviat la carrera d’economista per la de terrorista aeri. No era un reportatge agradable de llegir, amb l’avió envolant-se, però en aquell moment estava massa content. Pitjor hauria estat haver-lo hagut de llegir a terra. Per circumstàncies llargues d’explicar, vaig encalçar l’avió després d’un esprint de 500 metres amb dues bosses de 10 quilos que es balancejaven d’un costat a l’altre, enduent-se per davant tot el que trobaven. No sé si vaig fer caure cap turista durant la carrera, només sé que vaig arribar a la porta d’embarcament groc, marejat i tossint com un tuberculós. Que sortint de casa a les 5.20 hagis d’esprintar per agafar un vol a les 9.20, és una mica exagerat. Part de la culpa la va tenir el metro de Londres que ja està molt atrotinat. Però el que va estar a punt de deixar-me a terra van ser els controls de seguretat. Quan et ve d’un minut, la visió d’una cua de gent que es treu les sabates i es discuteix per una ampolla sabó és un espectacle. El temps s’alenteix, els sentits s’aguditzen i veus cada escena com si succeís a camara lenta, amb un detall extraordinari. De vegades, es diu que aquests controls són inútils però jo els trobo imprescindibles. La movilitat és el cor del sistema occidental, i s’ha de protegir amb tots els mitjans. Calen molts controls inútils perquè un passatger pugui reduir un terrorista dalt de l’avió. No només perquè cada filtre compta, sinó perquè, més enllà de l’eficàcia concreta dels controls, la seguretat és una actitud.

.

Cliqueu aquí!

(Aquestes festes, cuinar a casa no cal: podeu encarregar els àpats a la boqueria o al telèfon 93 412 30 30)

Passat el punt de nadal, l’any sol estar ja prou madur com per fer-ne una valoració petita, modesta, probablement absurda. Aquest 2009 he publicat un llibre i n’he començat dos més, que espero publicar el 2010. També tinc algunes idees pel pròxim totxo gros, que m’agradaria treure el 2012. El bloc ha triplicat visites i he conegut molta gent. Sumo el trio de Girona, la crispeta dolça, la dama de Flandes, la pescadora de Torredembarra, el tenor de Vilademuls, el Casanova de València, el gentleman de l’Ateneu i Herr Von Mises. Hi ha persones que s’acosten, com el Nietzche Capitalista, o que recupero, com el petit Shopenhauer. I també hi ha persones que s’allunyen: a reveeeeure!

Si penso en els moments més bonics de l’any no sento violins ni trompetes, recordo el cinema dels diumenges, els dinars a casa els pares i els quatre gats habituals. Puc filar més prim, i aleshores penso en Mister Larkin o en les trucades de l’espia o en el dia que va venir a saludar-me l’alumna que havia suspès. Ara que començo a fer memòria puc dir que el millor moment de l’any va ser la tarda que caminava cap al Majèstic per presentar el meu llibre.  Recordo que baixava per Passeig de Gràcia com un general romà tornant victoriós a casa. L’episodi més dur de l’any ha estat la detenció del Lluís i el Macià, que em va fer sentir molt petit, i la meva preocupació constant ha estat la miopia. Quan tocava la guitarra em feia mal l’esquena i ara resulta que perdo vista. Modestament, em sembla que el meu cos troba un gust excessiu a limitar els meus entusiasmes, però què hi farem, no puc prescindir-ne. Tot i que no m’hi veig gaire, les dones encara me les miro a distància. Algun dia tornaré al corral, segur; però l’amor no es pot forçar i, mentre el pollastre no plori d’alegria, és massa demanar una mica de caritat perquè pugui exercitar les ales?

Ehem. Ciutats: París i Londres. Paisatges: Calella de Palafrugell, a la primavera, tan buida que sentia passejar els gats. També l’ile de Sant Louis, de matinada, i una carretera del Llenguadoc travessant el vespre. Dels llibres, les contradiccions de Tolstoi, la duresa de Junger, la naturalitat de Gombrowicz, les excuses de Rilke, la netedat de Plató, la perspectiva d’Isaiah Berlin i la il·lusió Occitana de Rafanell. Baixes: el senyor Rosés, al cel sigui -fumant els seus purets. Altes: l’Oriol -les meves germanes sí que fan la feina. Aquest any serà recordat, també, pels meus progressos amb l’anglès, dels quals, com diria Sherlock Holmes, ”there is ample evidence”. Per acabar, una mica de filosofia. Aquest 2009 m’ha permès arribar empíricament a dues conclusions: primer, no intentis salvar ningú si no és molt urgent; segon, si et preocupes d’escriure bé, mai no et faltarà res ni et quedaràs sol. Les èpoques que no t’has d’esforçar a oblidar normalment tard o d’hora les enyores. Per tant, em sembla que aquest any l’enyoraré.

Molt bon 2010 a tothom, fins i tot als fills de puta -aviam si així es calmen.

-Per cert, no era el teu aniversari, avui?

-El meu? Caram, quina memòria. No ho diguis gaire fort, que ja no tinc edat…

Clica aquí!

No voldria ofendre ningú, però em sembla molt més honorable estafar hisenda o prostituir-se o atracar un banc, que no pas fer-se ric amb la loteria. Fins i tot l’especulació immobiliaria, que és una activitat que celebro veure ensorrada, em sembla una manera menys miserable de guanyar diners. Aquesta demagògia dels nens orfenets i de la providència il·luminant un desgraciat, aquests espectacles d’eufòria flamenca que la televisió ens ofereix cada any amb gent que celebra que s’ha fet rica sense treballar, em fan molta pena. La loteria forma part de tota una col·lecció de rituals obscurantistes que em fereixen la sensibilitat, com ara els programes del cor, els judicis paral·lels, els toros o les processons de Setmana Santa. Què es pot esperar d’un home que deu la seva fortuna a la loteria i no se’n dóna vergonya? Si encara s’hagués trobat els diners passejant pel carrer es podria parlar de gràcia divina. Però la loteria només és una estafa de l’Estat. És com si un lladre t’organitza una festa a casa per poder robar les carteres dels convidats. Si a mi em toqués la loteria, em jugaria els quartos en un casino o amb els trilers de les rambles. Quan Carles III va inventar la loteria per espoliar els mexicans va tenir una gran idea, però eren altres temps. És increïble que el sistema de l’ase i la pastanga funcioni amb gent alfabetitzada. És la demostració que la gent prefereix deixar-se prendre el pèl, que aixecar el cul de la cadira.

Dissabte

Cerveses amb X.S., ahir a la nit, al pub de la LSE. Això dels pubs em comença a agradar. Tu vas bevent i xerrant i, mentre hi ha conversa, sempre et ve de gust una altra cervesa. Aproximadament cada hora, notes una forta pressió al baix ventre. És una pressió que es presenta sense avisar. De sobte els ullets t’espurnegen, comences a moure les cames neguitós i mires d’ajudar el contertulià a resoldre el seu raonament com abans millor. Si s’allarga li fas un prec. Com que ell ha begut encara més cervesa que tu es probable que feu junts l’expedició, i que torneu del lavabo amb forces renovades i amb un altre tema de conversa. De tant en tant també toca sortir fora, on fot un fred que pela, perquè en aquests ambients sempre hi ha algú que fuma. Entre viatge i viatge, el temps passa volant. Ahir van ser sis hores dempeus, sense tocar cadira. Quan em vaig acomiadar estava baldat, com si m’hagués passat la nit ballant en una discoteca. Fa uns dies vaig llegir que, a la Gran Bretanya, cada setmana desapareixen una cinquantena de pubs. Al ritme actual, deia l’article, el 2037 tancarà l’últim pub de l’illa. No sé perquè rodolo sempre cap a les causes perdudes. Ara recordo que J.C em va dir que volien convertir el pub de LSE en una cosa més moderna.

Diumenge

Dia tonto. La zona 4 del metro no funciona i han posat uns autobusos de recanvi. Anar i tornar de Londres m’ha costat més de tres hores, però m’ha donat una visió general la zona on visc. L’entorn que de bon matí m’ha semblat graciós, dins la seva senzillesa, a la nit l’he trobat feréstec. Potser estic a punt de descobrir perquè les dones no surten sense maquillar-se a partir de certa hora. A les fosques, tot és veu més vell i desendreçat. Sense la força romàntica de la llum, la bellesa s’apaga i la vulgaritat guanya terreny. De tornada, només es veien carrers llarguíssims de cases adosades, intercalades amb gasolineres, polígons i cadenes de supermercats. Els pobles no es distingien els uns dels altres. Aquí no tenen les botifarres verticals de formigó dels nostres suburbis, però ni els jardins destartalats, ni els cotxes aparcats davant de les cases, que solen ser de luxe, pujaven el nivell. A mesura que ens acostàvem a casa, l’aubobús es buidava i les històries que porten els diaris em semblaven més reals. Els motius nadalencs que guarnien les entrades d’algunes cases emetien una llum feble i descolorida, d’andromina  polsosa, que feien l’ambient encara més desolador. En els últims pobles els carrers eren deserts. La llum de l’autobús amb prou feines il·luminava el funcionari destacat en cadascuna de les parades improvitzades que, fuetejat pel vent i el fred, cridava el nom de l’estació amb l’abric cordat fins a la barbeta i el barret de llana ben entrat arran dels ulls. Quan he arribat, la mestressa m’ha dit que marxarà a Xipre el dia 16. Em demanava disculpes per deixar-me sol. Jo, comprensiu: “No problem, of course”. No problem? Iupi, iupi yeah!

Després he mirat els resultats de les consultes populars. He parlat amb la mare i m’ha explicat que l’Ajuntament de Masnou els ha fet la punyeta fins que no ha pogut més.

Dilluns

La professora explica la passiva.

-Imagineu-vos que la Kanittà m’ha robat el llapis -ens diu. Què diré? Kanittà has stolen my pencil. Però ara imagineu-vos que jo no sé que ha estat ella. Què diré? I got my pencil stolen”.

Aleshores afegeix, amable: “Sorry Kanittà”.

I la Kanittà li engalta, amb el seu humor negre (em sembla que el nòvio ros l’ha deixat):

-Don’t worry. I haven’t stolen your pencil, but maybe I’d like to steal your boyfriend.

Tots hem esclatat a riure i la professora, que és una noia dolça i sensible, s’ha fotut vermella com un perdigot.

Dimarts

És curiós: tothom és molt cosmopolita i molt poc nacionalista però, en canvi, resulta que el passaport té un pes importantíssim en les classes d’anglès. És curiós: tothom és molt pacifista o molt poc militarista però, en canvi, si el teu país no té unes fronteres defensades per un exèrcit tothom tendeix a mirar-te com un pària. A classe, l’única persona que no m’ha tocat els collons pel fet de no definir-me com a espanyol és la professora, que és letona. Es diu Layla i és una noia maca i ben construïda, rossa escultural, de la mida de King Kong. Els seus pares van tornar a Letònia quan es va independitzar. És tímida i té una tendència adorable a l’autoridiculització. De vegades,  es posa en evidència per fer-nos riure i no m’estranyaria que, si té nòvio, l’hagués conegut a la gatzoneta, perquè es passa el dia recollint coses que li cauen a terra, com les noies de les pel·lícules romàntiques. Tot i que porta un tatuatge al cul i va anar a Tanzània en una ONG, jo la veig molt casolana. En la manera de tractar la gent, s’endevina la nena que va arribar a l’escola sense saber anglès. Hi ha persones que es passen la vida tornant les humiliacions que van patir quan eren petits, i n’hi ha que recorden el dolor amb tanta precisió que serien incapaços fins de menysprear una mosca. Com és costum aquí, porta faldilles curtes, cosa que li deixa al descobert unes cames llarguíssimes, que ha de creuar cada vegada que s’asseu perquè no li vegem les calçes. La seva boca de pinyó, el seu nas d’espinguet i la seva cintura d’abella em fan pensar en la Mary Poppins –tot i que la Julie Andrews era morena i tres talles més petita. És molt bona professora. Que ho digui jo, que sempre he odiat l’anglès, deu tenir algun mèrit. Avui ens ha dit que dijous i divendres no vindrà perquè ha d’assistir a un homenatge que li fan al seu pare, a Riga. Es veu que era compositor -he entès que era mort-  i que és popular al seu país. Estic segur que, a més de bon músic, era un home bo.

http://www.catalunyaoberta.cat/index.php/continguts/view/opinio/3135

.

(Aquest nadal, cuinar a casa no cal: podeu encarregar els àpats a la boqueria o al telèfon 93 412 30 30)

Una cosa que he descobert llegint la premsa anglesa, que deu tenir una concepció del periodisme més ben entesa que la nostra, és la importància que els mitjans de Barcelona donen a les acusacions. Observo que la premsa de Londres fa grans desplegaments quan es produeix una sentència judicial. Davant d’una sentència ferma es publiquen fotos i es fan grans reportatges i articles d’opinió, però les acusacions en fred, sense la prova d’un judici, no solen produir gaire soroll. Aquí fem el contrari. Potser influïts per aquell proverbi espanyol que diu que “cuando el río suena, agua lleva”, som sensibles a l’insult i la difamació. L’acusació té molt prestigi, com sol passar amb les dictadures, i com en les tribus africanes també compta molt el prestigi de l’acusador. Ara Amnistia Internacional ha publicat un informe denunciant que els centres de menors de la Generalitat violen els drets humans. Em fa gràcia la resposta del responsable del govern queixant-se que Amnistia ha confegit l’informe sense posar els peus en cap dels centres. Em fa gràcia perquè no m’estranyaria. Jo trobo, i és una opinió, que abans de difondre informes tan prims els perioodistes s’ho haurien de pensar una mica. El més bèstia de tot plegat és que sovint els dicteris rabiuts dels acusadors no es difonen per mala fe. És pura mandra, la mandra que fa seguir un cas, entendre’l i arribar a unes conclusions. Surt més barat reportar que el pepet ha dit que el sotanet és poseu-hi el delicte que volgueu, i anar-se’n a dormir tan ample.

Diumenge

Aquest matí la mestressa m’ha enviat a comprar els diaris i m’ha preparat un english breakfast com déu mana, amb tot exèrcit d’elements folklòrics a punt de ser atacats amb la forquilla, dins d’un plat enorme. Hem pogut xerrar una mica. No tenim gaires converses perquè fem horaris diferents i quan arribo a casa ja la trobo escarxofada mirant aquests programes tan terribles que li agraden. Fa uns dies vaig sopar veient com ficaven una dona amb biquini dins d’una banyera plena d’escarbats; un altre, era un home que recollia anells dins d’un recinte ple de serps. També li agrada molt la versió anglesa d’Operación Triunfo. Com que mira la tele amb la llum apagada, sopo a la penombra. Sembla que la tele sigui el seu millor moment del dia i em sap greu fer-la canviar d’hàbits. Si està animada, comenta els programes i fem broma; però també passa dies silenciosa i no em costa gens desaparèixer. Avui m’ha parlat la seva vida. Mentre l’escoltava, seguia un partit de futbol que jugaven dos equips de nens en un dels camps de gespa que donen al balcó del menjador. Per la finestra, entrava una llum suau i tímida. Els núvolots projectaven ombres monstruoses damunt la gespa que anaven perseguint les criatures. El bosquet del fons tancava l’horitzó i conferia un recolliment romàntic a la vista. Mentre parlava, els crits dels nens arribaven fins al menjador i semblava que donessin vida a la foto de la seva filla, que ens mirava amb uns ulls brillants i negres, al costat d’un ram de lliris blancs preciosos.

Dilluns

La noia que més m’agrada de la classe és diu Kanita i és tailandesa. És cap grossa, baixeta i un pèl abotifarrada, com un ninot de peluix més farcit del compte. Camina com si acabés de baixar del cavall i porta vestits de pre adolescents combinats amb unes botes negres altes. Té una mica de bigoti i un dia la vaig enxampar furgant-se el nas a mitja classe, cosa que la va fer riure. Tot ella és d’una grolleria estrafolària insuperable però és espavilada i s’ha buscat un nòvio ros d’anunci. Té 31 anys, i viu a casa els pares perquè així ho fan a Bankok les dones solteres. És bromista i té una alegria antiga, a més d’un sentit pràctic esmolat encara més antic, que no crec que hagi après de la ciutat. Parla anglès amb un accent rude i estranyíssim, com si fos russa,  i canta com el cul, però li encanten els karaokes. A la classe no tenim rival, quan anem junts, i guanyar ens permet donar la nota. Quan ens trobem per l’acadèmia jo li dic “Kanitaàa” i ella diu “Eric”, i ens posem a riure, com volent dir, què collons fotem aquí, tan lluny de casa, fent el mico? A la classe també hi ha una coreana que, com tots els coreans que he conegut, sembla extraterrestre i és una cosa dessagnada; i una japonesa, que no surt mai del seu món tecnològic, ple de maquinetes. Em sembla que si algun dia visito Àsia, començaré per Tailàndia.

Dimarts

A la biblioteca, una anglesa morena d’ulls blaus. La cara angulosa, el front ample, la barbeta altiva, el nas petit, els llavis esmolats i sanguinolents trencant la pàl·lidesa de la pell, i aquests ulls de pòster, d’un blau espès asfixiant. De cop s’ha posat a mastegar xiclet, i ha perdut tota la gràcia.

Divendres

Fa dies que no deixo de pensar en un soci que va tenir el meu pare, quan jo era petit. Recordo que sempre li donava lliçons i li deia què havia de fer perquè ell tenia una casa amb piscina i nosaltres no; perquè ell tenia un mercedes i nosaltres anàvem en un Seat 127; perquè les seves filles eren rosses -i portaven un llacet al cap-, mentre que nosaltres anàvem fets uns pingots. El meu pare l’estimava i el deixava xerrar i després feia el que li donava la gana, com ha fet sempre. La meva mare, però, sospitava de tant discurs emfàtic, intuïa l’egoïsme que s’amaga rera tot aquell que   insisteix massa a vendre’t el seu infern  i, efectivament, el meu pare li va haver de donar la raó el dia que aquest senyor va deixar la seva família magnífica, el seu magnífic mercedes i la seva casa amb piscina tan estupenda i va desaparèixer amb els diners de l’empresa, deixant-lo a ell també ben plantat i ben arruinat. Al cap d’uns anys va trucar a casa com si res, amb aquella amabilitat de sempre. Recordo que va haver una forta discussió, a casa. Ja ens havíem recuperat. El meu pare li va deixar diners per un altre negoci, que deia que volia obrir, amb grans promeses, i el vam oblidar per sempre. Ha sigut molt trist tornar a pensar-hi.

Clica aquí!

Carta introductòria:

Estimat Salvador,

Veig que m’has fet cas i que li has demanat a l’Espada que et tracti com un escriptor  i no com un venedor de croquetes. Ja et vaig dir que en castellà val la pena escriure-hi, només, si pots parlar de tot, especialment de política. Sempre dubtes de la meva bona fe i m’insultes i després m’acabes fent cas, però no em queixo, algú ha d’ajudar-te. Felicitats per l’article i per aconseguir parlar de mi com un “gentleman”, sense barrejar-hi donzelles innocents -espero que no et prengués massa estona, el maquillatge. Ara només et falta superar aquesta repetitivitat i aquesta dependència excessiva de la polèmica que detecto en la teva obra en català. Sembla que t’hagis encallat, noi -tot i que no pateixis, quan les energies que balafies amb justificacions de pèl de gos que fuig les utilitzis contra la mandra, tornaràs a créixer. El teu castellà és fabulós; espero que la meva redacció d’anglès també t’agradi. (Dues últimes observacions: parlant de “fets” sembles el Montilla i passant comptes amb els amics un usurer).

Sempre el teu servei,

Enric

When I realized that I wasn’t Gregory Peck

When I was few months old I was blond. I looked like an angel. To be more precise, it seemed as if I had been stolen from a picture of Michelangelo. Have you got in your mind the Sistine Chapel? I was even more lovely than these angels that are playing around, in a cloudy sky, while the two muscular men are stretching their rude arms to touch their fingertips, in a notorious effeminate way. My hair was curly and blond as theirs. My skin was smooth like theirs. I was a chubby boy, like them and like Cupid. And I had a big rounded face and two big and bright eyes. Women used to gaze at me in a combination of tenderness and envy -because their children didn’t look so lovely. Unfortunately, I lost my charm very fast. When I was four, my hair had already turned out pretty mousy. When I was five, it couldn’t be said that I was the tallest boy of the class. However, I imagined my self as an actor. Yes, I was convinced that I had the appearance of Gregory Peck. Do you remember how slim and tall this actor was? Do you remember his dark hair, so straight and well combed? You’ve probably got in your mind his meticulous manners and how well-groomed good looking was him, don’t you? I was convinced that I looked like him. Mister Peck is my mother’s favourite actor and I suppose this is the reason why I was so wrong. Fortunately, one day I had a revelation. It happened while I was visiting a museum with the school. The museum is dedicated to the history of science and situated at the top of Tibidabo, the mountain that draws the north frontier of Barcelona. Inside de museum, near to the entrance hall, there was an attraction called the mirror room. The room was full of mirrors of all widths, lengths, and surfaces. I remember perfectly the instant when I became conscious that I didn’t look like Gregory Peck. I saw a boy with a mousy, wavy, scruffy hair reflected in the mirror. I thought that maybe he had been playing football until few minutes before. “Maybe he’s lost”, I thought-, because he didn’t look like anybody of my class. His nose looked like a potato and he seemed shorter than a boy of his age must to be. It is not necessary to explain how disappointed I was, when I realized that this boy was me.

Nota pel Joan: Ep, moltíssimes gràcies per la correcció. Hi donaré voltes, ja ho crec. Substituir el text, però, seria com en diuen “unfair?” Aquest és tot l’anglès que sé, de moment, i el joc humorístic també consistia en això. Els lectors que vulguin veure la correcció la tenen als comentaris. Gràcies altre cop.

Estimats Lluís i Macià,

Quina alegria de saber que heu pogut sortir de la presó! Ahir vam anar al pub amb uns amics i no cal que us digui a la salut de qui vam beure -i a qui vam dedicar l’últim pipinot. Heu passat un novembre horripilant però aquest Nadal serà bonic. Hi ha molta gent que us estima, suposo que hores d’ara ja ho heu sabeu.

Aquests dies tan absurds no he deixat de rumiar per què el misteriós sentit de la justícia de Madrid us ha volgut donar tanta importància, per què us ha lligat tan fortament a la història del país. Des de Londres, Catalunya sembla una olla de grills, però jo no sóc gens pessimista. Fa dies que no deixo de pensar en aquell article de Joan Maragall que es diuL’alçament. L’heu llegit mai, L’alçament? Jo em sé de memòria un trosset que diu: “Solidaritat és la terra, ho sents? És la terra que s’alça en els seus homes. No has sentit mai dir allò de “si tal cosa succeís, fins les pedres s’alçarien?” Doncs som en això: que fins les pedres s’alcen. Que cada home és un tros de terra nadiua amb cara i ulls i esperit i braç; i la terra no és carlina, ni republicana, ni monàrquica, sinó que és ella mateixa, que crida, que vol son esperit propi per a regir-se…”

Sembla mentida que l’article tingui 100 anys i que es conservi tan jove. Avui, quin diríeu que és “el partit de la conveniència” que “s’escandalitza” perquè una onada d’optimisme recorre el país? Si no esteu d’humor, deixeu-ho córrer, deveu estar baldats. Però si teniu esma us recomano que llegiu l’article i, aquest diumenge, visiteu algun dels pobles que han convocat consulta popular. És el vostre país el que s’ha posat en marxa, és la felicitat que heu preservat la que s’escampa, és gràcies a l’amor que heu posat en la vostra feina que la història continua i la paraula encara és viva, malgrat els “màusers espanyols” dels que parla Maragall. És gràcies a l’Estatut que vas redactar, Macià, i als teus Mossos, i al teu sistema de finançament, i és gràcies a la tele, Lluís, i al suport que vas donar a Pujol durant el cas Banca Catalana que a Catalunya tanta gent s’ha organitzat i s’ha posat a treballar com feia anys que no passava. Hi ha peluts que no entenen, encara, que sou estrofes del mateix poema.

Després hi ha també molts catalans plens de complexos que, com que se senten una merda, perquè el seu pare era estraperlista o militar o vés a saber què, viuen penjats buscant absoluts de perfecció que els alliberin del seu drama personal. Però la justícia humana sempre és un context. Per això els països han de ser lliures, per poder jutjar els seus ciutadans amb el mateix diccionari que l’experiència els ha anat confegint. La mateixa paraula alçament, no trobeu que sona diferent en català que en espanyol? Els països han de ser lliures. Si no, topen amb la retòrica dels barruts que viuen de furgar ferides alienes i, amb l’excusa de fer el bé, empastifen els altres amb les seves misèries.

Lluís i Macià: espero que sigueu els últims representants d’aquesta tradició de catalans que han fet mans i mànigues per encaixar Catalunya dins d’Espanya d’una manera intel·ligent; que han buscat el pacte, que han buscat la convivència i la educació i, de premi, han rebut la infàmia. La llista és llarga, i no és casualitat que tants catalans que a Catalunya són considerats il·lustres hagin passat pels tribunals o la presó. Tampoc no m’estranya gens que el senyor Millet estigui més tranquil que vosaltres perquè, quan el tabú és la llibertat, robar es perdona més que afavorir la intel·ligència.

L’altre dia vaig veure una ministra escocesa defensant la independència del seu país a la BBC1. Quin debat! Quan no s’insulta o s’amenaça, el nivell de les discussions puja increïblement. Però esclar, a la Gran Bretanya, si algú negués que Escòcia és una nació i que té dret a separar-se seria pres per un feixista o per un boig. Quina xauxa ser escocès! I com sempre és només qüestió de diccionaris. A Espanya, quan els diaris de Barcelona publiquen una editorial defensant l’Estatut, a Madrid surten catedràtics de dret constitucional demanant que es processi els autors del text. Per això el periodista més famós de Londres és Jeremy Paxman i el de Madrid és el Losantos.

Aquesta cultura de la intimidació i d’aviam qui crida més, ens ha esmolat l’enginy i potser ens ha fet més tolerants. Però quant temps feia que el país no aplegava tanta força i tanta generositat darrera una il·lusió? Les consultes són la prova de vitalitat més important que Catalunya ha donat des de la victòria inesperada de Pujol el 1980. És el mateix país de sempre carregat de raó: el que el 1975 va optar per anar tirant, per no encabritar feixistes i comunistes. El que vosaltres vau fer progressar carregant-vos de paciència. El de 1714 i el de l’article de Maragall. Per això, quan a Londres em pregunten per les consultes, els dic que si ens ajuden tots hi sortirem guanyant.

Catalunya és l’únic país del sud que podria arribar a funcionar com els del nord, heus aquí perquè alguns grans estats ens miren amb desconfiança (medalla!). Però, això a banda, les consultes són importants perquè són una cosa viva, i l’aire que corre per Europa comença a fer una ferum esgarrifosa de moribund voltat de corbs. Des de la II Guerra Mundial, Europa s’ha anat construint obsessivament de dalt a baix. La por d’una altra guerra, ha anat matant el debat públic i la competència entre les nacions. Els honorables ciutadans s’han adormit i els polítics s’han quedat sols… amb els buròcrates, els banquers i els periodistes. Sabíeu que hi ha un fotimer de càrrecs de la BBC que cobren més que el Primer Ministre? A Catalunya sovint hem sentit a dir que la gent no seguiria els polítics. Doncs mira: ara resulta que la gent els ha passat davant. Trobo que estaria bé aprofitar-ho per fer política, ni que fos per refrescar l’ambient.

Ups!, però ja tallo, que us foto el cap com un timbal. Reposeu i animeu-vos. Penseu que tot serà a fi de bé i que molts remarem perquè així sigui. Espero impacient l’hora d’abraçar-vos.

Enric

.

(Aquest nadal, cuinar a casa no cal: podeu encarregar els àpats a la boqueria o al telèfon 93 412 30 30)