Arxiu de la categoria: Uncategorized

by

Ciutats en el desert (FCO)

Recordo un The economist que portava la foto d’uns xinesos fent tai xi amb mascareta envoltats d’una boira de color de plom afrosament densa. Cada hivern la pol·lució paralitza Beiging i algunes altres ciutats de la Xina. Si els nivells de contaminació acceptables se situen en un límit de 25, Beiging pot arribar a tocar un nivell de 1000. Està acceptat que milers de xinesos moren cada any per culpa de la pol·lució. Els càncers de pulmó s’han multiplicat per cinc en els últims 30 anys de progrés econòmic. L’augment del nivell de vida ha sigut proporcional a la tendència de la gent a protestar per les coses que no li agraden i la mala qualitat de l’aire és un motiu de queixa recurrent.

Els americans, que la saben molt llarga, fa anys que publiquen els nivells de pol·lució de Beiging a través de l’ambaixada i el servei s’ha fet tan famós que enguany, per primer cop, el govern va començar a fer públiques les dades d’una setantenta de ciutats del país. Les ciutats occidentals van trigar anys a netejar l’aire que els va deixar el procés d’industrialització i és difícil que la Xina pugui fer compatible el creixement i l’ecologia, per això alguns xinesos s’empipen si els insinues que els ossos polars i les tortugues marines es moren per culpa seva.

Tot i així, a mesura que la Xina va deixant enrere la gana, alguns ciutadans comencen a criticar la política de condicionar-ho tot a l’economia. També van sortint experts que pensen que la Xina és un polvorí perquè ha esgotat la base del seu creixement que consistia a portar gent del camp a la ciutat i a fer-la treballar barat. És un fet que els sous s’han disparat i que moltes empreses americanes se’n tornen a fabricar als Estats Units. Alguna multinacional que s’ha quedat, com ara HP, ha multiplicat per cinc els sous dels treballadors en un any. Així alhora que la majoria dels experts donen per fet que la Xina esdevindrà una economia més gran que els Estats Units ben aviat, hi ha un rum-rum que fa que certa gent que se la miri amb aprensió, com si qualsevol dia pogués fer un pet com un aglà.

També hi ha la teoria que els xinesos tenen els Estats Units agafats pels collons perquè han comprat bona part del seu deute, però podria ser exactament el revés, perquè, com obligues el primo de Zumosol a pagar els seus deutes si és un client que no et pots permetre perdre i no el pots amenaçar militarment? El que sembla clar, mirant el preu del diner dels Estats Units i de la Xina, i ara la devaluació de l’euro, és que s’està gestant una mena de guerra comercial. Quan l’economia va malament una de les sortides habituals és la indústria armamentística. Una altra indústria que creix quan es necessiten diners ràpids és la de la construcció, sobretot si hi ha més urgència de diners que no pas idees -aquí en sabem alguna cosa.

A la Xina i d’altres països asiàtics emergents els americans han guanyat un cabàs de quartos dissenyant ciutats del no res. Són ciutats que pretenen tenir totes les comoditats de la vida occidental i aparentment cap dels seus defectes. Aquestes ciutats es presenten amb tota la mena de complements futuristes. El problema és que el valor d’una ciutat, igual que el valor d’una dona, depèn de la història destil·lada, dels encants que ja estan amortitzats. En una ciutat nova de trinca tot s’ha de pagar, per això la majoria d’aquests projectes urbans d’ultimíssima generació no acaben d’arrencar, malgrat les promeses d’una vida idíl·lica que fan les promotores.

Per part dels americans és una jugada intel·ligent portar les relacions internacionals al terreny de les ciutats perquè amb els paradigmes dels Estats nació, materialistes i quantitatius, Occident ho tindria cru per competir amb Àsia. No obstant això, ara es veu que els xinesos han introduït la moda de les ciutats instantànies a l’Àfrica. Naturalment a l’Àfrica el futurisme és més limitat -limitat per la limitació de diners- i els nous complexos urbanístics que els xinesos hi edifiquen en nom dels negocis i el progrés ni tan sols es justifiquen des del punt de vista de la recerca tecnològica. N’he vist fotos i algunes d’aquestes urbs noves de trinca, com ara l’angolesa Nova Cidade de Kilamba, a més d’estar més buides que el desert, semblen una versió repintada de Bellvitge.

by

Tots som fills de Montserrat Caballé (FCO)

He seguit amb molt d’interès el cas de la Clara Ponsatí. No fa gaires anys -realment en fa molt pocs- si la doctora Ponsatí hagués acusat a la Càtedra Príncipe de Asturias de vetar-la per independentista no sols no hauria tingut cap repercussió als mitjans sinó que hauria estat presa per boja i avui la seva carrera estaria acabada -se la consideraria una persona problemàtica.

No ho dic per treure mèrit a la denúncia. Conec el caràcter discret i resolutiu de l’acadèmica i em sembla que ens ha fet un favor a tots. No obstant, seria perillós oblidar que, fins no fa gaire, molts dels que ara s’indignen i demanen explicacions -fins i tot a la mateixa universitat de Georgetown- no haurien dubtat de fer l’orni i abandonar la professora a la seva sort.

Segur que als Estats Units la democràcia funciona millor que a Espanya però el problema que ha tingut la doctora Ponsatí no té a veure amb la democràcia sinó amb la nostra manca de poder. El problema és que no hi ha cap institució que defensi la catalanitat amb un mínim de força. Mentre la raó d’Estat era omnipotent, qualsevol discurs que qüestionés el nucli del poder era fàcil d’eliminar sense contemplacions. Ara que les fronteres militars han canviat, també han canviat les fronteres de l’heterodòxia política i acadèmica i això genera una incertesa que ens dóna aire i ens permet reivindicar-nos.

Sempre que hi ha una crisi forta els marginats de la història tenen l’oportunitat de fer sentir la seva veu, però poques vegades aquesta veu té prou substància i s’expressa amb prou grandesa i determinació per arribar a consolidar-se. A Catalunya hem tingut molta capacitat d’adaptació i això ens ha permès fer la viu viu i de vegades fer coses brillants sense deixar de Ser. No obstant, a l’hora de defensar els nostres interessos, ni tan sols aquests últims 30 anys de democràcia no hem tingut gaire èxit més enllà del àmbit individual -cosa que com s’ha vist tampoc acaba sent una solució.

El cas de la Ponsatí m’ha fet pensar en alguns amics meus descarrilats i en una nota escrita durant un viatge a Viena, que recorda d’on venim i amb quina rapidesa ha canviat l’ambient. No la transcric per escarnir la Montserrat Caballé si no per recordar que fins no fa gaire pràcticament tothom donava per bo callar o canviar de pensament per defensar interessos molt més petits que els de la cantant. És bo tenir-ho present. La transició catalana no anirà gaire lluny si és una transició a l’espanyola, cofoista i desmemoriada, que es treu les puces de sobre i agafa els raves per les fulles.

Aquí va el text.

 

10.4.2007

“… Aquest migdia hem tornat a quedar al Hall de l’Hotel, i allà l’hem trobat, donant conversa a l’ambaixador amb la corbata una mica torçada. Venien d’una reunió i ens esperaven per dinar. El quadre era graciós perquè el Lluís és baix i rodonet i l’ambaixador ja he dit que és un armari d’home. Parlaven: el Lluís amb la seva gesticulació napolitana i l’altre amb el gest ample i buit de les persones distants i protocolàries.

De sobte una senyora grassa, vestida d’un vermell extrem, els ha interromput. Era més alta que el Lluís i per fer conjunt amb el seu vestit estrafolari duia un barret també vermell ple de flors blanques. Volia saber si el Lluís era el marit de la Montserrat Caballé. La Caballé tenia actuació a l’òpera aquesta nit i resulta que sempre que viatja a Viena es fa allotjar al Sacher. La senyora estava convençuda que el Lluís era el seu marit i, astorat, el Lluís li deia que no però la senyora no se’l creia i insistia.

- Digui-li a la seva muller que vull ajudar Andorra a ser un país independent, li deia la dona en el moment que hem arribat nosaltres.

- Andorra ja és un país independent, senyora -li has respòs el Lluís, contenint-se com si estigués en un acte oficial i li haguessin tirat pols de pica pica a la camisa.

- Però…

- Si em disculpa, aquests amics m’esperen per dinar i tenen gana.

Alleujat que haguéssim arribat, el Lluís s’ha girat cap a nosaltres i ha deixat la senyora a punt per agafar la porta giratòria de l’hotel. Tot dinant ens ha explicat que la Caballé li va donar un disgust, quan era secretari de la presidència. Va fer un recital a la Xina de cançons populars catalanes i l’agregat militar espanyol les va considerar subversives. La premsa de Madrid s’hi va agafar com un gos rabiós i la Caballé es va esverar. Una matinada la diva va trucar al Lluís plorant, dient-li que la seva carrera se n’anava en orris. El Lluís, mig adormit, li va dir que no patís, que ja en parlarien l’endemà i que ho arreglarien.

La Generalitat va donar explicacions a la premsa, però la Diva no en va tenir prou i al cap d’un temps el Lluís va saber que la cantant havia enviat una carta a la casa reial proclamant la seva adhesió a la unitat d’Espanya i assegurant que havia cantat a Xina obligada per la Generalitat.

Un altre català que tenim hostatjat al Sacher és Josep Borrell. El vam trobar ahir a la nit esperant l’ascensor una mica tibat, com és ell, amb aquell somriure enigmàtic que se li fa a la flor dels llavis, prims com una ganiveta.

Amb el Salvador, veníem de comprar un parell de pastissos a la botiga de l’hotel. La nissaga dels Sacher és important a Austria. A més de donar nom al pastís nacional i a una cadena d’hotels de luxe, és el bressol del sadomassoquisme. Leopold Sacher-Masoch va ser un escriptor supervendes del segle XIX, fill d’un oficial de policia, que avui és conegut pels seus gustos sexuals i per la novel·la on els teoritza: La venus de les pells.

I bé: havíem comprat uns pastissets per les nostres respectives i anàvem a deixar-los a l’habitació, aquestes habitacions folrades de verd, d’un verd cremós que recorda les cúpules dels palaus de la ciutat i que, a còpia de llits amples, cobrellits suaus i coixins pertot arreu, t’omplen el cap d’animalades. Jo començava a desgranar una de les meves teories : “Una dona que no es posi calenta amb una mica de xocolata és que no t’estima; si una dona no te la guanyes ni engreixant-la, val més plegar.” I de sobte he quedat parat com si hagués vist un fantasma: “El Borrell!”

L’expresident del parlament europeu esperava l’ascensor, i es mirava la complimentosa hostessa que l’acompanyava amb els seus ulls petits i minerals. No sé què hi feia, a Viena, ni en un hotel tan ple de gent de dretes, on probablement circula diner negre (potser torna a investigar delictes fiscals o potser és que, a Espanya, defensar els pobres surt massa a compte). Em va cridar l’atenció veure que, malgrat la seva nova vida, conserva aquella excel.lent figura de l’època austera, quan era ministre d’Hisenda i no en deixava passar ni una. Agafar ascensors no li ha fet perdre el físic d’sportman.

El Lluís ha evitat de saludar-lo, té clavat al cor els anys en què el PSC parlava de CiU com el partit dels banquers i la burgesia opulenta. Mai no tinc tant viva la sensació de pertànyer a una nació com quan viatjo: arreu on vaig trobo compatriotes i m’adono de fins a quin punt estem agermanats per odis africans que fan bons aquells versos que Josep Maria de Sagarra: “Dolça Catalunya/pàtria del meu cor/ qui de tu s’allunya/ refot, quina sort!”

Demà tornem a Barcelona.”

(Ara que rellegeixo aquest text penso que em faria molta mandra tornar enrera).

 

 

by

Marxar (FCO)

Ahir al vespre vaig rebre un correu electrònic molt llarg d’una amiga que ha marxat a viure a l’estranger. Si faig comptes m’adono que, en pocs anys, la majoria dels meus millors amics –els més ben formats–  han agafat l’avió i s’han instal·lat lluny de Catalunya. Malgrat que tots viuen pendents de les notícies del país –de vegades fins i tot més pendents que jo–, la veritat és que no n’hi ha cap que tingui del tot clar si tornarà, encara que potser no s’ho reconeguin.

Internet fa que sembli que són a prop. Però quan els necessites t’adones que la distància no tan sols compta per tu, sinó que una societat funciona com un cos, que està feta de petits teixits que es revitalitzen o que es moren cada dia i que no es poden desenvolupar de manera artificial, sense les sinèrgies i els matisos que genera el contacte i l’espai físic.

El món s’ha eixamplat, i justament per això, com d’altres vegades a la història, alhora que creixen les oportunitats també són més grans els perills que amenacen de provincianitzar-nos. El correu de la meva amiga m’ha recordat una nota que vaig escriure el 2009 a Londres. Hi vaig anar per airejar-me i per aprendre anglès, preveient que un dia la vida a Barcelona se’m fes irrespirable. Allà vaig veure que quan la capital del teu país només és mitja capital, tant se val quedar-se o marxar, i que dels orígens no te n’alliberes.

La nota diu així:

“Sempre havia pensat que si mai volgués deixar enrere una vida passada, o refugiar-me en un exili interior, marxaria a viure a la muntanya. Era un pensament influït pel cinema i per la literatura romàntica, fills de la ciutat, que han tendit a denigrar la vida urbana i a idealitzar els pobles.

Ara m’adono que l’Elly hauria comès un error si hagués anat a refugiar-se al Country Side. En un poble tothom l’hauria jutjat i hauria intentat treure partit de la seva desgràcia. Un dels motius pels quals el catalanisme no se n’ha acabat de sortir a Barcelona és pel sentimentalisme.

A les grans ciutats interessa més el poder que la desgràcia, n’hi ha prou de veure amb quina indiferència la gent passa pel costat dels rodamóns que jeuen al carrer. Per això el catalanisme no va acabar de funcionar, després de Franco. En un poble, de la desgracia, se’n fa  xafarderia; en una ciutat tothom té massa feina per dedicar-se a alleugerir les seves frustracions a través dels petits drames personals dels altres.

El catalanisme demanava compassió, volia ser comprès, parlava amb un llenguatge que només podia funcionar en un poble, on els bons sentiments, autèntics o falsos –més aviat falsos– són la base del comerç entre les persones.

Als pobles, les relacions de poder s’estableixen sobre la força del xantatge emocional i del gregarisme. Sense unes condicions de base per gastar-se els diners, o per treure un benefici material de la intel·ligència i la cultura, la gent s’entredevora. Això explica perquè els catalans més urbanites que conec són tots de poble. Les persones que han sobreviscut a la vida de poble són individualistes ferotges. Sovint vesteixen amb colors exagerats –una mica a l’africana–, però acaben comprenent la vida urbana millor que molts barcelonins.

A Barcelona, sobretot a l’Eixample, som uns xais sentimentals i podem portar molt lluny les morbositats de la vanitat i del bucolisme perquè ni hem estat educats per les lluites de poder ni hem vist mai parir una vaca. A tot arreu, la classe mitjana és l’element que cohesiona la nació, que defensa l’imaginari de les classes dirigents i pateix les envestides dels pobres. A Barcelona la manca d’unes elits dirigents capaces de connectar la ciutat amb el món sense trair el país ha portat la classe mitjana a protegir-se amb actituds numantines o a fer vida d’apàtrida.

Barcelona ha creat un urbanita acomplexat, que només sap patir per Catalunya o viure a través d’una cultura pretensiosa, aparentment cosmopolita. Tots els barcelonins que conec que han marxat a l’estranger ho han fet pels mateixos motius que els catalans que marxen del seu poble, perquè l’entorn els queia a sobre. Les grans ciutats es fan sobre la confiança i l’optimisme, i a Barcelona tothom té massa por de perdre el poc que té i l’ambició de seguida es torna enveja –disfressada de sarcasme, escepticisme o ironia.

A Barcelona, l’única manera d’estar sol és marginar-se, igual que als pobles; la solitud saludable, la solitud creadora, la solitud de Nova York, de París o Londres és difícil de mantenir. No diré que Barcelona ofega tant com ofega un poble, però sí que és una ciutat que arrossega encara el cop mortal que Franco va infringir a les seves elits cultivades i a la confiança del país en ell mateix. Com passa en els pobles, els covards vigilen els valents, els resultats compten menys que els prejudicis i la memòria i el món dels estrangers té més prestigi que l’imaginari dels indígenes que hereten la cultura de la terra des de fa generacions.

A Londres, tenir cognoms amb tradició està ben vist i la solitud no és un estigma. La Maria fa tres anys que viu aquí, i diu que a Londres la vida social i la vida personal no es barregen amb tanta poca traça com a Barcelona.

–A Barcelona –em deia l’altre dia– quan busques una feina la pregunta estrella és: “Aviam, aquest qui és i qui coneix”; a Londres la pregunta principal és “Aviam, aquest què ha fet”.

Diu que aquí les relacions són més lliures i respectuoses –suposo que és difícil que hi hagi llibertat quan la tradició no se sent segura.

Això em recorda una noia grassoneta que vaig conèixer a París. Estava encantada amb la vida que hi portava, deia que a la feina no se sentia jutjada pel seu físic. Un dia ens vam trobar per Barcelona i vam anar a dinar. A la tarda em enviar aquest text: “Mentre parlaves se’m mullaven les calcetes”. Vaig pensar que tornar a Barcelona havia estat per ella un xoc una mica massa fort.

Vivint aquí, l’Elly pot portar una vida anònima, tenir-hi amigues que saben poc o res d’ella, que no li recorden qui és ni què li ha passat. Les companyies la distreuen, la protegeixen dels mals records, aquest records que esperen el moment d’arrossegar-la al fons del pou perquè se la mengin els fantasmes. Si es troba un cadàver al bell mig del carrer no hi passa per damunt, esclar, com alguns atrafegats, però la solitud de la ciutat la fa sentir més protegida i més humana.

Aquesta tarda, en arribar a casa, he sentit que reia. L’he trobat al menjador amb dues noies de la feina. Havien demanat menjar xinès i he sopat amb elles. S’ho passaven bé però no hi havia cap intimitat –cap memòria compartida– a la conversa –una era negra de les antilles, l’altre de l’Àfrica (l’Elly és de Xipre). Acollir joves estrangers també l’ajuda a tirar endavant. A l’acadèmia m’han dit que és una de les amfitriones que té millors informes. Per mi és d’allò més còmode, no vol simulacres d’amistat, només vol que li donis feina”.

by

Els de la bola de vidre (FCO)

Des que el president Mas va perdre dotze diputats a les últimes eleccions i va quedar sobtadament alliberat dels compromisos que tenia amb l’oligarquia local, ens hem fet un tip de veure com alguns polítics i opinadors remarcaven amb evident satisfacció que fins ara el govern català ha estat incapaç d’aconseguir suport internacional per al seu projecte independentista. Si mai algú vol arribar a comprendre per què Espanya es col·lapsa periòdicament, més o menys cada trenta anys, sens dubte trobarà pistes en aquesta retòrica de l’home del sac que hem anat veient accentuada els últims mesos, i que és tan típica dels països infantilitzats per una història adversa.

La pregunta no és si Alemanya, la Gran Bretanya o els EUA, o fins i tot la Xina, estan a favor de la independència.  La pregunta és si els catalans serem capaços de tirar endavant amb prou determinació per fer-la necessària. Suposem que els governs dels EUA, Alemanya o la Gran Bretanya donessin suport obertament a les intencions del president Mas. No cal tenir un màster en relacions internacionals per comprendre les tensions que produiria una declaració o un gest d’aquesta mena. Si els Estats Units o qualsevol altra potència donés suport a la independència de Catalunya abans que esdevingués estrictament necessari, seria gairebé com declarar la guerra a Espanya. Les humiliacions gratuïtes són perilloses i no sé si cal recordar que l’Estat espanyol deu molts diners i que els seus creditors volen cobrar.

Si Alemanya o els Estats Units donessin suport obertament a la Generalitat, pensaria que els seus governs s’han tornat bojos o que només utilitzen el nostre problema per fer xantatge a Madrid. Si fos la Xina que mostrés entusiasme per la nostra causa, ho trobaria encara més sospitós –una de les brames que van fer córrer els borbònics quan els catalans van quedar-se sols el 1713 és que la Generalitat volia pactar la independència amb els turcs. Les relacions internacionals es basen en l’interès. Dir que Europa o la Xina o els nord-americans no volen la nostra independència com si fossis el portaveu de la CIA, de la reina d’Anglaterra o del Fumanxú és una pedanteria. Curiosament, els pretesos “assenyats” són tots polítics i analistes que des de fa anys s’equivoquen en les seves prediccions i que han contribuït a dur-nos fins aquí amb la seva actitud frívola i egoista.

És evident que, a curt termini, la creació d’un Estat nou és un trasbals, però la nostra independència també tindria avantatges i és difícil d’aturar perquè perjudicaria el prestigi de la democràcia davant les potències emergents de caire autoritari, que ho brandarien com una prova de la doble moral occidental. A més, a diferència del que passava el 1714, Catalunya no és Taiwan, no és una colònia lligada a una potència irascible i perillosa. A curt termini, la independència dependrà senzillament de si estem disposats a mantenir la tensió fins al punt que la nostra llibertat surti més a compte que mantenir l’status quo actual. Avui només els estats autoritaris defensen el sobiranisme hermètic de Westfàlia fins a les últimes conseqüències. De fet, el món s’està dividint entre una lliga de països democràtics i una lliga de països autoritaris, i com sempre nosaltres anem a l’avantguarda del món civilitzat. A la llarga, l’única manera de mantenir Catalunya lligada a Madrid comportarà que Espanya s’adhereixi a l’eix del mal, és a dir, a Rússia, Iran o la Xina i alguns països d’Amèrica del Sud –si el papa tan oportunament triat, no ho evita, amb el seu carisma.

Potser la idea d’una Espanya dictatorial ara fa riure, però la llegenda negra espanyola no s’explica sense la capacitat que l’oligarquia de Madrid, amb l’ajut dels botiflers d’aquí, ha demostrat a l’hora de portar les coses fins a l’extrem més fosc per continuar vivint del poble com els reis moros. L’altre dia Manuel Cuyàs parlava d’un text de Josep Pla sobre Antoni de Puigblanch, liberal de les Corts de Cadis, que va morir exiliat a Londres i que va deixar escrit que Castella “se contentó en envidiar a Aragón la libertad ayudando a quitársela”. Cuyàs i Josep Pla es deixen de dir que Puigblanch va ser el primer a parlar d’Espanya com un cos mort lligat a un cos viu que és Catalunya, metàfora que vuitanta anys després reprendria Maragall per parlar de “la Morta”, abans que Primo de Rivera i Franco ens caiguessin damunt en nom de la sacrosanta unidad.

De moment, si Peces-Barba fos viu, ara seria l’hora de recordar-li que quan Espanya bombardejava Barcelona, els únics perjudicats dels bombardejos eren els catalans. La resta de potències mundials més aviat hi sortien guanyant –en termes econòmics s’evitaven un competidor (no és casualitat que Barcelona fos l’única ciutat que va fer la revolució industrial del Mediterrani, malgrat l’ocupació). Ara la situació és diferent. Barcelona forma part d’una xarxa d’interessos internacionals i Madrid té poca cosa a oferir al món lliure a canvi de la nostra destrucció. Felip V va comprar la nostra llibertat a canvi del comerç d’esclaus. Franco ens va aturar presentant-se com un baluard contra el comunisme en un segle de grans conflictes socials. L’assassinat de Prim va ser molt oportú perquè va mantenir Espanya fora del joc internacional en una Europa que es barallava pel control del món.

Ara Madrid té poques coses a oferir a canvi de tornar-nos a sotmetre i gràcies a Bankia el poble espanyol va veient que els lladres no són els catalans, sinó que els tenen al costat de casa. Tot això no ens assegura que guanyarem. Nixon va dir el 1994: els Estats Units tenen una idea dels drets humans molt exòtica; d’aquí a una dècada serà irrellevant, d’aquí a dues farà riure i d’aquí a tres ningú la recordarà. L’expresident potser exagerava, però el cert és que, segons com evolucioni l’ordre internacional, el món pot acabar trobant normal que Madrid ens enviï els tancs. De moment, si Catalunya perd, hi perd Alemanya, hi perden els Estats Units, i fins i tot hi perden França i la Xina, que està invertint al port de Barcelona i encara necessita Occident per créixer. És cert que els lligams econòmics no han estat mai un impediment per a les guerres, però tot ajuda. La qüestió és que en un món marcat per l’emergència de potències ressentides i ambicioses, depèn de com ho gestionem Catalunya pot tenir un efecte de frontissa suavitzant o acabar pagant els plats trencats de la tensió internacional altre vegada.

Tots aquests analistes que fan veure que parlen pel nostre bé haurien de buscar més arguments, doncs, perquè allargant la situació sembla que només ens posin en perill pels seus interessos personals. L’únic Estat que té raons per estar en contra de la nostra independència és Espanya o més ben dit l’exèrcit espanyol, l’oligarquia del pequeño Madrid i les petites piranyes de Barcelona que viuen del conflicte. Perquè si tenim en compte l’última enquesta del CIS, les relacions d’Espanya amb Catalunya són la preocupació número 34 dels ciutadans de l’Estat i perquè en l’Espanya homogènia que pinta la tele, el 45 per cent dels ciutadans no tenen el castellà com la llengua materna.

O sigui que senyors de les corbates de macarra: si teniu una bola de vidre, la volem veure i, si no, deixeu de fer el mec i arremangueu-vos com tothom. Perquè o bé ens escalfem tots, o bé llencem l’estufa al riu. I mentre aneu dient que el món no ens estima, Madrid es gasta els nostres diners en bales i canons. I vés que al final no sigui que, a còpia de fer tant l’hipòcrita, no sols sigueu culpables de l’esclavitud de Catalunya, sinó també de la de tot Espanya.

by

Condecorats (el singular digital)

El cas de Rodríguez Sol ens hauria d’alertar no només sobre quins són els limits de la democràcia a Espanya sinó també sobre quin efecte ha tingut això en la transmissió de la memòria i la cultura al nostre país. Mentre el fiscal era fulminat del seu càrrec i encara s’humiliava demanant perdó no podia deixar de pensar en el dia que TVE va venir a entrevistar-me a casa en motiu d’un especial que preparava sobre Josep Pla. En una entrevista que devia durar dues hores el periodista em va demanar cinc o sis vegades de totes les maneres que va saber si Pla era un escriptor bilingüe. Aleshores jo acabava de treure El nostre heroi. Tenia fresques anècdotes i cites i cada vegada li responia la pregunta amb un exemple diferent, que no sols mirava d’explicar la relació de Pla amb el castellà, sinó també la relació entre la cultura i el poder polític. El noi, que era un progre amb samarreta indignat perquè Zapatero no havia clausurat el valle de los caídos, va trobar que feia uns plantejaments molt originals. “Nadie me lo ha contado así”, em deia amb aquella simpatia madrilenya superficial i desmemoriada com un peix d’aquari. Li vaig demanar qui més entrevistaria: va anomenar des de Jordi Pujol fins Arcadi Espada, passant per Valentí Puig, Xavier Pericay o Xavier Pla. El resultat va ser que jo vaig ser l’únic entrevistat que no va aparèixer en el programa -com ja m’imaginava.

Hi ha la llei escrita, a la qual apel·len Rajoy i Ciutadans, i hi ha la llei implícita, la que ha destruit silenciosament la carrera professional -i de vegades de retruc la vida personal- de tants catalans que no han baixat del burro. A Catalunya, els que coneixem el país més enllà dels llibres i els diaris, sabem que la política ha fet especialment dur triar entre la vessant col·lectiva i la vessant personal que ordena la vida de tot individu. Hi ha la Constitució que Albert Rivera compara amb la nordamericana sense saber que alguns demòcrates espanyols del segle XIX la comparaven amb les Constitucions abolides per Felip V, i hi ha els casos de tots els que han estat descavalcats per defensar la memòria heretada davant el silenci miserable dels seus familiars i amics. També hi ha llibres imperfectes com el meu, que van provocar que un editor irritat em vetés a l’Avui, entre d’altres còmiques anècdotes, i llibres perfectes que guanyen premis substanciosos per escriure cada dues pàgines que Pla era bilingüe o que Trias Fargas no era independentista -com si les accions no tinguessin un preu diferent, segons els marcs polítics.

Les declaracions de Rodriguez Sol i la seva fulminant destitució, disfressada de renúncia, m’han recordat aquella entrevista sobre Pla -amb tot l’inútil desplegament que van fer a casa meva una colla de madrilenys amb samarreta- i un llibre que ha tret el Catedràtic Jordi Gracia. El llibre porta un d’aquests títols mancats d’ironia típics dels intel·lectuals que es prenen molt seriosament. Es titula Burgesos imperfectes. És un llibre que vol fer passar per independent un discurs que hem llegit als diaris des de la Transició. Gracia hi defensa l’espanyolitat i el bilingüisme militant dels grans autors de la tradició literària catalana. Deixo de banda la vulgaritat dels adjectius, que sembla que vulguin suplir alguna mancança de l’autor i que accentuen la sensació que Gracia intenta aprofitar els seus coneixements per donar-nos gat per llebre. Tampoc no entro a comentar oblits i tergisversacions, ni el fet que un llibre tan ple de cites i d’elogis gratuits no esmenti per res l’obra de Horst Hina sobre les relacions culturals entre Catalunya i Castella que és el millor estudi sobre el tema.

Gracia és un erudit i ens diu de quin color portava els calçotets Ferrater els dies que feia el pipí assegut: és una feina necessària que algú ha de fer. Per mi és un honor que un Catedràtic de literatura espanyola dediqui el pròleg d’un llibre tan documentat i tot un capítol sobre Pla a criticar el meu llibre sobre el Nostre Heroi. I més si resulta que aquest catedràtic ha tingut temps d’aprofundir en els escriptors del país per poder explicar als “eixelebrats” independentistes com pensaven els nostres avantpassats. No obstant, crida l’atenció que un llibre tan seriós i ple de referències i de cites, d’una exhibició erudita tan manifesta, es permeti de no citar-me ni una vegada directament, tenint en compte la importància que dóna al meu llibre. Hi ha un moment que comences a pensar que l’obsessió de Gracia és malaltissa i, aleshores, en un cop d’efecte, l’acadèmic copia i enganxa un fragment d’El nostre heroi, el descontextualitza i l’atribueix al “savi de la Vila”, sense més explicació.

Un catedràtic que fa jocs de paraules en un llibre ple de cites em sembla un resum perfecte del que ha sigut vida intel.lectual espanyola des que Calderon de la Barca feia veure que es volia suicidar. Rodríguez Sol, al capdavall, també va demostrar ser un retòric sense honor ni substància a l’hora de la veritat. Jordi Graupera ens explicava l’altre dia com el fiscal va descobrir tot de sobte que l’Espanya democràtica no és tan diferent de la del seu papà, procurador de les corts franquistes. Potser Rodríguez Sol es pensava que devia el seu lloc al talent i l’esforç del qual parlen els polítics. Els espanyols fa quatre-cents anys que intenten oblidar els robatoris dels seus pares generació rera generació, per això cada dia els van millor les coses. Segur que Gracia també es pensa que tot ho deu a la meritocràcia i que res del que li passa no té a veure amb la política.

Tot català amb arrels fondes al país sap des de fa segles els duríssims equilibris que cal fer per tirar endavant, sobretot les dèries que involucren l’esperit. Tenim una expressió que és “fer la viu-viu” i una altra que és “no t’emboliquis”, i és aquesta “imperfecció” que, cínicament, Gracia explota i elogia sense explicar-ne el preu ni el fonament. M’ha cridat l’atenció veure que l’honorable acadèmic dedica el llibre als fills de Jordi Amat. La primera vegada que vaig parlar amb Amat em va dir: “no t’ha d’estranyar que tinguis tants problemes escrivint el que escrius”. Fins i tot Amat sap quin pa s’hi dóna a Catalunya, encara que dissimuli. Fa bé: és pare de família. Però la història del dolor és l’única història que realment permet superar el folklorisme en un país que ha perdut els drets i les banderes. Per això em revolta la impostura d’aquesta policia erudita que redueix la memòria als papers, en un país sotmès a censura política des de fa segles.

En el cas de Gracia, es veu d’una hora lluny que tot el que sap de la Catalunya anterior a la transició ho ha llegit als llibres. Ja en la rabiuda crítica que va fer del meu llibre fa quatre anys, em va semblar que, entre tanta bromera biliosa i tant català del Digui Digui, havia entès algunes coses del revés. Potser li fa por descobrir que ell també és un condecorat -per dir-ho en la dialèctica de Pla. Un condecorat de la Constitució i l’autonomia. Per això el meu llibre devia irritar-lo tant i per això Burgesos imperfectes té aquest aire de comèdia dels temps daurats del pujolisme i del no nacionalisme. Gràcia, que signa amb accent quan escriu pels indígenes i sense accent quan escriu per tot Espanya, és la versió progre i lletraferida de Rodríguez Sol. Com que és un bilingüe militant però és un home enfeinat -com tots els homes importants-, una gran part del llibre ha estat traduït del castellà per una professional del català.

Després ens estranyem que a Catalunya la gent no confiï en la justícia o que no connecti amb els autors de la seva tradició. Jo fa temps que no m’estranyo de res. Però llegeixo massa premsa estrangera -vull dir massa premsa del món lliure- per aceptar la imperfecció en forma de subtil xantatge que ens proposa Jordi Gracia -amb accent o sense. I encara menys per sorpendre’m de les seves bromes de fofó.

by

Barbes (Avui)

Des que he començat a sortir a la tertúlia del Daniel Diumenjó que no paro de
trobar-me mares i noies, i fins i tot àvies, que em diuen amb una còmica
insistència que amb barba sóc més guapo. La veritat, no puc dir que em
sorprengui. Schopenhauer ja deia que quan veia un home amb barba li agafaven
ganes de trucar a la policia. Davant d’una bona barba les dones tendeixen a
reaccionar com nosaltres davant d’un bon escot o davant una faldilla curta –una
d’aquestes faldilles que tendeixen a tirar amunt–. Fins i tot en el cas que
l’home sigui molt lleig, una bona barba sempre torna les dones indulgents. Les
barbes atempten contra l’ordre social, per això si em criden per anar a la tele
miro d’anar ben afaitat. A més, jo no vull que les dones em valorin per la
barba. Rere una barba sempre hi ha més pa que formatge. El segle XIX, que va ser
el segle dels bordells i de la hipocresia victoriana, també va ser el gran segle
de les barbes. Els homes que volien donar una imatge de decència i
responsabilitat amagaven els seus vicis rere unes immenses barbes i es pot dir
que l’ensorrament d’Europa es va anar forjant a poc a poc d’amagat entre aquells
pèls tan respectables. Actualment les barbes de guerrer assiri ja no estan de
moda. Ara hi ha les barbes casual style d’aquests nois modernets que
sempre sembla que vagin en pijama i les barbes alopèciques dels querubins amb
veu de flauta que caminen de puntetes per semblar més alts. Cada època té les
seves barbes igual que té els seus valors predominants, però hi ha tants estils
de barbes com necessitats té la hipocresia. Hi ha la barba aparentment
bonhomiosa d’home retorçat que porta el president Rajoy i hi ha la barba de
policia nacional que llueix el Jordi Cañas. La gent que porta la barba ben
cuidada en general és gent que s’escolta mentre parla. Si la Sánchez-Camacho fos
un home portaria barba. Es pretén que la barba és signe de virilitat però més
aviat és la màscara d’una insuficiència d’algun tipus, normalment intel·lectual
o sexual. A diferència de les dones, un home només pot dir que realment ha
triomfat si aconsegueix que el seu esperit faci oblidar el seu físic. La meva
aspiració no pot ser una altra.